
aires de nit...







Hola a totes i tots,

Ja no recordava quina va ser l’última vegada…
Tot el que havia fet fins llavors havia estat infructuós, res no havia canviat. I poc a poc en aquell estat de desesperança semblava que ja res tenia cap mena de sentit.
Els seus amics més estimats la volien asserenar, li deien que no s’havia de preocupar, que quan deixés de fer-ho, tot d’una trobaria el seu tresor, sense saber ni com ni perquè.
Però ella sabia que havia d’anar més enllà, se sentia ben sola, no podia explicar-ho a ningú perquè tots volien consolar-la però no sabien com ajudar-la i li treien importància a les seves cabòries.
Estava ben amoïnada.
Es mirava al mirall i anava perdent cada dia una mica del seu somriure.

i la convidava a passar, sense paraules, el cant sinuós de les fulles dels arbres xiuxiuejaven paraules inconnexes, sense significat, però l’atreien profundament...
Suaument.
Va entrar.
Res era com havia de ser. Un ambient màgic s’obria davant seu.
Pau. Molta pau.
Els colors desconeguts produïen sons. La vista s’ennuvolava davant de tanta bellesa. Va haver de tancar els ulls. Però no va parar de caminar.
El camí se l’enduia. Bosc endins.
Darrere un revolt va percebre una brillantor inesperada.
Va provar d’obrir els ulls, però una mà petita i càlida li ho va impedir.
Una veueta, li va demanar que no ho fes, que havia de ser forta si volia aconseguir trobar el seu tresor perdut.
No defalleixis ara...
No defalleixis ara...
Aquella veueta continuava amb una cantarella dolça, repetia les paraules, es va deixar convèncer...
I va continuar avançant...
La resplendor gairebé li cremava els ulls...
Va apretar fort les parpelles...
I de sobte, va sentir molt de fred, la foscor ara era absoluta. 
Ho podia percebre sense obrir els ulls, la veueta continuava ressonant dins el seu cervell... rítmica...
Un calfred la va recórrer...
però va continuar caminant...
Una força estranya l’empenyia endavant...
Ara travessava una zona d’escalfor profunda... perles de suor lliscaven damunt la pell... convençuda com estava que no podia aturar-se va continuar avançant...
Però... començava a defallir... sentia com les seves cames ja no anaven tant lleugeres... volia seure i descansar... dormir una estona... deixar d’avançar... recular potser?
Sabia que no podia fer-ho, una veueta, ara interior, l’empenyia malgrat la seva defallença.
S’entrebancava amb les nusos dels arbres que ara semblaven sobresortir, el sòl es va endurir, sense la suavitat d’abans ara es feia feixuc avançar...
Va perdre el coneixement, sense saber com, va deixar d’avançar,...
I es va posar a plorar...
Sense fer soroll, sense gosar obrir els ulls...
I es va adormir...
Va passar un temps indeterminat, molt llarg, va obrir un ull... i després l’altre... plovia i tot semblava en calma...
El bosc tal com l’havia vist sense mirar, només amb la imaginació,
i allà palplantat... com un trofeu... esperant-la... com un premi... majestuós... hi havia...
el seu somni perdut!
Es va fregar els ulls, no s’ho podia creure!Va obrir la seva capsa màgica, vigilant de no destapar-la massa per no perdre el que hi havia a dins... 
I el somni hi va entrar... sense protestar... obedient...
Va somriure...
Ara sabia on havia d’anar a buscar els seus somnis... ja mai més els tornaria a perdre... i ja mai més passaria una nit en vetlla... esperant...
L’Assumpta
va trobar l’indret
des d’on neixen tots els somnis...
i els va anar escrivint sempre allà per no perdre’ls mai més.
Un petó i una abraçada Assumpta...
espero que hagis gaudit una estona d'aquest conte de somnis perduts i trobats...
ha estat una delícia escriure'l i preparar-lo per tu.

S'admeten apostes...
Si algú l'encerta el primer... tindrà un premi... (que serà desvetllat i concedit després del dia 5 de gener...)
Ànims!!!
Podeu provar sort!



Fumeja el tallat damunt la barra.
Recupero minuts perduts.
Vagarejo sense control.
Deixo perdre pensaments.
...
s'amaguen...
vigilen...
s'aturen...
miren...
suren...
volten...
observen...
giren...
i...
tornen...
tot plegat en un parell de minuts.
M'encanten aquests viatges...
Sona música coneguda...
banda sonora...
bagdad cafè...
Tanco els ulls i em torno a enlairar...
curiosos viatges de la imaginació.
Ha valgut la pena córrer a primera hora
per ara poder deixar escolar aquests minuts preciosos...
Tot un plaer...
M'hi acompanyes?

