m'agrada...
... escriure algunes de les coses que imagino, que sento,
que veig, que oloro, que penso, que toco,
que m'atrauen, que em fan somniar,...
m'agrada compartir algunes de les coses que llegeixo...

dimarts, 20 de maig del 2014

oportunitats oportunes...

Hi ha dies intensos.
Hi ha dies que una sèrie de fets viscuts les darreres setmanes, s'enfilen i prenen tot el sentit.
I avui ha passat.

Un dia intens,
un dia en què te n'adones que tot el que vius és una oportunitat i res és casualitat.

Dies que tot lliga, i allò que semblava una mala passada,
finalment es converteix en un fet necessari i oportú.
Absolutament oportú!

És la vida en si mateixa que està farcida d'oportunitats,
les necessàries per fer-ho tot més intens i autèntic.
I quan les veiem, quan les veig...
em fan somriure.

I em sento afortunada de poder-les veure i viure.
Un dia de luxe, ple de màgia...



dilluns, 12 de maig del 2014

amb les hormones alterades…per la primavera...?

Hi ha dies que no em cal gaire més…



i d'altres que ho trobo a faltar tot…
i a tu?
també et passa?
-----------------------------------------
*o potser és cosa de l'edat ja... i de la medicació? 
;-)

diumenge, 4 de maig del 2014

tears are words the heart can't say

Feia dies que anava empassant paraules.
Com qui es pren una píndola, sentia el seu recorregut amargant, coll avall.
Un exercici necessari, precís i calculat amb conseqüències evidents de desgast.
Ni un glop d'aigua alleugeria aquella desagradable sensació.

Es descobria controlant constantment l'impuls de deixar-les anar, de deslliurar-les,
per evitar abocar-les violentament en l'escenari contingut de la batalla, cap a una guerra segura.

Des de les emocions fluïen directes a la parla
i amb prou feines podia mantenir la boca tancada,
de tan evidents com eren, de tan certes com les sentia...
Notar-les arribar i fer un cop de llengua, desviant-les cap avall...

(les paraules punxants no solen ser bones companyes de conversa... no era el moment... quan és el moment?... i vinga arguments amunt i vinga arguments avall...)

i anar empassant, sense poder pair-les,
saturació, tristesa, ràbia continguda...

I en aquell moment precís...
el punt d'haver de creuar el riu.


I davant d'aquell repte estúpid,
es va sentir sola, molt sola,
i sense poder contenir tanta contenció acumulada,
va començar a plorar
i van anar vessant totes les paraules galtes avall
cada llàgrima, una paraula menys,
fins que es va buidar, del tot...


I va travessar el riu
i van seguir el camí, sense retrets, sense paraules.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...