m'agrada...
... escriure algunes de les coses que imagino, que sento,
que veig, que oloro, que penso, que toco,
que m'atrauen, que em fan somniar,...
m'agrada compartir algunes de les coses que llegeixo...

dimecres, 30 d’abril del 2014

Tots els sants tenen el seu monstre. Recital de narrativa breu i música viva. Sant Jordi 14.

L'OMBRA
Feia dies que endreçava i redecorava mentalment l’estança, perfilant amb precisió mil·limètrica tots els detalls. 
Les flors, els coixins, la il·luminació,...
Un espai càlid, un espai viscut. 
Així és com el volia.
L’ocre de les parets reflectia ombres en dansa al ritme de dues espelmes juganeres. Un esclat de vainilla i cera va omplir l’espai respirable i se la va endur, breument, a un univers conegut i acollidor però molt llunyà. 
Va dubtar. 
Per un moment la temptació la va estirar més enllà del què era raonable. En un esforç de serenor, les cames, força més sensates que el cor, la van dur cap a la cuina. 
Afortunadament, la nevera farcida de colors la va distreure de cabòries. En qüestió de segons va fer i desfer diferents plats i combinacions possibles.
El vi, triat especialment, s’airejava ja feia uns minuts al decantador. A la sala, la tauleta rodona; per estovalles el mocador de fer farcells. A joc, els tovallons de cotó, color xocolata. Un parell de copes de vi, grans, esplèndides, brillants i, arrodonint el conjunt, un breu però aromàtic pom de flors blanques. Un quadre perfecte. Tot a punt.
Camí del menjador, una gota d’oli brillant damunt una fulla d’enciam. Una petita espurna, una ombra invisible buscant recer per créixer. 
Allà amb ella.
A la dutxa, l’aigua li regalimava per les sines. 
L’escalfor la va fer recuperar el somriure i la confiança i en un no-res va estar llesta.
A punt. 
Amb l’ombra allà. Imperceptible. Transparent. 
Allà, dins seu. Persistent.
Seria puntual. N’estava ben segura. Aquest cop sí.
Feien patxoca la saleta i la taula, i també l’ombra. Tan seves, tan a mida.
Un mig somriure li va il·luminar el rostre i, resignada, va respirar fons.
Tot aniria bé. Aquest cop sí. N’estava ben segura.
***********************
Text elaborat en el taller d'escriptura creativa de Raquel Picolo i llegit en el recital de narrativa breu i música viva de la Biblioteca Ernest Lluch i Martin de Vilassar de Mar, el 25 d'abril de 2014.



dilluns, 21 d’abril del 2014

Les altres (CL, 1a trobada) - L'altra


(en aquest enllaç trobareu les arrels del CL de les altres)

En general, ens ha agradat molt a totes. 



A mi, potser més i tot que el seu primer. L’he gaudit molt més, potser el primer el vaig llegir a trossos i amb força distància entre ells (no m’hi acabava d’enganxar) i aquest hi he estat enganxada des del primer dia.

Ressaltem com ens agrada l’escriptura de la Marta Rojals, directa, sintètica i plena de força. En una sola frase diu tantes coses! I t’hi sents tan a prop de l’estat d’ànim i de la situació que dibuixa magistralment amb les paraules. M’ha passat en molts paràgrafs, es nota que és dona i parla des d’aquí.

A algunes els hi ha molestat ‘lleugerament’ el desordre de la cronologia en la narració dels fets, l’anar endavant i endarrere, l’ara aquí l’ara allà. A mi m’agrada, trobo que és un recurs que agilitza els fets i que t’enganxa per saber més. També reconec que en alguns paràgrafs havia de tornar enrere a rellegir el què passava, ja que havent canviat l’escenari (que no els personatges) jo ni me n’havia adonat (segurament fruit de l’avidesa en el consum dels fets relatats).

També destaquem que fins gairebé al final del llibre (darreres 50-70 pàgines) no acabes d’entendre la història realment, el fons, el títol, la gràcia de tot plegat. I que si no ho haguéssim comentat entre totes, ens hauríem quedat amb una versió molt més reduïda de la complexitat de la història i de les derivacions i connexions que té amb la nostra pròpia existència i la de tots els mortals (però especialment la de les dones*?).

I totes, en ple, vam coincidir que teníem ganes de fer una segona lectura per, ara que ja sabem com es desplega la trama, poder copsar tots els detalls que, donem per fet, ens han passat per alt.

Avís important:

Si no has llegit el llibre i vols llegir-lo, potser aquest apartat et desvetlla algunes coses que més val que descobreixis llegint-lo. Para de llegir ara i no te’n penediràs, ja tornaràs, si és el cas, a llegir el final d’aquesta entrada un cop fets els deures.
;-)

Anant més de ple a l’argument, coincidim també, en general, que l’altra la duem tots a dins, en diferents formes, evidentment, però totes tenim un alter ego que potser no duem a descobert i que només mostrem en situacions i relacions més íntimes.

També que la història no gira tant al voltant del tema de les addiccions sinó de com ens mostrem als altres, de com ens amaguem a nosaltres mateixes les pròpies, de com expliquem, de com argumentem i justifiquem les nostres mancances amb paraules que puguem sentir i que siguin acceptables per a la resta del món. De com dibuixem el nostre personatge per fer-lo creïble, perquè sigui acceptat i ben vist. I del què es pot amagar a dins, sense cap aparença ni vestigi de l’iceberg que s’amaga sota la capa de la pell.

Per a mi van paral·leles les dues addiccions, a l’home jove i a la beguda. Com si l’autora hagués volgut explicar-nos una a través de l’altra. La que ens explica, la que pot explicar l’Anna, té a veure amb el desig, amb la carn, amb el sexe; la que no ens explica, ni pot explicar és l’altra, la que la consumeix, la que vol oblidar tant si com no, la que la fa comptar, la que la fa buscar tots els recursos possibles per desterrar de la seva ment. Aquesta és la que la pot destruir.

I la figura d’en Nel, l’home, el pare, el protector. I de la necessitat que en té d’ell i alhora la ràbia continguda que sent. I en l’amor que sent per ell. I en el que ell sent per ella.

Per no parlar de la situació punyent de la crisi que els envolta, de la pèrdua de la feina, de la manca d’oportunitats, de la superficialitat i aparença de les relacions que tenen, de les mentides, de les mitges veritats; del què diem als altres i del què ens diem a nosaltres mateixes. I de la soledat de l’Anna, del seu aïllament voluntari del món, per no ser descoberta, per no descobrir-se i enfrontar-se a la seva realitat.

I de tantes altres coses que van donar tema de conversa!

Una lectura molt, molt ben aprofitada.

Normalment, la meva memòria per a recordar de què van els llibres que llegeixo és minsa, sóc incapaç d’explicar un argument al cap d’un temps d’haver-lo llegit, sí a trossets, sí alguns detalls, però no de construir un text prou coherent perquè l’altre se’n pugui fer una idea. En canvi, sóc molt més capaç de recordar com m’han fet sentir, si m’han impactat les històries o no. Què sentia quan els llegia i si em van fer pensar i donar-hi voltes o no. Curiós.
Suposo que si ens dediquem a desgranar tant peça a peça els llibres que anem triant en el club, aquests sí que els podré recordar millor. I més si a sobre, em dedico a escriure’n els comentaris que n’hem fet (quina feinada!).

Bona setmana a totes les persones que heu passat per aquí i heu tingut la paciència de llegir fins el final!

Seguim llegint, escrivint i vivint!


*Ets home? Has llegit el llibre? Què en penses d’aquesta afirmació? Hi estàs d’acord?

dilluns, 14 d’abril del 2014

Comencem nova aventura!


Inspirades per la peli Conociendo a Jane Austen (the jane austen book club) i per totes les experiències de clubs de lectura propers que coneixem sense haver-hi participat mai, vam decidir, E i M, organitzar el nostre, a mida. 
Vam parlar-ne un dia, vam anar dient com ens agradaria que fos i què ens agradaria viure-hi i vam convidar un grupet de dones properes, amb qui ja compartíem experiència de teatre i altres vivències curioses.
Un cop vam tenir la confirmació d’algunes d’elles de l’interès d’assistir-hi, vam donar voltes a quin seria un bon llibre per començar a llegir i compartir. 

E. va anar a la llibreria i el va veure, i se’l va comprar perquè tenia ganes de llegir-lo, i m’ho va dir. I em va semblar perfecte per començar, jo també el tenia entre els primers de la llista de llibres per llegir i ho vam tenir clar. Aquell seria el primer, no sabíem ben bé si seria el primer de molts o el primer i l’últim, però en realitat aquest futur incert ens era totalment igual. El que comptava és que ja teníem llibre, ja teníem participants, ja teníem data, ja teníem el lloc de la celebració i, el més important, il·lusió per començar la nova aventura.

Som-hi!

No sabia ben bé com m’aniria haver-me de llegir un llibre amb data de caducitat, era una de les pors que tenia (com algunes de les convidades que van declinar la participació per aquest motiu precisament), però sabia que valia la pena provar-ho. Al final, la darrera nit, vaig fer la lectura de les darreres setanta pàgines. Una mica justa, ho sé, però ja havia destinat aquella nit per fer-ho. Va anar bé, el vaig poder acabar.

I a l’endemà, abans de les cinc de la tarda, ja érem totes a lloc, a punt per començar la nostra tertúlia. Això sí, amb una taula replena a vessar de dolceses exquisides per anar acompanyant la conversa i la tarda de primavera que va anar esllanguint a mida que atiàvem el foc de la conversa i anàvem despullant subtilment els personatges del rerefons de la ficció i ens anàvem apropant a nosaltres mateixes, a les nostres vides, als nostres arguments, a les nostres ficcions i realitats properes.

En fi, una tarda de pel·lícula, en viu i en directe.

Ja tenim nous llibres per a la propera trobada (aquest i aquest altre, anem fortes, provarem de fer-ne dos, encara que un té truc...), lloc, repartició de la vianda (vam decidir ser més racionals en aquest aspecte ;-) i noves participants per a convidar. Tot a punt per a la propera!

Ah! I molt important! També tenim nom!
Som el club de les altres, de l’altra. En honor al llibre que ha sigut el protagonista de la primera trobada però també perquè totes vam estar més o menys d’acord (amb matisos) que totes tenim una altra a dins nostre, que no sempre mostrem i que, de vegades, costa d’acceptar que també forma part de nosaltres. Volem també reivindicar l’altra que viu dins nostre, reconeixent-nos-hi (encara que a vegades no ens agradi gaire o no sigui gaire ben vista) i  aprendre a acceptar-la i estimar-la per a poder ser més nosaltres mateixes*.

Tot un èxit, amb ganes de repetir!

Gràcies P, C, R i E. i fins la propera!

Aquí podeu llegir una ressenya de la sessió

I les ressenyes de les trobades que hem anat fent aquí:
                                            Les altres (CL, 1a trobada) - L'altra 

*de collita pròpia, no sé si les meves companyes d’aventura compartiran aquesta darrera reivindicació. Anirem acabant de matisar aquestes paraules en les properes trobades.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...