m'agrada...
... escriure algunes de les coses que imagino, que sento,
que veig, que oloro, que penso, que toco,
que m'atrauen, que em fan somniar,...
m'agrada compartir algunes de les coses que llegeixo...

divendres, 4 de setembre de 2009

"Somos mucho más libres de lo que nos exige la sociedad"


Avui a La Contra de La Vanguardia hi ha una entrevista a Antonio Galindo que explica de manera clara i sense embuts idees i realitats que passen darrerament pel meu cap i (potser) també pel meu cor...

És llarg... i interessant... sobretot si teniu dubtes existencials (o no) sobre el model de relació entre les persones que impera en la nostra cultura i societat.

A mi em resol dubtes, em genera noves preguntes, em fa somriure en alguns moments (perquè em sento propera a algunes de les seves propostes) i en d’altres em confirma que el moviment genera vida i la vida és creativa si som capaços de tenir els ulls ben oberts, les orelles ben netes i les creences... a ratlla!


Ficció?


Realitat?


Ja em direu...


Antonio Galindo


Tengo 43 años. Nací en Ronda (Málaga), y vivo entre Madrid y Barcelona. Licenciado en Psicología y Pedagogía. Dirijo la empresa Asesores Emocionales. Estoy divorciado y no tengo hijos.

Creo profundamente en la libertad del ser humano y que todos somos uno.


¿El sexo es puro movimiento?

Sí, es presente permanente, está vivo, pero la mente todo lo quiere cuadricular.

Aboga por el descontrol.

Eso es el sexo, pese a que nuestra cultura pretenda estabilizar, asegurar, establecer, determinar, formalizar.

Entonces tenemos un problema.

... El de creer que una relación estupenda es la que no tiene cambios, cuando
la vida es movimiento, cambio y transformación.

¿Qué marca esa transformación?

Las necesidades propias. El sexo es una dimensión que hemos tenido que encajar, porque somos mucho más libres de lo que nos exige nuestra sociedad. Si estoy en pareja y siento que me gustan otras personas...

¿Qué hago?

No se trata de hacer todo lo que tus sentidos te pidan, sino de
conectar con tu corazón y saber que, cuando se abre, no se gobierna. Si estás casado y se cruza en tu vida otra persona que te fascina, tenemos un problema.

Efectivamente.

Se trata de reconocer, que no es padecer. Darte cuenta de que esa dimensión de movimiento está viva dentro de ti y que te lleva a una continua renovación de la relación; o eso o represión. Cuando las parejas son cotos privados de caza no existe versatilidad.

¿Hay que dejarse llevar?

Sí. Eso que sientes irá
enriqueciendo la relación, habrá creatividad y expansión, actualidad permanente, no habrá aburrimiento y, por tanto, habrá comunicación, conexión.

Tiene su lado negativo.

Lo tiene tal como entendemos la relación, que uno se enamore de otro se vive como un drama, como una traición.

Dele la vuelta al drama.

¡Qué bien que haya una
energía nueva en nuestra relación!

¡Vete, vete con esa otra o con ese otro y luego me lo cuentas!

Lo primero es apertura y escucha. Cuando en una pareja aparece una nueva energía, los dos están llamados a ver qué pueden hacer, y hay millones de opciones. Una de ellas es involucrar al tercero, hacer un trío.

¿?

Lo que yo quiero que entienda es que estamos hablando de sentimientos aprisionados en una estructura muy formal que tiene que ver con un concepto de familia cerrada en el que cualquier intento de sacar la cabeza fuera se vive como traición, y así no hay manera de activar la creatividad.

¿Y la represión nos lleva a las disfunciones sexuales?

Sí. La impotencia, la mal llamada frigidez…, todo ese tipo de problemas son un código, están ahí para avisarnos de algo, a lo mejor resulta que quieres hacer cosas diferentes con tu pareja y no se lo has pedido. Tememos la pérdida de control.

¿Qué propone?

Creer que el cónyuge tiene que darme todo lo que necesito es mentira. Si miramos el histórico de una pareja que dura, probablemente veremos periodos en los que algún miembro ha tenido una relación fuera. Y eso no es malo, es enriquecedor si el otro lo permite y la
fuerza del amor está vigente.

Pide mucho.

En un momento dado separar lo sexual de lo afectivo es una fuente de aprendizaje enorme, pero topamos con una gran creencia: que si comparto el cuerpo con alguien que no es mi pareja es un atentado, y no es cierto. Lo que habría que analizar es por qué causa tanto drama y estupor en la pareja.

¿Por qué?

Las relaciones están basadas en la propiedad privada. En el fondo es un tema de
posesividad; lo que nos motiva es el control, y eso no es movimiento.

¿Cómo transformar una relación cerrada en una abierta?

Primero, el
reconocimiento de la propia necesidad, lo que se suele negar. Hay que conectar con uno mismo con honestidad. El egoísmo viste mal, pero es la fuente del mantenimiento de una relación. ¿Cómo voy a darte si no me doy, si no estoy lleno de mí?

Estábamos con las creencias.

Peligrosísimas. Tenemos un esquema básico de sexualidad: sexo en familia, heterosexual y parejocéntrico. Salirse de eso se vive con incriminación, descrédito y vergüenza. En el interno de las parejas hay millones de alternativas y el sufrimiento viene de la diferencia entre lo que uno quiere vivir y ese modelo básico subyacente.

Todos tenemos un ideal.

El código de la vida se expresa en función de la
conexión, resonancia y fluidez, dejar que las cosas sucedan. Intentar que alguien encaje en mi ideal es forzar. El problema es que la frustración es muy rentable.

Siempre queremos más.

La clave mágica que tiene nuestra cultura para promover el consumo es establecer un ideal altísimo que cause frustración: siempre habrá un reto mayor. ¿Qué tal si te cargas el ideal, si te aúnas con el código de la
fluidez, de la conexión, de la resonancia; si investigamos estos otros lugares? A la economía de mercado le encanta cebar ideales.

¿No hay nada que buscar?

No. Observa el encuentro, porque, si no, estamos todo el rato golpeados por un ideal que tiene que llegar. Conecta con lo que hay, con tus encuentros actuales. Trabaja las creencias, que es lo que nos hace sufrir porque nos marca un ideal elevado que contrasta con la realidad.
Si cambio la creencia, cambia la emoción y la realidad.


Fluir

En Las mentiras del sexo (Kairós), este pedagogo autor también de Kit básico de supervivencia emocional nos cuenta que las relaciones se basan en la conexión: "Cuando dos personas conectan, hay resonancia, una especie de atracción inexplicable e inevitable, y lo único que debemos hacer es fluir. Pero el código en el que nos movemos socialmente nos invita a forzar, agarrar, establecer, poseer". De esta forma perdemos la frescura, aparecen las disfunciones sexuales, la inapetencia, la frustración y el juicio a los que viven su sexualidad de forma diferente. Galindo nos invita a experimentar y sentir desde nosotros mismos, "porque vivir la sexualidad y vivir la vida... es lo mismo".


La Contra

IMA SANCHÍS - 04/09/2009


Si has arribat fins aquí i vols dir alguna cosa...

deixa el teu comentari...

segur que ens enriqueix a tots...


imatge Internet

24 comentaris:

  1. Me ha parecido muy interesante.
    Y cierto.
    Pero me temo que nuestras mentes están encarceladas.
    Quizás las próximas generaciones.

    Besos.

    ResponSuprimeix
  2. Queda clara una cosa que tots sabem, però que fa por a tothom: viure la nostra sexualitat és viure la nostra vida, ni més ni menys. I la nostra societat, a més a més de quadricular-nos els desitjos i les necessitats, també ens dóna moltes possibilitats dignes de fer-los realitat i desenvolupar-los.

    Cal ser valent, i conseqüent. Tan senzill com això.

    :)

    ResponSuprimeix
  3. Tan senzill i tan difícil alhora...hauriem però, ... ufff.

    Però mai és tard..

    ResponSuprimeix
  4. Calen persones com l'entrevistat per fer visibles els tabús d'una societat que viu tancada, perquè molts, poguem tenir millor qualitat de vida. Un dels problemes potser també és que les generacions per sobre nostre creuen que no es poden transformar per això, perquè ja no tenen moviment. I no és així, les seves vides també es poden moure, i no s'adonen que es poden perdre moltíssimes coses.
    En vaig tenir bastants de dubtes existencials, per sort, estan més que superats, i també em fa sentir propera a les seves propostes.
    Voto a tenir la ment oberta. Muack!!! bon post!!!

    ResponSuprimeix
  5. és esfereïdor comprovar dia a dia com tenim de mutilades les nostres ànimes, ales, instints i desitjos a causa de les convencions socials imposades. Cada pas per a espolsar-nos la caspa d'aquests mites sense fonament racional és un aporpar-se a la llibertat. És difícil, però tenim dreta viure la nostra pròpia vida!

    ResponSuprimeix
  6. Doncs noia hi ha molt ha pensar.....!! las presons no son solsament fora están dintre de nosaltres mareixos... que son que sentim?? nosaltres ho sabem......

    Molts petons bonica meva

    ResponSuprimeix
  7. N'hi ha per dir i pensar moltes moltes coses i no sé si ha espai suficient però intentaré abreujar..des que era adolescent que penso que l'amor ha de ser lliure...i que el que dues o més persones de mutu acord facin o deixin de fer els pertany totalment...El problema és que he dit "penso" quan passem al "sento" la cosa es complica perquè portem massa interioritzat el llast de l'educació i costa molt controlar les emocions contradictòries...Separar afecte i sexe és una cosa que els homes ,en general, ho fan força bé, però no crec que per convenciment sinó per pur pragmatisme i hedonisme....quan ho fan les dones ( si poden perquè tendim a tenyir-ho tot de sentiments i tenim en un pack. sentiment, compromís, sexe i amor) els costa més a elles, i també a ells acceptar-ho...La sexualitat té una part de pur plaer com per mengem simplement per gust( aquell postre, un gelat..mmmm) però també moltes implicacions afectives....Les parelles "obertes" per anomenar-ho d'alguna manera existeixen però és complicat, ha d'haver molta comunicació, molta confiança...i reciprocitat...És un home qui diu el contingut de l'article postejat...pels homes crec és molt més fàcil proposar això per ells mateixos...Mireu si no què passa amb les dones que volen desfer-se del jou i la possessió dels seus amants, marits, parelles....són atacades i assassinades...Ja sé que és un tema molt seriós i no vull en cap manera frivolitzar...Crec que estem a anys llum d'evolucionar cap a la llibertat en l'amor i en la sexualitat perquè abans uns i altres ens hem de veure com a iguals en drets i en capacitats i només així podrem avançar en el camí d'exercir aquesta llibertat...Bé ja no escric res més i segur que no he estat capaç d'expressar-ho tot i m'hauré deixat moltes coses...

    ResponSuprimeix
  8. PD: M'he oblidat de dir que endavant amb tot el que sentis!! És complicat però no impossible.

    ResponSuprimeix
  9. No se si estamos a tiempo... Coincido con Toro.

    Un besazo argentino, gracias por visitarme en mi Blog, espero tus comentarios!


    P.D. Confieso que me llevó mucho tiempo la lectura, me costó entender. Espero que no te pase conmigo. Abrazo

    ResponSuprimeix
  10. Hola Mar,

    Vaja, vaja, vaig llegir aquesta contra. podriem parlar un munt.

    Per alguna extranya raó, sempre s'ha confós el plaer amb algo pecaminós. Potser per tenir-nos controlats. Millor dit, controlades.

    Intentar canviar el que està establert és molt dificil.

    Algú ha dit que les próximes generacions. No n'estic tan segura. Hi ha de tot.

    M'agradaria pensar que podem viure amb llibertat, amb majúscules.

    Una abraçada

    ResponSuprimeix
  11. Em quedo amb aquest:
    "dejar que las cosas sucedan".
    Crec que a més hauría d'imprimir-m'ho amb Helvética d'un pam i penjar-m'ho a la porta de la nevera.
    Petons!!

    ResponSuprimeix
  12. He arribat fins aquí i amb molt d'interès. Possiblement tingui raó, però veig difícil que (en una mateixa parella) hi estiguin tots dos d'acord i ho reconeguin obertament. Des d'un punt de vista filosòfic és molt interesant, no en tinc cap dubte. Possible? Doncs no ho sé. Un petó i gràcies per apropar-nos aquesta entrevista. No l'havia llegit.

    ResponSuprimeix
  13. La Contra de la Vanguardia sempre la trobo interessant, té ànima, normalment és el que més em captiva del diari. Gràcies!

    ResponSuprimeix
  14. hola a totes i tots!
    miraré de contestar-vos sense allargar-me massa perquè hi cabrien uns quants posts seguits sobre temes d'aquests... o bé poder conversar tranquil·lament davant d'un cafè (com alguns proposeu...)
    el tema dóna per molt!

    TORO SALVAJE...
    cal fer un primer pas... si sempre esperem que els que venen darrera obrin camí... serà difícil poder viure-ho... jo voto per començar ara i avui...

    Violeta...
    més que por... respecte, oi? Sí noia, la valentia és el que fa falta per prendre decisions i ser conseqüents amb elles... passi el que passi... diguin el que diguin... pensin el que pensin...

    tan senzill i tan complexe alhora...
    oi diurf?
    hem de... començar ja! no esperem a demà... es fa tard... no avançarem!

    instints...
    fem un cafè? (jejeje...) tu que ja no tens dubtes existencials... potser em podries donar pistes... :)
    tots, com tu dius, ens podem moure... no cal que esperem a que el del costat ho faci...

    Striper...
    a mi em fa reflexionar i veure que alguna de les coses que visc no són tan raretes com em pensava... :) o potser si? aix...

    Ferran...
    doncs no deixem que ens mutilin ja res més... i decidim ja d'una vegada com volem viure la nostra vida... però segurament no estarem gaire ben vistos... serem prou valents?

    lisebe... quanta raó tens! les presons que nosaltres mateixos construïm són les més difícils d'obviar... cal treballar molt per superar-les... som-hi?

    Elvira... haurem de fer més d'un cafè... (jejejejeje...)
    estem d'acord... l'amor ha de ser lliure...
    potser difereixo una mica en el tema homes i dones... no m'atreviria a fer una generalització... potser és la tendència el que tu expresses però crec que va més enllà...
    tots tenim sentiments i a tots ens agrada que ens estimin... potser el tema és que les dones estem més acostumades a expressar-ho i els homes (per l'educació rebuda... no en saben tant... però els sentiments i les emocions hi són igual...)
    també les dones podem separar sexe i estimació... perquè no?
    per a mi el que és important és valorar cada relació entre persones tal com és... i el sexe és (o hauria de ser...) una manera més comunicar-se amb l'altre (una manera trascendent i molt íntima és clar!) però sense donar-hi massa més voltes...
    no?

    I qui ha dit que no ens agraden les complicacions? jejejeje... evidentment... res no és impossible si ho volem viure...

    Mai Puvin...
    seguro que estamos a tiempo si nos echamos a andar... si no nos movemos no llegaremos aningún sitio... besos!

    Horabaixa...
    aix... tenim pendent un cafè... haurem de fer-lo per anar canviant coses... sí que podem... encara que siguin petits moviments que ara ens semblin insignificants... són escletxes per les que entra la llum i van il·luminant estances i vides...
    confio en la força de les dones (i els homes és clar!) per anar airejant aquest control que ens segueix a tot arreu que ja fa una mica de pudor...

    MK...
    bona idea! a la nevera seria un bon lloc per no perdre de vista tots aquests apunts que ens permetrien anar més enllà d'on som...

    jordi...
    no hi ha res fàcil... si no es comença tot està parat... ens hem de moure, provar, imaginar, fer-ho viu per poder avançar en aquest sentit...
    el problema és que només ens imaginem les coses d'una manera... i hi ha tantes opcions diferents per imaginar!
    (el que passa és que som mandrosos de mena... i ens costa anar a altres espais en què la nostra comoditat no està assegurada... :)

    GEMMA...
    si, normalment la contra parla amb gent interessant que es plantegen coses que la resta de mortals no fem o si fem... no les sabem explicar tant bé.


    petons a totes i tots!
    i ja ho sabeu...
    quan vulgueu fem un cafè i en seguim parlant...
    és tant limitat aquest espai (i alhora tan obert... aix quina contradicció, oi?)


    sigueu feliços!

    ResponSuprimeix
  15. Mar
    Creo que el proceso ya esta en movimiento, hoy día hay muchísimas parejas que elijen abrirse juntos a nuevas experiencias y disfrutarlas, aunque es cierto que todo se hace bajo estricto secreto...

    En lo personal tengo que confesar que mi sentido de la propiedad es asquerosa-mente altísimo con lo cual aunque mi deseo seria compartirlo todo por que cada una de las fantasías tarde o temprano el co-protagonista termina realizándolas o sumergiéndose en el rencor de no poder ser por no dañar, con lo cual es mucho mas coherente la comunicación y la abertura a experiencias que se puedan vivir en comunión y no el pretender que los deseos se eliminen por arte de magia.

    Yo, sinceramente creo que no podría... Aunque no es secreto que cuando estoy a solas me permito jugar con mis deseos y renovar mis limites con las experiencias.

    Uffff entre que aun estoy algo dormida y mi sinceridad es mi característica principal, mejor le doy al publicar sin re leerme que suele ser la única forma de no censurarme.

    Besos desde mi alma y "Bona Diada"

    (Tu sonrisa me llego al corazón jajaja, sabia yo que eras una de las personas que no necesitaría mucho mas para comprender lo maravilloso que es dejarse ir aunque como digo, el titulo fue mi lapsus con lo cual no hay que darle demasiadas vueltas al post).

    Te aprecio.

    ResponSuprimeix
  16. El tema me parece muy interesante, y muy difícil. No sé si es posible ese equilibrio entre la inseguridad-afán de posesión y la incapacidad de mantener un compromiso y renunciar a gustar a todo el mundo. Sería genial lograrlo...
    Un saludo.

    ResponSuprimeix
  17. amb tota la modèstia, mar, i espero que ni ningú llegeixi res més del que hi escric amb sinceritat, et deixo el meu polsim de lluna:

    m'ha sorprès en els comentaris tanta acceptació de la "bona filosofia" i tanta "dificultat per dur-la a la pràctica";

    entenc que qui no s'ho ha plantejat abans amb una certa anàlisi, desisteixi de pensar que els ideals es puguin dur a la pràctica...

    jo no coneixia les opinions ni els llibres de l'Antoni Galindo però comparteixo totalment el missatge expressat a l'entrevista; més encara: ja fa anys que penso semblant i que miro de ser coherent amb aquest pensament.

    el "tema" dona per un blog monotemàtic però miraré de ser breu en el comentari:

    -sé que es pot viure i estimar tal com es planteja perquè si jo, que no sóc ningú ni tinc títols ni ofici ni benefici, ho puc fer... els altres també;

    -sé, per experiència, que no és fàcil, que no està ben vist, que costa erradicar pensaments possessius, que costa entrar en aquesta dinàmica emocional... sobretot si en la resta de les accions i activitats de la vida no canviem també el xip consumista, de propietat, de ser més, de competitivitat...

    -sé que no és fàcil transmetre als fills que la pròpia coherència, a la família (germans, cunyats, amics íntims i segons) amb naturalitat...
    però també penso que és menys difícil del que tots suposem abans de fer-ho; quan els meus gatets m'han reclamat que no podia ser que tingués més d'una "novia" (com ells han anomenat), els hi explicat que no estaria bé que ho fes si enganyés a les persones que estimo... però que si les persones que estimo saben que n'hi ha d'altres -com ells mateixos les coneixen i se les estimen- no té perquè haver-hi cap problema...

    No és fàcil viure contra corrent del que la societat dona per fet que és bo i correcte; tampoc és fàcil fer-ho sense semblar que vulguis anar a la contra... jo he trobat -crec- un punt mig, sense voler convèncer ningú però fent, actuant, amb coherència amb el que penso i explicant-ho només si em pregunten...

    la clau per mi està en la sinceritat i en el respecte; penso que quan dubtem de ser sincers amb "un o una" altre, de fet estem dubtant dels nostres propis sentiments...

    petons en moviment!

    ResponSuprimeix
  18. buf, preferiria creure que és pot mantenir una relació bona sense terceres persones

    ResponSuprimeix
  19. La monogàmia i la fidelitat són imposicions culturals. Altres cultures tenen i han tingut altres rols de relació entre humans. Tenim massa tendència a creure que allò que ens han ensenyat és "la veritat", com si la veritat només pogués ser una, inqüestionable i invariable. Sortosament hi ha ments que són més lliures i cal agraïr, també, que la religió ja no és tan poderosa, com per què els que volen viure la vida en llibertat puguin fer-ho. Gràcies pel post, ha estat molt instructiu :)

    ResponSuprimeix
  20. mas de mi que de... lirio...
    sabes? El secreto y el tener que esconder tus propias creencias o maneras de vivir me molesta cada vez más... es imposible vivir de manera distinta y no ser criticada... buufff... sinceramente... hay gente que no tiene mucho trabajo verdad? O quizás no quieren mirarse a sí mismos...
    comunicación y apertura son palabras clave... no pretender que los deseos desaparezcan por arte de magia... ni creer que los deseos se acaban en tu pareja... y saber que el sentido de posesión se puede desaprender también...
    todo es importante!

    leo
    lo importante es mantener el compromiso contigo misma, con tu verdad, con la honestidad, con el amor,...
    no existe un estado absoluto (creo yo...) pero sí se puede avanzar por ese camino... despacio y conscientemente...

    el gatot...
    gràcies!
    El teu testimoni és d’incalculable valor... tu parles des de la vivència i des de l’experiència de viure així... i, per tant, no és impossible que sigui realitat...
    Potser no tens ni ‘ofici ni benefici’ però has estat capaç de ser coherent amb els teus ideals... i això no té preu!
    No és fàcil... però tampoc és impossible... costa un esforç... no et pots deixar portar... has de treballar de valent per canviar alguns valors, per gestionar les emocions... per desprogramar el xip que portem a dins, el de l’educació transmesa de manera inconscient, el que està bé i el que no, les veritats absolutes, el fer les coses com sempre s’han fet sense qüestionaments... tantes i tantes coses!
    Entenc que a algú li pugui fer certa mandra tot això... però un cop comences a explorar el camí... és tan difícil tornar enrere!
    De fet, és ja impossible... el camí de la llibertat i l’autonomia personal no té carril de tornada... ni marxa enrere... sempre vas endavant sabent que cada cop més t'apropes a la teva essència...

    moonlight...
    les relacions entre les persones no tenen (no haurien de tenir) cap mena de límit numèric... depèn de cada una d’elles en cada moment... hi ha relacions molt bones entre terceres o quartes o... no sé quantes persones... i n’hi ha de molt pobres que són de dos... (i també a l'inrevès...) això no depèn mai del número... depèn de la qualitat, no?

    Clídice...
    Estic completament d’acord amb la teva opinió... gràcies per ser tan clara i tan sintètica...
    La veritat absoluta no existeix... existeixen les veritats personals i de cada moment... que també poden variar al llarg del temps... som éssers en moviment que anem canviant (per sort!) i creixent sempre en experiència i vivències...
    Està bé poder exercir la llibertat personal sense haver de ser censurat pels altres... tot un luxe la veritat... però el cert és que sempre som i serem qüestionats...
    Aix...


    Gràcies a totes i tots per les vostres aportacions... ja sé que el tema donaria per moltes i moltes converses de cafè... però donat que no serà el cas :( ... els vostres escrits i opinions expressen una part de la pluralitat d’idees i pensaments de les persones... amb respecte i voluntat d’aportar el que penseu per a fer més ric el “blog-diàleg”.

    Petons de cap de setmana!

    ResponSuprimeix
  21. Si cada persona és un món... a partir d'aquí les relacions ja són en sí tot un univers.

    Ens han "ensenyat" (si més no als de la meva generació) a veure i viure la sexualitat com una cosa hermètica com ho podia ser la religió que era l'ommipresència absoluta en tot el que feies i desfeies.
    Cadascú a d'aprendre a saber com és i com es vol acceptar. A partir d'aquí la resta ve sola... o no...

    Petons!!!

    ResponSuprimeix
  22. Jo també estic molt d'acord amb l'article.

    I noi crec que fem tard, mai no és tard.

    Jo, per part meva i per connectar amb el que diu l'Elvira, penso que a més a més de parlar de sexe, jo hauria de parlar d'estimació i d'amor. Podem tenir sexe amb més d'una persona, és cert, podem si volem. Però també podem estimar-les. Potser no tothom ho veu així, però jo sí. I és que el sexe sense res més pot ser genial, però no per a mi.

    Hauré de connectar i conèixer més aquest colega de professió. Gràcies Mar!

    ResponSuprimeix

deixa aquí el teu polsim de lluna...

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...