La venedora d'ous

                                                          

Linda D. Cirino

Traducció: Rosa M. Calonge

Sisena edició. Les ales esteses, 123

La Magrana

165 pàgines

Vaig comprar el llibre en una visita a la llibreria, per recomanació de la llibretera. No n’havia sentit a parlar ni l’havia vist enlloc prèviament, per tant, em venia totalment de nou.

Em va agradar el què em va dir.

- La força que pren el personatge femení.

Més concretament 

- El creixement, la transformació de la protagonista, l’Eva, a mida que avança la història. És genial.

I amb aquest breu raonament, i amb la recomanació ben viva de llegir-lo en el nostre club de lectura, amb les altres,  me’l vaig endur. Les altres no l’hem triat, no va cridar l’atenció a ningú les dues vegades que l’he proposat (com que encara no l’havia llegit tampoc podia donar massa arguments del perquè era interessant i es va quedar a la pila, per llegir).

Aquests dies de vacances l’he recuperat. I en una tarda me’l vaig acabar, quasi sense respirar em vaig empassar les 165 pàgines.

I com n’eren de certs els arguments de la llibretera. Quanta raó!

M’ha agradat molt. És un llibre senzill, amb una història que d’entrada és molt trista però que l’autora descriu amb una bellesa i una sensibilitat que fa que la situació viscuda pels personatges esdevingui dolça i tendra. Tan tendra i tan dolça que sembla quasi impossible que pogués ser en les condicions de vida que es descriuen va viure la pagesia del sud-oest d’Alemanya al 36, en temps de l’Alemanya nazi, amb totes les seves conseqüències quotidianes.

I genial sí, la forma com la protagonista pren protagonisme a la seva pròpia vida. Passa de no ser res, de no saber res, de no permetre’s ni pensar en res més enllà de les quatre tanques que limiten el seu mas (i la seva experiència), a ser-ho tot, a transformar-se i ser ella mateixa. A ser plenament conscient de la vida que li ha tocat viure, però que alhora també li permet no haver de renunciar a res. 

Les circumstàncies són les que són, sense cap mena de dubte.. 

Magres, desgraciades, adverses. Però ella les viu de manera natural i alhora tan realista, conscient que el que li passa és com una mena de regal al que no pensa renunciar (ho té claríssim), malgrat tot. Les circumstàncies són adverses, qualsevol altre les hauria pres com un daltabaix i ella no. Per ella, tot el que succeeix, durant els vora dos anys que es relaten, són oportunitats. Sense ser-ne massa conscient a l’inici, ja les viu així. Oportunitats per desviar-se del camí de vida marcat, de poder gaudir d'altres experiències molt diferents de les que s'hauria atrevit a imaginar mai. Coses que, com a pagesa, no li tocaria viure, ella ho sap perfectament, però que circumstancialment se li presenten i decideix tirar pel dret. 

M’admira com és capaç de viure sense cap sentiment de culpa el què viu, sense cap càrrec de consciència, sense cap dubte que fa el què ha de fer. Des del primer moment al darrer. Com pren les decisions i la coherència aclaparadora que gasta. Com sap amotllar-se a les circumstàncies i viure de manera plena, malgrat la crueltat del moment històric i de totes les injustícies que els toca viure. I com, al final, també és capaç de decidir lliurement, de les renúncies que fa i que també naturalitza i com s’ajusta de nou, i de manera coherent, amb qui sap que és i qui sap que no podrà ser mai.
Una gran dona del seu temps.

Us deixo alguns fragments, perquè us en feu una petita idea...

La meva, ha estat una família de pagesos generació rere generació. I de dones de pagesos. Al sac del gra de l’aviram, n’hi ha una de dibuixada. Està mirant a terra, com he vist sempre la gent del camp. No sé si vol representar que fa res en concret, però és igual, perquè fes la feina que fes, del camp o de la casa -[...]- estaria en la mateixa actitud: amb el cap cot. Jo quan l’alço, acostuma a ser per comprovar el temps, per veure a la posta si l’endemà tindrem bon dia o per calcular si s’eixugarà la bugada abans no arribarà la tempesta. Per regla general, però tinc el cap baix, com ella. Se n’ha perdut fins la memòria, de quan la meva família va començar a treballar la terra.

[...]

Per la nostra gent, la vida sempre ha estat una cosa molt seriosa. No hem tingut gaires motius d’alegria al llarg de les generacions. El meu home i jo no hem rigut gaire, tret d’allò dels primers temps [...]. Quan el sexe encara li donava neguit, feia sempre el mateix, com si tingués un manual d’instruccions. [...]. No estem fets per treure plaer a les coses, nosaltres. Amb els anys hem acabat conformant-nos amb la satisfacció que dóna acabar les obligacions del dia. I això malgrat que sabem que l’endemà haurem de tornar-ho a fer tot igual. Però la vida del pagès és així.

[...]

Mentre li ensenyava com l’havia de matar, vinclant-la per partir-la pel mig, em va posar la mà a l’espatlla suaument i em va fer girar de cara a ell. El vaig mirar als ulls. Hi havia una gran tendresa i m’hi vaig acostar fins a besar-nos. Va ser un petó de prova, suau, innocent. Un petó que va marcar el començament d’una passió, però que, en ell mateix, era comunicació d’una altra mena. Des de llavors hi he pensat moltes vegades: més que un petó va ser una mena de pregunta.

[...]

Potser ella també, en un futur, igual que jo en aquell moment, s’hauria de confrontar amb la seva vida i se n’adonaria que és inútil lluitar contra allò que ets. No entenia les forces que m’havien fet qui era, però això no canviava res. [...] Havia nascut per ser pagesa. Si ho perdia, no em quedava res. [...] Aquesta no seria jo. Estava limitada a ser una dona de pagès. Altrament no seria res.

[...]

Bona i plaent lectura!