Tots els sants tenen el seu monstre. Recital de narrativa breu i música viva. Sant Jordi 14.

L'OMBRA

Feia dies que endreçava i redecorava mentalment l’estança, perfilant amb precisió mil·limètrica tots els detalls. 

Les flors, els coixins, la il·luminació,...

Un espai càlid, un espai viscut. 

Així és com el volia.

L’ocre de les parets reflectia ombres en dansa al ritme de dues espelmes juganeres. Un esclat de vainilla i cera va omplir l’espai respirable i se la va endur, breument, a un univers conegut i acollidor però molt llunyà. 

Va dubtar. 

Per un moment la temptació la va estirar més enllà del què era raonable. En un esforç de serenor, les cames, força més sensates que el cor, la van dur cap a la cuina. 

Afortunadament, la nevera farcida de colors la va distreure de cabòries. En qüestió de segons va fer i desfer diferents plats i combinacions possibles.

El vi, triat especialment, s’airejava ja feia uns minuts al decantador. A la sala, la tauleta rodona; per estovalles el mocador de fer farcells. A joc, els tovallons de cotó, color xocolata. Un parell de copes de vi, grans, esplèndides, brillants i, arrodonint el conjunt, un breu però aromàtic pom de flors blanques. Un quadre perfecte. Tot a punt.

Camí del menjador, una gota d’oli brillant damunt una fulla d’enciam. Una petita espurna, una ombra invisible buscant recer per créixer. 
Allà amb ella.

A la dutxa, l’aigua li regalimava per les sines. 

L’escalfor la va fer recuperar el somriure i la confiança i en un no-res va estar llesta.

A punt. 
Amb l’ombra allà. Imperceptible. Transparent. 
Allà, dins seu. Persistent.
Seria puntual. N’estava ben segura. Aquest cop sí.

Feien patxoca la saleta i la taula, i també l’ombra. Tan seves, tan a mida.

Un mig somriure li va il·luminar el rostre i, resignada, va respirar fons.
Tot aniria bé. Aquest cop sí. N’estava ben segura.

***********************

Text elaborat en el taller d'escriptura creativa de Raquel Picolo i llegit en el recital de narrativa breu i música viva de la Biblioteca Ernest Lluch i Martin de Vilassar de Mar, el 25 d'abril de 2014.

De nou, un 18 d'agost...

Com cada 18 d'agost, des de fa 30 anys, celebren el seu aniversari.
Com vells (o bells?) amants.

Des de fa uns anys, pocs, uns sis pel cap baix (que ella recordi), la celebració esdevé un comiat i alhora un agraïment per tot el què han viscut junts.

El present pren força;
el passat, ple de records, els omple de somriures;
el futur (saben que) no existeix.

Després de tants anys i de tot el què han viscut; el futur és un espai ple de sorpreses per viure.
Poden passar tantes coses!

Conscients com són d'aquesta (in)certesa, miren de viure el dia a dia com si fos l'últim que compartiran.
I fan dringar les copes, o les tasses o el què tinguin a prop.

El camí no és fàcil, segueix costerut, pedregós, amb obstacles,... però saben que les vistes des del capdamunt són úniques i no hi volen renunciar.

I brinden dos, tot i que en realitat no són sols que festegen i somriuen l'amor, se senten ben acompanyats.

S'estimen i ho celebren a la seva manera.

Felicitats parella!

Converses (de parella) habituals... (o de com la geometria amorosa es reinventa amb altres fórmules possibles...)

A i B, passegen per carrerons plagats de productes de primera necessitat.
Ara les llets, ara els iogurts...
- I si li regales una col·lecció de DVD's per practicar l'anglès?
-... És que...
Mentre trien les galetes que esmorzaran aquella setmana, la conversa segueix el seu curs:
- És que un disc dur és molt fred...
- Ja, però així solucionaria una necessitat que té...
- Un regal per solucionar una necessitat? Un regal ha de ser inesperat, t'ha de sorprendre, ha de ser especial...
-... Sí, és clar... No és un regal gaire lluït aquest...
Ara miren si les safates de llom i de pollastre són del seu grat... o potser agafen les hamburgueses que queden un pèl més enllà?
- A mi, si fos jo, em faria gràcia que em regalessis una capsa de sabons i cremes perfumades, d'aquestes tan boniques que preparen en un paquet amb llaç...
- ...
Amb el carretó ja ple van cap a la caixa... i mentre esperen per descarregar i pagar, ella encara li pregunta:
- I no li agrada llegir? Potser un llibre xulo...
- Tampoc ho acabo de veure clar...
- Buuff.. quin regal més complicat de fer...
- Sí...ho és...

I paguen i surten. I segueixen donant-hi voltes. Com si res...

Converses habituals en dies de Nadal...

Una conversa que sembla ben trivial i que té tota una història de vida al darrere.
____________________________
A li suggereix a B regals possibles per a fer.
B no està gaire convençut de res, vol que el seu sigui un regal especial.
El regal és per a C.

A i B són parella des de fa quasi trenta anys. S'estimen profundament, encara ara.
C és l'estimada de B.
A ajuda a B a triar un regal per a la seva altra dona estimada...

A coneix a C indirectament, a través de B; se l'aprecia i, en certa manera, també se l'estima.

De vegades també apareix el monstre de la gelosia, i espanta de debò... i trontollen els fonaments... i els fa dubtar i ho engegarien tot a rodar... segurament seria tot més fàcil si...

Però un cop passa la turmenta, i s'asserena de nou el paisatge...
A prefereix reconvertir aquestes emocions i exercitar-se en deixar estar el verb posseir com a principal mostra d'amor (tan ben recolzat socialment sota l'estructura romàntica tan ben apresa i convenientment segellada en el codi sòcio-genètic del món occidental) i canviar la dependència, l'instint de possessió i l'exclusivitat de l'amor per la llibertat d'estimar i de relacionar-se.
Prefereix fer aquest exercici perquè està convençuda que l'art d'estimar és infinit i com més estimem més feliços podem ser... I perquè pensa que l'amor no cal racionar-lo i reduir-lo en un racó, cal escampar-lo, cal regalar-lo, cal compartir-lo, cal viure'l plenament... i deixar-lo en llibertat perquè es manifesti en tota la seva grandesa i senzillesa...

Ah sí, me n'oblidava!
Un detall important...
A també ha estimat altres homes a més a més de B.

L'instant...

Surto de casa - cames ajudeu-me-  per no quedar-me enganxada a la discussió. Aquestes adolescents que et miren amb cara de rates sàvies i condescendentment et perdonen l'existència, em treuen de polleguera.
I no t'explico com m'enfilo quan la mirada és la de la meva filla i el problema que ens ocupa l'etern desordre que regna a la seva habitació... 
Ja t'ho imagines, no?
Em miro al mirall.

http://www.navalcosp.com/pinacoteca/2009.htm

El llum tènue de l'ascensor amaga algunes imperfeccions però avui em veig bé. Estic bé. Per dins vull dir.
Sento taral·lejar una cançó des d'una veu coneguda i baixo fins el pàrquing.
Què bé, em podré endur el cotxe petit!
Avui, com a mínim, no hauré d'anar en barca amunt i avall, en un d'aquests cotxes familiars esgavellat que sembla un transatlàntic... per a mi sola...
Ens creuem, no m'espera i fa cara de sorpresa i em repassa de dalt a baix, no sense deixar de preguntar-me a on vaig...
Fem un intercanvi de claus i un petó lleuger amb una petita raó que sona poc convincent, me'n vaig cap a la reunió de feina!
Tornaràs a...
Però la porta de l'ascensor ja tancada m'impedeix de sentir el final de la pregunta que ja no tindrà resposta.
De fet, ja n'havíem parlat al matí tot fent un cafè; ja ho sap.


Entén-me, no hi ha res de res. Però em fa patxoca, tu!

Encara, abans d'entrar al cotxe, em trobo la veïna de l'àtic, amb ganes de xerrar, i em deixa anar un Què guapa que estàs! que mira, em fa prémer l'accelerador amb aquella convicció que té una quan li sembla que està d'allò més interessant i se sent bé a la seva pell.

Miro el rellotge... tinc temps... encara podré passar pel Sephora a posar-me unes gotes del meu perfum abans de la cita.

Ai perdó! He dit cita? Volia dir reunió!
De debò, no pensis pas malament... 


Arribo, aparco, surto, camino a pas ràpid sense fixar-me gaire en res i arribo.


És que m'agrada tant aquest perfum!

Però tal i com està el panorama... i de tant car com és, em sembla que aquest recurs el faré servir més d'un i més de dos cops aquesta temporada.
Quina bona olor!
mmmmm...



Surto, passen cinc minuts de l'hora que havíem quedat.
Perfecte!
Arribar massa d'hora no m'agrada gens. Prefereixo que m'esperi uns minuts. Mai no sé quina cara posar palplantada en una cantonada mirant si arriba la persona amb qui he quedat.


No et passa a tu també?

Ja el veig. És allà. a la cantonada.
Camino més a poc a poc.
M'agrada mirar-me'l de lluny, amb aquest posat d'home despistat que tant m'atrau! (això sí, que no s'oblidi del dia del meu aniversari, si de cas, que només sigui el posat despistat, eh?)
No em veu encara, té un llibre a les mans i hi està capficat.
No sé si ho fa per dissimular i ja m'ha vist també. Podria ser.
Somric. Aixeca el cap.

Em sento maca.
La reunió (de feina) promet.
...

Qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència...
Aquest relat ha estat escrit a partir de situacions reals (o no) però que, en tot cas, mai han estat viscudes amb aquesta seqüència que es relata (o si?).

Et vaig veure...

Et vaig veure al cafè... tu ni tan sols em vas mirar...

La teva mirada em va fondre un dia  i ara esdevinc invisible als teus ulls...

Amb l’estómac fet un nus... garbuix d’imatges i paraules desendreçades per l’absència viscuda... ferides de l’ànima... jornades viscudes intensament... enderrocades ara per la indiferència dels sentits... animades per fils invisibles del record...

Em submergeixo en un malson surrealista del que formo part... sóc una titella segrestada per llasts de cobdícia i egoisme...

La teva presència es desdibuixa, es decolora, perd força i desapareix...

Et vaig veure al cafè... ja ni tan sols et vaig voler mirar...

Aportació al projecte literari col·lectiu lletrAtura del blog Ad'Art d'un relat amb 100 paraules.