Singlot

#vidareciclada

Feia pocs dies que havíem arribat al càmping. Amb la roulotte ja instal·lada, tot feia olor d’estiu a Cambrils.

Com sempre, els primers dies no ens allunyàvem massa de la nostra parcel·la. Encara no coneixíem a ningú i ens feia, a mi sobretot, una mica de basarda traspassar els límits de seguretat.

Jo, per això, tenia sort (o almenys això és el què em pensava). Sort perquè podia jugar amb la meva germana sense cap problema i així no m’avorria. Amb el meu germà no, que era massa petit encara, però amb l’O sí.

A mida que avançava l'estiu i anaven passant els dies, ampliàvem fronteres i cada cop ens atrevíem més a campar soles amunt i avall. Això sí, la mare sempre ens deia que havíem d’anar juntes i que jo, com que era la gran, m’havia de cuidar de la meva germana, que em tocava fer-ho. I jo, com sempre, tan assenyada, feia cas.

De primer m’agradava tenir aquell encàrrec. No em venia pas de nou, em feia sentir gran i, en certa manera, important. Però al cap d’uns dies, quan els camins ja eren prou familiars i havíem fet una ‘colleta’ de joc de nens i nenes d’edats similars, la veritat és que dur-la sempre enganxada se’m feia una mica més feixuc -vet aquí la no-sort-. Amb quatre anys menys que jo, limitava una mica els meus moviments, (no podia anar al meu aire, vaja) i poques vegades aconseguia lliurar-me’n. Sempre, encara que intentés marxar sense fer gaire fressa, acabava venint darrere meu demanant-me que l’esperés i que no la fes córrer. I seguidament em recordava el mandat de la mare, que havia de complir dia si dia també.

Si llavors hagués sabut com fer-ho per aprendre a desobeir... però no, no en vaig pas aprendre. Encara havien de passar uns quants anys i molt d'esforç per poder-ho fer.

I ja em veus a mi, agafant-la de la mà i anant a voltar juntes. 

I en aquests passejos inicials, totes dues germanes de bracet. I en això que la petita, l’O, començava a tenir singlot. Gairebé cada dia tenia un episodi virulent de singlotades (o almenys aquest és el record que en tinc). Però no era un singlot discret, no. Era d’aquells que feia girar tothom. Com podia ser que d’un cos tan petit de 4 anys, sortissin singlotades tan escandaloses? Feia tombar el cap, sí.

I ja em veus a mi, tímida com era, morta de vergonya, de notar com tothom ens mirava. I fent-li mil cares i ganyotes perquè aguantés la respiració i així s’empassés la resta de singlots fins arribar a ca nostra. I just quan semblava que ja estava, que l’atac havia remès, just obrir la boca per agafar aire abans d’ofegar-se i... tornar a exhalar un singlot encara més fort que els anteriors, com si se n’haguessin acumulat uns quants i tots de cop sortissin amb més força encara, amb més empenta.

I aquí va començar la meva especialitat de l'estiu: trobar maneres per fer-li passar el singlot instantàniament. 

Que si agafar-la per sorpresa i fer-li un ensurt. Vàries vegades. Res. Cap efecte.

Que si tornar ràpidament cap a casa i fer-li beure un got d’aigua amb sucre, ben carregat d'una dolçor espessa imbevible. I ella queixant-se i jo, inflexible. - O beus, o marxo sola. I ella, obedient també, beure’s aquell xarop fastigós. I el singlot seguir sanglotant. Res a fer.

O altres idees com fer-li beure aigua amb el costat oposat del got. O fer-li aguantar la respiració, fins que de tan vermella que es posava, era jo la que li deia - Respira!

Cap no feia el mínim efecte instantani que jo desitjava. Sempre acabava desapareixent quan deixava d'estar pendent. Només calia deixar passar l’estona, fins que desapareixia com per art de màgia. Quines coses!

I així passàvem els dies, tot i el maleït singlot que, al final, es convertia també en un motiu de riures i noves oportunitats de fer coneixences. I entre passeigs i anant en bici, anàvem fent colla, jugant amb els veïns i també convisquent amb els singlots de l’O, i buscant maneres de fer-los passar el més aviat possible. I així anar creixent i anar passant els estius.

___________________________________________________
Aquest escrit parteix d'un record infantil, d'una anècdota real i reciclada per al taller de #vida reciclada que va organitzar catorze.cat i que va conduir (molt bé, per cert) la Jenn Díaz.

Es tracta d'un record en forma de relat. La realitat dels records transformat a ficció, forma part del reciclatge dels records a la 'literatura', la #vidareciclada o autoficció, que en dirien els entesos. Doncs això, que qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència.

Era un exercici-joc i una de les companyes amb qui vam reciclar parts de vida les caluroses tardes de juliol, va escriure aquest altre text, a partir d'un petit resum d'aquesta mateixa anècdota.
Tot plegat un joc divertit que ens va fer ballar el cap en intentar descobrir quin text era de la protagonista real de l'anècdota i quin text era totalment inventat.
I ens va regalar molts riures, per les diferents anècdotes (algunes quasi secretes) contades.

Gràcies noies!
Alba, Sara, Paula, Andrea, Jenn, Mònica, Elena, Anna i Anna
Un plaer

La M i la B, una bona amistat

Tinc nova mestressa!

Bé, de fet, és una manera de dir-ho, el què vull dir realment és que, per fi, ja tinc mestressa!

Fins ara, m’havien ajudat a néixer mans desconegudes i m’havien anat portant d’aquí cap allà, amunt i avall, sense sentir-me ben bé d'enlloc.

He passat d’estar amuntegada en un magatzem, esperant aquest moment especial, a poder veure món i rodar per paisatges diferents. Verds, blaus, camins i persones.

I ara, avui, després d’uns dies de prova, ja ho puc dir.
Ja tinc Mestressa!
Curiosa la M.
Una de les primeres converses que vaig poder escoltar sobre mi era estètica, mira tu quines coses.

La M parlava amb algú altre sobre la conveniència o no de guarnir-me amb una mena de palangana-contenidor enreixada just per penjar-me al capdavant. Per ella semblava que era de vital importància aquest element ornamental, mentre que per a l’altre participant de la conversa, en C, era un element relatiu i se’n en fotia amistosament d’aquesta i altres dèries que no vaig acabar d’entendre en aquell moment. Temps al temps, vaig pensar. Tant se val, ja tindrem dies per conèixer-nos. El cas és que quan vam arribar a destí, C em va encaixar el curiós artefacte i M li va agrair ben sincerament amb un gràcies contingut i un breu petó.

Haig de dir, que passats els primers minuts de la nova indumentària, de seguida m’hi vaig sentir a gust, i tot que només fa tres dies que la porto ja em sembla que forma part de mi com totes les altres peces que duc de fàbrica. Coses que passen.

Fins avui hem sortit tres vegades i ja ens hem fet força l’una a l’altra a cop de superar desnivells, enfilar camins, fer equilibris, arreglar cadenes i fer canvis de marxa més o menys encertats.
Sí, ja hem superat totes aquestes proves i déu n’hi do, ens hem anat amotllant prou bé l’una a l’altra. Jo, lluny de fer-la sentir totalment confiada, vaig fer alguns cops d'efecte per tal que, d’entrada, no es relaxés del tot. I per això, la vaig fer saltar alguns cops del seient parant de cop o desequilibrant-la de l’eix vertical. Ella, prudent, els primers dies de seguida posava els peus a terra i m'empenyia amb totes dues mans, sobretot en terrenys pedregosos, pujades, baixades i desnivells accentuats... poc a poc hem anat millorant la seguretat d’ambdues i ara ja estem força estona en equilibri, sense gaires desavinences, tot un èxit!.
Això sí, la M té una habilitat especial, la de ‘coincidir’ sí o sí, una rere l'altra, amb totes les pedres i sotracs diversos que hi ha pel camí i passar-hi just per sobre.

Ai!

Sembla difícil oi? (perquè coincidir amb totes i cada una de les pedretes i pedrots del camí ja té el seu mèrit, eh?).

Doncs sí, ella n’és una especialista. Pregunteu-li com s’ho fa, jo no acabo d’entendre com pot ser que tingui tan bon ull. Crec que si s'ho proposés no ho aconseguiria pas. Un misteri.

A banda d’això, la resta bé. Contentes totes dues d’haver coincidit i d’haver començat una amistat que, segons sembla, serà duradora.

Ja us aniré contant el què.

                                                                                          La B.

Es un decir...

Jenn Díaz

Lumen

162 pàgines

Fa dies (mesos) que el vaig llegir, i, sincerament, van ser tantes les coses que em van sorprendre que me’n vaig enamorar a mida que avançava en la seva lectura.

És una història que més que ser llegida sembla que te l’estiguin explicant (a cau d’orella, això sí, perquè hi ha coses de les que diuen les protagonistes que cal dir-les fluixet, per no ser del tot descobertes, ja que surten de tan endins que, en certa manera, són prohibides). 

Situacions, vivències i decisions que són incòmodes, tabú. D’aquelles que ningú no en parla però que tothom sap. Sap a la seva manera, és clar, perquè cadascú se les explica perquè hi càpiguen dins del seu propi univers i totes les visions, els punts de vista, retraten situacions que, de vegades (o sempre?) disten un munt de la realitat objectiva (si és que ets de les que penses que aquesta existeix de debò...).

M’encanta sobretot quan parla l’àvia. Denota tanta saviesa quotidiana, que, en certa manera aclapara i també reconforta alhora, no sabria com dir-vos, però és aquesta la sensació que em va fer. És una àvia sense pèls a la llengua (com moltes), que t’aboca els seus pensaments directes, sense filtres i normalitza, de manera molt humana, situacions inversemblants, d’aquelles que ni amb grans dots imaginatives pots arribar a construir. 

I, és clar, no és que em sorprengui que una àvia parli així, desvergonyida, sense mesurar les paraules, el què em sorprèn és que l’autora, tan jove ella, se situï en aquest espai i se’n surti de manera tan natural i creïble, com si parlés la iaia de veritat, com si una tingués una àvia secreta que li hagués contat tot el què diu a cau d’orella (potser en algun dels seus estius al poble dels avis...).

Per això em vaig quedar amb la curiositat de conèixer-la, de poder parlar amb ella i descobrir com podia ser que expliqués els fets com ho fa, i com podia ser que m’hagués arribat tan endins. I per això en veure que feia un taller d’escriptura (#vidareciclada) no vaig dubtar ni un segon d’apuntar-m’hi. Però això, si de cas, us ho explicaré un altre dia.

Hi ha dues coses que inclou en el seu text que a mi m’han encantat i confirma el meu encís amb la lectura. Són dos recursos literaris/estilístics (ara no sé si se’n podria dir així) que jo utilitzo molt, de vegades massa, ho reconec, però que han fet que el text fos molt familiar per a la meva lectura (i no perque consideri que són recursos imprescindibles, és clar!). 

Per una banda la utilització dels punts suspensius (molts dels que em llegiu ja sabeu que jo en sóc una fan...) i l’altre és la utilització dels parèntesi aclaridors o per posar en dubte el què s’acaba de dir/escriure (es un decir). Per a mi són recursos que donen força i autenticitat a les veus de les protagonistes, a la narrativa dels fets que conten i que alhora li donen un toc especial, diferent al què estem habituats a llegir (i sé que algunes de #lesaltres lectores amb qui ho hem comentat els han fet una mica de nosa, estranyesa, per tant preneu-vos tot el què us he dit “entre cometes” i no em feu gaire cas, ja us he dit al principi que me’n vaig enamorar i què voleu què us digui, l’amor és tan cec de vegades...).

Boris Indrikov

Va, us deixo alguns paràgrafs dels molts que vaig subratllar (en tenia uns quants més de seleccionats, però tampoc fa el cas de transcriure el llibre sencer!).

Porque antes, los jóvenes, teníamos ganas de hacer cosas que aquello se debía notar en la cara porque antes, los jóvenes teníamos tan pocas puertas abiertas que nos conformábamos con cualquier ventana que hubiera, y cuando le veías la cara como si hubiera pasado un viento, como si hubiera un volcán en sus ojos, ahí te ibas, ahí, no a una cara bonita, que los había que también, pero sobre todo queríamos eso, que alguien tuviera tantas ganas de vivir como nosotros, y éste, este sinvergüenza guapo no era y viento en la cara no tenía, pero hablaba tan bien...

 

Butterflies 

…pero ella no, no se va a conformar, no se conforma ni siquiera con la madre que le ha tocado, y eso que no se puede elegir, no, ni mucho menos, no se conforma…, y hace bien, oye, hace bien, porque las mujeres de mi generación lo hemos estado haciendo desde que nacimos, obedeciendo a la madre, al padre, a la hermana mayor, al marido, a la hija… y, oye, que una se cansa de estar siempre a la entera disposición de lo que sea.

 

Butterflies

Si vieras como se ha puesto mi hija porque me venía, que en el fondo la entiendo, venir aquí a velarte no se comprende se cuente como se cuente, pero oye, tendremos que respetar las decisiones del otro, aunque no nos gusten, ¿no?

 

Butterflies

Y aun así estoy aquí contigo, que viene y me dice que cuando la guerra aprovechó y se escapó, y lo dice y como te cuento, lo dice y ni perdón, y yo que ya le había perdonado, que no sé qué tiene más delito, y me dice que estas enferma, que su mujer está enferma y digo yo que su mujer todavía soy yo, que estamos casados, pero la mujer eres tú porque tú eres la enferma, y que venga a cuidarte que ya no sabe ni qué hacer contigo, que contigo poco se puede hacer…

… déjame que me vacíe un poco antes, ¿eh?, hazme el favor, déjame, para el tiempo que me queda aquí, […], déjame que me vaya de esta vida sin que nada me quede pendiente, sin que me deje nada por decir, porque son tantas las cosas que me he ido callando, y ahora todo me pesa tan adentro, sin saber yo mientras guardaba las palabras que algún día me pesarían, como las piedras que metimos en la caja, que depende de cómo se ponga una a dormir, se clavan por todas partes, las palabras, las dichosas palabras, que lo dicen todo y no dicen nada…

              Y el viejo decía tartamudeando: que no salga de aquí, por favor, no se lo digáis a nadie…, y yo para mí pensaba, pero a quién, hijo mío, a quién vamos a decírselo, si ni contándolo se lo iba a creer la gente, que aquí somos más simples, no pensamos en estos líos, que ya con la guerra había mucha gente que te venía con cosas raras […]

Bona i plaent lectura!

La venedora d'ous

                                                          

Linda D. Cirino

Traducció: Rosa M. Calonge

Sisena edició. Les ales esteses, 123

La Magrana

165 pàgines

Vaig comprar el llibre en una visita a la llibreria, per recomanació de la llibretera. No n’havia sentit a parlar ni l’havia vist enlloc prèviament, per tant, em venia totalment de nou.

Em va agradar el què em va dir.

- La força que pren el personatge femení.

Més concretament 

- El creixement, la transformació de la protagonista, l’Eva, a mida que avança la història. És genial.

I amb aquest breu raonament, i amb la recomanació ben viva de llegir-lo en el nostre club de lectura, amb les altres,  me’l vaig endur. Les altres no l’hem triat, no va cridar l’atenció a ningú les dues vegades que l’he proposat (com que encara no l’havia llegit tampoc podia donar massa arguments del perquè era interessant i es va quedar a la pila, per llegir).

Aquests dies de vacances l’he recuperat. I en una tarda me’l vaig acabar, quasi sense respirar em vaig empassar les 165 pàgines.

I com n’eren de certs els arguments de la llibretera. Quanta raó!

M’ha agradat molt. És un llibre senzill, amb una història que d’entrada és molt trista però que l’autora descriu amb una bellesa i una sensibilitat que fa que la situació viscuda pels personatges esdevingui dolça i tendra. Tan tendra i tan dolça que sembla quasi impossible que pogués ser en les condicions de vida que es descriuen va viure la pagesia del sud-oest d’Alemanya al 36, en temps de l’Alemanya nazi, amb totes les seves conseqüències quotidianes.

I genial sí, la forma com la protagonista pren protagonisme a la seva pròpia vida. Passa de no ser res, de no saber res, de no permetre’s ni pensar en res més enllà de les quatre tanques que limiten el seu mas (i la seva experiència), a ser-ho tot, a transformar-se i ser ella mateixa. A ser plenament conscient de la vida que li ha tocat viure, però que alhora també li permet no haver de renunciar a res. 

Les circumstàncies són les que són, sense cap mena de dubte.. 

Magres, desgraciades, adverses. Però ella les viu de manera natural i alhora tan realista, conscient que el que li passa és com una mena de regal al que no pensa renunciar (ho té claríssim), malgrat tot. Les circumstàncies són adverses, qualsevol altre les hauria pres com un daltabaix i ella no. Per ella, tot el que succeeix, durant els vora dos anys que es relaten, són oportunitats. Sense ser-ne massa conscient a l’inici, ja les viu així. Oportunitats per desviar-se del camí de vida marcat, de poder gaudir d'altres experiències molt diferents de les que s'hauria atrevit a imaginar mai. Coses que, com a pagesa, no li tocaria viure, ella ho sap perfectament, però que circumstancialment se li presenten i decideix tirar pel dret. 

M’admira com és capaç de viure sense cap sentiment de culpa el què viu, sense cap càrrec de consciència, sense cap dubte que fa el què ha de fer. Des del primer moment al darrer. Com pren les decisions i la coherència aclaparadora que gasta. Com sap amotllar-se a les circumstàncies i viure de manera plena, malgrat la crueltat del moment històric i de totes les injustícies que els toca viure. I com, al final, també és capaç de decidir lliurement, de les renúncies que fa i que també naturalitza i com s’ajusta de nou, i de manera coherent, amb qui sap que és i qui sap que no podrà ser mai.
Una gran dona del seu temps.

Us deixo alguns fragments, perquè us en feu una petita idea...

La meva, ha estat una família de pagesos generació rere generació. I de dones de pagesos. Al sac del gra de l’aviram, n’hi ha una de dibuixada. Està mirant a terra, com he vist sempre la gent del camp. No sé si vol representar que fa res en concret, però és igual, perquè fes la feina que fes, del camp o de la casa -[...]- estaria en la mateixa actitud: amb el cap cot. Jo quan l’alço, acostuma a ser per comprovar el temps, per veure a la posta si l’endemà tindrem bon dia o per calcular si s’eixugarà la bugada abans no arribarà la tempesta. Per regla general, però tinc el cap baix, com ella. Se n’ha perdut fins la memòria, de quan la meva família va començar a treballar la terra.

[...]

Per la nostra gent, la vida sempre ha estat una cosa molt seriosa. No hem tingut gaires motius d’alegria al llarg de les generacions. El meu home i jo no hem rigut gaire, tret d’allò dels primers temps [...]. Quan el sexe encara li donava neguit, feia sempre el mateix, com si tingués un manual d’instruccions. [...]. No estem fets per treure plaer a les coses, nosaltres. Amb els anys hem acabat conformant-nos amb la satisfacció que dóna acabar les obligacions del dia. I això malgrat que sabem que l’endemà haurem de tornar-ho a fer tot igual. Però la vida del pagès és així.

[...]

Mentre li ensenyava com l’havia de matar, vinclant-la per partir-la pel mig, em va posar la mà a l’espatlla suaument i em va fer girar de cara a ell. El vaig mirar als ulls. Hi havia una gran tendresa i m’hi vaig acostar fins a besar-nos. Va ser un petó de prova, suau, innocent. Un petó que va marcar el començament d’una passió, però que, en ell mateix, era comunicació d’una altra mena. Des de llavors hi he pensat moltes vegades: més que un petó va ser una mena de pregunta.

[...]

Potser ella també, en un futur, igual que jo en aquell moment, s’hauria de confrontar amb la seva vida i se n’adonaria que és inútil lluitar contra allò que ets. No entenia les forces que m’havien fet qui era, però això no canviava res. [...] Havia nascut per ser pagesa. Si ho perdia, no em quedava res. [...] Aquesta no seria jo. Estava limitada a ser una dona de pagès. Altrament no seria res.

[...]

Bona i plaent lectura!