m'agrada...
... escriure algunes de les coses que imagino, que sento,
que veig, que oloro, que penso, que toco,
que m'atrauen, que em fan somniar,...
m'agrada compartir algunes de les coses que llegeixo...

dissabte, 29 de desembre del 2012

tens un desig?

desitjos, projectes, somnis, il·lusions,...
paraules que aquests dies són a les converses quotidianes...
toca fer balanç,
valorar si ha estat un bon o mal any...
i plantejar-se nous reptes per al 13.

Personalment, no m'agrada gens fer balanços,
ni jutjar els fets en positiu o en negatiu i anar acumulant-los en els platerets de cap balança...



Sóc de les que penso que no hi ha coses bones ni dolentes,
sinó que sovint és l'actitud amb què ens enfrontem al què vivim i, per tant, no és tant el què sinó el com.
(com diu un bon amic estimat, només la mort és definitiva, la resta sempre té solució...)

Com decidim viure,
com decidim enfocar els esdeveniments i els fets de cada dia...
Com donem la volta al què, d'entrada, ens podria semblar un daltabaix...
Com intentem veure els fets des de diferents punts de vista i trobar-ne la millor versió...
Com ens ho fem per somriure, tot i que les coses no sempre surtin com havíem imaginat...


I no, no parlo de conformisme,
ni d'autoenganys,
ni de ser innocent,
ni de pintar les coses de color de rosa,
ni de... res de tot això!



Parlo de tenir la mirada oberta,
de ser flexible i no tancar-nos en les versions oficials del què està bé fer, sentir o pensar,
de saber trobar el positiu que pot haver-hi en qualsevol fet,
parlo de saber posar-me en el lloc dels altres...
de ser capaç d'escoltar totes les versions (tot i que de vegades... segons quines... em costa molt!)
de seguir sent tossuda i perseverant amb el què em proposi, sigui el què sigui...
de no deixar que m'envaeixi la mandra, la por, la desesperança, el desencís,...
parlo de conservar l'actitud...
l'actitud de ser feliç, l'actitud d'estimar, l'actitud de no esperar que les coses passin sense més...
l'actitud de fer que les coses que vull, passin...
sense excuses... sense culpar els altres...
perquè la responsabilitat és meva...
del què he fet i el què no.. per aconseguir-ho...
de si hi he treballat de debò o no tant...
perquè tinc el convenciment, la certesa que només es faran realitat aquells somnis, desitjos, projectes, il·lusions,
que, per impossibles que semblin, me'ls cregui (de debò) i pugui construir-los cada dia...
pas a pas...
amb la constància que es mereixen...
i, si no, és que no són prou de veritat, prou intensos,
que, tot i semblar-m'ho, no me'ls creia sincerament...
que no hi he esmerçat tot el meu impuls, tota la meva energia, tots els meus esforços...
que no els he prioritzat prou,
sempre, tot, és una qüestió de prioritats en aquesta vida...
i, per això, segur que no mereixien la pena...

Desitjo, doncs, per aquest any que estrenem d'aquí res, seguir conservant i millorant l'actitud per assolir els somnis, per millorar el dia a dia i poder oferir el millor de mi, del que sóc, als qui estimo, als qui conec i també, aportant el meu petit gra de sorra a construir també aquest nou país que volem.

Si en teniu i voleu, us convido a deixar els vostres desitjos pel 2013...
la millor manera de començar a construir la realitat que volem, passa per verbalitzar-la i fer-la present en forma de paraules...
Si voleu participar, aquest any també farem el ritual dels globus de cap d'any i escriuré els vostres desitjos per tal que, amb aquest inici d'any, siguem capaços de convertir els somnis que semblen impossibles en realitats possibles...




Us desitjo una bona entrada d'any... 
i que les campanades siguin de nou el tret de sortida per renovar la nostra actitud per assolir reptes cada cop més alts i més complexes, amb l'actitud constructiva dels què confiem que els esforços individuals sumen en els projectes col·lectius i poden dur-nos allà on vulguem i decidim...

Una abraçada a totes i tots!

(imatges d'Internet)

dissabte, 8 de desembre del 2012

Instants de tota una vida...

I era ahir,
que deixàvem el fred intens a les portes del somni
i nus i abraçats,
entre mirades brillants i escalfor de pells,
acotxant-nos entre paraules suaus,
gaudíem la intensitat de l'abraçada.

 Ewelina Ladzinska


Fosos,
en el desig de ser i d'estimar-nos...

I avui,
que la distància és gran i l'enyor intens,
omplim de somriures el record i seguim alenant la vida...

I serà demà,
quan retrobarem l'instant de ser.

I així, de colors i traços tendres,
anirem dibuixant les nostres nits...
i escrivint els nostres dies...
inventant noves vides.




dissabte, 27 d’octubre del 2012

tardor endins...

Aprenc a caminar entre les engrunes d'un vell castell que un dia,
temps enllà, resplendia colors de prínceps i princeses, de fades i follets.

Cerco, entre les ombres d'avui, els llums que s'encenen en el meu camí.

Cullo amb suavitat uns bocins de somnis escampats en catifes d'altres tardors i
m'omplo les butxaques dels cels oblidats en els racons.

Així, tossudament, com una formigueta omple el seu cau,
vaig brodant de somriures el meu abric per alleugerir l'hivern que ja és a tocar,
sento el fred que s'acosta i em fa por quedar-me sense cuirassa.

Mentre, plou per dins.

diumenge, 30 de setembre del 2012

De nou... benvinguda tardor!













Somniejo desperta.


Sense res més a fer,
vagarejo per instants viscuts.

M'hi ensabono,
tacte suau de la pell,
per reviure'ls intensament.

Per un moment,
la brillor dels ulls,
m'enganya.

I em fa por despertar.
I saber que no, que no hi ets.

I fregar-me els ulls,
humits encara,
de la pluja d'un ahir massa proper.

I tornar a mirar,
llevar la basarda i saber-te aquí,
a prop, a tocar.


Sense veure't,
sento la teva abraçada.

dilluns, 17 de setembre del 2012

Meditant...

Un cop la feina està feta i abans de la presentació final...
Respiro profundament... de cara al mar i somric.
Gràcies a tots per haver-me acompanyat fins aquí.
Demà comença una nova etapa a la meva vida... amb il·lusió!!
Petons!

dissabte, 18 d’agost del 2012

De nou, un 18 d'agost...


Com cada 18 d'agost, des de fa 30 anys, celebren el seu aniversari.
Com vells (o bells?) amants.

Des de fa uns anys, pocs, uns sis pel cap baix (que ella recordi), la celebració esdevé un comiat i alhora un agraïment per tot el què han viscut junts.

El present pren força;
el passat, ple de records, els omple de somriures;
el futur (saben que) no existeix.

Després de tants anys i de tot el què han viscut; el futur és un espai ple de sorpreses per viure.
Poden passar tantes coses!

Conscients com són d'aquesta (in)certesa, miren de viure el dia a dia com si fos l'últim que compartiran.
I fan dringar les copes, o les tasses o el què tinguin a prop.

El camí no és fàcil, segueix costerut, pedregós, amb obstacles,... però saben que les vistes des del capdamunt són úniques i no hi volen renunciar.

I brinden dos, tot i que en realitat no són sols que festegen i somriuen l'amor, se senten ben acompanyats.

S'estimen i ho celebren a la seva manera.

Felicitats parella!

divendres, 3 d’agost del 2012

Somriures i melangies d'estiu

Sense haver marxat del tot,
l'enyor se m'incrusta a la pell.
Un bes perdut,
...errant...
agombola la nostàlgia.


Somric,
ets amb mi.


Tot i el foscam,
la llum s'albira entre quotidianitats.
Allà, al final de l'absència,
el primer raig de sol assuaveix la melangia.

Somric,
ets amb mi.

Sempre.




dissabte, 28 de juliol del 2012

sobre quicks i slows... i de lectures fetes i per fer...

Des que he tornat a ser jo i puc tornar a pensar, a imaginar, a escriure, a llegir, a seguir-vos...
que dono voltes al cap a això de si sóc slow o quick... o quick-slow... o slow-quick...
i em fa gràcia perque sense ser res preparat,
quan me n'he adonat de les meves primeres lectures de plaer després de tot plegat,
veig que tenen molt a veure amb tot el rebombori de si lent, ràpid, variat...

i m'ha sortit un poti-poti de lectura divertit...
jutgeu vosaltres mateixos...
La primera lectura, regal d'aniversari de principis de mes, vaig considerar que l'havia de llegir de seguida...
De primer vaig pensar que aquesta necessitat interna, era perquè els qui me l'havien regalat veiessin que el seu present m'havia agradat molt... però després, me'n vaig adonar que era el títol el què m'empenyava a fer-ho també...


I, dit i fet.
Volent emular la protagonista, vaig imaginar-me que sí, que podia ser una dona veloç i  m'hi vaig capbussar disposada a cruspir-me'l en un tres i no res...
Feina feta!
L'obsessió de la Nes pel temps és malaltissa, fa pensar. I és l'obsessió dels nostres dies...
Portada a l'extrem, aquesta avidesa de ser totalment pràctica i eficient en el menor moviment que fem al llarg del dia és ridícula i ens fa perdre tants detalls... fins i tot, podria ser, que la realitat fos tota una altra cosa...
La protagonista, viu en un món en el que no hi caben tantes coses per viure... i sap greu i tot...
A mida que anava avançant en la lectura, vaig poder veure i confirmar (per si alguna vegada havia dubtat d'aquesta certesa) que no, que no sóc com la dona veloç, que prefereixo no anar tant ràpida i poder deixar coses per fer...
No sé si m'enteneu...
Si sou dels Ràpids, us convé llegir la novel·la, ja que dóna moltes pistes per estalviar temps, la dona veloç n'és tota una experta!
Si pertanyeu al món dels Lents... també us la recomano.
Va bé per, si mai us arriba a passar, que des de fora el temps i les circumstàncies us empenyen i us exigeixen un ritme que no és el vostre... penseu en la dona veloç i no us deixeu entabanar... hi ha coses a la vida que són urgents, però el què de veritat hem de tenir en compte són les coses importants... m'agradaria no perdre-ho de vista...

Reprenc, després d'aquest parèntesi lector d'aniversari... la novel·la que tenia començada des de fa uns mesos i que havia quedat aturada fins a nou avís...

Aquí el rtime canvia... Ho diu fins i tot el títol!
I amb aquesta nova cadència més pausada, sembla que em torno a trobar a mi mateixa...
Però, ja passa això quan la pressa no ens empaita, un altre fet quotidià i inesperat, em fa desviar l'atenció cap a una altra banda.
Després de conèixer una escriptora desconeguda (per a mi) fins aleshores, tinc curiositat per llegir-la...
Em deixen un seu llibre...
I aparco de nou el pas lent de les tortugues per estirar del fil d'Ariadna...

I m'hi quedo ben enganxada...
Tant, que en dos dies ja m'he empassat amb avidesa el món psicològic de la protagonista i tots els detalls del seu univers complex i ric i extraordinari de tant quotidià...
Maria se'ns emporta a fer un recorregut molt humà i alhora enrevessat i ple de matisos i de vivències que a mi m'ha semblat exquisit, ple de tendresa... un poti-poti d'emocions i sentiments que van apareixent i que es van descabdellant amb el creixement del personatge... comença sent un no-res i poc a poc te n'adones de la seva evolució cap a una maduresa serena... que es va desfent dels lligams que l'havien oprimit fins aquell moment sense adonar-se'n...
I fa els dols que ha de fer... i s'enfronta als propis fantasmes i reconeix les seves pors... i aprèn a viure d'una altra manera... més viva, més conscient, més ella mateixa...

I em fa pensar...
I m'agrada molt com l'autora ens descriu els sentiments i les emocions... ho fa de manera molt visual, molt fotogràfica*... i perceps perfectament el què està passant pels dins de la protagonista... i t'hi pots identificar... o no...

En tot cas, si tens la sort que aquesta novel·la arriba a les teves mans... jo no desaprofitaria la seva lectura... És altament recomanable!
Jo, ara ja friso per llegir les seves altres novel·les...

Bona lectura amics i amigues!

______________________________________________________

* com quan surt de l'hospital psiquiàtric i diu...
Però vaig marxar de l'hospital... amb una alta macarrònica i el meu coratge escarransit. Per sort, enmig de tanta tenebra veia llum al fons del camí: podia parlar, només calia que m'atrevís a fer-ho.


* o quan explica que compra gomes d'esborrar...
Una vegada vaig comprar tres o quatre gomes d'esborrar, les vaig guardar amb molta cura, i en vaig donar una al meu fill petit. Hi vam escriure el seu nom, i li vaig aconsellar que la posés sempre al mateix lloc, per no perdre-la. Crec que aquella goma li va fer més il·lusió que el cotxe teledirigit que li havien portat els Reis. I a mi també, perquè amb aquella goma vam anar esborrant la distància que hi havia entre tots dos.


* o com quan es desfà del jou de ser el centre de comunicació de tota la família...
... Ei, una cosa!...  que si voleu podeu parlar entre vosaltres !...
... En realitat no estic segura si aquella frase els va fer algun efecte o si només em va servir a mi per treure'm del damunt el nomenament de dipositària d'angoixes alienes, però el cert és que, des d'aquell vespre, les paraules rondaven pel passadís de casa entrant i sortint de les cambres i redistribuint les emocions.

dissabte, 21 de juliol del 2012

retornant... al meu ritme... (slow time...)

fa dies que hi dono voltes...
i no sé per on començar de tantes coses que tinc per explicar...

però estic mandrosa...

sento que no flueixen les paraules i això em paralitza

ja fa uns dies que torno a ser per aquí...
us vaig llegint però passo de puntetes encara,
de tant en tant, deixo algunes paraules
però estic desentrenada...


vaig fent,
sense presses...
sense exigències...
a ritme de (semi)vacances...
crec que m'apunto al moviment slow que veig que hi ha per aquí, per aquí i també per aquí...
aquí l'equipatge que m'ha acabat de convèncer...





sí, necessito ritme slow...
massa setmanes sense quasi no poder ni respirar...
necessito recuperar els caps de setmana...
necessito recuperar el meu ritme...







sóc dona slow...
tot i que fa temps que ho sé, ara me n'adono...
llegint La dona veloç d'Imma Monsó, ho acabo de refermar...
no suporto haver de córrer...
necessito el meu temps per fer les coses...

fins i tot pel retorn...


gràcies a tots els qui, d'una manera o altra, heu estat presents durant l'absència...

vaig retornant...
poc a poc, sense pressa però sense pausa...

besets dolços amics!

dilluns, 28 de maig del 2012

decisions...

aviat finalitza el termini...
ja queda ben poc per acabar el projecte i, darrerament, un motiu important m'empeny a prendre una decisió que canvia radicalment la meva vida...

el motiu...
una possibilitat de feina

la decisió...
desconnectar-me del món on visc i focalitzar la meva energia per acabar la tesi...

sé que és una bona decisió i que  al final valdrà la pena...

sé que hi sou i que em llegiu i us dono les gràcies per haver-me acompanyat fins aquí...
entendreu que no us respongui...

només espero que quan torni encara quedi algú per aquí per poder seguir compartint somriures i llàgrimes... felicitats i tristeses... vida...


només són dos mesos...
sé que passaran ràpid...
i també estic convençuda que us enyoraré...
ja formeu part del meu dia a dia!

petons i somriures!
una abraçada i fins molt aviat!

(perdoneu si no us responc...)

diumenge, 20 de maig del 2012

Esclats a la jungla

Esclats a la jungla 
15-5-2012 - Altaïr.

La vetllada transcorre entre amics, anècdotes, paràgrafs d'aventures i somriures de complicitat.

La conversa flueix, les veus de l'autor i l'amic escriptor que el presenta omplen l'espai i alternen entre la seriositat de la lectura i l'espontaneïtat de les vivències compartides.

Encertades picades d'ullet per part de l'Eduard que el Javier no desaprofita per ser ell, tal com és... filòsof i eternament curiós, amb aquell punt d'ironia que tant el caracteritza.

L'aventura, el viatge i la denúncia social com a protagonistes d'una història que promet.  I l'Slocum, el convidat invisible que a voltes treu el nas, a mig camí entre el Corto Maltés, Tintín i Indiana Jones, no ens deixa indiferents.

M'apropo per fer la foto i aprofito un espai lliure per seure. M'enfonso a la butaca i escolto com el Javier (per a mi sempre serà el Xavi) destaca la presència invisible de l'Slocum. Tanco els ulls i l'imagino tal i com el retrata el seu creador i em deixo endur per les terres de Cambodja a cercar les veritats que cal denunciar.

Tot i tenir-ne un esborrany previ a la publicació, confesso no haver-lo llegit sencer encara; però sé que val molt la pena i que el puc recomanar a ulls clucs (les bones crítiques rebudes: aquí i aquí...) avalen les meves paraules.

I si teniu fills adolescents, què millor que compartir el plaer de llegir junts una novel·la com aquesta!

Us la perdreu?

Jo penso fer-ho aquest estiu amb en Joan.


Segur que ens ho passarem d'allò més bé i esperarem amb delit les noves aventures de l'Slocum a la seva nova destinació: Libèria.

Bona lectura amics!

dissabte, 19 de maig del 2012

Liebster Blog



"L'alegria més bonica s'experimenta sempre 
com menys l'esperes"!
A. de Saint-Exupéry.


Doncs sí, la Dafne, des del seu Carpe Diem, i amb la seva generositat m'ha concedit 
aquest reconeixement i des d'aquí li vull agrair molt sincerament el seu regal.

Mil gràcies bonica!

Jo, com tu, espero poder seguir compartint amb tots vosaltres la VIDA i seguir descobrint grans persones darrere de cada un dels blocs i fent amics de veritat, tal i com he tingut la sort de viure fins ara!

Blocaires... gràcies a tots!
Sou genials!

Com que no acostumo a participar en aquests tipus de 'cadenes-regal'... 
No per res, només per no haver de forçar ningú a participar-hi... 
Des d'aquí vull fer arribar aquest premi a tots els blocaires que encara seguiu passant per casa meva (sou genials i admiro la vostra paciència i perseverància, de debò!)  i que, si en teniu ganes, el pengeu en el vostre bloc i seguiu amb el reconeixement als blocaires 
que més visiteu o llegiu o als qui els hi tingueu un apreci especial.

Passeu un bon dia!
Petons i abraçades per tutti!

dissabte, 28 d’abril del 2012

dies de tots colors...

dies de sol i de pluja,
dies de núvols negres i dies de llum intensa
dies de somriures i llàgrimes
dies de treure pit
dies d'amagar el cap sota l'ala...


RedEyeLoon
dies de vida intensa, dies somorts que costen d'empassar
dies de colors, i d'altres viscuts entre blancs i negres
dies de ventades, dies en calma...
dies que creixen i es fan grans...
dies que ens escurcen la vida...


dies d'anar endavant, dies de fer-se enrere
dies de caure, dies de recollir les molles...
dies de volar, dies d'arrosegar-se...
dies d'enlairar els somnis...
dies de trepitjar realitats i aixafar-les...





dies d'amics, dies de coneguts,
dies d'amors i desamors
dies d'estirar fort, dies de deixar-se anar...
dies de decisions, dies de seure i esperar...
dies que ens ennueguen, dies que flueixen...

dies de conrear paciència...
dies per fer un cop de puny damunt la taula...
dies que ens empenyen
dies que cal estirar...
dies de silencis, dies de converses...
dies de certeses, dies de cridar ben fort... dies per dir prou...

dies de trasbals, dies de por.
dies d'incerteses, dies de dubtes existencials...
dies que naufraguen, dies que ens ofeguen...
Ety Latvia


dies de somriures...
dies de companyia...
dies de passeigs
dies per besar, per abraçar
dies per mirar endavant i dies per mirar enrere...
dies per viure intensament...


dies de comèdia, dies de tragèdies...
dies per celebrar, dies per oblidar...
dies tragicòmics per riure i plorar alhora...




dies per estimar, per somniar, per respirar intensament, per il·lusionar-se de nou...

dies, dies, dies, dies, dies, dies...
i més dies...

i així anar passant els anys...
i així anar dibuixant el solc de la vida a la pell...
i així anar col·leccionant emocions intenses...

i així anar donant tombs per la vida...
i així anar caminant per nous i vells viaranys
i així anar-nos descobrint...

i tot... per voler ballar amb la lluna!
;)


dissabte, 21 d’abril del 2012

La màgia (encara) existeix... (o darrera crònica d'una festa veïnal que portarà cua)

i aquesta vegada no me l'he inventada tota sola...
puc assegurar-vos que dissabte passat al vespre una quarantena de veïns i veïnes residents permanents i passavolants de Blogville la van viure amb mi.

Puc assegurar-vos que la màgia ens va acompanyar tota la vetllada en els parlaments,
en les lectures compartides,
en els jocs,
en les històries,
en les converses,
en les mirades,...
tot, absolutament tot, brillava en una atmosfera que tots ens vam cuidar molt de donar-hi la forma, els colors i els gustos que més ens agraden.

Van ser unes hores intenses, viscudes entre complicitats, reconeixença de vells amics ja, retrobant coneguts virtuals i de reconèixer nous rostres, de paraules desconegudes, per descobrir encara... nous esguards reconfortants i amigables...
i és que quan veïns i veïnes estan ben avinguts tot flueix bé al replà!

Sé què és (la feinada que representa i la il·lusió amb què es fa) preparar una festa/sopar blocaire; les ganes que tot surti bé, els nervis previs a la festa, la resposta de la comunitat...
i, per això, vull felicitar a la comissió organitzadora, amb el veí al capdavant perquè va ser insuperable. Van cuidar tots els detalls fent possible que la màgia ens acompanyés aquella nit!

Chapeau Comissió!

Tot, ja veieu, com haureu pogut llegir en tots els blocs que ja han fet les seves fantàstiques cròniques, va ser excel·lent.

Però per a mi, a més a més de tot això que ja us he contat, va tenir matisos ben especials.

El plaer de retrobar-me amb amics amics amics d'aquells de debò, d'aquells que tot i començar sent virtuals, a mida de trobades macros, micros i més personals; ja formen part de la meva vida, del meu caminar.

I també, afegir a tota aquesta màgia, una gran i emocionant sorpresa que vaig tenir i que em va fer molta il·lusió.


Us explico...
Mentre anaven arribant els blocaires, alguns coneguts i altres que no... anar preguntant qui ets, d'on vens, com es diu el teu bloc... anar fent petons a uns i abraçades a altres... somriures, bromes,...

De sobte, miro cap al bagul dels llibres, una cara coneguda...
sí?
una cara coneguda?
d'on la conec?
...
és una cara coneguda del passat!
m'hi acosto, dubtant...
és ella!
...
segur?
...
sí, segur!
m'hi apropo encara més, som a tocar quasi...
ella no m'ha vist encara...
potser no em recordarà...
i...
quan aixeca la vista...
ens vam reconèixer!
L'abraçada, la sorpresa, la il·lusió de retrobar-nos va ser mútua i la màgia es va multiplicar fins els núvols!
Va ser genial!
Inesperat i màgic!

MK!
va ser un plaer retrobar-te de nou, en un nou escenari!

Em va encantar poder compartir conversa de passats llunyans, presents desconeguts i futurs somniats...

I, a partir d'aquí, com podeu imaginar, tots els colors de la nit es van anar afegint a aquesta sorpresa inicial.

Llàstima que la nit no va donar per tant com per poder conversar amb tots i totes les blocaires que allà ens vam aplegar.

Ara, només ens queda anar-nos seguint, llegint i saludant per l'escala fins que algun altre veí o veïna eixelebrats decideixin organitzar una altra festassa igual o millor que la de dissabte!

Gràcies a tots amics i amigues blocaires!
Sou genials!
I teniu un do: sabeu fer màgia!

dimarts, 10 d’abril del 2012

imaginant... somniant... estimant

i és en aquesta hora bruixa,
en què el silenci cobreix les estances
que suaument i amb lleugeresa
goso escriure aquests mots...

acompanyada de la calma de la nit
i respirant tendreses
imagino converses llargues, plàcides
trenant paraules dels presents desitjats
acompanyats de nit...


imagino silencis plens, càlids
que desfan dubtes i incerteses
i calmen urgències
i sadollen, a voltes,
tan sols a voltes,
la set de coneixença...

compassen les hores
desgranant essències vitals
teves, meves...
la nit esdevé el nostre regne...



i ens convida a un tast d'infinits...
convertint somnis en miratges...
traslladant-nos a espais nous, desconeguts,
indrets per descobrir...

desant a la punta dels dits
els tresors viscuts
per poder-los acaronar i resseguir delicadament
procurant que no es trenquin...

compassen les hores
i, puntualment, esllangueixen en albades lluminoses
el temps s'acaba...

ens queden però els records dels moments viscuts...

i els ulls brillants i els somriures plaents...
què més podem desitjar?

tal volta,
un bes dolç de bona nit...

tal volta,
un bes dolç de bon dia...

diumenge, 1 d’abril del 2012

respirant...


respirar verds, alenant vida

el blau em retorna al camí...
enfoco la mirada
és allà,
en un present infinit...

tot sembla tan senzill
i alhora aquesta complexitat em desborda


segueixo avançant...
ara caic, ara m'aixeco
el camí s'estén davant meu, inabastable a voltes...

sortosament...
l'abraçada em sosté
el bes m'empeny
l'amor em fa creure en els somnis...

i segueixo avançant...
respirant...
estimant...

dissabte, 11 de febrer del 2012

sms... boCins... o sobre el sentit de viure poèticament...



Entre besades i humitats,
llisca el breu perfum
del record dels teus dits.

Floreix el desig.
_________________________________



Aquest podria ser un boCí del nou recull de poemes de la Marta...
O millor dit, un dels sms escrits per a Sexe Mòbil Singular...
No per la seva vàlua literària (més que dubtosa) sinó perquè neix, s'inspira en una idea (genial) de la Marta d'escriure poemes en sms. Més concretament, d'escriure poesia eròtica i enviar-la via mòbil...
(una manera ben bonica d'acostar la poesia a la quotidianitat, no trobes?)

No ho és, un poema seu, evidentment.
Però sí que va ser escrit ahir després d'un vespre en què la poesia,

la sensualitat de les paraules dites i escrites, la màgia de l'art, el poder de la música des del cor...

les il·lustracions dels mots, la calidesa humana, les complicitats...

el joc, els amors, els somnis, els desitjos...

la pèrdua, l'estimació profunda, l'amistat, la vida...

ens van acaronar i ens van enredar en una xarxa fina de gestos, mirades, somriures, emocions emocionants...
talment espurnes de vida escampades a pleret...
com petits regals...

un vernissatge de colors, olors, tactes, tendreses, llunes, mars, flors i fruites brillants...
que van anar trenant boCins de vida viscuts i sentits...
amb un encís molt especial...
com d'un somni de colors fet realitat...
_____________________________________
Gràcies Marta pel regal d'ahir!
I repeteixo... m'encanta el nom del teu nou llibre!
;)

divendres, 3 de febrer del 2012

celebrant la vida... o de com anem fent-nos grans...




Avui he sortit a passejar el fred i he sentit com el sol m'acaronava els cabells... i així he celebrat un aniversari especial.

Avui escric des del tren... 

Com aquell primer escrit que va obrir una finestra tan gran de vida que ni em podia imaginar.

Una finestra que he obert de bat a bat i per la que hi ha entrat a pleret la vida...


Sí, la VIDA, així, en majúscules!
El bloc, la xarxa, millor dit, els blocaires, les persones que, com jo, sou al darrere de tot plegat i m'heu aportat tantes i tantes coses que només us puc agrair tot el què m'heu regalat...

Sempre, en tots els casos, passar de la virtualitat a la presencialitat ha estat un gran plaer.

Les persones que ens hem fet visibles i reals, amb qui he pogut compartir xerrades, àpats, viatges, passeigs,  algunes o moltes intimitats, amistat, estimació,... vida! i heu volgut viure amb mi petits i grans moments màgics i caminar unes passes junts, us abraço i agraeixo tot el que m'heu regalat, ha estat molt enriquidor i tan plaent que em costaria renunciar-hi i imaginar-me la vida sense vosaltres.

Als qui (encara) sou amics virtuals també tinc molt per agrair-vos ja que cadascun de vosaltres amb els vostres comentaris/lectura silenciosa/reflexions..., m'heu fet veure coses que jo no havia percebut o vist o sentit... o m'heu fet notar la importància del silenci a voltes...

Un luxe poder gaudir de la vostra participació en escriure dia a dia aquest espai que el compto entre els meus tresors de vida.

I vosaltres, tots, en la mida justa per a cadascú, formeu part d'aquest tresor que creix dia a dia i que no té límits.
No té límits perquè és una finestra oberta a la vida i, com a tal, per poder ser necessita albirar un ampli horitzó on tot sigui possible... on tots els somnis puguin ser viscuts... on totes les il·lusions siguin camins de vida... i on tots els entrebancs es converteixin en oportunitats, reptes a superar...

Gràcies a tots per tot!
-------------------------

Aclariments i curiositats:
- el primer escrit del bloc el vaig fer en un viatge en tren... (en algun altre post ho explicava però no m'he entretingut a buscar-lo...) 
- curiosament el primer escrit i l'últim (abans d'aquest) són escrits que parlen de l'enyor, ben diferents però tots dos parlen del mateix! Casualitat? 
- el dibuix que hi surt a la llibreta sí que l'he fet jo... (en el tren també) i està inspirat en la imatge que hi havia en la darrera entrada del bloc i que la Rachel em va preguntar si era fet meu... 
- la llibreta, la meva llibreta, és el meu diari sensitiu que sempre duc a sobre, per quan m'agafa la dèria d'escriure i no vull deixar escapar les idees... (amb la meva mala memòria si espero a arribar a casa i escriure a l'ordinador, em sembla que em quedaria molts cops en blanc)
- el diari sensitiu ja fa anys que circula en les meves bosses (ja en tinc unes quantes de llibretes) i el tinc després d'haver fet un curs d'escolta activa, la proposta era escriure el què ens passava pel cap durant el dia i crèiem que era important fixar d'alguna manera... va ser un bon procés d'autoconeixement.



dilluns, 30 de gener del 2012

laberint d'enyor...

Et sé,



















i et busco vanament entre la multitud que passeja...
et sé,
però també sé que no t'hi trobaré
que escampes boires per altres contrades...

Tot i així, continuo cercant un esguard,
una mirada,
un somriure,
el to de veu...
i sé que no hi ets...
i t'invento si cal...

I em cal. I te'm fas present.

Finalment però, desisteixo,
és massa esquerp el camí per fer...
Potser no és aquest, potser no és per aquí...

Et sé,
et sento,
però ja no et busco,
de dins brolla la teva escalfor,
el teu desig
i sabent-te, sense veure't,
em deleixo per trobar-te... de nou.

Finalment et trobo,
sense cercar-te ja,
dins el brogit.

Et somnio,
és curt el camí que hem fet
i intenses les passes donades...



diumenge, 22 de gener del 2012

Tarda de diumenge... vora el mar...

De nou la ciutat m'acull...
En una tarda de diumenge d'hivern, humida, fredorenca, solitària,...
el gris del mar i del cel es confonen, la pluja es fa present.

Obro la finestra i m'arriba el so de les onades,
suau, viu, intens.
La fredor de fora m'envaeix.
Un calfred em recorre l'esquena.

Respiro.
Amb els ulls closos empaito instants de felicitat.

La mar em parla, va i ve, en onades,
moviment espiral, una i altra vegada,
l'escolto amb atenció.

Em porta missatges d'amor,
sí, segur que ho són...
Tendres i melindrosos,
em ressonen per dins.
Omplo ampolles de desitjos que llenço mar enllà,
esperant arribin a destí.

Em brillen els ulls.
La grisor desapareix i esdevé platejada, irisada.
Tornassol d'emocions.
La pluja refresca agradablement, sense mullar.
Em fa sentir viva, plena, estimada.

Agraeixo instants dolços viscuts.
Els missatges retornen,
amb el so del mar, de fons,
des del ser profund...

Agraint la vida...


diumenge, 1 de gener del 2012

tradició a mida... (la crònica i els vostres desitjos...)

Molt Bon Any a totes i tots!
Aquí us deixo una finestra d'imatges de la tradició de cap d'any en la que enguany alguns us vau afegir a participar escrivint un desig...
(disculpeu per la qualitat, són molt casolanes...)




 Tot a punt per començar...
 
 Ja tenim el primer globus d'agraïment pel 2011!

I anar inflant globus...

 I aquí els vostres desitjos...
Espero no haver-me deixat ningú!













 I aquí la resta de globus...


 Les menges...
 I els globus ja penjats...



 









I aquí... els autors dels globus i protagonistes de la tradició... que per cert, la Carme, s'ha encarregat de popularitzar...
Felicitats guapa per la bona pensada!
















 I les sabates de la fada riallera i feliç de la vida...



I res més...
La crònica de la tradició completada!

Petons i gràcies a tots els participants per ser-hi!


Ha estat un inici d'any genial!


Ple d'amor i estimació, riures i somriures, màgia, desitjos, projectes, somnis,... 
tot ben escrit en els globus... 


i ara...  anem per feina!


... que són molts els somnis i les nits són comptades!
... que són ambiciosos els projectes i finits els dies!
... que són volàtils les il·lusions i cal enfilar-les!
... que són infinits els amors i cal cuidar-los!
... que són deliciosos els riures i cal compartir-los!


Sigueu lliures i feliços aquest 2012!
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...