amb els millors desitjos...

de pau...

amor...

i farcit de felicitats petites...

però intenses,

com la vida mateixa...

petons i somriures

imatges d'autoria desconeguda

de dol...

L'espera

T'espero i sé que vindràs.

Se'm fa l'hora cançonera,

que qui espera desespera!

Enyoro el jou del teu braç

on el meu cos troba força,

que sóc la flor que es colltorça

si es queda sola en el vas.

Em cal aquell entramat

de llaços i serpentines

que només tu saps amb quines 

arts tan dolces has trenat.

Sento que vindràs aviat.

Vull desfer-me de neguit, 

i que tu no trobis noses

que em floreixen dins el pit.

Joana Raspall

(De Llum i gira-sols. Barcelona: Columna, 1994)

Gràcies Joana!

Petons allà on siguis...

Raons de pes...

De vegades no hi ha una sola raó que ens impulsa a fer les coses, n’hi ha moltes, sovint petites, gairebé insignificants, però que juntes ens acaben fent decidir per entrar en acció. 

Avui m’ha passat. 

Si algú em pregunta el perquè no li ho sabria dir, només sé que moltes petites raons m’han convençut.

No ho tenia previst. 

Ha estat una acció imprevista, del tot. Però tot i així, sense gaire (gens?) resistències.

______________________________________________________

He arribat d’hora a l’estació, amb temps suficient per a passar per la botiga i comprar un candau per a la maleta (això mereix un apunt especial, ja el faré) i donar una volta pels expositors de llibres ben aliniats i en espera.

Llegia els títols, alguns coneguts, d’altres best-sellers que esperaven la compra d’àvids lectors, d’altres que esperen a la meva llista personal per ser llegits,... de tot una mica. 

A punt per satisfer (gairebé) tots els gustos d'última hora dels viatgers lectors. 

I aquest, precisament, m’ha cridat l’atenció.

Perquè? 

No hi ha una raó de pes... i si hagués estat en un moment raonable i de prou criteri literari segurament no me l’hagués comprat. Però m’ha fet gràcia (els editors i responsables de marketing, ja saben com fer-ho per a vendre... i m’he deixat seduir per raons ben poc literàries, que de tant en tant, també ve de gust...)

I sí, l’he triat perquè m’ha cridat l’atenció que A.M. Matute digués que feia temps que no es divertia tant llegint un llibre, que fos de color rosa, potser per què és la desena edició, per què la finestra de la portada m’ha encantat (les fotos i dibuixos de finestres són una debilitat), o per què les flors també hi són presents (una altra feblesa personal, el sentir-me captivada per les flors, com més petites millor), potser pel títol, per la llibreta que regalaven (amb un títol molt suggerent: les coses que em fan feliç...), o per la contraportada...

Per tot això, l’he triat avui. 

És possible que hagi estat un atac de feblesa, potser de voler descarregar cabòries amb literatura senzilla però alhora entretinguda... 

o potser perquè havia d’agafar un tren i tenia cinc hores per davant... 

o potser perquè el necessitava perquè m'inspirés una idea per a fer un regal...

o per...

o per què avui, simplement, m’ha vingut de gust el color rosa...

;-)

Vés a saber... el fet és que el tinc aquí i ja l'he començat...

Quan me l’hagi llegit, us dic el què.

Bona setmana a tothom!

Per tots...

 Per una educació pública i de qualitat...

Escoltar, dialogar, consensuar,... prendre acords assemblearis... decidir democràticament...

Es pot dir més alt, però no més clar...

 Si encara tens dubtes... algunes respostes...

Ja els has donat un cop de mà?

Sense res més a dir...
queda molt per fer, ells ja han engegat el camí...
ànims companys, el nostre suport és amb vosaltres...
demà lluirem samarretes verdes...

Som-hi? Véns?

Va de llibres... o de tardes literàries delicioses...

Ahir vaig passar la tarda a la Setmana, la del llibre en català, sí. Feia temps que no l’havia pogut gaudir d’aquesta manera, amb una tarda per davant, sense presses, sense cap més pretensió que olorar i sentir la vibració de les lletres, de les paraules allà recollides, entre fulls de papers.

El fet de poder compartir la tarda amb amics i autors coneguts m’engrescava d’allò més. Arribats quan el sol encara es feia notar i una lleugera brisa alleugeria la força dels seus rajos, vam aturar-nos a la primera presentació de la tarda. En Deric, amb el seu Lladre de paraules ens va regalar el primer tastet de literatura carregat d’aventures i d’espais prou coneguts de Girona i Salt.

Primera presentació i primera dedicatòria de la tarda...

Un llibre pel jovent de casa que esperem que els endinsi en la lectura i se’ls emporti a indrets màgics i fantàstics on descobrir el plaer d’imaginar les paraules i atrevir-se a viure en la pròpia pell tot el què els protagonistes els proposin.

Saludat l’autor i amb el llibre ja signat a la bossa, la segona parada es produeix a la plaça de les paraules on assistim a la presentació de La nit als armaris, de la Raquel Picolo. Una altra proposta literària que ens endinsa en altres móns més fràgils, més subtils i alhora més profunds. Una conversa amb la ficció, les arrels, la confrontació de dos móns aparentment oposats però que finalment, es toquen per les puntes. Parlen de bellesa i vellesa, del món rural i l’urbà, d’arrels pallareses, de Cerbi i de la vida i la mort, del desert en contrast amb l’exuberància del paisatge i de la riquesa lèxica pallaresa que l’autora usa en els seus contes. Contes on es parla del tot i del res, que van de l’anècdota a la profunditat i arriben a l’essència de la vida mateixa, al moll de l’os. I tot tan ben trenat, tan ben lligat que cada un d’ells es converteix en una petita joia que cal assaborir lentament i amb calma per a poder copsar tots els detalls que tan delicadament es despleguen en cada línia, en cada frase, en cada paràgraf.

S’acaba l’acte i, curosament, ens despengem de nou cap a la realitat de la que havíem fugit per breus instants. Els aplaudiments ens acaben de situar de nou de peus a terra i demanem a l’autora ens signi la seva obra d’art.

Segona presentació i segona dedicatòria de la tarda...

Seguim enllà. El brogit de gent i de presentacions aquí i allà ens segueixen acompanyant. Entremig d’amants de lletres i amics dels llibres, un riu elegant de personatges, talment extrets d’un reportatge a tot color d’una publicació de premsa groga, fan cap a la catedral. Criden l’atenció els seus vestits brillants, vaporosos, elegants.
I així, sense programació ni preavís, comença un esquetx teatral improvisat.
Un bon escenari, les escales. La representació, el ball cerimoniós de salutacions dels convidats al casori. El públic, entre expectant i curiós fa pinya, a peu d’escala, per admirar (i envejar alhora) tant de glamour enmig de l’univers de paraules que té lloc uns metres més enllà. Quan finalment, arriba la núvia, els figurants piquen de mans contents, de bona gana. La nouvinguda a escena, amb un somriure postís i algun que altre entrebanc que fa mantenir la respiració a més d’un, arriba al cim, al capdamunt de les escales. S’acaba l’espectacle. El públic es dispersa i em torno a endinsar en l’altre món, el real, el de les paraules i de la imaginació que tant em captiva.
Ara, en Màrius Serra, fa una presentació del seu nou llibre. M’aturo a escoltar-lo, embadaleix amb les paraules, atrapa l’atenció sense cap concessió. Comunica. Ens fa riure, participar. Ens convida a opinar, a imaginar i jugar entre la realitat i la ficció amb tal destresa que quasi se’m passa la darrera presentació a la que tenia previst assistir.

A pas ràpid i arribades al nou escenari, el de les parelles lingüístiques, trobem que s’inicia l’últim acte de la tarda de la meva agenda. Origen Tambakunda, pren vida amb paraules de l’autora i del protagonista de la novel·la. La Mariona Masferrer i en Samba. Hem d’afinar l’orella d’allò més. La seva veu es perd enmig de la remor dels altres espais, de les altres paraules que surten dels llibres, que reciten poemes, que cerquen noves orelles, nous oïdors, àvids lectors.

Em quedo amb la meravellosa resposta d’en Samba a la Mariona quan expliquen el viatge que va fer l’escriptora al Senegal per a poder veure el que Samba li havia descrit.

Mariona: Què vols què et porti del Senegal?

Samba: L’àvia.

Contundent.
Rotunda.
Una onada m’arbora la pell. Ho reconec, em sorprèn dolçament aquesta senzillesa inqüestionable resumida en dues paraules: l’àvia.
Bella resposta, que amaga a crits aquest desig tan profund de l’enyor viscut i alhora d’estimació sincera. 

Em captiva el somriure franc i honest d’en Samba i la complicitat que respiren autora i protagonista. Compro el llibre.

Tercera presentació i dues dedicatòries més...

La de l’autora i la del protagonista. Enceto la lectura en el breu viatge en metro que em retorna a la realitat. 

Divendres vespre. 

Torno a casa amb les emocions en dansa i amb bona literatura per assaborir suau i intensament.

Somric i dono la benvinguda al cap de setmana.

Vull ser lliure!

Donem-nos les mans!

Enllacem blogs!

Fem pinya, mirant cap el mar, somniant quin futur volem per a la nostra estimada terra.

Volem ser lliures ara!

I ho aconseguirem 

sempre que la nostra Via sigui 

un camí de Pau i de solidaritat, 

una Via en terra d'acollida i de diàleg entre les persones.

Ara podem canviar coses, 

només depèn de nosaltres i de la nostra fermesa i determinació en triar com volem ser.

Vull ser lliure!

Aquest és un blog enllaçat per la Independència amb l'ESPAI DE GALIONAR

Perfum d'estiu...

Escampo el perfum del gessamí

damunt el cos estimat,

cercant l'aroma de la carícia suau,

del temps viscut

en el bes etern de l'estiu.

Celebrant Santornemi

Avui tocava, sí.

Qui més qui menys un dia o altre ha de celebrar el sant que, generalment, produeix més aversió: Santornemi; sobretot quan toca celebrar-lo després d'un període més o menys llarg (en el meu cas, tres setmanes). Reconec que aquest any (a diferència d'altres més joiosos i motivats, per exemple aquest) en tenia ben poques ganes de celebrar res que no fos el final de la jornada, però com que no em tocava més remei, he mirat de fer bona cara i prendre-m'ho amb calma i bon humor.

Per sort, el dia m'ha fet costat i la fresqueta ha fet més lleuger el pas de les hores davant de la pantalla.

Així que, malgrat la mandreta que feia començar a treballar avui, no ens queixarem de res i mirarem de viure el present amb els ulls ben oberts i la mirada neta, sense entrebancs ni prejudicis ni estretors... només amb el filtre de l'amor.

Han estat dies en què hi ha hagut de tot, és clar! però el més important de tot és l'esforç fet per mirar diferent i aprendre a interpretar i veure la vida des d'una nova perspectiva. De mirar endins i escoltar atentament què hi passa, d'entendre que tot el què vivim és perquè ho decidim viure en la forma que imaginem cadascú de nosaltres i que els entrebancs que trobem en el dia a dia són només conseqüències de la manera que interpretem els fets... Dies de deixar-se sorprendre positivament amb alguns miracles inesperats fruit d'aquest canvi de perspectiva, de mirada, i d'adonar-se també de la molta feina que tenim per davant encara... (us deixo aquí un tastet d'això de què parlo, per si voleu saber-ne més).

Dies de relax, de vacances, de somriure, de màgia... amb aquell estat mental que, per poc que pugui, procuraré mantenir durant tots els moments de la resta de l'any. Per mantenir ben viu l'esperit i les ganes de viure intensament tot el que cada instant de vida em regali.

Feliç Santornemi a tots!

Diu que els crancs...

tenim la lluna a favor...

sempre????

Sense dubte,

perquè la lluna m'ho diu, 

avui provaré sort amb l'amor.

I vindré...

Amb un petó desbocat i el gest de saber que serà ben rebut.

Què et sembla si et convido a sopar?

(amb aquella confiança que dóna saber que l'horòscop avui diu la veritat...)

I dormiré al teu costat...

No ho saps,

però avui dormiré amb tu.

He escoltat aquesta cançó centenars (milers?) de vegades... 
m'encanta... 
potser perquè sóc cranc...
i em pregunto si en Joan també ho deu ser... 
Ja ho sé, no té perquè... però... i si ho fos? 
Algú ho sap?  
#dubtesexistencials
;-)

Com un cargol... (o la crònica d'un passeig de vacances)

M'endinso en tu...

Et respiro...

I em deixo omplir per l'aroma dels teus camins... 

la vida se m'infiltra en imatges conegudes...

i em quedo amb ganes de seguir-te descobrint...

Set d'entretenir-m'hi amb tu, en tu.

...potser algun altre dia...

podré seguir el fil de les teves petjades

i retrobar els somriures que fa temps van quedar colgats de flors i primavera

Els meus cels...

I tu...
El meu univers...

;-)

traient el nas...

poc a poc...

sense presses...

surto d'una letàrgia que m'ha mantingut en silenci...

amb els primers raigs de sol d'aquesta primavera que acabem d'estrenar...

goso treure el nas...

i respirar...

i tornar-me a omplir les butxaques de somriures ...

i gaudir de les millors companyies...

d'amistats petites que es van fent grans...

d'estimacions profundes...

i me n'adono que em costa encara deixar les coses que ja no em calen, sense recances...

i renovo forces per seguir enfilant amunt el camí de la vida...

i em quedo embadalida... amb tanta bellesa de flors insignificants... 

m'agrada com s'escampen per ací i per allà, en qualsevol revolt del meu camí, 

formant part dels meus paisatges quotidians...

senzilles, planeres, gens sofisticades i alhora tan sinceres i generoses...

omplint les vores dels camins, per acompanayar-me sempre, sigui on sigui...

faci el que faci...

han passat moltes coses aquest hivern...

i no he sabut com contar-vos-les, 

ni com traduir-les en paraules planeres, 

i com que les paraules no venien, 

he deixat que emmudissin i s'han anat quedant escampades per aquests camins... 

i ahir me'n vaig adonar que havien florit!

Benvigudes de nou paraules tendres!

Jo mai mai...

Estimats Reis d'Orient,
fa dies que penso en vosaltres...
i en com podria agrair-vos tantes coses... de tants anys...

Avui, un regal petit que s'ha anat fent gran,
m'ha encoratjat a escriure-us.

Un regal inesperat,
misteriós,
un regal sorpresa...
mig amagat entre altres paquets més grans, embolicats amb papers de colorins...

Un paquet petit,
amb un paper discret, poca cosa... un CD.

Música que aquests darrers dies m'ha fet somriure...
lletres en les que em reconec i endevino properes, humanes, humils, sinceres,...
paraules amb vida, quotidianes, melangioses, vitals...
que a voltes ploren, riuen i esternuden.

Versos que criden i tremolen.
Honestos,
optimistes i amb un deix de desencís també.

Lletres que travessen la pell i nien als dins,
sense poder evitar-ho,
de fet, sense voler fer-ho.
Música que m'abraça...
que m'acompanya, m'omple i va creixent...

I així, d'un regal petit petit... insignificant, poca cosa..
avui tinc un gran regal, un regal immens que em retorna al dia de reis.
I em recorda que quan el vaig desembolicar no vaig ser gens capaç d'imaginar tot el què duia dins...
i que tampoc vaig saber agrair prou...
per petit que fos...
ha estat un gran regal!

Un gran descobriment que em té ben encisada...

Jo mai mai...

havia imaginat que em regalaries tants somriures,

Jo mai mai ...

hauria imaginat que seria tan feliç al teu costat.

GRÀCIES!