com un cranc ermità...

Com un cranc ermità duc la meva closca a sobre.
Acollidora i protectora.
A voltes feixuga... a voltes lleugera.
Sempre entranyable.
Companya de viatge inseparable.
Testimoni de petits i grans moments.
Sempre a sobre.
Protecció.

(Sobre)protecció?

De vegades, voldria desempallegar-me'n i deixar-la en un revolt del camí. Altres, voldria fondre'm en ella i deixar d'existir, passar desapercebuda.

Hi ha èpoques en que no he gosat ni treure el nas. D'altres en què m'he permès el luxe de sortir i creure que podia ser/viure sense ella.
Ai las! Quin atreviment!

Ens uneixen uns fils de cotó que necessiten tenir anclatges, ser lligats i unir sense deixar anar...

Són els fils o sóc jo qui ho necessita? Això és difícil de dir... però sí que és veritat que una sense l'altra no seríem les mateixes... segur que no! Portem tota la vida juntes... ens hem fet l'una a l'altra, som dues però ... gairebé respirem alhora!

Això sí, hem fet reformes! I ara fem molt de goig! Ens veieu a la foto?

Un altre dia us explicaré els canvis que hem fet...

Apágame los ojos y te seguiré viendo,

ciérrame mis oidos y te seguiré oyendo,

sin pies te seguiré,

sin boca te seguiré invocando".

Rilke

Poques paraules per descriure la grandesa de l'amor.

Paraules intenses.

Paraules que no et deixen indiferent...

Paraules...

(Imatge de google)

un regal... especial... i dedicat

el teu regal
m'ha fet somriure...
amb la sensibilitat a flor de pell ...
amb les emocions al descobert...
m'imagino davant teu
i em sento nua

perquè descobreixes cada racó de la meva essència...
quasi-desconeguts com som...
i desitjo abraçar-te
i que m'abracis

només això
sentir el tacte de la teva pell
i abandonar-me en tu.

(imatge de google)

Efímeres... ***

Fils de lluna

arrissats

cavalquen

damunt ones salades

brollen del no-res,

es bressolen sinuosament

i,

com en un deliri,

es precipiten al buit.

Naixent per morir ...

instantàniament

Naixent per...

... instantàniament

Morint...

precipitadament...

Per poder tornar a ser...

*** Paraula cedida per horabaixa

Imatge de google

notes dolces d'un hivern fred i boirós

Ha estat un hivern cru, d'aquells que el fred s'amaga en totes les escletxes i revolts del cos i va fent fiblades de dolor inesperades que se't claven al fons de l'ànima.

Semblava que tot s'anava desmuntant i caient a mida que anaven passant els dies... i sense saber com (o potser si), jo em resistia a abandonar, continuava forta, resisitint els embats de la vida que m'estaven posant a prova.

Però molt sovint, o sempre, diria jo, en aquests glaçats hiverns hi ha estones d'escalforeta d'aquelles que et revifen i et permeten fer un respir i seguir endavant. I creure que val la pena...

Dies freds, glaçats amb espurnes de sol.
Aquests moments dolços en els que sense saber d'on pot sortir, se't dibuixa un somriure que il·lumina una cara que instants abans es desencaixava per la tristesa.

Són aquests moments els que vull recordar, no els altres.

Encara que tampoc els vull oblidar, tot forma part del meu bagatge i seria estúpida si els negués.
M'han fet créixer, ho sé del cert.
I no penso amagar-los, hi són i m'acompanyaran sempre, formen part de mi. També em fan companyia...

Mai oblidaré les abraçades que m'han fet. Han estat abraçades diferents, noves, inimaginables, d'aquelles inesperades però molt dolces i tendres, abraçades d'acolliment, de comprensió, de companyia, d'ànims,... d'aquelles que quan te les fan... ho notes. Notes la màgia que desprenen i la intensitat amb què es fan. Abraçades que surten de la intimitat més profunda de l'altre per donar-se a tu amb tota la seva nuesa i sinceritat.
Abraçades honestes i senzilles, abraçades espontànies, abraçades úniques, abraçades de consol i de companyia.
No sé si algun cop us n'han regalat alguna d'aquestes, imagino que si, però jo us asseguro que són ben especials. Abraçades inesperades...

Gràcies N. per escoltar els meus neguits, per compartir les meves llàgrimes i per fer-me riure en moments difícils. El cotxe i els viatges amunt i avall han estat còmplices de les nostres vides i no tinguis cap dubte que aquests instants mai s'esborraran dels meus millors records...
Gràcies per les teves abraçades! Per la teva sinceritat i per compartir amb mi una part del camí de la vida.
Un luxe trobar algú amb qui connectes tant...

M.A. què puc dir dels teus bons dies?
Sempre amb un somriure matiner o un petó d'ànims o una abraçada per compartir. Sempre atenta al mínim detall, quan em veies entrar per la porta... ja endevinaves... el meu estat d'ànim i sabedora de tot plegat... atenta a la meva expressió... dedicar-me un bon dia especial. Gràcies també a tu i a les teves abraçades. I a les converses compartides... i a les estones de somriures i mocadors...

Sense vosaltres, l'hivern no hagués sigut el mateix, us ho asseguro...
Us trobaré (molt) a faltar...

imatges de google

Vull aprendre a...

... a estimar així...
... a estimar-me així...
... a viure el present...
... a cuidar el meu jardí...



...aprendre ... cada dia...

Después de un tiempo, uno aprende la sutil diferencia
entre sostener una mano y encadenar un alma.
Y uno aprende que el amor no significa acostarse
y una compañía no significa seguridad,
y uno empieza a aprender...
que los besos no son contratos
y los regalos no son promesas
y uno empieza a aceptar sus derrotas
con la cabeza alta y los ojos abiertos
y uno aprende a construir todos sus caminos en el hoy,
porque el terreno de mañana
es demasiado inseguro para planes...
y los futuros tienen una forma de caerse en la mitad.
Y después de un tiempo uno aprende que si es demasiado,
hasta el calorcito del sol quema.
Así que uno planta su propio jardín
y decora su propia alma,
en lugar de esperar a que alguien le traiga flores.
Y uno aprende que realmente puede aguantar,
que uno realmente es fuerte,
que uno realmente vale,
y uno aprende y aprende...
y con cada día, uno aprende.
J. L. BORGES



I tu?
Com tens el teu jardí?
En vols aprendre?
Podem caminar junts...

retorns...

Demà començo a treballar... (com molts!)
hi vaig per dir adéu (com alguns...)
començo un nou camí (com pocs?).

Una nova aventura plena d'il·lusió i optimisme,
plena de dubtes i incerteses,
plena de reptes i novetats.

Tot nou,
tot diferent.

Sé que no és un camí fàcil,
però sé que valdrà la pena.

Ara mateix tinc un rau rau a la panxa...
però sé que demà em sentiré millor...

Bon retorn a tots els que demà
(o ja és avui?)
retorneu a la feina...

viure poèticament...

Rilke ens encoratja a viure poèticament.
Ens convida a fer de la vida un poema.
Antoni Pascual ho explica amb aquestes paraules en una entrevista :

Celebrar té a veure amb viure la vida de manera poètica?
- És clar. Qui no accepta que la concepció del poeta de Rilke sigui antropològica, que no visqui la poesia com un ofici estètic. Però a banda del fet que no es pot entendre Rilke des de la Universitat – des de la comoditat d’un sou que Rilke no tenia - i que per fer-ho s’ha de viure una mica perillosament – el que canta és un home que no té recursos econòmics, una existència com la de Rilke no demana cap compte corrent - , precisament del que parla és de l’essència poètica de l’home (i de la dona afegeixo jo). Fer versos requereix un aprenentatge tècnic, però no cal escriure un sol poema per viure poèticament. No tenim el deure d’escriure versos, però sí de viure la vida com un poema, de convertir la pròpia vida en bellesa i fer-la interessant de viure. El que no és admissible és que es visqui feixugament, pesadament, que la vida sigui una vall de llàgrimes. La vida s’ha de remuntar cap al seu origen, que és un orgasme. El que no podem permetre és que l’home, a vegades, sigui avorridíssim, que ens instal·lem en aquest nihilisme europeu del qual parlava Nietzsche.

Antoni Pascual: Una invitació a l'art de viure.
Associació d'amics d'Antoni Pascual
L'eixam. Associació cultural
Ajuntament de Sant Celoni


Des que vaig llegir Rilke i el que Antoni Pascual explica d'ell, viure poèticament s'ha convertit en un dels valors més importants a la meva vida.
Viure no és fàcil, en la nostra quotidianeïtat, tots gaudim d'instants de felicitat, moments de patiment, espurnes de benestar, carícies de dolor, ... emocions i sentiments que ens acompanyen i amb els que anem teixint les nostres certeses i incerteses. Amb els que anem creixent i enriquint-nos.
Jo intento omplir els meus cada dia d'aquesta visió poètica que Rilke ens proposa.
I m'agrada.

ABRAÇADES...

Viure;

és confiar malgrat tot;

és esperar malgrat tot;

és somriure malgrat tot.

Però,

també és admirar-se,

perquè val la pena;

també és il·lusionar-se, perquè val la pena;

també és somniar, perquè val la pena;

i és abraçar-ho tot,

perquè,

com podríem viure sense abraçar?

(Jordi Llimona)

Hi ha dies que una...

necessita una abraçada...

avui és un d'aquests dies...

(Mar...)

petits plaers, grans vicis i moltes satisfaccions...

Avui he sucumbit.
Ho haig de reconèixer.
Feia temps que havia superat la síndrome d'abstinència i em trobava força
bé.
Resistia plàcidament a la crida de la satisfacció del vici.
Això sí, evitant l'objecte de plaer de manera conscient i premeditada. Allunyant-me'n tant com podia i evitant tota mena de contacte.
Però avui...
No he pogut...
I ja se sap, quan fa temps que t'aguantes i et controles, intentant no pensar-hi, ocupant l'espai buit que et deixa amb altres menesters... la desmesura t'envaeix davant el desig incontrolat de satisfer-lo.
La qüestió és que he baixat a Barcelona per acompanyar el meu fill que marxava de colònies una setmaneta. A quarts de deu estava lliure i tenia pensaments d'anar cap al centre a cercar un regal pendent del meu aniversari (un bolso, el regal de la mare).
M'abellia perdre'm pel centre sense cap pressa, gaudir del passeig i de la gent, deixar passar el temps sense mesura,...
Total que he aparcat a la Pça. Catalunya i he anat a fer un cafè, llegia el diari,... amb la calma del qui sap que ningú no l'espera i es dedica el temps a ell, perquè també s'ho mereix, què carai!.
Tot i que no m'acostuma a passar, sempre que puc intento esgarrapar alguns minuts diaris a aquest petit plaer. Imprescindible per sobreviure al fer i desfer de cada dia.
Un cop assaborit el moment que no ha estat de més de 15-20 minuts, m'he dirigit a trobar la bossa esmentada per saldar aquest deute.

De camí cap a la botiga... a mà dreta... el reclam... irresistible... atracció d'imant... sense poder ni pensar... ja era dins... cercant... un títol... quin títol? autor? no ho recordo... ah! sí! l'eriçó... la bellesa de l'eriçó?... ja el veig... l'elegància de l'eriçó. El prenc entre les mans, el fullejo, l'oloro, en llegeixo la contraportada,... no el puc deixar... me'l quedo...

Surt ja, ja en tens un, no cal que t'hi endinsis més...

Atrapada ja en el meu desfici continuo passejant per les piles de llibres i llibres exposats. I n'albiro un altre que em crida l'atenció per l'autor... Jesús M. Tibau, El vertigen del trapezista, el fullejo, l'oloro, l'acaricio, ... me'l quedo...

Prou, gira cua, torna enrera, vés a la caixa, necessites una bossa,...

Avanço més endins... secció de poesia... a veure què hi ha de Rilke... un llibre petit ... Versions de Rilke, de Joan Vinyoli,... l'acaricio, el mesuro, el fullejo,... me'l quedo...

Ja està, prou, surt ja! T'estàs deixant perdre!

Més enllà... descobreixo un altre exemplar petit ... Llei d'estrangeria, Manuel Forcano... fa tres setmanes no el coneixia, però van arribar de manera fortuïta uns versos d'ell dels que em vaig quedar penjada... i em van inspirar d'allò més...

Ja està! Deixa de passejar el teu desig... reacciona... la teva bossa està trencada... en necessites una de nova...

I ...si trobés aquell llibre que sempre em recomana un bon amic? Com es deia? El fuego mágico de los filósofos? No el veig... passejo amunt i avall... el demano al taulell... no el troben... El fuego secreto de los filósofos, Patrick Harpur? Sí aquest, segur que ho és. La noia el troba entre tots els altres i me'l dóna.

El fullejo, en llegeixo algunes frases, paraules saltejades,... me'l quedo...

Marxa ja! Estàs boja! No controles! T'has passat! Altre cop has caigut en la temptació! No tens remei!

Satisfeta, surto cap a fora. M'interesso pels preus, però ja res em farà canviar d'opinió. Ja formen part de mi...
Cofoia surto de la botiga amb la bossa entre els braços, apretant els tresors contra el pit, així els sento més meus...
No he trobat la bossa... li diré a la mare que el seu regal s'ha convertit en una pila de llibres plens de màgia i farcits de paraules per fer volar la imaginació.
Regal preuat i molt més desitjat que una bossa de mà qualsevol. Segur que m'entendrà i estarà contenta de veure'm tan satisfeta...
Gràcies mare pel teu regal!

(Hypatia,...ja veus què m'ha passat amb la teva recomanació... gràcies també a tu per ajudar-me a triar el meu regal...)
Imatge de google

Ressons de lectors invisibles

Fa uns dies que sento la teva presència
com una ombra que s'apropa sigilosa,
sense fer soroll, sense destorbar el meu camí.

Te'm fas present encara que no et veig.
Sento el teu esguard a la meva pell.
Sento la teva curiositat que m'arriba suau però tafanera.
T'imagino sense haver-te vist.

Penso en tu.
Hi ets?
M'estàs sentint?
Em llegeixes?

oportunitats...

Buidar-me de tu.
Buidar-me de tot.
Nu el cor.
Nua l'ànima.

Buidar l'esperit.

Buidar-me del tot.

Sentir-me buida ...

per tornar-me a omplir.

Omplir-me de cel,

de llum,

de sol,

de mar,

d'aire,

de foc,

d'aigua,

de lluna,

de llàgrimes,

de bosc,

de flors,

d'aromes,

de colors,

de dubtes,

de desitjos,

de tendresa,

de somriures,

...

Omplir-me de vida

...

Omplir-me de mi

i tornar a començar.

PRIVILEGIS

Viure és un privilegi.


Perquè m'entesto a inventar excuses per no creure-m'ho?

missatges... mòbils?

Fa temps pensava que no necessitaria el mòbil per res. Un altre element inútil a afegir a la ja engruixida llista d'artefactes amb què guarnim i engalanem el nostre dia a dia.
Trobava estrany (i fins i tot ridícul) veure gent parlant per telèfon al carrer, a les botigues, a l'autobús,...
Evidentment, ara ja s'ha convertit en un element gairebé (im)prescindible per a la majoria de mortals (també per a mi, eh?).
Però ara no volia parlar de la (in)conveniència de l'aparell, sinó dels missatges escrits que enviem.
Com resumir en unes ratlles sentiments, emocions, estats d'ànim, l'amor...(ai! l'amor...), desitjos, companyia, bon rotllo,...
Qui em digui que això no és un bon exercici d'escriptura... Potser hauríem d'aprofitar l'avinentesa (si és que alguns no ho heu fet ja, imagino que sí) i introduir un nou model textual a les classes de llengua: missatges a mòbils, xats i altres... Haurem d'anar practicant per poder ajudar els nostres alumnes. O potser seran ells qui ens hauran d'ajudar? Però això ja serien figues d'un altre paner...
Anem a la nostra...
N'envieu/rebeu sovint?
Quins tipus de missatges us agrada enviar/rebre?

Aquí en va una mostra dels que he enviat...

"Volar a espais nous obre perspectives diferents de la quotidianeïtat que ens acompanya. Noves mirades i nova llum, aire fresc que ens acaricia i omple de força. Gaudeix i viu intensament el temps que t'ha estat donat. T'estimo."

"Esperava la teva trucada amb el mòbil sota el coixí. Dolços somnis, llavis tendres, racons humits. Un petó."

"L'amor sense llibertat no té sentit. Estimar amb i en llibertat és la única manera que conec de construir una realitat sincera i sòlida. Sigues lliure i feliç. T'estimo."

"Hola estimat, si tanco els ulls puc imaginar-me passejant al teu costat i assaborint la calma de la tarda. Et penso, et desitjo i et trobo a faltar. Tinc ganes d'abraçar-te. Un petó càlid, tendre i amorós."

"Cal saber morir una mica cada dia per poder renéixer amb tota la força i la il·lusió que ens mereixem a cada instant. Gaudint i compartint aquestes certeses construim el nostre present pas a pas. Endavant!"

Va, us convido a participar activament i enviar aquí o al meu correu missatges que guardeu al mòbil per raons diverses...
Si en tinc uns quants (mínim dos,... jejeje) els publicaré en algun altre post i els aniré guardant en una capseta màgica...
Ànims!

Enfilant...

Somriu
i enfila els somriures
en un fil daurat.

Plora
i enfila les llàgrimes
en un fil de plata.

Viu
i enfila la vida
en fils de colors.

Foscor

Plora

llàgrimes que desfan nusos,

llàgrimes que afluixen lligams,

llàgrimes que suavitzen el dolor.

Lleugeresa

Camins humits

esborren passats caducs.

La lluna dibuixa somriures nous

en cada llàgrima vessada.

Il·lusió

I ens despullàvem...

I ens despullàvem
com qui obre una carta urgent.

Manuel Forcano
Llei d'estrangerisme (2008)




I ens despullàvem...
amb la urgència de dos nens
que destapen un regal inesperat
que han somniat temps i temps.

I ens despullàvem...
amb la urgència dels qui cerquen
nous paratges per descobrir;
nous espais per compartir.

I ens despullàvem...
apressadament, sense deturador,
assaborint-nos amb delit
amb la urgència de la novetat.

I ens despullàvem ...
I ens descobríem...
I ens apreníem...
I ens oblidàvem...

SESHAT

SET POEMES D'ANIVERSARI

IV

No t'ennueguis amb records. Set claus

barren set portes. Saps prou bé què hi ha

darrera cadascuna per tornar-hi

amb el pretext d'enyors o negligències.

No s'esmena la vida ja viscuda

i aquest crepuscle de balaix desvetlla

noves veus que vulneren tots els límits.

Guarda la trista borra dels secrets

al fons obscur de qualsevol butxaca.

Que no t'exclogui el vent dels seus combats

ni la mar, dels seus ocis. Per colrar-te

de nou la pell hauràs d'obrir finestres.

No sentis massa pietat de tu.

Llença les claus i aprèn-te més encara.

Miquel Martí i Pol

SET POEMES D'ANIVERSARI

Idees a l'aigua

La setmana passada vaig començar a anar a la piscina un altre cop.
Després d'uns quants anys de no anar-hi no cal que us expliqui que bé que m'ha sentat el retorn. Tant física com psíquicament.
Més àgil, més lleugera, més en forma, més a gust amb mi mateixa, satisfeta per la constància,... molt millor en tots els sentits,... de debò.
Però apart de tot el que us pugui explicar, que segurament molts de vosaltres també heu sentit quan heu fet algun esport, exercici físic o similar, a mi em passa una altra cosa especial que no sé si algú de vosaltres ha viscut mai.
Veureu, quan em fico a l'aigua, és com si entrés en una bombolla que m'embolcalla i m'aïlla del món.
Quan sóc dins de l'aigua, nedant dins d'aquesta bombolla màgica, la meva imaginació comença a enfilar-se i a créixer i a generar noves idees, noves propostes, nous temes per escriure,... veig les coses de diferent manera que quan sóc fora.

M'ho passo pipa!

Quin plaer fer volar la imaginació sense res a perdre i tot a guanyar...

Això sí, quan surto haig d'escriure-ho tot, sinó se m'escapa, es volatilitza tot el que ha passat pel meu cap i sóc incapaç de recordar res de res.

Curiós, oi?

Així, que he decidit, que ja que em senta tan bé nedar dins la meva bombolla... continuaré fent-ho durant una bona temporada...

Us convido a descobrir on teniu la vostra bombolla per poder ficar-vos-hi i imaginar lliurement tot el que us vingui de gust sense arrossegar pesos afegits, sense raonar, sense analitzar, sense valorar, sense jutjar, sense retrets, sense normes, sense obligacions, sense límits,... flotant etèriament en el paradís dels vostres somnis.

ESTIMADA MARTA

Des de les hores mortes, talaiot,
m'omplo la pell de dibuixos obscens
i tu hi ets, Marta, en tots. Minuciós
et ressegueixo sines i malucs,
el ventre lleu i el sexe ardent i obscur
amb la punta dels dits extasiats.
Ets una sola i moltes. Complaent
i complaguda alhora rodolem
per un pendent insòlit. Cada gest
perfà l'extrema intimitat del joc
desmesurat i estricte. Marta, els mots
que ens diem sense dir-los no són pas
escuma sinó aigua, i el desig
és un vast horitzó. Si tanco els ulls
te'm fas present i esclaten els colors.
L'arbre de llum tan densa dels sentits
poblat de nou de fulles i d'ocells.



MIQUEL MARTÍ I POL