avui...

bocins de lluna del 86...

 
  Em perdo entre petons de paper

  que s'amaguen en records invisibles de la meva memòria...

  Retrobo en papers (gairebé) adormits...

  essències viscudes

  instants de passió

  somnis de joventut

  futurs incerts...

  Papers d'absències...

  paraules delicades d'un amor tendre...

  retalls subtils de vida...

  endreçats en ordre jeràrquic, gairebé matemàtic...

  epístoles de sentiments confegides innocentment

  en la intensitat d'una mancança absurda...

  Paraules brodades

  en vetllades d'absències

  en desitjos brillants

 en flassades quotidianes...

  Paraules d'anada i tornada...

  Cartes de dos joves amants...
  Tu i jo... nosaltres...

(fa pocs dies he recuperat una capsa plena de cartes d'amor de joventut, escrites fa més de vint anys enrere en un període d'un any... de quan els nois joves encara havien de servir a la pàtria, i marxaven a fer la mili sovint lluny de casa i dels éssers estimats...-a La Línea de la Concepción (Càdis) en el meu cas-   Va ser una època difícil per les absències viscudes però molt prolífica en cartes... i ara... me n'alegro de poder conservar aquesta etapa endreçada en cartes plenes d'amor i desig de construir un futur ple d'il·lusions i projectes...) 
PD: encara no m'he atrevit a rellegir-les totes... ho faré ben aviat... segur!

m'estremeixo cada cop que l'escolto...

A Margalida

Dedicada a Margalida, amant eterna d'en Salvador Puig Antich, es trobi on es trobi.

Vas marxar no sé on.
Ni els cims ni les aus
no et saben les passes.
Vas volar sens dir res
deixant-nos només
el cant del teu riure.

No sé on ets, Margalida,
però el cant, si t'arriba,
pren-lo com un bes.
Crida el nom
del teu amant,
bandera negra al cor.

I potser no sabràs
que el seu cos sovint
ens creix a les venes
en llegir el seu gest
escrit per parets
que ploren la història.

I que amb aquesta cançó
reneixi el seu crit
per camps, mars i boscos,
i que sigui el seu nom
com l'ombra fidel
que és nostra tothora.

"Estimada Marga:
Una vegada més ens tenim que separar, tal vegada definitivament. El que diguin uns senyors que parlen un llenguatge que no entenc, té tot l'aire de venjança.
El fet important és que a nivell de sentiments, ningú pot trencar-los. Comprendràs que se'm faci molt difícil dir-te tot el que voldria: les paraules no surten.
Ànim xiqueta! Serà un cop fort per tu, però no dubto que poc a poc t'aniràs afirmant com a persona.
T'estima,
Salvador Puig
Salut i anarquia!"

Al disc Duets està cantada amb Gorka Knörr amb unes estrofes en euskera adaptades por Gorka Knörr:

Ta gure zainetan
bere gorzupa
maiz zaigu ernaltzen,
beraz mintzo diren
negar deragiten
ixtoriak entzunez.
Kantu hau, Margalida,
zuregana doa,
musu bat lez
Esan maitearen izena,
jaso ikurrín beltza.
Bere oihua berriz
nonnahi jaio bedi
kantu onen bidez
Hura izan dedin
gure itxaropen
eta ametskide
Kantu hau, Margalida,
zuregana doa,
musu bat lez
Esan maitearen izena,
jaso ikurrín beltza.

tresors robats?

Recullo brins de solitud... d'ací...
instants de saviesa... d'allà...
i els amanyago en una butxaca...

Tacte de cotó fluix,
talment pedres precioses...
potser...
cristalls maragda intens...

volar...

toco tu boca ...

Toco tu boca, con un dedo toco el borde de tu boca, voy dibujándola como si saliera de mi mano, como si por primera vez tu boca se entreabriera, y me basta cerrar los ojos para deshacerlo todo y recomenzar, hago nacer cada vez la boca que deseo, la boca que mi mano elige y te dibuja en la cara, una boca elegida entre todas, con soberana libertad elegida por mí, para dibujarla con mi mano en tu cara, y que por un azar que no busco comprender, coincide exactamente con tu boca que sonríe por debajo de la que mi mano te dibuja.

Me miras, de cerca me miras, cada vez más de cerca, y entonces jugamos al cíclope, nos miramos cada vez más de cerca y los ojos se agrandan, se acercan entre sí, se superponen y los cíclopes se miran, respirando confundidos, las bocas se encuentran y luchan tibiamente, mordiéndose con los labios, apoyando apenas la lengua en los dientes, jugando en sus recintos donde un aire pesado va y viene con perfume viejo y un silencio. Entonces mis manos buscan hundirse en tu pelo, acariciar lentamente la profundidad de tu pelo mientras nos besamos como si tuviéramos la boca llena de flores o de peces, de movimientos vivos, de fragancia oscura. Y si nos mordemos, el dolor es dulce, y si nos ahogamos en un breve y terrible absorber simultáneo de aliento, esa instantánea muerte es bella. Y hay una sola saliva y un solo sabor a fruta madura, y yo te siento temblar contra mí como una luna en el agua.

Julio Cortázar ( Argentina, 1914- 1984 ) _ Fragment de Rayuela

fotos google

tardor...

aix...
deu ser la tardor que m'ha envaït de melangia...
i tinc el cor encongit...

corren aires freds que em glacen la sang...
i resto en silenci...
sense paraules...

íntima soledat

Avui em sento sola...
sento la soledat que m'abraça i em commou.
Em convida a abraçar-la i sentir-la.



M'hi encamino perquè sé que és el meu destí...
inexorable...
ineludible...
inabastable també...

Hi vaig sola...
i tanmateix...
m'agradaria tant sentir-me acompanyada...

Sentir-me acompanyada...
en aquest camí feixuc
camí...
feixuc...
on les certeses clamen al cel
i on,
les veritats profundes no tenen lloc on amagar-se...

Sé, malgrat tot, que és en aquesta soledat on em reconec a mi mateixa
i on sóc jo,
més que mai,
més que amb ningú...

I tanmateix,...
m'agradaria tant sentir-me acompanyada...

Pintura: Luis de la Fuente

"Somos mucho más libres de lo que nos exige la sociedad"

Avui a La Contra de La Vanguardia hi ha una entrevista a Antonio Galindo que explica de manera clara i sense embuts idees i realitats que passen darrerament pel meu cap i (potser) també pel meu cor...

És llarg... i interessant... sobretot si teniu dubtes existencials (o no) sobre el model de relació entre les persones que impera en la nostra cultura i societat.

A mi em resol dubtes, em genera noves preguntes, em fa somriure en alguns moments (perquè em sento propera a algunes de les seves propostes) i en d’altres em confirma que el moviment genera vida i la vida és creativa si som capaços de tenir els ulls ben oberts, les orelles ben netes i les creences... a ratlla!

Ficció?

Realitat?

Ja em direu...

Antonio Galindo

Tengo 43 años. Nací en Ronda (Málaga), y vivo entre Madrid y Barcelona. Licenciado en Psicología y Pedagogía. Dirijo la empresa Asesores Emocionales. Estoy divorciado y no tengo hijos.

Creo profundamente en la libertad del ser humano y que todos somos uno.

¿El sexo es puro movimiento?

Sí, es presente permanente, está vivo, pero la mente todo lo quiere cuadricular.

Aboga por el descontrol.

Eso es el sexo, pese a que nuestra cultura pretenda estabilizar, asegurar, establecer, determinar, formalizar.

Entonces tenemos un problema.

... El de creer que una relación estupenda es la que no tiene cambios, cuando la vida es movimiento, cambio y transformación.

¿Qué marca esa transformación?

Las necesidades propias. El sexo es una dimensión que hemos tenido que encajar, porque somos mucho más libres de lo que nos exige nuestra sociedad. Si estoy en pareja y siento que me gustan otras personas...

¿Qué hago?

No se trata de hacer todo lo que tus sentidos te pidan, sino de conectar con tu corazón y saber que, cuando se abre, no se gobierna. Si estás casado y se cruza en tu vida otra persona que te fascina, tenemos un problema.

Efectivamente.

Se trata de reconocer, que no es padecer. Darte cuenta de que esa dimensión de movimiento está viva dentro de ti y que te lleva a una continua renovación de la relación; o eso o represión. Cuando las parejas son cotos privados de caza no existe versatilidad.

¿Hay que dejarse llevar?

Sí. Eso que sientes irá enriqueciendo la relación, habrá creatividad y expansión, actualidad permanente, no habrá aburrimiento y, por tanto, habrá comunicación, conexión.

Tiene su lado negativo.

Lo tiene tal como entendemos la relación, que uno se enamore de otro se vive como un drama, como una traición.

Dele la vuelta al drama.

¡Qué bien que haya una energía nueva en nuestra relación!

¡Vete, vete con esa otra o con ese otro y luego me lo cuentas!

Lo primero es apertura y escucha. Cuando en una pareja aparece una nueva energía, los dos están llamados a ver qué pueden hacer, y hay millones de opciones. Una de ellas es involucrar al tercero, hacer un trío.

¿?

Lo que yo quiero que entienda es que estamos hablando de sentimientos aprisionados en una estructura muy formal que tiene que ver con un concepto de familia cerrada en el que cualquier intento de sacar la cabeza fuera se vive como traición, y así no hay manera de activar la creatividad.

¿Y la represión nos lleva a las disfunciones sexuales?

Sí. La impotencia, la mal llamada frigidez…, todo ese tipo de problemas son un código, están ahí para avisarnos de algo, a lo mejor resulta que quieres hacer cosas diferentes con tu pareja y no se lo has pedido. Tememos la pérdida de control.

¿Qué propone?

Creer que el cónyuge tiene que darme todo lo que necesito es mentira. Si miramos el histórico de una pareja que dura, probablemente veremos periodos en los que algún miembro ha tenido una relación fuera. Y eso no es malo, es enriquecedor si el otro lo permite y la fuerza del amor está vigente.

Pide mucho.

En un momento dado separar lo sexual de lo afectivo es una fuente de aprendizaje enorme, pero topamos con una gran creencia: que si comparto el cuerpo con alguien que no es mi pareja es un atentado, y no es cierto. Lo que habría que analizar es por qué causa tanto drama y estupor en la pareja.

¿Por qué?

Las relaciones están basadas en la propiedad privada. En el fondo es un tema de posesividad; lo que nos motiva es el control, y eso no es movimiento.

¿Cómo transformar una relación cerrada en una abierta?

Primero, el reconocimiento de la propia necesidad, lo que se suele negar. Hay que conectar con uno mismo con honestidad. El egoísmo viste mal, pero es la fuente del mantenimiento de una relación. ¿Cómo voy a darte si no me doy, si no estoy lleno de mí?

Estábamos con las creencias.

Peligrosísimas. Tenemos un esquema básico de sexualidad: sexo en familia, heterosexual y parejocéntrico. Salirse de eso se vive con incriminación, descrédito y vergüenza. En el interno de las parejas hay millones de alternativas y el sufrimiento viene de la diferencia entre lo que uno quiere vivir y ese modelo básico subyacente.

Todos tenemos un ideal.

El código de la vida se expresa en función de la conexión, resonancia y fluidez, dejar que las cosas sucedan. Intentar que alguien encaje en mi ideal es forzar. El problema es que la frustración es muy rentable.

Siempre queremos más.

La clave mágica que tiene nuestra cultura para promover el consumo es establecer un ideal altísimo que cause frustración: siempre habrá un reto mayor. ¿Qué tal si te cargas el ideal, si te aúnas con el código de la fluidez, de la conexión, de la resonancia; si investigamos estos otros lugares? A la economía de mercado le encanta cebar ideales.

¿No hay nada que buscar?

No. Observa el encuentro, porque, si no, estamos todo el rato golpeados por un ideal que tiene que llegar. Conecta con lo que hay, con tus encuentros actuales. Trabaja las creencias, que es lo que nos hace sufrir porque nos marca un ideal elevado que contrasta con la realidad. Si cambio la creencia, cambia la emoción y la realidad.

Fluir

En Las mentiras del sexo (Kairós), este pedagogo autor también de Kit básico de supervivencia emocional nos cuenta que las relaciones se basan en la conexión: "Cuando dos personas conectan, hay resonancia, una especie de atracción inexplicable e inevitable, y lo único que debemos hacer es fluir. Pero el código en el que nos movemos socialmente nos invita a forzar, agarrar, establecer, poseer". De esta forma perdemos la frescura, aparecen las disfunciones sexuales, la inapetencia, la frustración y el juicio a los que viven su sexualidad de forma diferente. Galindo nos invita a experimentar y sentir desde nosotros mismos, "porque vivir la sexualidad y vivir la vida... es lo mismo".

La Contra

IMA SANCHÍS - 04/09/2009

Si has arribat fins aquí i vols dir alguna cosa...

deixa el teu comentari...

segur que ens enriqueix a tots...

imatge Internet

silencis...

Reprenc silencis oblidats...

Els observo,
apareixen densos i incòmodes.

Deixo que m'envaeixin...

Em trasbalsen
i els trenco amb paraules absurdes
que repiquetegen a les parets de cambres buides.

Altra volta se m'escapen
i emmudeixo.

Reprenc silencis perduts...
els deixo fer...
m'omplo del buit dels seus mots
i s'enduen el desassossec.

Reprenc vells silencis amagats...

reflexions d'aniversari...

Avui és l'aniversari del petit de la casa...
En J. ja en fa 11!
Per celebrar-ho, aquest matí hem baixat a la platja a estrenar la taula de skim board que li hem regalat.



Ens ha acompanyat un amic seu, l'A.
S'ho han passat d'allò més bé, lliscant damunt l'aigua i caient espectacularment en un matalàs aquàtic, avui transparent i amb una temperatura ideal (potser un pèl massa càlida i tot).
Reien, queien, es tiraven, tornaven a riure, a caure, jugaven, inventaven nous jocs, provaven, queien i es tornaven a aixecar una i altra vegada...
Quina enveja...

Felicitats J.!

Ara és al Gamper amb una part de la família, a veure els seus ídols i passar-s'ho d'allò més bé, segur.
_____________

Me'ls mirava... i pensava en tot el que tenen per davant...
Una vida per ser, per estar, per decidir, per imaginar, per somniar... I per poder fer realitat tot allò que es proposin, tirar endavant il·lusions i projectes...
Sempre des de la profunda convicció que tot és possible. Que no hi ha impediments per fer allò que realment vulguem fer, que amb preparació, esforç, constància, perseverança i una actitud positiva podem arribar tan lluny com ens proposem. De vegades més enllà i tot.

La capacitat humana és realment espectacular. I si no ho acabeu de veure clar, mireu el pare de l'A. i els seus companys de viatge com ho expliquen... i tenen tota la raó... les limitacions que tots tenim (que ens autoimposem, moltes vegades de manera inconscient o molt conscientment) són al cervell o al cor. I està clar que podem superar-les.
Així que, si de debò ens proposem aconseguir alguna cosa en aquesta vida, només cal creure que és possible i posar-se a treballar... Això sí, no hi ha res que sigui de regal... tot té el seu valor... com més ambiciós sigui l'objectiu més preparats haurem d'estar.
El no ja el tenim, cal moure's per aconseguir el si.

Potser aquest seria el millor dels aprenentatges per a dos noiets d'onze anys que tot just comencen a fer-se grans i cada cop més autònoms.

Una abraçada per a totes i petons per a tots!

tatuatge...

Porto el segell del teu desig
gravat en el meu pit

i el llueixo invisible

talment com un trofeu guanyat a l'amor...

Pintura: Luis de la Fuente

I encara més...

Poemes d'Álvaro de Campos...

LISBON REVISITED

No: no vull res.
Ja he dit que no vull res.

No em vingueu amb conclusions!
L'única conclusió és morir.

No em retragueu estètiques!
No em parleu de moral!
Fora d'aquí la metafísica!
No em prediqueu sistemes complets, no em retragueu conquestes
de les ciències (de les ciències, Déu meu, de les ciències!)
-de les ciències, de les arts, de la civilització moderna!

Quin mal els he fet, jo, a tots els déus?

Si teniu la veritat, guardeu-vos-la!

Sóc un tècnic, però la meva tècnica és tan sols dins la tècnica.
Fora d'això, sóc boig, amb tot el dret d'ésser-ho.
Amb tot el dret d'ésser-ho, ho heu sentit?

No em molesteu, per amor de Déu!

Que potser em volíeu casat, fútil, quotidià i tributable?
¿Que potser em volíeu el contrari d'això, el contrari de qualsevol cosa?
Si jo fos una altra persona, faria de voluntat de tothom.
Així, tal com sóc, tingueu paciència!

Aneu al diable sense mi,
o deixeu-me anar sol al diable!
Per què anar-hi plegats?

No m'agafeu pel braç!
No m'agrada que m'agafin pel braç. Vull ser solitari.
Ja he dit que sóc solitari!
Ah, quina llauna de voler-me fer sociable!

Oh cel blau -el mateix de la meva infantesa-
eterna veritat buida i perfecta!
Oh Tejo mansoi, ancestral i mut,
petita veritat en la qual el cel es reflecteix!
Oh pena revisitada, Lisboa d'adés d'avui!
Res no em doneu, res no em preneu, res no sou que jo em senti.

Deixeu-me tranquil! No trigaré, que jo mai no trigo...
I mentre triguen l'Abisme i el Silenci, jo vull estar tot sol!

(1923)
(Trad. Joaquim Sala-Sanahuja)

Mentre no hi sóc...

Us deixo amb en Pessoa... i una imatge de Lisboa...

ben aviat passejaré pels seus carrers i m'amararé de la seva llum i del seu aroma...

petons!

Ricardo Reis

No sols qui ens té odi o enveja,
ens limita, ens estreny; qui ens estima
no ens limita menys.

Concedesquen-me els déus que, deslliurat
d'afectes, tinga la llibertat freda
dels bergants sense res.

Qui vol poc, tot ho té; qui no vol res
és lliure, qui no té ni desitja
és home igual als déus.

Per a ser gran, sigues sencer: no-res
de teu exageres o exclogues.
Sigues-ho tot en tot. Posa el que ets
en el mínim que fas.
Així en cada llac la lluna tota
brilla, perquè viu ben alta.

Fernando Pessoa

(1933)

Traducció catalana de Salvador Jàfer

rastres...

Ressegueixo camins de petxines
que em retornen a un bell escenari...

Tot és nou, diferent,
però alhora és el mateix...

Llàgrimes de sol
perlen les meves sines.

Els estels brillen
en la teva mirada...

Tràfec de cotxes, el dia es lleva...
moviment, multitud, xafogor...

Llums que s'apaguen, la nit s'encén...
quietud, solitud, brisalls de mar...

La llum del sol omple l'espai
orfe de desig...

La nit ens inunda
i vessa d'intensitat...

M'assec entre les barques
i recullo els grans de sorra...
espectadors invisibles
del nostre encontre...

Deixo que se m'enganxin a la pell...

Tanco els ulls i em deixo seduir
cercant les teves mans...

I les trobo.
I deixo que altra volta m'estimin...

Sol i lluna.
Dia i nit.
Platja i mar.

transparències...

M'agrada banyar-me nua...
Sense impediments...
sense cap peça que destorbi els moviments...
sentir com l'aigua abraça el meu cos,
l'acaricia lliurement
i es passeja pels racons més amagats i íntims....
...




És així també com m'agradaria que fossin les relacions entre les persones.
Sense artificis que les determinin.
Sense prejudicis.
Amb naturalitat.
Podent expressar com som, com pensem, com sentim,...
Lliurement.
Sense convencionalismes ni ordres socials prefixats i heretats.

M'agradaria poder parlar clar...
Poder fugir de costums i accions esperades per la resta dels ulls que em miren.
Poder expressar amb sinceritat les emocions que em trasbalsen i que m'equilibren, les que em fan trontollar i les que m'asserenen,...
Anar trencant els murs de cristall que he construït per protegir-me i cada vegada ser més transparent...

En vaig aprenent.
Vaig practicant.
M'està agradant!

Fotos de dona i mar

sentit poètic

Quin ensurt!

Pensava que havia perdut la capacitat de viure poèticament (si és que algun cop m'ha acompanyat, és clar!)...
Feia mesos que no sentia com les paraules s'apilonaven a dins meu per poder sortir i veure la llum...
D'aquesta manera...
voluptuosament, desordenades, a cops, a batzegades...
talment com batecs de poesia que malden per alliberar-se de la presó on són captius...

Feia temps...
...
m'havia quedat aturada,
presa en quefers diaris i continus,
sense possibilitat d'escapar, de fugir,...
ni me n'havia adonat!
Com marxar, si una no se n'adona que ha quedat ancorada en la quotidianitat més absurda?
La quotidianitat autoimposada...
El deixar-se portar...


Ara,
avui,
en aquest instant...
torno a ser jo...
i és al teu costat,
en la teva companyia...
que torno a sentir la meva essència...
aquí...
arran d'aigua...
en aquesta platja solitària encara...
que espera pacient els seus nous estadants d'avui...
però que ara reposa tranquil·la i serena...

...
torno a ser jo...
i les paraules surten a esgarrapades,
amb la suavitat de les onades matineres...
amb la cadència dels batecs...
sense aturar-se...
per sort, avui...
la poesia (el meu món poètic particular)...
impregna tots els porus de la meva pell
i vessa en forma de paraules més o menys destriades...
més o menys endreçades...
però amb molta suavitat i gosadia,
de manera impúdica, alhora que serena, humil,...
i és des d'aquí que l'ofereixo...
m'ofereixo i comparteixo el gaudi d'escriure amb vosaltres...

Benvingudes de nou... benvinguts...
la porta és oberta...
us convido a construir un avui ple de poesia...
ple de màgia...
ple d'il·lusions...
ple de vida...
m'agrada sentir-me acompanyada en aquest camí d'aprenentatge cap al viure poèticament...
petons

estimant...

Aprenc a estimar-te tal com et dónes...

...a voltes salvatge, a voltes cadell,
esquerp, sensual, tranquil, apassionat...

i és en aquesta renúncia
que sé qui ets...

i és en aquesta acceptació
que em descobreixo en tu...

Em deixo posseir, captivar, inundar, emmotllar,...
per la teva naturalesa
i a cada corba que dibuixes
reconec el meu cos imperfecte
i aprenc a estimar-me.

Admiro i m'amaro de la teva força...
la teva persistència que a voltes em posseeix
i em fa traspassar els meus propis límits.

Em deixo prendre,
sense resistències,
acceptant la teva immensitat...
i em rendeixo davant la teva magnanimitat
amb humiltat...

ensenyar i aprendre

Faig de mestra...
Fa molts anys...
He tingut molts alumnes...
de totes les edats...
grans, petits, mitjans,...
i tot el que puc dir és que...
em queden tantes coses per aprendre encara!

en aquests moments et desitjo intensament...
estic sola

desitjant poder-te acaronar...
desitjant-te intensament....

desitjant l'indesitjable...
maldant per no enredar-me en el record de besos eterns...
o potser deixant-me enredar i provocant nous besos inacabables que parteixen dels llavis i acaben en racons càlids i humits...

si tanco els ulls
puc sentir el teu desig a cau d'orella,
puc sentir el teu desig lliscant coll avall.
puc sentir el teu desig a la meva pell
i puc sentir la teva mirada subratllant el fràgil equilibri del meu cos,
en la calidesa de la nit d'estiu,
en espera del teu sexe...

i puc sentir el dolç despertar dels meus sentits
en el frec a frec
de la pell en moviment...

i imagino el tacte dels teus dits
recorrent els moviments suaus dels malucs...
i sento els teus llavis que reclamen atenció per allà on passen
i com una flor que s'obre,
m'obro...
i resto a l'espera de poder atrapar el teu desig entre els pètals rogencs intensos ...
i la humitat m'envaeix en un dolç fil de sensacions...

i espero,
sinuosament,
l’avenç de les teves mans

des dels meus llavis...
aturant-se en els botonets d’excitació que ressalten sota la samarreta i s’encaminen a cercar tremolors ja viscudes
dolces sensacions que es descabdellen amb un petit tast,

un lleu frec que obre paradisos màgics

i resto a l’espera de poder endinsar-me en tu
i que t’endinsis en mi...

i poder seguir les onades, el seu ritme,
la seva cadència...
que de cop es posseeixen d’una força...
que ens porta a vorejar abismes i rodolar per pendents impossibles....
sentir la tempesta de sensacions desfermades,

esgarips de plaer que s’escapen de boques segellades...

de cossos prohibits
que es cerquen, es busquen, es troben....
i que s’arrisquen a viure la prohibició i a desafiar lleis absurdes

sentir el teu plaer a dins meu...
fer-te sentir la invasió del meu plaer i sentir-nos profundament vius
profundament afortunats del regal de tenir-nos i donar-nos...

del regal de ser i estar aquí i ara

(t’estimo)

(encara que no es pugui dir, ni sentir, ni imaginar...)

!!!!!

de vegades...
sento la necessitat de desconnectar-me de tot
parar... respirar
i endreçar la meva vida...
fer neteja...escombrar,
buidar els armaris
llençar tot el que sobra
les coses que no faig servir des de fa mil anys
però les conservo ...

per si fan falta

per si les necessito

per si mai les busco

per no llençar parts de mi que queden allà atrapades

per no perdre allò que és important i la memòria oblida

per conservar...

per conservar què?

avui és un dia d'aquests...
necessito fer un reset...
però no puc...
tens alguna solució?
has trobat la manera?

N'hi ha per tots... passió, bogeria, deliri, ... invisibles?

No hay quien de alguna pasión no esté preso.

No hay quien allá en su cabeza no albergue locura.

Del hilo de dicho delirio que eleva asoma la punta:

visible confirma su invisible asiento.

RUBAiYAT - 70.2
Rumi

http://www.oshogulaab.com/SUFISMO/TEXTOS/RUMI-RUBAIYAT.html

Rilke...

Aprenc a veure. No sé en què consisteix, tot penetra en mi més a fons i no s'atura al lloc on solia tenir terme. Tinc un interior que no coneixia. Ara tot hi fa cap. No sé què s'hi esdevé.

RILKE, els Quaderns de Malte

ARA I AQUÍ... AVUI

Em sento atrapada en silencis ancestrals
en els que el reconeixement de la paraula es feia difícil.
Moments en els que no tenia res a dir i molt a escoltar.
Ara,
amb molt a dir,
no puc parlar,
em falta espai,
em falta aire...
Paraules trencades, frases a mig dir,...
Percepció d’espais buits, erms.
Les parets de la meva gàbia reboten paraules inconnexes, tallants i colpidorament sinceres. Els crits s’ofeguen i es converteixen en esgarips agònics.
Els silencis colpegen el meu cervell, el fuetegen i el provoquen a vomitar racons bruts i desendreçats. Potser ho hauria de fer per evitar danys irreparables?
Continguts, no deixo que surtin, em farien mal a mi mateixa.
Massa pluges retingudes... Aprenc a vessar suaument les últimes gotes de la primavera per deixar passar el sol de l’estiu que ja s’intueix i que escalfarà fredors i calfreds que travessen la pell, que colpegen l’ànima i que alhora no la deixen adormir en espais còmodes i confortables...
Potser caldrà continuar caminant i creient que tot és possible...

NO sé... SÍ sé...

No sé si ho vull
no sé si puc
no sé si m'ho mereixo...

Això és el que ens diem inconscientment moltes vegades i per això moltes de les coses que ens agradaria fer, finalment no són...

Sé que ho vull...

sé que puc...
sé que m'ho mereixo...

Ara sí...
ara sí que es poden convertir en realitat els teus

somnis, desitjos o projectes...

amb aquests pensaments segur que ho aconsegueixes...
Almenys a mi m'ha passat...
alguns diuen que és la força de l'atracció...
atreure allò que volem,
atreure allò que desitgem,
atreure allò que volem viure i com ho volem viure...

Hi crec fermament...

Atrevir-nos a viure tot allò que imaginem...
En som capaços?

;-)

bombolles a mitja nit...

Carrers deserts,
aires de nit...

a mitja nit...

dues bombolles...

que al seu encontre esclaten en espurnes irisades

i il·luminen la foscor del carrer

amb una llum càlida, fresca, primaveral, lluminosa,...

i l'espai desestructurat es torna a confegir en una nova bombolla,

única, brillant, plena de vida i vitalitat,

dipositària d'il·lusions i màgies...

i s'enlaira, s'enlaira, s'enlaira,....

amunt, amunt, amunt,...

i vola...

i flueix...

i es deixa portar pel ritme dels desitjos dels seus estadants....

talment com un somni...

a mitjanit...

carrers deserts, aires de nit,...

un punt brillant en el cel...

...

Don't play by the rules...

Attitude is everything

rebel, rebel,...

Avui he llegit aquestes paraules en el jersei d'un noi...

i, sincerament, m'han agradat...

Em conviden a rebel·lar-me... del tot!

COMIAT

Marxo…
amb el gust dels teus petons
als llavis.

Amb el tacte de les teves mans
a la pell.

Amb el regal de les teves paraules
a l’oïde.

Marxo …
amb els petits tresors que he assaborit
a les butxaques.

Marxo amb tu…
cap a nous racons per descobrir.

imatge de Google

Tingues cura...

Tingues cura dels teus
Pensaments...
perquè esdevindran
Paraules.

Tingues cura de les teves
Paraules...
perquè esdevindran
Actes

Tingues cura dels teus
Actes
perquè es tornaran
Costum

Tingues cura dels teus
Costums
perquè forjaran el teu
Caràcter.

Tingues cura del teu
Caràcter...
perquè traçarà la teva
VIDA.

Gandhi

imatge de google

mentre em dutxo...

Perles nacarades

llisquen cos avall...

Núvols de baf

impregnen l'ambient

d'aires translúcids.

Intuïció d'ombres,

percepció de desitjos.

Mescla irisada

d'aigua i sabó,

escuma fràgil.

Fregues sensuals.

Sabó, aigua, dits, mans,

llavis tendres,...

passeig del desig

reflectit en la mirada.

T'endevino rere els vidres,

translúcid.

El teu desig

guia les meves mans,

a distància.

Desig que es fon amb els meus anhels,

sacsejant els meus instints.

La teva mirada,

els teus ulls,

amagats,

protegits per vapors humits,

condueixen sàviament,

dolçament,

els dits

cap a pous de plaer.

Dits que,
indolents,

que,

insolents,

es deixen arrossegar.

Dits que,

entremeliats,

juguen amb la teva mirada.

S'aturen, encerclen, voregen,...

s'endinsen.

Jocs de provocació.

Et sé rere els vidres

i et provoco, inevitablement,

amb la inconsciència del desig...

Gairebé puc sentir

el tacte dels teus ulls

damunt el meu pit.

M'espiaves?

Sentir-me observada m'encèn.