m'agrada...
... escriure algunes de les coses que imagino, que sento,
que veig, que oloro, que penso, que toco,
que m'atrauen, que em fan somniar,...
m'agrada compartir algunes de les coses que llegeixo...

dilluns, 2 de febrer del 2015

Reflexes de la vida... (cuando era nuestra... o no)

(retalls de converses esbojarrades i reflexions de tardes de club de lectura amb les altres...)

Reflexes
Imatges
Records
Tot sembla un miratge



Llibres
Lectures fetes i pendents de fer
Ganes de tenir temps, vàries vides per fer i desfer... per aconseguir fer-la nostra, ben nostra.
Per recollir ossos i recomposar-la. Recomposar-nos.
Per trobar-nos i tornar-nos a perdre en la immensitat de desitjos i de projectes de vida. 
Necessitat de viure més d'una vida, i omplir-la de moments essencials, fer-la nostra i ben nostra, de ningú més. 
Necessitat del nostre espai propi. I reivindicar-lo de totes totes.
De riure'ns de nosaltres mateixes. I alhora demanar a crits, exigir-nos ser (per damunt de tot) nosaltres mateixes. Fer del nostre dia a dia un espai on ser-ho, on ser-hi.
Poder dir que sabem qui som, què volem, cap a on anem... encara que no ho sapiguem tot del cert.
Saber fluir amb la vida, amb el dia a dia... o si més no intentar-ho.
I ser... per damunt de tot allò que vulguem ser...
I poder dedicar una vida a llegir i una altra a escriure i una altra a tenir fills i la següent pels amants... i saber que no, que no pot ser... que haurem de fer mans i mànigues per encabir-ho tot en una i fer-ho el millor que puguem, el millor que sabrem... tan bé com haguem decidit fer-ho... i fer que la vida sigui sempre nostra, que no se'ns escapi de les mans. Sense pors, sense temença de moure'ns d'un espai còmode a un espai incòmode, que imaginem fred, buit, ple d'abismes desconeguts però que se'ns dubte ens faran avançar un o dos o mil estadis de cop i quan hi siguem veure que no era tot tan fosc, ni tan lluny, ni tan solitari,... adonar-nos que ja estem preparades per aquell salt i no acabar d'entendre perquè no l'havíem fet abans...i ser molt conscients que no sabem quan serà l'últim ni tan sols si serà encertat (la frase original era ni si te l'encertarà, però potser tinc la sensació que és una frase que amaga una certa passivitat femenina que em rebel.la, i no m'agrada gens, però gens ni mica, eh?)... per tant... a gaudir de tot el que som i decidim viure! 

Que no se'ns escapi avui que (encara) hi som a temps!

(aquest escrit, encara que no ho sembli, neix d'una sessió de club de lectura arrel de les dues lectures fetes:
La vida cuando era nuestra. Marian Izaguirre
La loba (conte). Mujeres que corren con lobos. C. Pinkola Estes)

5 comentaris:

  1. Si hi volguéssim encabir a la vida tot el què ens il·lusiona, hauríem d'allargar el temps, per això quan en tenim un bocinet, l'hem d'aprofitar per fer el què més ens plau...
    Petonets.

    ResponElimina
  2. Genial! emoció condensada en un post!!!
    quantes ganes de la propera!!!!!

    ResponElimina
  3. beneits llibres i beneïdes lectures que inspiren tant ! per a llegir contenint l'alè

    ResponElimina
  4. Aquesta sensació de que no tindrem temps per a tot....aixxxx, no m'agrada la sensació de que "se'ns escapa de les mans" de que "el tren passa...".Sí ja ho sé,voldríem tenir 3 vides.M'agrada aquest club de lectura i molt! Gaudeix wapa! petons

    ResponElimina
  5. En resum podríem dir: Carpe diem :)
    Llarga vida al club de lectura ;)
    Petonets

    ResponElimina

deixa aquí el teu polsim de lluna...

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...