La situació no és gens agradable però hi ha alguna cosa que fa que se'm dibuixi un mig somriure.
Fa dues hores que havia d'haver sortit el vol cap a Barcelona i ara ja han confirmat definitivament la cancel·lació.
Davant la reacció airada d'uns passatgers i les corredisses d'altres per ser els primers en les llargues cues que ja s'endevinen, m'ho prenc amb molta calma.
Em dedico a observar.
Espero pacientment la maleta facturada hores abans. Els grups de passatgers ben organitzats i disciplinats ja fan guàrdia a les diferents cues.
Jo faig una trucada. I una altra.
A casa tot està controlat i reservo una habitació a l'hotel perquè pinten magres.
Les cintes, estàtiques, immunes al pas del temps provoquen, desesperen. Finalment la boca erma i fosca comença a escopir maletes desordenadament.
Encalço el meu equipatge d'una revolada i em dirigeixo cap a la primera cua que dóna la volta i que l'únic moviment que sembla tenir és el d'un acordió en ple procés de compressió.
Els que anem sols hem quedat a la cua de la cua davant la impossibilitat de repartir-nos les tasques i haver de fer una cosa darrere l’altre no en paral·lel com els que van en equip.
En pocs minuts però els més extravertits comencen a establir contactes amb els veïns accidentals de la interminable cua.
Un noi jove, dos posicions per davant meu, xerra que xerra amb dues dones que se l’escolten encuriosides.
Al meu darrere una noia alta i jove, ben plantada i d’aparença extremada em demana si li puc vigilar la maleta mentre va a fumar.
Establim complicitats davant el contratemps.
Sembla que la cua, ara sí que va avançant lentament. Una parella dels benorganitzats i guanyadors de la cursa d’obstacles de les diverses reclamacions, expliquen què és el que hem de fer per aconseguir canviar el bitllet per l’endemà (amb els horaris i tot! D’això se’n diu una bona font d’informació!) i assenyalen el segon mostrador on ens oferiran allotjament, esmorzar i viatge en taxi d’anada i tornada.
Se’n van contents.
Els darrers de la fila, nosaltres, comentem quina serà la disponibilitat de tantes atencions quan arribem a la capçalera.
No les tenim totes però somriem, d’altres no tant.
Per distreure’m una mica em concentro en la conversa del noi jove i les dues dones de mitjana edat. És venedor. Les fa riure.
Sembla que les hi volia regalar un dels seus productes però esplèndid com és, ja duu la maleta buida. Durant el dia ha anat regalant el seu contingut a tots els qui ha vingut a convèncer de la qualitat dels seus productes. Fa èmfasi en la composició natural dels seus productes de perfumeria. Paro una mica més d’atenció. Una petita intuïció. Un flash eteri, poc concret.
No pot ser...
Segur?
Sento un nom...
No puc resistir la temptació.
Jimmy?
Em surt un fil de veu.
Els qui estan més a prop meu em miren, sorpresos, ell però no m’ha sentit.
Agafo embranzida, no es pot ser tímida en aquestes situacions.
Jimmy?
Es gira.
Em mira.
Sí, em respon mig sorprès.
No em reconeix.
Jo sí, però no aconsegueixo enllaçar massa bé la seva imatge actual amb la de la meva memòria. Potser la xispa dels ulls és la mateixa...
Me’l quedo mirant. Li pregunto en silenci, només amb els ulls si no em reconeix. Paral·litzada per un núvol fosc i amenaçant... potser no recorda... potser no és ell... l’ombra del dubte m’atravessa.
Expectació. Microsegons de tensió suspesa a l’aire... ningú gosa trencar el moment.
Marta!... diu amb fermesa.
Els seus ulls s’obren, sorpresos, vius, entremaliats, brillants pel reconeixement.
Respiro, més tranquil·la, somric d’agraïment.
Hòstia, hòstia, hòstia! No pot ser!
Què hi fas aquí?
Mira...
Ens fem una abraçada sincera d’alegria, de sorpresa, d’incredulitat.
Estàs igual!
Tu no! Has canviat molt!
(imagineu-vos! de nen d'11 anys, rosset amb ulls blaus i entremeliat com ell sol... a xicot xerraire i divertit, agradable i optimista...ratllant la trentena... quin canvi, no?)
Els nostres veïns segueixen la seqüència entre divertits, sorpresos i somrients.
No pot obviar una petita explicació.
Va ser la meva mestra... d’ EGB!
Ara, fins i tot els més seriosos i amoïnats per la situació que estem vivint esbossen un clar somriure...
I ara la cua avança amb una lleugeresa que ens sobta i tot.
La colla, conformada de manera aleatòria, ens endinsem en una divertida conversa barrejada de passat, present i futur... i arribem al final de la cua entre riures i somriures.
Compartim viatge d’anada i tornada a l’aeroport, hotel, esmorzar i aprofitem per fer compres no previstes mentre fem temps.
Ens expliquem part de les nostres històries de vida, compartim algunes intimitats d’aquelles que potser no contaríem a alguns coneguts però que contades a desconeguts perden transcendència i fan de bon explicar... una mica amanides i novel·lades per la mateixa imaginació...
és un luxe que ens podem permetre...
Som cinc i fem pinya i ens regalem companyia fins que aterrem a BCN l’endemà amb força endarreriment però sans i estalvis i amb una bona aventura per explicar.
MAÓ – BARCELONA, a 11 de maig de 2010
PD:
De vegades, situacions que, en principi, poden semblar desagradables... ens regalen sorpreses ben plaents...
Ha estat un plaer compartir amb la Mari, la Vicky, la Janet i en Jim aquestes hores d’espera.
Fins a una altra ocasió!
CUNYA PUBLICITÀRIA...
Us recomano que visiteu la web on les fragàncies naturals d'en Jimmy Boyd es poden gairebé olorar...
Tot un plaer pel sentit de l'olfacte... i de la vista i de l'oïda també!
I si teniu algun regalet per fer... no dubteu que qualsevol dels seus productes serà una molt bona elecció... us ho diu la seva exmestra!
;)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
