Fa dies que no tinc temps ni per pensar...
Ofegada en un mar de feina que m'empeny i m'arrossega,
vertigen plaent que m'engoleix i m'atrapa ...
Em deixo seduir i conduir per la intensitat del moment
amb ganes d'assaborir cada instant però amb molt de respecte...
Repte important,
constància i persistència.
Camins de vida?
Camins de felicitat?
Bon cap de setmana!
En tot cas camins a recorre.
ResponEliminaEl temps avegades s'hauria de parar per poder disfrutar de les coses que duren poc com una abrassada,un peto, una mirada de complicitat,un sonriure i altres tantes coses.una abrassada des de Mallorca
ResponEliminasi striper,
ResponEliminacamins a recórrer plens d'arbres i natura que els fan més agradables al pas...
endsi,
quanta raó tens!
una altra abraçada per tu acompanyada d'un somriure matiner...
constància i persistència, gran repte. bon cap de setmana!
ResponEliminaCamins, en definitiva, complementats d'una manera o d'una altra: de vida, de felicitat...
ResponEliminaAllò que importa és, com deia Martí i Pol, el fer i desfer de cada dia...
Amb respecte i amb ganes es va a tot arreu, si et deixes portar per absorvir instants, no te n'arrepentiràs, mai saps on seràs demà, absorveix i somriu, serveix per recrodar bons moments :)
ResponEliminaestrip,
ResponEliminareptes importants perquè a voltes la vida ens vol posar a prova... i ens ho posa difícil i fa pujada... però ens en sortirem segur!
el tacte de les paraules, benvinguda!
si, noia, fer i desfer de cada dia, sense parar, amb constància...
cesc,
gràcies, el somriure sempre hi és...
cal conservar les il·lusions i,
caminar sense parar?
petonets de cap de setmana a tots!
La constància es fonamental, això està clar. Jo també sóc dels que intento assaborir cada bocinet de felicitat, per petita que sigui. A voltes, les coses més petites són les que generen els plaers més grans.
ResponEliminaM'agrada haver caigut per aquí. Tornaré, Mar. Bon cap de setmana. Un petó.
De vegades vivim tant intensament que no tenim temps d'assaborir minúsculs espais de felicitat. D'altres en canvi, tenim molt temps buit d'espais. El problema no crec que estigui en el temps, crec que està dins nostre i del que som capaços d'extreure de les nostres vivències.
ResponEliminaQue tinguis camins plens de felicitat.
hola jordicine!
ResponEliminales petites coses...
estic totalment d'acord... instants de felicitats...
m'agrada que t'hi hagis trobat bé per aquí, la porta és oberta... torna quan vulguis.
un petó
praxis,
encantada que vinguis a veure'm també, moltes gràcies pels teus desitjos.
És veritat que tot és dins nostre i depenent de com visquem el que ens passa en tindrem una percepció o una altra.
Assaborir els espais petits de felicitat que tenim és tot un art... cal aprendre'l i practicar-lo amb constància i persistència.
un petó.
Què seria dels pobres humans una vida sense reptes? Endavant... sense deixar de prémer l'accelerador, i saber frenar quan ve un revolt.
ResponEliminaAquestes ràfegues ja van bé per a mantenir-se activat. Si no notes que et desborda o que t'angoixa el fet de no pensar, no hi ha problema, penso jo. La vida va fent, i tu en aquesta dinàmica et mantens connectada al món. A vegades més val així. La vida també és simple.
ResponEliminaUna abraçada :)
certament company...
ResponEliminaels reptes ens donen vida, perquè ens empenyen a superar-nos i millorar...
m'agraden els reptes!
i sobretot m'agrada adonar-me'n que els vaig assolint amb constància i treball.
petonet!
I tant Xitus!
Mantenir-se viu i en moviment...
de moment no m'angoixa però sé que la realitat m'exigeix molt i no puc (ni vull) perdre l'oportunitat que tinc al davant. Això sí, sense perdre la salut i gaudint del que vaig trobant pel camí.
petonet!
Hola Mar,
ResponEliminaCom m'agradaria poder-te fer arribar tal com és la snesació quan et llegeixo.
Va ser ben bé una troballa el teu blog.
Una abraçada
horabaixa...
ResponEliminahola...
no saps com m'agradaria poder-te explicar el sentiment que generen les teves paraules...
gràcies maca!
m'agrada que vinguis per aquí...
una abraçada
Pots intentar-ho.
ResponEliminahorabaixa...
ResponEliminatens raó, ho intento...
llegir les teves paraules em fan sentir bé perquè allò que escric(penso/sento) i que em surt de dins, sembla que ressona en altres persones... i m'agrada saber que algú em va llegint, i que em digui que li transmeto certes sensacions és molt plaent per a mi. També saber que t'agrada el meu espai (que té tant de mi...).
És important saber-ho...
Quan una comença a escriure i publicar posts hi ha una certa por(respecte) per la reacció que tindran els qui et llegeixin i més sabent que mai m'havia despullat tan endins davant dels altres...
Bé podria continuar explicant-te... però potser seria massa llarg... hauré de deixar tots aquests pensaments per algun post...
gràcies altre cop!
petons i bona setmana!
Hola de nou Mar,
ResponEliminaTens molta raó i t'ho agraeixo. Has fet un esforç considerable. Sento coses semblants també amb el meu blog. Quasi totes bones. Però si t'he de ser sincera. Hi ha coses que se'm escapen i em desborden.
Moltes gràcies. Un petó