corren aires de crisi...

Dia del Blogaire en Crisi

en solidaritat amb les crisi creatives que patim els i les blogaires...


(vegeu l'arrel de la qüestió... aquí) 

un vol plaent...

O de com una espera i un retard en un aeroport poden arribar a ser ben distretes... 

Asseguda en una filera interminable de cadires esperant altra volta un avió que sembla endarrerir-se tot i que no hi ha cap avís enlloc. 
La quietud de la solitària entrada així ho fa sospitar, tot i que els panells lluminosos continuen anunciant la sortida del vol a l’hora prevista.

Els passatgers comencen a inquietar-se en les seves respectives posicions però de moment impera la calma i la paciència dels submisos viatgers.

De sobte, 
la música del meu mòbil desperta l’avorriment general i sento com les ocioses mirades reposen sobre mi. 
En fraccions de segon, abans de despenjar, faig una ullada al número que apareix a la pantalla. Tot i que no el sé de memòria ni el tinc gravat amb cap nom, el reconec.

Somric i despenjo.

Una creixent escalfor s’instal·la a les meves galtes.

Em mig giro d’esquena als ensopits companys de viatge per evitar radars caçadors de converses personals, íntimes.

Responc amb un sí indecís però sense poder evitar una càrrega de desig que encara m'encén més.

Des de l’altre costat de l’aparell, em vas xiuxiuejant càlides consignes i fantasies...

Un calfred plaent em recorre de dalt a baix.

Premo les cames...

Amb prou feines responc a les teves embranzides auditives, tanco els ulls i m’esborro de l’espai públic on sóc. Em submergeixo en un atac d’insinuacions i imatges que es van dibuixant al so del murmuri embriac.

Sento les inquisidores mirades dels cadacopmésincòmodes companys de viatge, tallants i reprovadores; ja no sé si per l’espera o perquè inconscientment he deixat anar algun sospir o alguna paraula que ha encès totes les alarmes d’alerta.

Aliena al públic, desconnecto i em deixo portar.

Les teves paraules han traspassat els límits raonables i es passegen delitosament pel meu cos. 
Roeixen.


Una a una, van prenent posicions. 
S’entretenen en punts àlgids i vulnerables de la meva anatomia. Juguen alegrement amb les reaccions espontànies, sabedores com són del plaer que arrosseguen.

Tot i els esforços, se m’escapa un altre sospir...

I de cop, en plena efervescència dels sentits,


... 


es talla la comunicació.

...

És la teva manera de dir-me que avui sí, 
avui m’estaràs esperant a l’aeroport de destí.

T-1  Aeroport de Barcelona, diumenge 16 de maig 16:30 h.

---

Decisions exclusives i limitadores?

TWO LOVERS

Ara mateix acabo de llegir la sinopsi de la pel·lícula. L'estrenen avui. Tinc ganes de veure-la però no sé quan hi podré anar.

Potser es planteja alguna reflexió nova, alguna possibilitat de poder viure l'amor lliure i sincerament, poder viure les dues històries amb naturalitat. Potser...

Però pel que llegeixo (intueixo)  veig que el quid de la qüestió torna a ser prendre una decisió entre un amor o l'altre... I així continuar perpetuant únicament l'amor exclusiu com a opció vàlida i ben acceptada socialment, l'amor possessiu (en què ens lliurem a un altre exclusivament i renunciem a poder gaudir de la riquesa de dues (o altres) realitats que, de ben segur, ens farien créixer i madurar en l'amor i l'estimació fins a llocs que ni imaginem...).

Potser m'equivoco... i els protagonistes decideixen no haver de triar i tastar el sentit profund de l'amor des d'aquesta perspectiva.

Potser algun dia totes les modalitats i opcions d'estimar siguin vàlides i ben vistes i ben acceptades... Potser veure-ho en una pel·lícula com un fet natural seria una bona manera de normalitzar situacions com aquesta...

Potser si...

Però mentre encara no ho són... anirem aprenent i avançant passet a passet en la complexitat i riquesa de les relacions personals...

(si algú la va a veure i ens vol explicar el què... sense descobrir-nos el final és clar! endavant, seran benvinguts tots es comentaris constructius per reflexionar conjuntament)

(per no treure el tema ja de si  la història fos al revés i la protagonista fos una noia que tingués dos amors... també hauríem de fer campanya en aquest sentit penso... però aquest ja seria tot un altre tema...)

Una abraçada a totes i tots!

Bon cap de setmana!

Tant de bo...

fóssim capaços de no perdre de vista les coses importants en el nostre dia a dia...

                                                        Mateusz Brzęk

"Nunca es demasiado tarde o temprano para ser quien quieres ser. No hay límite de tiempo, empieza cuando quieras. Puedes cambiar o quedarte igual. Esto no tiene reglas. Sacarle lo mejor a tu peor momento. Ojalá le saques lo mejor. Ojalá puedas ver cosas que te detengan. Ojalá puedas sentir cosas que jamás sentiste. Ojalá conozcas personas con puntos de vista diferentes. Ojalá vivas una vida de la que te enorgullezcas. Y si no es así, ojalá tengas la fuerza para empezar de cero."

De la película "El curioso caso de Benjamin Button"

Carícies de sol...

Petits cristalls de cel s'incrusten a la teva mirada enretirant el núvol d'un hivern massa llarg i massa fred.
L'aire càlid somriu al teu rostre i l'envaeix d'anhels i esperances.
Avui tot torna a brillar.
Els teus cabells onegen al so de la brisa que reobre els pàl·lids porus adormits de pell madura.
Els solcs llaurats d'aprenentatges somriuen altra volta... augurant un nou estiu esplèndid.
Ressorgiment...
Esplendor...
Explosió radiant de vida!

Avui el primer bany de sol!

Resum (numèric) de la jornada...

Avui...
04:45 h sona el despertador...
721 km recorreguts...
8 h 35 min de conducció...
22:15 h descans merescut...
 ...
Un dia per oblidar?
Noooo... un dia per sumar!


Bon cap de setmana a totes i tots!

Et vaig veure...

Et vaig veure al cafè... tu ni tan sols em vas mirar...

La teva mirada em va fondre un dia  i ara esdevinc invisible als teus ulls...

Amb l’estómac fet un nus... garbuix d’imatges i paraules desendreçades per l’absència viscuda... ferides de l’ànima... jornades viscudes intensament... enderrocades ara per la indiferència dels sentits... animades per fils invisibles del record...

Em submergeixo en un malson surrealista del que formo part... sóc una titella segrestada per llasts de cobdícia i egoisme...

La teva presència es desdibuixa, es decolora, perd força i desapareix...

Et vaig veure al cafè... ja ni tan sols et vaig voler mirar...

Aportació al projecte literari col·lectiu lletrAtura del blog Ad'Art d'un relat amb 100 paraules.

Ella...

Avui l'ha tornada a escoltar...

i se li ha eriçat la pell.

Va capgirar la seva vida

a partir d'una llavor plantada temps ençà...

ELLA 

Ella se ha cansado de tirar la toalla

se va quitando poco a poco telarañas

no ha dormido esta noche pero no está cansada

no mira ningún espejo pero se siente toda guapa

Hoy ella se ha puesto color en las pestañas

hoy le gusta su sonrisa, no se siente una extraña

hoy sueña lo que quiere sin preocuparse por nada

hoy es una mujer que se da cuenta de su alma

Hoy vas a descubrir que el mundo es solo para ti

que nadie puede hacerte daño, nadie puede hacerte daño

hoy vas a comprender que el miedo se puede romper con un solo portazo.

hoy vas a hacer reir porque tus ojos se han cansado de ser llanto, de ser llanto…

hoy vas a conseguir

reirte hasta de ti y ver que lo has logrado que…

Hoy vas a ser la mujer

que te dé la gana de ser

hoy te vas a querer como nadie te ha sabido querer

hoy vas a mirar para delante

que para atrás ya te dolió bastante

una mujer valiente, una mujer sonriente

mira como pasa

Hoy nació la mujer perfecta que esperaban

ha roto sin pudores las reglas marcadas

hoy ha calzado tacones para hacer sonar sus pasos

hoy sabe que su vida nunca mas será un fracaso

Hoy vas a descubrir que el mundo es solo para ti

que nadie puede hacerte daño, nadie puede hacerte daño

hoy vas conquistar el cielo

sin mirar lo alto que queda del suelo

hoy vas a ser feliz

aunque el invierno sea frio y sea largo, y sea largo…

hoy vas a conseguir

reirte hasta de ti y ver que lo has logrado…

Hoy vas a descubrir que el mundo es solo para ti

que nadie puede hacerte daño, nadie puede hacerte daño

hoy vas a comprender que el miedo se puede romper con un solo portazo.

hoy vas a hacer reir porque tus ojos se han cansado de ser llanto, de ser llanto…

hoy vas a conseguir

reirte hasta de ti y ver que lo has logrado ohhhh…

Atreveix-te a... celebrar la vida!

Dóna't permís!

Dóna't permís per inventar preguntes

i somniar les respostes que vols viure!

Inventant i somniant (no només raonant i analitzant)

podrem anar més enllà 

de la realitat que moltes vegades ens limita,

més enllà del que en principi sembla possible i factible,

i apropar-nos a allò que desitgem viure.

Sense cap mena de dubte...

aquest és el camí...

aquest és el meu camí...

i en aquest espai s'hi reflecteixen aquests bocins d'il·lusions...*

 

Fa dos anys que vaig crear aquest espai sense tenir massa clar el què i el com...

Mirant enrere me n'adono que ha estat un espai de creixement, de compartir, de paraules i de sentiments, un espai on abocar el que corre per dins i un espai on rebre des de fora mostres de companyia i d'amistat...

Un espai molt molt enriquidor i el que és més important... un espai ple de vida!

Una abraçada a tots els que hi sou i compartim aquest passet a passet del caminar de cada dia...

Gràcies a tots per ser-hi!

Us sento propers, amb un llaç d'unió estrany però alhora sòlid... 

No sabria com dir-ho... ni explicar-ho... ni si algú entén el que vull dir... però... tant se val... avui em sento ben acompanyada per tots vosaltres lectors, lectors i escriptors, amics, coneguts, desconeguts, amics coneguts, amics desconeguts, ...

*Text inspirat en aquesta frase:

¡Permítete inventar preguntas

y soñar respuestas! Es esa capacidad

de inventar y soñar (y no sólo la de analizar)

la que nos hace plenamente humanos.

Elsa Punset (Inocencia Radical).

I seguim viatjant...

I seguim viatjant...

endavant,

i seguim cercant nous horitzons...

sense aturar-nos...

Torno a treure el nas per aquí...

després d'uns dies que requerien els cinc sentits per assolir reptes i anar més enllà...

tot i que la roda de la vida no s'atura...

si que enlenteix el seu ritme...

i torna a cercar l'equilibri, la suavitat, 

acompassant respirs i batecs...

passes i  sendes..

Us deixo amb la riquesa del viatge...

Gaudim-ne!... Val molt la pena!

 
Quan surts per fer el viatge cap a Itaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.
Tingues sempre al cor la idea d'Itaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.
Itaca t'ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Itaca
t'hagi enganyat. Savi, com bé t'has fet,
sabràs el que volen dir les Itaques.

II

Més lluny, heu d'anar més lluny
dels arbres caiguts que ara us empresonen,
i quan els haureu guanyat
tingueu ben present no aturar-vos.
Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny de l'avui que ara us encadena.
I quan sereu deslliurats
torneu a començar els nous passos.
Més lluny, sempre molt més lluny,
més lluny del demà que ara ja s'acosta.
I quan creieu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes.

Molts petons!

Gràcies per ser-hi!

de moment...

avui...

bocins de lluna del 86...

 
  Em perdo entre petons de paper

  que s'amaguen en records invisibles de la meva memòria...

  Retrobo en papers (gairebé) adormits...

  essències viscudes

  instants de passió

  somnis de joventut

  futurs incerts...

  Papers d'absències...

  paraules delicades d'un amor tendre...

  retalls subtils de vida...

  endreçats en ordre jeràrquic, gairebé matemàtic...

  epístoles de sentiments confegides innocentment

  en la intensitat d'una mancança absurda...

  Paraules brodades

  en vetllades d'absències

  en desitjos brillants

 en flassades quotidianes...

  Paraules d'anada i tornada...

  Cartes de dos joves amants...
  Tu i jo... nosaltres...

(fa pocs dies he recuperat una capsa plena de cartes d'amor de joventut, escrites fa més de vint anys enrere en un període d'un any... de quan els nois joves encara havien de servir a la pàtria, i marxaven a fer la mili sovint lluny de casa i dels éssers estimats...-a La Línea de la Concepción (Càdis) en el meu cas-   Va ser una època difícil per les absències viscudes però molt prolífica en cartes... i ara... me n'alegro de poder conservar aquesta etapa endreçada en cartes plenes d'amor i desig de construir un futur ple d'il·lusions i projectes...) 
PD: encara no m'he atrevit a rellegir-les totes... ho faré ben aviat... segur!

m'estremeixo cada cop que l'escolto...

A Margalida

Dedicada a Margalida, amant eterna d'en Salvador Puig Antich, es trobi on es trobi.

Vas marxar no sé on.
Ni els cims ni les aus
no et saben les passes.
Vas volar sens dir res
deixant-nos només
el cant del teu riure.

No sé on ets, Margalida,
però el cant, si t'arriba,
pren-lo com un bes.
Crida el nom
del teu amant,
bandera negra al cor.

I potser no sabràs
que el seu cos sovint
ens creix a les venes
en llegir el seu gest
escrit per parets
que ploren la història.

I que amb aquesta cançó
reneixi el seu crit
per camps, mars i boscos,
i que sigui el seu nom
com l'ombra fidel
que és nostra tothora.

"Estimada Marga:
Una vegada més ens tenim que separar, tal vegada definitivament. El que diguin uns senyors que parlen un llenguatge que no entenc, té tot l'aire de venjança.
El fet important és que a nivell de sentiments, ningú pot trencar-los. Comprendràs que se'm faci molt difícil dir-te tot el que voldria: les paraules no surten.
Ànim xiqueta! Serà un cop fort per tu, però no dubto que poc a poc t'aniràs afirmant com a persona.
T'estima,
Salvador Puig
Salut i anarquia!"

Al disc Duets està cantada amb Gorka Knörr amb unes estrofes en euskera adaptades por Gorka Knörr:

Ta gure zainetan
bere gorzupa
maiz zaigu ernaltzen,
beraz mintzo diren
negar deragiten
ixtoriak entzunez.
Kantu hau, Margalida,
zuregana doa,
musu bat lez
Esan maitearen izena,
jaso ikurrín beltza.
Bere oihua berriz
nonnahi jaio bedi
kantu onen bidez
Hura izan dedin
gure itxaropen
eta ametskide
Kantu hau, Margalida,
zuregana doa,
musu bat lez
Esan maitearen izena,
jaso ikurrín beltza.

tresors robats?

Recullo brins de solitud... d'ací...
instants de saviesa... d'allà...
i els amanyago en una butxaca...

Tacte de cotó fluix,
talment pedres precioses...
potser...
cristalls maragda intens...

volar...

toco tu boca ...

Toco tu boca, con un dedo toco el borde de tu boca, voy dibujándola como si saliera de mi mano, como si por primera vez tu boca se entreabriera, y me basta cerrar los ojos para deshacerlo todo y recomenzar, hago nacer cada vez la boca que deseo, la boca que mi mano elige y te dibuja en la cara, una boca elegida entre todas, con soberana libertad elegida por mí, para dibujarla con mi mano en tu cara, y que por un azar que no busco comprender, coincide exactamente con tu boca que sonríe por debajo de la que mi mano te dibuja.

Me miras, de cerca me miras, cada vez más de cerca, y entonces jugamos al cíclope, nos miramos cada vez más de cerca y los ojos se agrandan, se acercan entre sí, se superponen y los cíclopes se miran, respirando confundidos, las bocas se encuentran y luchan tibiamente, mordiéndose con los labios, apoyando apenas la lengua en los dientes, jugando en sus recintos donde un aire pesado va y viene con perfume viejo y un silencio. Entonces mis manos buscan hundirse en tu pelo, acariciar lentamente la profundidad de tu pelo mientras nos besamos como si tuviéramos la boca llena de flores o de peces, de movimientos vivos, de fragancia oscura. Y si nos mordemos, el dolor es dulce, y si nos ahogamos en un breve y terrible absorber simultáneo de aliento, esa instantánea muerte es bella. Y hay una sola saliva y un solo sabor a fruta madura, y yo te siento temblar contra mí como una luna en el agua.

Julio Cortázar ( Argentina, 1914- 1984 ) _ Fragment de Rayuela

fotos google

tardor...

aix...
deu ser la tardor que m'ha envaït de melangia...
i tinc el cor encongit...

corren aires freds que em glacen la sang...
i resto en silenci...
sense paraules...

íntima soledat

Avui em sento sola...
sento la soledat que m'abraça i em commou.
Em convida a abraçar-la i sentir-la.



M'hi encamino perquè sé que és el meu destí...
inexorable...
ineludible...
inabastable també...

Hi vaig sola...
i tanmateix...
m'agradaria tant sentir-me acompanyada...

Sentir-me acompanyada...
en aquest camí feixuc
camí...
feixuc...
on les certeses clamen al cel
i on,
les veritats profundes no tenen lloc on amagar-se...

Sé, malgrat tot, que és en aquesta soledat on em reconec a mi mateixa
i on sóc jo,
més que mai,
més que amb ningú...

I tanmateix,...
m'agradaria tant sentir-me acompanyada...

Pintura: Luis de la Fuente

"Somos mucho más libres de lo que nos exige la sociedad"

Avui a La Contra de La Vanguardia hi ha una entrevista a Antonio Galindo que explica de manera clara i sense embuts idees i realitats que passen darrerament pel meu cap i (potser) també pel meu cor...

És llarg... i interessant... sobretot si teniu dubtes existencials (o no) sobre el model de relació entre les persones que impera en la nostra cultura i societat.

A mi em resol dubtes, em genera noves preguntes, em fa somriure en alguns moments (perquè em sento propera a algunes de les seves propostes) i en d’altres em confirma que el moviment genera vida i la vida és creativa si som capaços de tenir els ulls ben oberts, les orelles ben netes i les creences... a ratlla!

Ficció?

Realitat?

Ja em direu...

Antonio Galindo

Tengo 43 años. Nací en Ronda (Málaga), y vivo entre Madrid y Barcelona. Licenciado en Psicología y Pedagogía. Dirijo la empresa Asesores Emocionales. Estoy divorciado y no tengo hijos.

Creo profundamente en la libertad del ser humano y que todos somos uno.

¿El sexo es puro movimiento?

Sí, es presente permanente, está vivo, pero la mente todo lo quiere cuadricular.

Aboga por el descontrol.

Eso es el sexo, pese a que nuestra cultura pretenda estabilizar, asegurar, establecer, determinar, formalizar.

Entonces tenemos un problema.

... El de creer que una relación estupenda es la que no tiene cambios, cuando la vida es movimiento, cambio y transformación.

¿Qué marca esa transformación?

Las necesidades propias. El sexo es una dimensión que hemos tenido que encajar, porque somos mucho más libres de lo que nos exige nuestra sociedad. Si estoy en pareja y siento que me gustan otras personas...

¿Qué hago?

No se trata de hacer todo lo que tus sentidos te pidan, sino de conectar con tu corazón y saber que, cuando se abre, no se gobierna. Si estás casado y se cruza en tu vida otra persona que te fascina, tenemos un problema.

Efectivamente.

Se trata de reconocer, que no es padecer. Darte cuenta de que esa dimensión de movimiento está viva dentro de ti y que te lleva a una continua renovación de la relación; o eso o represión. Cuando las parejas son cotos privados de caza no existe versatilidad.

¿Hay que dejarse llevar?

Sí. Eso que sientes irá enriqueciendo la relación, habrá creatividad y expansión, actualidad permanente, no habrá aburrimiento y, por tanto, habrá comunicación, conexión.

Tiene su lado negativo.

Lo tiene tal como entendemos la relación, que uno se enamore de otro se vive como un drama, como una traición.

Dele la vuelta al drama.

¡Qué bien que haya una energía nueva en nuestra relación!

¡Vete, vete con esa otra o con ese otro y luego me lo cuentas!

Lo primero es apertura y escucha. Cuando en una pareja aparece una nueva energía, los dos están llamados a ver qué pueden hacer, y hay millones de opciones. Una de ellas es involucrar al tercero, hacer un trío.

¿?

Lo que yo quiero que entienda es que estamos hablando de sentimientos aprisionados en una estructura muy formal que tiene que ver con un concepto de familia cerrada en el que cualquier intento de sacar la cabeza fuera se vive como traición, y así no hay manera de activar la creatividad.

¿Y la represión nos lleva a las disfunciones sexuales?

Sí. La impotencia, la mal llamada frigidez…, todo ese tipo de problemas son un código, están ahí para avisarnos de algo, a lo mejor resulta que quieres hacer cosas diferentes con tu pareja y no se lo has pedido. Tememos la pérdida de control.

¿Qué propone?

Creer que el cónyuge tiene que darme todo lo que necesito es mentira. Si miramos el histórico de una pareja que dura, probablemente veremos periodos en los que algún miembro ha tenido una relación fuera. Y eso no es malo, es enriquecedor si el otro lo permite y la fuerza del amor está vigente.

Pide mucho.

En un momento dado separar lo sexual de lo afectivo es una fuente de aprendizaje enorme, pero topamos con una gran creencia: que si comparto el cuerpo con alguien que no es mi pareja es un atentado, y no es cierto. Lo que habría que analizar es por qué causa tanto drama y estupor en la pareja.

¿Por qué?

Las relaciones están basadas en la propiedad privada. En el fondo es un tema de posesividad; lo que nos motiva es el control, y eso no es movimiento.

¿Cómo transformar una relación cerrada en una abierta?

Primero, el reconocimiento de la propia necesidad, lo que se suele negar. Hay que conectar con uno mismo con honestidad. El egoísmo viste mal, pero es la fuente del mantenimiento de una relación. ¿Cómo voy a darte si no me doy, si no estoy lleno de mí?

Estábamos con las creencias.

Peligrosísimas. Tenemos un esquema básico de sexualidad: sexo en familia, heterosexual y parejocéntrico. Salirse de eso se vive con incriminación, descrédito y vergüenza. En el interno de las parejas hay millones de alternativas y el sufrimiento viene de la diferencia entre lo que uno quiere vivir y ese modelo básico subyacente.

Todos tenemos un ideal.

El código de la vida se expresa en función de la conexión, resonancia y fluidez, dejar que las cosas sucedan. Intentar que alguien encaje en mi ideal es forzar. El problema es que la frustración es muy rentable.

Siempre queremos más.

La clave mágica que tiene nuestra cultura para promover el consumo es establecer un ideal altísimo que cause frustración: siempre habrá un reto mayor. ¿Qué tal si te cargas el ideal, si te aúnas con el código de la fluidez, de la conexión, de la resonancia; si investigamos estos otros lugares? A la economía de mercado le encanta cebar ideales.

¿No hay nada que buscar?

No. Observa el encuentro, porque, si no, estamos todo el rato golpeados por un ideal que tiene que llegar. Conecta con lo que hay, con tus encuentros actuales. Trabaja las creencias, que es lo que nos hace sufrir porque nos marca un ideal elevado que contrasta con la realidad. Si cambio la creencia, cambia la emoción y la realidad.

Fluir

En Las mentiras del sexo (Kairós), este pedagogo autor también de Kit básico de supervivencia emocional nos cuenta que las relaciones se basan en la conexión: "Cuando dos personas conectan, hay resonancia, una especie de atracción inexplicable e inevitable, y lo único que debemos hacer es fluir. Pero el código en el que nos movemos socialmente nos invita a forzar, agarrar, establecer, poseer". De esta forma perdemos la frescura, aparecen las disfunciones sexuales, la inapetencia, la frustración y el juicio a los que viven su sexualidad de forma diferente. Galindo nos invita a experimentar y sentir desde nosotros mismos, "porque vivir la sexualidad y vivir la vida... es lo mismo".

La Contra

IMA SANCHÍS - 04/09/2009

Si has arribat fins aquí i vols dir alguna cosa...

deixa el teu comentari...

segur que ens enriqueix a tots...

imatge Internet