Et vaig veure al cafè... tu ni tan sols em vas mirar...
La teva mirada em va fondre un dia i ara esdevinc invisible als teus ulls...
Amb l’estómac fet un nus... garbuix d’imatges i paraules desendreçades per l’absència viscuda... ferides de l’ànima... jornades viscudes intensament... enderrocades ara per la indiferència dels sentits... animades per fils invisibles del record...
Em submergeixo en un malson surrealista del que formo part... sóc una titella segrestada per llasts de cobdícia i egoisme...
La teva presència es desdibuixa, es decolora, perd força i desapareix...
Et vaig veure al cafè... ja ni tan sols et vaig voler mirar...