Jenn Díaz
Lumen
162 pàgines
Fa dies (mesos) que el vaig llegir, i, sincerament, van ser
tantes les coses que em van sorprendre que me’n vaig enamorar a mida que
avançava en la seva lectura.
És una història que més que ser llegida sembla que te l’estiguin
explicant (a cau d’orella, això sí, perquè hi ha coses de les que diuen les
protagonistes que cal dir-les fluixet, per no ser del tot descobertes, ja que
surten de tan endins que, en certa manera, són prohibides).
Situacions,
vivències i decisions que són incòmodes, tabú. D’aquelles que ningú no en parla
però que tothom sap. Sap a la seva manera, és clar, perquè cadascú se les
explica perquè hi càpiguen dins del seu propi univers i totes les visions, els
punts de vista, retraten situacions que, de vegades (o sempre?) disten un munt
de la realitat objectiva (si és que ets de les que penses que aquesta existeix de debò...).
M’encanta sobretot quan parla l’àvia. Denota tanta saviesa
quotidiana, que, en certa manera aclapara i també reconforta alhora, no sabria
com dir-vos, però és aquesta la sensació que em va fer. És una àvia sense pèls
a la llengua (com moltes), que t’aboca els seus pensaments directes, sense
filtres i normalitza, de manera molt humana, situacions inversemblants, d’aquelles
que ni amb grans dots imaginatives pots arribar a construir.
I, és clar, no és
que em sorprengui que una àvia parli així, desvergonyida, sense mesurar les
paraules, el què em sorprèn és que l’autora, tan jove ella, se situï en aquest
espai i se’n surti de manera tan natural i creïble, com si parlés la iaia de
veritat, com si una tingués una àvia secreta que li hagués contat tot el què diu a cau d’orella (potser
en algun dels seus estius al poble dels avis...).
Per això em vaig quedar amb la curiositat de conèixer-la, de
poder parlar amb ella i descobrir com podia ser que expliqués els fets com ho
fa, i com podia ser que m’hagués arribat tan endins. I per això en veure que
feia un taller d’escriptura (#vidareciclada) no vaig dubtar ni un segon d’apuntar-m’hi.
Però això, si de cas, us ho explicaré un altre dia.
Hi ha dues coses que inclou en el seu text que a mi m’han
encantat i confirma el meu encís amb la lectura. Són dos recursos literaris/estilístics
(ara no sé si se’n podria dir així) que jo utilitzo molt, de vegades massa, ho
reconec, però que han fet que el text fos molt familiar per a la meva lectura (i no perque consideri que són recursos imprescindibles, és clar!).
Per
una banda la utilització dels punts suspensius (molts dels que em llegiu ja
sabeu que jo en sóc una fan...) i l’altre és la utilització dels parèntesi aclaridors
o per posar en dubte el què s’acaba de dir/escriure (es un decir). Per a mi són
recursos que donen força i autenticitat a les veus de les protagonistes, a la
narrativa dels fets que conten i que alhora li donen un toc especial, diferent
al què estem habituats a llegir (i sé que algunes de #lesaltres lectores amb
qui ho hem comentat els han fet una mica de nosa, estranyesa, per tant preneu-vos tot el
què us he dit “entre cometes” i no em feu gaire cas, ja us he dit al principi
que me’n vaig enamorar i què voleu què us digui, l’amor és tan cec de vegades...).
Va, us deixo alguns paràgrafs dels molts que vaig subratllar (en tenia uns quants més de seleccionats, però tampoc fa el cas de transcriure el llibre sencer!).
Porque antes, los jóvenes, teníamos ganas de hacer
cosas que aquello se debía notar en la cara porque antes, los jóvenes teníamos
tan pocas puertas abiertas que nos conformábamos con cualquier ventana que hubiera,
y cuando le veías la cara como si hubiera pasado un viento, como si hubiera un
volcán en sus ojos, ahí te ibas, ahí, no a una cara bonita, que los había que
también, pero sobre todo queríamos eso, que alguien tuviera tantas ganas de
vivir como nosotros, y éste, este sinvergüenza guapo no era y viento en la cara
no tenía, pero hablaba tan bien...
…pero ella no, no se va a conformar, no se
conforma ni siquiera con la madre que le ha tocado, y eso que no se puede
elegir, no, ni mucho menos, no se conforma…, y hace bien, oye, hace bien,
porque las mujeres de mi generación lo hemos estado haciendo desde que nacimos,
obedeciendo a la madre, al padre, a la hermana mayor, al marido, a la hija… y,
oye, que una se cansa de estar siempre a la entera disposición de lo que sea.
Si vieras como se ha puesto mi hija porque me
venía, que en el fondo la entiendo, venir aquí a velarte no se comprende se
cuente como se cuente, pero oye, tendremos que respetar las decisiones del
otro, aunque no nos gusten, ¿no?
Y aun así estoy aquí contigo, que viene y me dice
que cuando la guerra aprovechó y se escapó, y lo dice y como te cuento, lo dice
y ni perdón, y yo que ya le había perdonado, que no sé qué tiene más delito, y
me dice que estas enferma, que su mujer está enferma y digo yo que su mujer
todavía soy yo, que estamos casados, pero la mujer eres tú porque tú eres la
enferma, y que venga a cuidarte que ya no sabe ni qué hacer contigo, que
contigo poco se puede hacer…
… déjame que me vacíe un poco antes, ¿eh?, hazme
el favor, déjame, para el tiempo que me queda aquí, […], déjame que me vaya de
esta vida sin que nada me quede pendiente, sin que me deje nada por decir,
porque son tantas las cosas que me he ido callando, y ahora todo me pesa tan
adentro, sin saber yo mientras guardaba las palabras que algún día me pesarían,
como las piedras que metimos en la caja, que depende de cómo se ponga una a
dormir, se clavan por todas partes, las palabras, las dichosas palabras, que lo
dicen todo y no dicen nada…
Y
el viejo decía tartamudeando: que no salga de aquí, por favor, no se lo digáis
a nadie…, y yo para mí pensaba, pero a quién, hijo mío, a quién vamos a
decírselo, si ni contándolo se lo iba a creer la gente, que aquí somos más
simples, no pensamos en estos líos, que ya con la guerra había mucha gente que
te venía con cosas raras […]
Bona i
plaent lectura!
- ens escrivivim...
