poc a poc...
sense presses...
surto d'una letàrgia que m'ha mantingut en silenci...
amb els primers raigs de sol d'aquesta primavera que acabem d'estrenar...
goso treure el nas...
i respirar...
i tornar-me a omplir les butxaques de somriures ...
i gaudir de les millors companyies...
d'amistats petites que es van fent grans...
d'estimacions profundes...
i me n'adono que em costa encara deixar les coses que ja no em calen, sense recances...
i renovo forces per seguir enfilant amunt el camí de la vida...
i em quedo embadalida... amb tanta bellesa de flors insignificants...
m'agrada com s'escampen per ací i per allà, en qualsevol revolt del meu camí,
formant part dels meus paisatges quotidians...
senzilles, planeres, gens sofisticades i alhora tan sinceres i generoses...
omplint les vores dels camins, per acompanayar-me sempre, sigui on sigui...
faci el que faci...
han passat moltes coses aquest hivern...
i no he sabut com contar-vos-les,
ni com traduir-les en paraules planeres,
i com que les paraules no venien,
he deixat que emmudissin i s'han anat quedant escampades per aquests camins...
i ahir me'n vaig adonar que havien florit!
Benvigudes de nou paraules tendres!
