m'agrada...
... escriure algunes de les coses que imagino, que sento,
que veig, que oloro, que penso, que toco,
que m'atrauen, que em fan somniar,...
m'agrada compartir algunes de les coses que llegeixo...
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris fantasies. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris fantasies. Mostrar tots els missatges

diumenge, 21 d’abril del 2013

Diu que els crancs...















tenim la lluna a favor...
sempre????

Sense dubte,
perquè la lluna m'ho diu, 
avui provaré sort amb l'amor.

I vindré...
Amb un petó desbocat i el gest de saber que serà ben rebut.

Què et sembla si et convido a sopar?

(amb aquella confiança que dóna saber que l'horòscop avui diu la veritat...)

I dormiré al teu costat...
No ho saps,
però avui dormiré amb tu.


He escoltat aquesta cançó centenars (milers?) de vegades... 
m'encanta... 
potser perquè sóc cranc...
i em pregunto si en Joan també ho deu ser... 
Ja ho sé, no té perquè... però... i si ho fos? 
Algú ho sap?  
#dubtesexistencials
;-)

dimarts, 10 d’abril del 2012

imaginant... somniant... estimant

i és en aquesta hora bruixa,
en què el silenci cobreix les estances
que suaument i amb lleugeresa
goso escriure aquests mots...

acompanyada de la calma de la nit
i respirant tendreses
imagino converses llargues, plàcides
trenant paraules dels presents desitjats
acompanyats de nit...


imagino silencis plens, càlids
que desfan dubtes i incerteses
i calmen urgències
i sadollen, a voltes,
tan sols a voltes,
la set de coneixença...

compassen les hores
desgranant essències vitals
teves, meves...
la nit esdevé el nostre regne...



i ens convida a un tast d'infinits...
convertint somnis en miratges...
traslladant-nos a espais nous, desconeguts,
indrets per descobrir...

desant a la punta dels dits
els tresors viscuts
per poder-los acaronar i resseguir delicadament
procurant que no es trenquin...

compassen les hores
i, puntualment, esllangueixen en albades lluminoses
el temps s'acaba...

ens queden però els records dels moments viscuts...

i els ulls brillants i els somriures plaents...
què més podem desitjar?

tal volta,
un bes dolç de bona nit...

tal volta,
un bes dolç de bon dia...

dijous, 8 de setembre del 2011

L'instant...

Surto de casa - cames ajudeu-me-  per no quedar-me enganxada a la discussió. Aquestes adolescents que et miren amb cara de rates sàvies i condescendentment et perdonen l'existència, em treuen de polleguera.
I no t'explico com m'enfilo quan la mirada és la de la meva filla i el problema que ens ocupa l'etern desordre que regna a la seva habitació... 
Ja t'ho imagines, no?
Em miro al mirall.
http://www.navalcosp.com/pinacoteca/2009.htm
El llum tènue de l'ascensor amaga algunes imperfeccions però avui em veig bé. Estic bé. Per dins vull dir.
Sento taral·lejar una cançó des d'una veu coneguda i baixo fins el pàrquing.
Què bé, em podré endur el cotxe petit!
Avui, com a mínim, no hauré d'anar en barca amunt i avall, en un d'aquests cotxes familiars esgavellat que sembla un transatlàntic... per a mi sola...
Ens creuem, no m'espera i fa cara de sorpresa i em repassa de dalt a baix, no sense deixar de preguntar-me a on vaig...
Fem un intercanvi de claus i un petó lleuger amb una petita raó que sona poc convincent, me'n vaig cap a la reunió de feina!
Tornaràs a...
Però la porta de l'ascensor ja tancada m'impedeix de sentir el final de la pregunta que ja no tindrà resposta.
De fet, ja n'havíem parlat al matí tot fent un cafè; ja ho sap.


Entén-me, no hi ha res de res. Però em fa patxoca, tu!

Encara, abans d'entrar al cotxe, em trobo la veïna de l'àtic, amb ganes de xerrar, i em deixa anar un Què guapa que estàs! que mira, em fa prémer l'accelerador amb aquella convicció que té una quan li sembla que està d'allò més interessant i se sent bé a la seva pell.

Miro el rellotge... tinc temps... encara podré passar pel Sephora a posar-me unes gotes del meu perfum abans de la cita.

Ai perdó! He dit cita? Volia dir reunió!
De debò, no pensis pas malament... 


Arribo, aparco, surto, camino a pas ràpid sense fixar-me gaire en res i arribo.


És que m'agrada tant aquest perfum!


Però tal i com està el panorama... i de tant car com és, em sembla que aquest recurs el faré servir més d'un i més de dos cops aquesta temporada.
Quina bona olor!
mmmmm...



Surto, passen cinc minuts de l'hora que havíem quedat.
Perfecte!
Arribar massa d'hora no m'agrada gens. Prefereixo que m'esperi uns minuts. Mai no sé quina cara posar palplantada en una cantonada mirant si arriba la persona amb qui he quedat.


No et passa a tu també?

Ja el veig. És allà. a la cantonada.
Camino més a poc a poc.
M'agrada mirar-me'l de lluny, amb aquest posat d'home despistat que tant m'atrau! (això sí, que no s'oblidi del dia del meu aniversari, si de cas, que només sigui el posat despistat, eh?)
No em veu encara, té un llibre a les mans i hi està capficat.
No sé si ho fa per dissimular i ja m'ha vist també. Podria ser.
Somric. Aixeca el cap.

Em sento maca.
La reunió (de feina) promet.
...

Qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència...
Aquest relat ha estat escrit a partir de situacions reals (o no) però que, en tot cas, mai han estat viscudes amb aquesta seqüència que es relata (o si?).


divendres, 11 de febrer del 2011

sobre amants...




Em ve al cap...
em retorna des que ho vaig llegir i, tot i que ja em va persuadir en aquell moment, cada cop n'estic més convençuda...

Tenir amants és molt sa...
Altament recomanable per persones amb tendències depressives, per a les que llisquen sobre la monotonia del dia a dia de la vida, per a aquelles que senten que els falta alguna cosa, algun al·licient per viure, per a les que han perdut el somriure i les ganes de viure... 

Revitalitza, il·lusiona, millora l'autoestima, dóna brillantor als ulls, allisa la pell, estàs radiant i esplendorosa, et sents plena, tot pren un color diferent, l'hivern se suavitza i ensumes el bon temps en qualsevol racó que abans abrigava fred i humitats,...
Arriba la primavera fora de temps...
Tot canvia...
Pren noves formes, aprecies petits detalls, compres flors, et passes hores davant del mirall,...

Llàstima que el meu psicòleg no m'ho receptés mai...
Potser hauria de canviar de psicòleg...

Es veu que una doctora en fa receptes.
Quan una pacient deprimida arriba a la seva consulta i li explica el cas, el primer que li diu aquesta metgessa és que necessita fer-se amb un amant.

Les pacients tenen dos tipus de reaccions, n'hi ha que s'aixequen totes irades i ... bon vent i barca nova, si te he visto no me acuerdo... Algunes inclús l'arriben a insultar o dir-li quatre bestieses morals i molt ètiques, això sí, que no falti.

Les que es queden assegudes esperant la següent afirmació sobre el tractament (valentes elles, perquè suposo que a mi, d'entrada,  se'm quedaria la cara de quadrets), les que tenen paciència i molta curiositat per veure quina mena d'amant les hi vol receptar (jo seria d'aquestes... curiositat, molta curiositat tindria). 
En forma de píndoles? De xarop en comptagotes? Potser una tanda de supositoris?

Noooooo....

La següent frase de la doctora és que cal trobar a la vida un amant que ens ompli i motivi a viure.
Molt fàcil!
Dit així sembla abastable i tot!
I d'on vol que el tregui jo un amant?

Ja ja ja ja...

No dona no... 
Un amant és un projecte, una il·lusió, un objectiu, una fita, un viatge, una passió,... fins i tot, si molt m'estires, podria ser una persona!
Ahhh!
Ara ho entenc!
Qualsevol d'aquestes situacions (si són realment desitjades) són amants potencials, perquè ens engresquen a viure de manera intensa i apassionada, i això ens protegeix de la depressió, del desànim, de la monotonia...

Doncs, no és per res, però em sembla que fa temps que en tinc... uns quants... d'amants...


I vosaltres?
Apa, vinga, no perdeu temps!
Sortiu amb els ulls ben oberts i els sentits ben desperts a cercar-ne uns quants (si encara no en teniu... cosa que dubto) i no tingueu por de gaudir-ne força... valen molt la pena! (ja ens ho explicareu ja...)


Ah! 
I recordeu... com més variats millor... així ompliran tots els raconets de la vostra existència, no es tracta de trobar-ne un de sol que vulgui abarcar-ho tot... cal diversificar i així les vivències seran més enriquidores!
;)

(vaig llegir aquest un apunt sobre aquest tema en algun lloc però no puc recordar quin i no us puc enllaçar la font que m'ha inspirat a escriure aquesta versió personal i absolutament inventada sobre el fet en qüestió. Així que, si ets un dels que va llegir aquest apunt, article, publireportatge, ... o el que fos en algun lloc i em dius on... em rellegiré el text per veure si és que he desbarrat molt o és que anava per aquí la cosa...)

dimecres, 19 de maig del 2010

un vol plaent...

O de com una espera i un retard en un aeroport poden arribar a ser ben distretes... 



Asseguda en una filera interminable de cadires esperant altra volta un avió que sembla endarrerir-se tot i que no hi ha cap avís enlloc. 
La quietud de la solitària entrada així ho fa sospitar, tot i que els panells lluminosos continuen anunciant la sortida del vol a l’hora prevista.
Els passatgers comencen a inquietar-se en les seves respectives posicions però de moment impera la calma i la paciència dels submisos viatgers.

De sobte, 
la música del meu mòbil desperta l’avorriment general i sento com les ocioses mirades reposen sobre mi. 
En fraccions de segon, abans de despenjar, faig una ullada al número que apareix a la pantalla. Tot i que no el sé de memòria ni el tinc gravat amb cap nom, el reconec.
Somric i despenjo.

Una creixent escalfor s’instal·la a les meves galtes.
Em mig giro d’esquena als ensopits companys de viatge per evitar radars caçadors de converses personals, íntimes.
Responc amb un sí indecís però sense poder evitar una càrrega de desig que encara m'encén més.

Des de l’altre costat de l’aparell, em vas xiuxiuejant càlides consignes i fantasies...
Un calfred plaent em recorre de dalt a baix.
Premo les cames...

Amb prou feines responc a les teves embranzides auditives, tanco els ulls i m’esborro de l’espai públic on sóc. Em submergeixo en un atac d’insinuacions i imatges que es van dibuixant al so del murmuri embriac.
Sento les inquisidores mirades dels cadacopmésincòmodes companys de viatge, tallants i reprovadores; ja no sé si per l’espera o perquè inconscientment he deixat anar algun sospir o alguna paraula que ha encès totes les alarmes d’alerta.

Aliena al públic, desconnecto i em deixo portar.

Les teves paraules han traspassat els límits raonables i es passegen delitosament pel meu cos. 
Roeixen.


Una a una, van prenent posicions
S’entretenen en punts àlgids i vulnerables de la meva anatomia. Juguen alegrement amb les reaccions espontànies, sabedores com són del plaer que arrosseguen.
Tot i els esforços, se m’escapa un altre sospir...
I de cop, en plena efervescència dels sentits,


... 


es talla la comunicació.
...



És la teva manera de dir-me que avui sí, 
avui m’estaràs esperant a l’aeroport de destí.

T-1  Aeroport de Barcelona, diumenge 16 de maig 16:30 h.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...