tresors...

m'endinso entre els carrerons i em deixo arrossegar per l'energia que se m'emporta.
enfilo el carrer major, el del teatre i sense adonar-me'n segueixo la ruta prefixada d'altres vegades.
deu ser que dec ser dona de costums...
és un deixar-se portar control·lat, sense perill.
tombo la cantonada i al final del carrer m'aturo. entro al local atapeït de gent i em faig un lloc a primera fila.
des d'aquí estant, observo el moviment davant i darrere de la barra.
vitalitat.
el pintxo de truita és realment bo.
des de fa dos anys que na Idoia me'l va 'presentar' que no marxo de la ciutat sense tastar-lo.
el txacolí també m'agrada...
el proper cop, aquest serà el darrer local que visiti... el pastís de formatge fa una pinta boníssima!
ja fora, decideixo canviar el rumb amb el risc de no trobar la propera parada.
m'arrisco i giro en contra direcció del què em proposa la pròpia inèrcia.
vagarejo pels carrers que poc a poc van apagant el seu enrenou...
em despisto.
em perdo.
intento situar-me, diria que és aquí, però no.
tant se val.
ja ho té això de canviar de rumb.
segurament deu ser tancat i no el reconec.
què hi farem.
em dirigeixo cap al port. la brisa marina em saluda amb un corrent d'aire fresc, valent i agradable alhora.
els llumets del port tintinegen.
una temperatura primaveral m'abraça.
segueixo passejant, de retorn a l'hotel.
ara, les onades acompassen el ritme.
m'envaeix una sensació de pau.
m'assec en un banc per respirar-me i sentir-me.
olor de mar.
el so del telèfon em retorna a la realitat.
el missatge és clar.
                t'estimo.

jo també.

----------------------

tresors = bocins de vida

Vols viure el TEU present?

T'has preguntat mai què passaria si, de cop i volta, se t'aparegués a la teva realitat un tu (mateix) que ve del futur?
T'has preguntat mai què passaria si, a més a més, aquest TU volgués fer-te canviar alguns dels plans immediats que tens, amb l'objectiu de canviar un futur que desconeixes però que certament no porta gaire de bo?
T'has imaginat mai que, de sobte, tu mateixa et diguessis que no pots fer allò que vols perquè t'estàs equivocant?
Un TU que no et deixa viure la teva vida perquè en coneix les conseqüències?
Si algun cop, un TU igual que tu però aliè als teus desitjos et volgués convèncer per canviar el curs dels esdeveniments?
Si el teu TU t'expliqués el teu futur, te'l creuries? te l'escoltaries?
Voldries conèixer-lo per evitar errors?
potser per curiositat...
potser per fer algun petit canvi...
potser per no repetir errors del passat...
potser per millorar...
Creus que és possible?
Ho faries?

Viatjar en el temps... un tema que, des de sempre, ens encisa i alhora ens espanta...
Viatjar al futur... viatjar al passat... viure el present...
Aquestes són les qüestions que es fan els personatges de SATISFACTION, o millor dit, són els fets que els 'toca' viure als tres (o són 4?) personatges que et conviden a seure al menjador de casa seva i et traslladen al seu món on tot és possible: il·lusions, desgràcies, riures, tragèdies, imaginacions i somnis, mentides, certeses i llàgrimes, angoixes, pors,... tot plegat, escenes molt humanes i reals, amb una aroma de cafè que ho fa tot encara més verídic que no pas ho és...
80 min per oblidar-se d'una mateixa i del propi paisatge i viure les emocions i situacions d'altres TUs que no som nosaltres però que certament podríem ben bé ser-ho...
PASSAT?
FUTUR?
PRESENT?
Molt recomanable...
Sala FlyHard - SATISFACTION

------------------------------------------
curiositats...coincidències... o coses que passen i m'agraden...
entrar i que et preguntin quant vols pagar per l'entrada...
que et rebin amb un got de cava abans de començar...
fer cua al lavabo i l'actriu protagonista et demana que la deixis colar... que té pressa segons diu...
poder gairebé tocar les llàgrimes del protagonista de tant a prop com el tens...
seure a la segona de tres files...
sortir del teatre de nit i una temperatura càlida i els raigs de lluna (quasi)plena m'acompanyen fins la porta de casa...

Diumenge de tardor

Tardor jove, tardor viva...

Estiu clos...

Emprenc el diumenge amb suavitat,

La natura endreçada
d'un poble lleganyós
m'hi convida insistentment.

 Camins de tardor

 Jocs de llums i ombres

 arbres pacients, bosc en vetlla

silencis efímers

vida!

Tardor endreçada...    lluminosa...    humida...

camins irisats, màgies desvetllades

ombres perfilant desitjos

 la resplendor de l'estiu reposa en fulles seques
jeu en un jaç de seda...

 tardor incipient nodrint letargies imprescindibles...

per gaudir de l'arbre de la vida...

Sí, ahir la vaig anar a veure...
No, no us explicaré de què va...
Ni en faré cap ressenya, ho deixo pels cinèfils que en saben molt més que jo...


Quan vas al cinema, esperes veure algun producte amb un fil argumental 'racional' (o sigui una història més o menys real, més o menys imaginada però que tingui un cert 'sentit', que t'expliqui alguna cosa, algun fet, alguna vivència,...) que alhora també et desperti emocions i sentiments per la història que t'explica la peli i amb la qual et pots sentir més o menys identificada...

Això no passa amb l'arbre de la vida...

Quan vas a llegir un poema, ja saps què et trobaràs, un llenguatge poètic, potser amb tocs surrealistes, alguna que altra figura poètica que et trasllada a un espai diferent (o no...), un llenguatge diferent del narratiu, vaja... que quan comences ja estàs predisposa a la lectura, a aquell tipus de lectura...

Jo no hi vaig arribar preparada... ni mental ni emocionalment parlant...

L'arbre de la vida és un poema, un poema visual i sonor que ataca directament als sentits, a les emocions més profundes de tot ser humà...
Cal saber gaudir-lo... cal poder gaudir-lo... cal una certa predisposició, com en la lectura d'un poema... cal deixar-se agombolar i bressolar, cal confiar en el director i deixar-se endur a través del seu viatge, cal despullar-se i treure's els 'anclatges' que ens ancoren en les realitats quotidianes... i deixar-se fer... i confiar... i volar ben amunt per sentir... sense racionalitzar res, sense fer-se preguntes, sense esperar respostes,...

I jo ahir, per circumstàncies x (que no venen al cas) em trobava en un estat emocional especial... sostingut i encapsulat en un petit espai de seguretat, fixe, sense opcions a esplaiar-se ni deixar-se anar, inamovible i franquejat per una muralla impermeable... sense concessions... esperant un producte més o menys convencional amb algun espai on poder-me emmirallar i reaccionar...

I no, no vaig poder sortir-ne, i no em vaig deixar endur... i no vaig poder gaudir plenament de la proposta feta... No vaig poder entrar-hi... del tot...

Avui que remiro les seqüències i escolto altre cop la banda sonora... me n'adono de tot el què em vaig perdre...

Per això, si l'aneu a veure... no espereu res convencional, deixeu-vos fer, les imatges i la música s'ho valen!
Traieu-vos qualsevol armadura que porteu i sense disfresses atreviu-vos a gaudir-la!
I ja m'ho explicareu!

 Bona setmana a totes i tots!

Notes d’un flaix a Zarautz

Apunts d’un viatge (de feina; el primer del curs) a Zarautz

Cua a la ronda... nervis.

Viatjar en un avió buit (5 pers)... congelació.

Rebuda amb ‘cartellet’... divertit.

Passeig de tarda de finals d’estiu fins el 'malecón', marea alta i brava, esquitxos... respirar i gaudir.

Sopar ‘entranyable’ i acollidor a Zumaia, en un txoko... un luxe i un plaer. Exquisit!

Conversa fluida i agradable. Ens coneixem i compartim. Parlem de feina i de vida.

M’adormo en solitari i em llevo entre gemecs i sospirs d’uns veïns d’habitació poc discrets. Me’ls escolto manllevant un espai d’intimitat que ells no tenen cap problema en compartir...

Dutxa. Esmorzar en un menjador entre xinesos i alemanys (kin kakau!).

Sessió de formació intensa i ‘acalorada’... (encabir més d’una cinquantena llarga de persones en un espai petit i gaudir de la sessió, té tela!). Sorpresa (molt agradable) quan algú se’t dirigeix en català i hi pots mantenir una conversa enmig de llengües foranes.

Dinar amb vistes espectaculars de la platja de Zarautz.

Marea baixa, platja immensa.

Marea viva. Banderes grogues i vermelles.

Parlar de feina, altre cop.

Parlar de vida, també.

Tornada cap a l’aeroport amb una última volteta per Hondarribi. Vistes fantàstiques... Hendaia, Hondarribi, el Bidasoa... en una tarda esplèndida...

Desempolainar-me de tots els accessoris al control de l’aeroport... com si et despullessis... buufff!

Lectura de mails diversos durant la darrera espera... algunes respostes... moltes preguntes...

Somriures.

Satisfacció professional i personal.

Recàrrega de piles i cansament físic.

Arribada a BCN. Un toc d’aroma personal i cap a casa!

D’aquí a un mes tornem!

Un plaer (i un luxe) poder treballar així!

Laster arte!

Regal virtual

Un bon regal ha de tenir unes condicions mínimes per tal que superi el control de qualitat, a saber:
- ha de ser sorpresa













- ha d'estar embolicat, o venir ben embolcallat 

- s'ha de fer amb il·lusió

- t'ho has de passar bé preparant-lo

i, en darrer lloc i no menys important...

- s'ha de pensar en la persona que l'ha de rebre!!!
 (us assegurem que hi hem pensat intensament i no sé com a hores d'ara - hores prèvies abans de penjar el nostre regal- no li xiulen les orelles d'allò més... hi hi hi...)

- ...

Tenint en compte que totes aquestes condicions s'han acomplert amb escreix en el nostre cas, crec que estem en la disposició de fer el regal virtual més esperat des de la 1TBfC!

Ferran...
 Felicitats!
Ens ho hem passat pipa fent-lo!
I tot i que les dots d'artistes d'uns sobresurten amb escreix, ja m'ho sabreu dir, tots ho hem fet amb moltíssima il·lusió!
Moltes felicitats!
Que passis un gran i meravellós dia!



Per cert, resta de blocaires que tingueu l'humor i la paciència d'arribar fins el final d'aquest post...
sapigueu que ja que demà és dia 11 de setembre, vull explicar-vos que quan érem a Berlín, vam fer la nostra manifestació particular i fora de termini de la Diada Nacional en un bus berlinès i per tal que quedés constància aquí en teniu la mostra...

Bona Diada!

L'instant...

Surto de casa - cames ajudeu-me-  per no quedar-me enganxada a la discussió. Aquestes adolescents que et miren amb cara de rates sàvies i condescendentment et perdonen l'existència, em treuen de polleguera.
I no t'explico com m'enfilo quan la mirada és la de la meva filla i el problema que ens ocupa l'etern desordre que regna a la seva habitació... 
Ja t'ho imagines, no?
Em miro al mirall.

http://www.navalcosp.com/pinacoteca/2009.htm

El llum tènue de l'ascensor amaga algunes imperfeccions però avui em veig bé. Estic bé. Per dins vull dir.
Sento taral·lejar una cançó des d'una veu coneguda i baixo fins el pàrquing.
Què bé, em podré endur el cotxe petit!
Avui, com a mínim, no hauré d'anar en barca amunt i avall, en un d'aquests cotxes familiars esgavellat que sembla un transatlàntic... per a mi sola...
Ens creuem, no m'espera i fa cara de sorpresa i em repassa de dalt a baix, no sense deixar de preguntar-me a on vaig...
Fem un intercanvi de claus i un petó lleuger amb una petita raó que sona poc convincent, me'n vaig cap a la reunió de feina!
Tornaràs a...
Però la porta de l'ascensor ja tancada m'impedeix de sentir el final de la pregunta que ja no tindrà resposta.
De fet, ja n'havíem parlat al matí tot fent un cafè; ja ho sap.


Entén-me, no hi ha res de res. Però em fa patxoca, tu!

Encara, abans d'entrar al cotxe, em trobo la veïna de l'àtic, amb ganes de xerrar, i em deixa anar un Què guapa que estàs! que mira, em fa prémer l'accelerador amb aquella convicció que té una quan li sembla que està d'allò més interessant i se sent bé a la seva pell.

Miro el rellotge... tinc temps... encara podré passar pel Sephora a posar-me unes gotes del meu perfum abans de la cita.

Ai perdó! He dit cita? Volia dir reunió!
De debò, no pensis pas malament... 


Arribo, aparco, surto, camino a pas ràpid sense fixar-me gaire en res i arribo.


És que m'agrada tant aquest perfum!

Però tal i com està el panorama... i de tant car com és, em sembla que aquest recurs el faré servir més d'un i més de dos cops aquesta temporada.
Quina bona olor!
mmmmm...



Surto, passen cinc minuts de l'hora que havíem quedat.
Perfecte!
Arribar massa d'hora no m'agrada gens. Prefereixo que m'esperi uns minuts. Mai no sé quina cara posar palplantada en una cantonada mirant si arriba la persona amb qui he quedat.


No et passa a tu també?

Ja el veig. És allà. a la cantonada.
Camino més a poc a poc.
M'agrada mirar-me'l de lluny, amb aquest posat d'home despistat que tant m'atrau! (això sí, que no s'oblidi del dia del meu aniversari, si de cas, que només sigui el posat despistat, eh?)
No em veu encara, té un llibre a les mans i hi està capficat.
No sé si ho fa per dissimular i ja m'ha vist també. Podria ser.
Somric. Aixeca el cap.

Em sento maca.
La reunió (de feina) promet.
...

Qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència...
Aquest relat ha estat escrit a partir de situacions reals (o no) però que, en tot cas, mai han estat viscudes amb aquesta seqüència que es relata (o si?).

bocins de vacances - relax...

I després d'uns dies de relax...

de bons menjars...

de caminades...

de vida contemplativa...

de respirar i gaudir...
i de compartir amb família i amics uns dies de descans ben especials i diferents...
engeguem altre cop els motors amb il·lusió i moltes ganes de viure allò que esdevingui en el nostre dia a dia...

Serà un any ben especial... segur!
Bon curs a tothom!

bocins de vacances - noves flors

I què seria un estiu sense noves flors?

Avui: primer dia de les vacances especials*...
Després d'una nit de pica-pica express per poder arribar a l'hora al cinema...
Ens hem llevat de bon matí per assaborir i esprémer les estones de vacances que tenim per endavant...
I què millor que endreçar el petit jardí?

El racó d'aromàtiques i la buguenvíl·lea... a la finestra de la cuina...

Des de l'habitació les floretes variades amb companyia... 

I els vells gessamins que cada estiu floreixen i aromatitzen les càlides nits d'estiu...

* vacances especials = barreja d'estones de vacances amb estones de feina... sense grans desconnexions però ben intenses i viscudes plenament... Què més es pot desitjar?  

Fa dies que...

Fa dies que no escric...
Fa anys i panys que no llegeixo... (quan dic llegir, dic enganxar-me a un llibre i no deixar-lo quasi ni per dormir...)









Bé, és un dir...
Em passo el dia llegint... (entre vuit i deu hores), ara en català, ara en castellà, ara en anglès,...

Son lectures diferents...
També escric, no tant com llegeixo, però també escric una bona part del dia: ara una parrafada teòrica, ara un mail, ara una piulada,...


En resum, tot el dia abocada a la pantalla, llegint i escrivint, amb el món obert davant dels ulls, a l'abast,...





Entremig, m'aixeco i faig passejades per la casa, dono una volta, surto al balcó, respiro, m'estiro, controlo el programa de la TV que miren el parell d'adolescents que jeuen al sofà (quan hi són...), trec alguna cosa del congelador pel següent àpat, em faig una infusió o pico alguna cosa (fruita si la força de voluntat està inquebrantable, un tall minúscul de xocolata si m'atrapa la fluixera mental...), potser engego la rentadora, o recullo alguna andròmina de les que han quedat perpètuament col·locades a mode d'objecte decoratiu al menjador...
I torno a seure.
I segueixo.
Reviso si hi ha novetats, obro pantalles d'articles recomanats sobre temes que m'interessen, per llegir després (un després que sovint no arriba mai, i que tal i com han estat obertes les tanco quan s'acaba el dia).
I torno a escriure i llegir  i intento endreçar idees d'altres i integrar coneixements.
M'agrada, però és dur.

Em deleixo per tenir temps, temps per continuar llegint i per continuar escrivint; lectures lleugeres, novel·les que em traslladin a altres móns i espais; per viure altres vides, per gaudir i patir amb els personatges de ficció que altres han imaginat. I per escriure, per ordenar-me per dins, per escriure tot allò que em passa pel cap; des de banalitats absurdes i, fins a cert punt divertides (per a mi, és clar!) fins a allò més profund que quan es pensa per escriure s'ordena per si sol i es relativitza i perd dramatisme. I guanya en certeses que consoliden un jo, el meu. Hi ha moltes coses per polir encara, moltes reaccions absurdes, moltes millores a fer,... però haig de reconèixer que quan em retrobo amb mi mateixa, m'agrado... (perdoneu per ser tan creguda... o semblar-ho...). De fet, no ho sóc gaire, només una mica, per anar tirant... El necessari per anar fent i estimar-me el que sóc, el què faig i el què he construït al meu voltant amb la col·laboració de tots els qui m'heu acompanyat fins ara...




Estic molt, excessivament bolcada en un projecte professional i també personal que em té segrestada i que, ara per ara, no em deixa treure gaire el nas per enlloc. Tampoc per aquí, és clar.



És una decisió personal. Sabia que el final del procés seria així; i tot i així em sento privilegiada de ser on sóc, de ser qui sóc i de tenir al voltant (real i virtual) persones que m'heu regalat tantes coses per poder arribar a ser.




Un luxe i un plaer!
Sou tresors brillants!

Us deixo un regal... la maleta ideal!

Bones lectures i bones vacances!





totes les fotos les he trobades en una web molt recomanable pels amants dels llibres... i del llegir... aneu-hi!

a mar obert...

(o sobre l'escriure 'cartas que curan'... gràcies Francesca!)

Des de darrere la finestra de l'habitació es respira estiu... la platja és plena i el passeig un riu efervescent de vida que em crida insistentment...
Em faig pregar... el fotografio d'un costat i de l'altre, però no m'acabo de decidir...


El temps es va esllanguint al ritme de la tarda mandrosa de diumenge...


Finalment, i abans que el sol s'amagui darrere el turó m'atreveixo a sortir...


M'agrada sentir-me anònima enmig del brogit*, em creuo persones diverses que parlen diferents llenguatges verbals i no verbals,... gestos, mirades, llengües que no entenc... i bado imaginant la vida rere els finestrals majestuosos que ressegueixen el passeig...

Joves i no tan joves amb mànigues curtes, tirants, sandàlies,... fins i tot n'hi ha que prenen el sol i d'altres xipollegen a la vora del trenc de les onades!

Desitjos àvids d'estiu que m'acompanyen riallers i burletes...
jo, però, amb màniga llarga i jaqueta i mocador de coll...
dec portar l'hivern a sobre encara...
tot i que la càlida brisa m'acaricia no tinc gens de calor.

Surto del cor cap a l'exterior... i arribo a l'extrem... a mar obert...
aquí les onades trenquen amb força, sense control i em veig a mi mateixa en aquest anar i venir...
en aquest puja i baixa de marees emocionals que deixo que m'exhaureixin física i químicament...

Aquí, racó ombrívol on el sol ja no arriba, comença a infiltrar-se la fresca en els racons intersticials de les ferides obertes i que no m'esforço a tancar... el vent i el sol i l'aire lliure i el caminar ja s'ocupen d'aquests menesters... amb molts millors resultats evidentment...

I escric, com a efecte balsàmic, cartes a mi mateixa, que curen, que m'ajuden a resituar-me i a valorar el que sóc i qui vull ser...

cartes que em permeten espolsar pors i inseguretats que m'acompanyen i que sé que no acabo de fer fora perquè em pertanyen, em fan ser com sóc i com vull ser... però que a voltes també sé que em paralitzen...


cartes que em donen l'energia per seguir construint un present autèntic i únic perquè en cada paraula hi deixo una espurna de l'assossec i les angoixes quotidianes...

cartes que quan rellegeixo em serveixen per observar-me des de fora i desdramatitzar tot el que visc i sento...

Només una cosa em sap greu d'aquestes cartes 'electròniques' actuals... i és que no s'hi puguin endevinar les restes d'alguna llàgrima perduda que desdibuixa la tinta d'alguna paraula estimada...

---
I en aquest espai on Chillida va voler pentinar el vent, jo he posat ordre als meus pensaments i sentiments i els he allisat i desenredat, els he acaronat i admirat i així he aconseguit fer un pentinat ben bonic per començar la setmana amb bon peu...
---
I manllevo aquesta cita que he llegit avui al bloc de la Francesca...

"Las cosas que vemos son las mismas cosas que llevamos en nosotros. No hay más realidad que la que tenemos dentro. Por eso la mayoría de los seres humanos viven tan irrealmente; porque cree que las imágenes exteriores son la realidad y no permiten a su propio mundo interior manifestarse. Se puede ser muy feliz así, pero cuando se conoce lo otro, ya no se puede elegir el camino de la mayoría."

Demian. Herman Hesse

potser és per això que de vegades em sento 'rarota' i esquerpa... i situada en una altra realitat...

 I en el retorn a la realitat... he pogut gaudir d'aquest espectacle...

i ja és quan m'he quedat sense paraules...

___________
*gracias Idoia, por 'calarme' tan rápido y respetar mi paseo anónimo... (gracias por tu generosidad y buena acogida...de corazón, un beso!)