Dia del Blogaire en Crisi
en solidaritat amb les crisi creatives que patim els i les blogaires...
(vegeu l'arrel de la qüestió... aquí)
(vegeu l'arrel de la qüestió... aquí)
dilluns, 31 de maig del 2010
dimecres, 19 de maig del 2010
un vol plaent...
O de com una espera i un retard en un aeroport poden arribar a ser ben distretes...
Asseguda en una filera interminable de cadires esperant altra volta un avió que sembla endarrerir-se tot i que no hi ha cap avís enlloc.
La quietud de la solitària entrada així ho fa sospitar, tot i que els panells lluminosos continuen anunciant la sortida del vol a l’hora prevista.
Amb prou feines responc a les teves embranzides auditives, tanco els ulls i m’esborro de l’espai públic on sóc. Em submergeixo en un atac d’insinuacions i imatges que es van dibuixant al so del murmuri embriac.
Asseguda en una filera interminable de cadires esperant altra volta un avió que sembla endarrerir-se tot i que no hi ha cap avís enlloc.
La quietud de la solitària entrada així ho fa sospitar, tot i que els panells lluminosos continuen anunciant la sortida del vol a l’hora prevista.
Els passatgers comencen a inquietar-se en les seves respectives posicions però de moment impera la calma i la paciència dels submisos viatgers.
De sobte,
la música del meu mòbil desperta l’avorriment general i sento com les ocioses mirades reposen sobre mi.
En fraccions de segon, abans de despenjar, faig una ullada al número que apareix a la pantalla. Tot i que no el sé de memòria ni el tinc gravat amb cap nom, el reconec.
la música del meu mòbil desperta l’avorriment general i sento com les ocioses mirades reposen sobre mi.
En fraccions de segon, abans de despenjar, faig una ullada al número que apareix a la pantalla. Tot i que no el sé de memòria ni el tinc gravat amb cap nom, el reconec.
Somric i despenjo.
Una creixent escalfor s’instal·la a les meves galtes.
Em mig giro d’esquena als ensopits companys de viatge per evitar radars caçadors de converses personals, íntimes.
Responc amb un sí indecís però sense poder evitar una càrrega de desig que encara m'encén més.
Des de l’altre costat de l’aparell, em vas xiuxiuejant càlides consignes i fantasies...
Un calfred plaent em recorre de dalt a baix.
Premo les cames...
Amb prou feines responc a les teves embranzides auditives, tanco els ulls i m’esborro de l’espai públic on sóc. Em submergeixo en un atac d’insinuacions i imatges que es van dibuixant al so del murmuri embriac.Sento les inquisidores mirades dels cadacopmésincòmodes companys de viatge, tallants i reprovadores; ja no sé si per l’espera o perquè inconscientment he deixat anar algun sospir o alguna paraula que ha encès totes les alarmes d’alerta.
Aliena al públic, desconnecto i em deixo portar.
Les teves paraules han traspassat els límits raonables i es passegen delitosament pel meu cos.
Roeixen.
Una a una, van prenent posicions.
S’entretenen en punts àlgids i vulnerables de la meva anatomia. Juguen alegrement amb les reaccions espontànies, sabedores com són del plaer que arrosseguen.
Roeixen.
Una a una, van prenent posicions.
S’entretenen en punts àlgids i vulnerables de la meva anatomia. Juguen alegrement amb les reaccions espontànies, sabedores com són del plaer que arrosseguen.
Tot i els esforços, se m’escapa un altre sospir...
I de cop, en plena efervescència dels sentits,
...
es talla la comunicació.
...
es talla la comunicació.
...
És la teva manera de dir-me que avui sí,
avui m’estaràs esperant a l’aeroport de destí.
avui m’estaràs esperant a l’aeroport de destí.
T-1 Aeroport de Barcelona, diumenge 16 de maig 16:30 h.
divendres, 14 de maig del 2010
Decisions exclusives i limitadores?
Ara mateix acabo de llegir la sinopsi de la pel·lícula. L'estrenen avui. Tinc ganes de veure-la però no sé quan hi podré anar.
Potser es planteja alguna reflexió nova, alguna possibilitat de poder viure l'amor lliure i sincerament, poder viure les dues històries amb naturalitat. Potser...
Però pel que llegeixo (intueixo) veig que el quid de la qüestió torna a ser prendre una decisió entre un amor o l'altre... I així continuar perpetuant únicament l'amor exclusiu com a opció vàlida i ben acceptada socialment, l'amor possessiu (en què ens lliurem a un altre exclusivament i renunciem a poder gaudir de la riquesa de dues (o altres) realitats que, de ben segur, ens farien créixer i madurar en l'amor i l'estimació fins a llocs que ni imaginem...).
Potser m'equivoco... i els protagonistes decideixen no haver de triar i tastar el sentit profund de l'amor des d'aquesta perspectiva.
Potser algun dia totes les modalitats i opcions d'estimar siguin vàlides i ben vistes i ben acceptades... Potser veure-ho en una pel·lícula com un fet natural seria una bona manera de normalitzar situacions com aquesta...
Potser si...
Però mentre encara no ho són... anirem aprenent i avançant passet a passet en la complexitat i riquesa de les relacions personals...
(si algú la va a veure i ens vol explicar el què... sense descobrir-nos el final és clar! endavant, seran benvinguts tots es comentaris constructius per reflexionar conjuntament)
(per no treure el tema ja de si la història fos al revés i la protagonista fos una noia que tingués dos amors... també hauríem de fer campanya en aquest sentit penso... però aquest ja seria tot un altre tema...)
Una abraçada a totes i tots!
Bon cap de setmana!
dissabte, 1 de maig del 2010
Tant de bo...
fóssim capaços de no perdre de vista les coses importants en el nostre dia a dia...
"Nunca es demasiado tarde o temprano para ser quien quieres ser. No hay límite de tiempo, empieza cuando quieras. Puedes cambiar o quedarte igual. Esto no tiene reglas. Sacarle lo mejor a tu peor momento. Ojalá le saques lo mejor. Ojalá puedas ver cosas que te detengan. Ojalá puedas sentir cosas que jamás sentiste. Ojalá conozcas personas con puntos de vista diferentes. Ojalá vivas una vida de la que te enorgullezcas. Y si no es así, ojalá tengas la fuerza para empezar de cero."
De la película "El curioso caso de Benjamin Button"
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
