m'agrada...
... escriure algunes de les coses que imagino, que sento,
que veig, que oloro, que penso, que toco,
que m'atrauen, que em fan somniar,...
m'agrada compartir algunes de les coses que llegeixo...

divendres, 16 de gener del 2009

NUESES...

Les paraules em despullen
a poc a poc
sense presses
subtilment.


Cada post... cada mot... cada lletra... cada punt...

Lentament.
Em desfaig d'impediments ... que empresonen,
em trec peces inútils .... que engavanyen,
foragito màscares ... que limiten,
llenço disfresses ... que paralitzen,
vestits apedaçats ... que amaguen,
parracs vells i inservibles ... que enganyen.

A poc a poc.
Lluint nueses.
Amb esplendor,
amb timidesa,
amb gosadia,
amb sinceritat.

Pell blanca...
lentament,
clara...
estimant aquesta nuesa.

Nuesa que allibera dels lligams.

Nua... essencialment...

Pintura: Luis de la Fuente, http://www.artelibre.net/LUISDELAFUENTE/index.htm

dimarts, 6 de gener del 2009

GRÀCIES, GRÀCIES, GRÀCIES...

Gràcies NeoPoeta...
el teu regal
ha estat un present
fantàstic...
màgic...
invisible...
fet a consciència
amb tots els ingredients necessaris...


imatge...
música...
paraules invisibles,
que s'amaguen darrere la foscor de la nit...
que parlen del mar, de l'amor, dels sentiments, de sexe, d'emocions sentides i viscudes, ...
paraules intenses...
que parlen de la vida...
i que m'arriben al cor...
com un regal molt preuat i màgic...
Per això no puc dir més que
GRÀCIES, GRÀCIES, GRÀCIES!

Una abraçada i els millors desitjos per aquest any que acabem d'estrenar!

Per a la meva blocaire invisible... que creu en els somnis...

Feia temps, molt de temps…
Ja no recordava quina va ser l’última vegada…
Sabia que havia estat especial, però era incapaç de recordar perquè…
Només sabia que havia de fer alguna cosa per retrobar el que s’havia esvaït d’una nit a l’endemà.
Però, per on començar?


Tot el que havia fet fins llavors havia estat infructuós, res no havia canviat. I poc a poc en aquell estat de desesperança semblava que ja res tenia cap mena de sentit.
Els seus amics més estimats la volien asserenar, li deien que no s’havia de preocupar, que quan deixés de fer-ho, tot d’una trobaria el seu tresor, sense saber ni com ni perquè.
Però ella sabia que havia d’anar més enllà, se sentia ben sola, no podia explicar-ho a ningú perquè tots volien consolar-la però no sabien com ajudar-la i li treien importància a les seves cabòries.
Estava ben amoïnada.
Es mirava al mirall i anava perdent cada dia una mica del seu somriure.

És que ningú ho notava?

Tots s’havien tornat cecs, insensibles, autòmats, ...???
Ni tan sols el seu estimat gat Mixu semblava fer-li cas.
Unes llàgrimes gruixudes i pesants vessaren dels seus ulls, caient galtes avall, esberlades sobre la taula...

Es va deixar endur per l’aigua...
Ja res importava...
Se sentia bé, feliç, tot era fàcil, surava,...
Les seves preocupacions es van dissoldre...
Un somriure d’orella a orella s’esbossava tímidament però amb contundència...

Poc a poc va provar de posar els peus a terra... era flonjo... no sentia el seu pes... tal com si trepitgés una catifa de flors estesa per a ella...

Un bosc ben enredat s’obria davant seu


i la convidava a passar, sense paraules, el cant sinuós de les fulles dels arbres xiuxiuejaven paraules inconnexes, sense significat, però l’atreien profundament...

Suaument.

Va entrar.

Res era com havia de ser. Un ambient màgic s’obria davant seu.
Pau. Molta pau.


Els colors desconeguts produïen sons. La vista s’ennuvolava davant de tanta bellesa. Va haver de tancar els ulls. Però no va parar de caminar.

El camí se l’enduia. Bosc endins.

Darrere un revolt va percebre una brillantor inesperada.

Va provar d’obrir els ulls, però una mà petita i càlida li ho va impedir.
Una veueta, li va demanar que no ho fes, que havia de ser forta si volia aconseguir trobar el seu tresor perdut.
No defalleixis ara...
No defalleixis ara...
Aquella veueta continuava amb una cantarella dolça, repetia les paraules, es va deixar convèncer...
I va continuar avançant...
La resplendor gairebé li cremava els ulls...
Va apretar fort les parpelles...
I de sobte, va sentir molt de fred, la foscor ara era absoluta.

Ho podia percebre sense obrir els ulls, la veueta continuava ressonant dins el seu cervell... rítmica...
Un calfred la va recórrer...


però va continuar caminant...
Una força estranya l’empenyia endavant...
Ara travessava una zona d’escalfor profunda... perles de suor lliscaven damunt la pell... convençuda com estava que no podia aturar-se va continuar avançant...

Però... començava a defallir... sentia com les seves cames ja no anaven tant lleugeres... volia seure i descansar... dormir una estona... deixar d’avançar... recular potser?
Sabia que no podia fer-ho, una veueta, ara interior, l’empenyia malgrat la seva defallença.
S’entrebancava amb les nusos dels arbres que ara semblaven sobresortir, el sòl es va endurir, sense la suavitat d’abans ara es feia feixuc avançar...

Va perdre el coneixement, sense saber com, va deixar d’avançar,...
I es va posar a plorar...
Sense fer soroll, sense gosar obrir els ulls...

I es va adormir...
Va passar un temps indeterminat, molt llarg, va obrir un ull... i després l’altre... plovia i tot semblava en calma...
El bosc tal com l’havia vist sense mirar, només amb la imaginació,

i allà palplantat... com un trofeu... esperant-la... com un premi... majestuós... hi havia...


el seu somni perdut!

Es va fregar els ulls, no s’ho podia creure!Va obrir la seva capsa màgica, vigilant de no destapar-la massa per no perdre el que hi havia a dins...

I el somni hi va entrar... sense protestar... obedient...

Va somriure...

Ara sabia on havia d’anar a buscar els seus somnis... ja mai més els tornaria a perdre... i ja mai més passaria una nit en vetlla... esperant...

L’Assumpta

va trobar l’indret

des d’on neixen tots els somnis...

i els va anar escrivint sempre allà per no perdre’ls mai més.




Un petó i una abraçada Assumpta...


espero que hagis gaudit una estona d'aquest conte de somnis perduts i trobats...


ha estat una delícia escriure'l i preparar-lo per tu.






dilluns, 5 de gener del 2009

blocaire invisible...

I va la desena
i definitiva!
La meva blocaire invisible
té dues lletres repetides
en el seu nom...
***********************************
diumenge 4 de gener
pista 9
la meva blocaire invisible...
pensa que tots els desitjos es fan realitat si els desitgem de debò...
i amb totes les nostres forces...
************************
dissabte 3
ANIMEU-VOS QUE S'ACABEN LES PISTES I EL TEMPS PER DESCOBRIR EL BLOCAIRE INVISIBLE!!!
Pista 8
La meva blocaire i jo tenim una foto igual en un dels nostres posts...
A veure si les sabeu trobar...
/=/=/=/=/=/=/=/=/=/=/=/=/=/=/=/=/=/=/=/=/=/
Dimecres 31 de desembre de 2008
I continuen les pistes...
i les coincidències amb la meva blocaire invisible!
Sembla fet a propòsit!!!

Voleu dir veí i/o Anna Tarambana que no heu fet cap mena de conxorxa???

pista 5...
la meva blocaire invisible ha passat un any complicat... (ídem)

pista 6...
la meva blocaire invi... va començar a postejar el 2008 (ja és passat...) (i jo!)

pista 7...
la meva bloc. invi... va canviar de feina el 2008 (jo també!)

Us desitjo a tots, molt bona entrada d'any...
I que tingueu ben present que aquest 2009 es faran realitat tots aquells somnis que us atreviu a somniar... i tots aquells desitjos que us atreviu a imaginar...
(sempre i quan ho desitgeu de debò, eh?)


ELS MEUS MILLORS DESITJOS PER A VOSALTRES AMICS I AMIGUES BLOCAIRES QUE AMB LA VOSTRA LECTURA I APORTACIONS HEU FET QUE AQUEST BLOG TINGUI UNA MICA DE VIDA PRÒPIA.
PETONS I ABRAÇADES PER TOTS!!!!

**********************************


Pista 4... (dilluns 29)
la meva blocaire invisible... és...
DONA
(en majúscules i amb totes les lletres...)


Diumenge 28...
Pista 1,2 i 3 (totes seguides ja que vaig una mica endarrerida):
el meu blocaire invisible...
comparteix moltes coses amb mi....
apart del gust per escriure i explicar el que ens passa pel cap i pel cor...


  1. En el seu bloc pots somniar i imaginar tot el que vulguis (com en el meu, o almenys aquesta és la proposta... ;)
  2. Som de la mateixa quinta...(dels 40 en amunt...)
  3. Ens encanta el mar: l'enyora perquè no el té aprop, en canvi jo el tinc a tocar...

S'admeten apostes...

Si algú l'encerta el primer... tindrà un premi... (que serà desvetllat i concedit després del dia 5 de gener...)

Ànims!!!

Podeu provar sort!

dimarts, 23 de desembre del 2008

mirAda...


M'ha agradat la teva mirada,
intensa, penetrant,
provocadora de sensacions,
a voltes invasiva...

M'ha fet fugir...
escapar...
no em vull deixar atrapar,
ni sentir-me envaïda,
defugint possessions...

Em vull sentir lliure

M'ha agradat la teva mirada...
descarada...
directa...
sincera...
honesta...

I també mirar-te,
retorn de sensacions...

Però no ho he fet sincerament,
no m'he atrevit a mirar-te profundament,
no he gosat entrar dins teu...

Per por a quedar-m'hi atrapada...
lligada...
penjada...
Vull poder-te mirar...
profunda, intensa i descaradament...
i sentir-me lliure.

dilluns, 15 de desembre del 2008

MUERE LENTAMENTE... (viu intensament...)


Muere lentamente quien no viaja,
quien no lee,
quien no oye música,
quien no encuentra gracia en sí mismo.
Muere lentamente quien destruye su amor propio,
quien no se deja ayudar.
Muere lentamente quien se transforma
en esclavo del hábito repitiendo todos los días los mismos trayectos,
quien no cambia de marca,
no se atreve a cambiar el color de su vestimenta
o bien no conversa con quien no conoce.
Muere lentamente quien evita una pasión y su remolino de emociones,
justamente estas que regresan el brillo a los ojos
y restauran los corazones destrozados.
Muere lentamente quien no gira el volante cuando está infeliz con su trabajo,
o su amor,
quien no arriesga lo cierto ni lo incierto para ir detrás de un sueño quien no se permite,
ni siquiera una vez en su vida, huir de los consejos sensatos...
¡Vive hoy!
¡Arriesga hoy!
¡Hazlo hoy!
¡No te dejes morir lentamente!
¡NO TE IMPIDAS SER FELIZ!


Adaptació anònima de Pablo Neruda


Tots, en el nostre dia a dia, fem petites coses per no morir lentament...
per viure intensament,
per poder somriure,
per llevar-nos cada matí,
per canviar la monotonia per novetat,
per trobar el què de la vida i llevar-nos amb un somriure...
per gaudir de les petites dosi de felicitat que ens permetem...
potser haurem d'anar fent més canvis encara...
i arriscar una mica més...
Pot ser un bon desig per començar l'any...

Viure lentament,
assaborir cada moment,
treure el millor d'un mateix,
aprendre de tot el que fem,
cercar l'essència de les persones,
estimar dolçament,
respirar profundament,
ser lliures,
...
hi ha tantes coses per viure intensament...
tot depèn del que triem per viure,
ni més ni menys,
allò que decidim viure és el que viurem.
T'atreveixes a triar?
Doncs som-hi...

divendres, 5 de desembre del 2008

surant...


SÓC
a dins d'una bombolla...
on tot és possible...
on els somnis es poden tocar amb la punta dels dits...
i on les fantasies s'enlairen proporcionalment als desitjos...
bombolla irisada ...
surant damunt brises marines...
SÓC
foto de Jason Tozer

divendres, 28 de novembre del 2008

viatges...


Fumeja el tallat damunt la barra.

Recupero minuts perduts.

Vagarejo sense control.

Deixo perdre pensaments.

...

s'enfilen...

s'amaguen...

vigilen...

s'aturen...

miren...

suren...

volten...

observen...

giren...

i...

tornen...

tot plegat en un parell de minuts.

M'encanten aquests viatges...

Sona música coneguda...

banda sonora...

bagdad cafè...

Tanco els ulls i em torno a enlairar...

curiosos viatges de la imaginació.

Ha valgut la pena córrer a primera hora

per ara poder deixar escolar aquests minuts preciosos...

Tot un plaer...

M'hi acompanyes?


divendres, 21 de novembre del 2008

queda prohibido


Queda prohibido llorar sin aprender,
levantarte un día sin saber que hacer,
tener miedo a tus recuerdos...

Queda prohibido no sonreir a los problemas,
no luchar por lo que quieres,
abandonarlo todo por miedo,
no convertir en realidad tus sueños,...

Queda prohibido no intentar comprender a las personas,
pensar que sus vidas valen menos que la tuya,
no saber que cada uno tiene su camino y su dicha...

Queda prohibido no crear tu historia,
no tener un momento para la gente que te necesita,
no comprender que lo que la vida te da,
también te lo quita.

Queda prohibido no buscar tu felicidad,
no vivir tu vida con una actitud positiva
no pensar en que podemos ser mejores,
no sentir que sin ti, este mundo no sería igual.

Pablo Neruda

dimarts, 18 de novembre del 2008

15 anys...


Avui faig quinze anys...
Ens fem grans, oi?
Quinze anys plens de moments, d'imatges, de situacions viscudes, de llàgrimes, de petons, de petits aprenentatges, d'anar creixent, de trobar el punt just, de contradiccions, de límits, de cessions i concessions, de dubtes, de seguretats, d'incerteses, de preguntes sense resposta, de respostes sense pregunta,...
Quinze anys, caminant pas a pas, minut a minut, des de la dependència absoluta a petites cullerades d'autonomia, petits espais de llibertat, negociats i consensuats, confiances i desconfiances,... anar deixant la corda que ens uneix, cada cop més llarga, una mica elàstica encara...
Quinze anys d'estimació, de convivència, de creixences, d'aprendre conjuntament,...
Aprendre a fer de mare al compàs del teu aprenentatge com a persona, al mateix ritme, aprenent i desaprenent juntes, fent i desfent camins,...
Aprenent a ser persones... més lliures, més autònomes, més responsables, més respectuoses amb l'altre, més honestes, més sinceres,...

Celebrar...
celebrar i haver pogut gaudir d'aquests quinze anys...
tot un regal!
Records plens de vida...
Celebrar i gaudir de les il·lusions properes...
tot un regal!

I felicitar-te...
i donar-te les gràcies per haver-me ensenyat tantes i tantes coses que creia sabudes...
i no sabia...
i per haver-me donat l'oportunitat de ser la teva mare...

Un petó...
Una abraçada...
(Imatge de Google)

dijous, 13 de novembre del 2008

dissonàncies...


Perseguir els sempre dins el mai,
la bellesa en aquest món.*
El tot en un balmat,
l'absolut en un parèntesi.

Sentir el no-res en la plenitud,
el buit en el tot,
el silenci dins el brogit,
el res en la immensitat,
el zero en l'abundància.

Una eternitat en un instant.

L'espai imperceptible,
el temps inabastable,
l'essència de la vida,
la proximitat de la mort.

L'espai subjectiu entre dos notes,
percepció d'un temps infinit,
sensació d'un temps fugaç,
el segon entre una onada i la propera...

*paraules de l'elegància de l'eriçó. Muriel Barbery.
Imatge: Pintura de Luis de la Fuente. Oli sobre llenç.

diumenge, 2 de novembre del 2008

ANEM?


Retornes d'un llarg viatge...
un viatge que t'ha dut a conèixer altres móns,
altres vides,
altres espais,
altres persones...

Retornes després d'haver viscut altres vivències,
que t'han dut fins on ets ara,
que t'han fet créixer,
plorar,
riure,
estimar,
gaudir,
desitjar,
altres camins que t'han omplert de felicitat,
i que també t'han causat dolor,
un dolor profund i intens,
i que t'ha fet dubtar de tu mateix i dels qui t'envolten i dels qui t'estimen...

Retornes ple d'experiència, amb la certesa, com sempre, que el camí recorregut era imprescindible per ser on ets i per arribar fins aquí...
No et penedeixis de res,
tot era necessari,
no malgastis paraules...
tan sols digue'm...

T'ESTIMO

aquestes són les úniques paraules que vull escoltar per tornar a reprendre un nou camí al teu costat...

un NOU camí ple de reptes i il·lusions
i diferent al que hem recorregut fins ara...
un NOU camí ple d'oportunitats per créixer i aprendre...
un NOU camí per ser i estar plenament a la vida...

Benvingut company de viatge,
t'he enyorat,
he caminat per altres camins també,
però sé que val la pena viatjar amb tu...
i, segurament per això, tornem a coincidir en aquest punt del camí...
per tornar a gaudir del paisatge que ens ofereix el dia a dia
i compartir també les adversitats que ens depari el mateix fet de caminar...
per tornar a gaudir plenament del viatge i viure'l intensament...

ANEM?

diumenge, 19 d’octubre del 2008

ART...

M'agrada com descriu l'art...

"UNA EXISTÈNCIA SENSE DURADA

Per a què serveix l'Art? Per donar-nos la breu però fulgurant il·lusió de la camèlia, obrint en el temps una bretxa emocional que sembla irreductible a la lògica animal. Com neix l'Art? Es dóna a la llum per la capacitat que té la ment d'esculpir el domini sensorial. Què fa l'Art per nosaltres? Dóna forma i fa visibles les nostres emocions i, en fer això, els atorga aquell caràcter d'eternitat que porten totes les obres que, a través d'una forma particular, saben encarnar la universalitat dels afectes humans."

L'elegància de l'eriçó. Muriel Barbery.

dilluns, 13 d’octubre del 2008

StoV 3

Venus... (hi ets?)
aquí va una altra missiva adreçada a un amant deliciós...


... voldria ser en un altre espai...
i en un altre temps...
on no importés res del que importa,
i on tot fos relatiu...

voldria ser en espais de llençols mandrosos i càlids
que conviden a mandrejar
i sentir la calidesa de nous braços ...

voldria mantenir la meva essència però deixar de ser jo...
per anar a trobar-te i amanir una nit de jocs, batalles, assalts i urgències ...
voldria trobar-te fogós i tendre ...
i que volguessis deixar de ser tu sense perdre't del tot...
i recórrer camins sinuosos,
on a cada revolt hi trobés un nou desig per satisfer
i en cada entrebanc una nova mà,
i voldria...
i desitjaria...
sentir-te al meu costat...
només això ...
tancar els ulls i saber que vetllaries els meus somnis
i te'ls enduries a indrets reals...

un petonet dolç com la mel...
(miraré de trobar-te en algun racó de la calma de la nit...)

SESHAT

Fins aviat estimada Venus...

(Imatge d'Internet)



dijous, 9 d’octubre del 2008

percepcions d'un viatge en tren...

Nuvolada espessa a l'horitzó.

Horitzons foscos pressagien futurs incerts,
núvols que aclaparen i conviden a recloure's.

Una pinzellada suau em saluda.
Tanco els ulls.

El seu traç,
la teva mà,
desprèn calidesa.

Fugissera i etèria
apareix i desapareix,
rere un delicat i imperceptible joc de núvols
que evoca records imaginaris de carícies invisibles.

Recorda'm, company,
que prepari estris i pinzells
per poder sentir els altres colors de les teves carícies.

dilluns, 6 d’octubre del 2008

De Seshat a Venus (StoV), 2: paraules...

Benvolguda Venus i també lectors visibles/invisibles,
veig que ja m'havies llegit anys enllà i que em coneixies d'escrits antics, però ara no et(us) vull parlar del que ja coneixes de mi sinó del que no coneixes/eu, per començar a compartir complicitats i somriures, somnis secrets i emocions a flor de pell...
Us faig arribar algunes de les cartes que vaig escriure fa temps (potser anys?, segles?, segons?, dies? , nits?... potser ahir?...) a homes/déus molt especials i que mai van ser llegides.
Van quedar amagades i reposant en capses de somnis secrets...
Ara tornen a sortir a la llum, perquè les paraules escrites són per ser llegides, no?
Quin sentit tindrien sinó?
Com que n'hi ha unes quantes us les faré arribar poc a poc, d'una en una, per no atabalar-vos gaire.

Petonets i bons somnis secrets...



les teves paraules...
m'atrauen...
em remouen...
fan reviure la teva essència en mi...
paraules que s'arrapen a la meva pell...
i que dolçament s'hi passegen
sense presses ...
deixant escolar el temps...
deixant passar la nit...
per trobar l'alba serena...
i despertar el somni màgic de reviure't en mi...

SESHAT

divendres, 3 d’octubre del 2008

Reptes...

Fa dies que no tinc temps ni per pensar...
Ofegada en un mar de feina que m'empeny i m'arrossega,
vertigen plaent que m'engoleix i m'atrapa ...
Em deixo seduir i conduir per la intensitat del moment
amb ganes d'assaborir cada instant però amb molt de respecte...
Repte important,
constància i persistència.
Camins de vida?
Camins de felicitat?
Bon cap de setmana!

dilluns, 29 de setembre del 2008

De Seshat: carta oberta a Venus...


Benvolguda Venus,
em van encantar les teves MANS.
Mans que segueixen dits...
acompassant carícies, respectant silencis, amb ritmes suaus i bona harmonia.
Quin plaer sentir vibracions tan properes tot i la distància que ens separa...
La veritat és que em sento a prop teu, i potser compartint somnis secrets (a cau d'orella, xiuxiuejant, sense fer soroll,...) encara me'n sentiré una mica més...
Tinc ganes de compartir somriures de complicitat i sinceritats amagades tants segles!
No et passa a tu, que després de tant de temps de silenci, et brollen les paraules per tots els porus de la pell?
Esperant rebre ben aviat notícies teves...
petons i abraçades divines...
SESHAT

(per cert, no hi donem massa publicitat a aquesta correspondència, em penso que a la meva amfitriona no li faria gaire el pes...)

dissabte, 27 de setembre del 2008

solstici


Reconduïm-la a poc a poc, la vida,
a poc a poc i amb molta confiança
no pas pels vells topants ni per dreceres
grandiloqüents, sinó pel discretíssim
camí del fer i desfer de cada dia.
Reconduïm-la amb dubtes i projectes,
amb turpituds, anhels i defallences;
humanament, entre brogit i angoixes
pel gorg dels anys que ens correspon de viure.
En solitud, però no solitaris,
reconduïm la vida, amb la certesa
que cap esforç no cau en terra eixorca.
Dia vindrà que algú beurà a mans plenes
l'aigua de llum que brolli de les pedres
d'aquest temps nou que ara esculpim nosaltres.

Miquel Martí i Pol

dilluns, 22 de setembre del 2008

DITS...

Dits embriacs de desig
voregen camins de pell.

Dits delitosos,
resseguidors de perfils,
dibuixants de mirades...
que esbossen somriures.

Dits perduts en la nit
descriptors de somnis invisibles.

Dits embriacs de desig
que acaricien subtils,
gairebé sense tacte...

Dits que encenen sentits
i desperten instints.

Dits que mullen sense aigua.

Dits àvids cercant nous destins.

Dits descobridors de nous caus.

Dits delitosos...

Dits que ericen els sentits...

Dits que aixequen onades...

Dits perduts en la nit...
Dits embriacs de desig...

SESHAT (els meus somnis secrets...)
**************************
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...