m'agrada...
... escriure algunes de les coses que imagino, que sento,
que veig, que oloro, que penso, que toco,
que m'atrauen, que em fan somniar,...
m'agrada compartir algunes de les coses que llegeixo...

diumenge, 23 de juliol del 2017

nits d'estiu

Nits d'estiu que no s'acabarien mai si no fos que...
l'endemà cal seguir treballant.

Nits que seguirien enceses, fent-nos creure eternament joves, vives i joganeres pel color i el volum de les històries que ens expliquem (quasi) a cau d'orella.
Secrets compartits que ens lliguen per dins amb fils invisibles.
Amigues des de fa res (tenint en compte el que ja hem viscut), que semblen de tota la vida, de temps enllà,
de quan encara no sabíem ni què seríem quan fóssim grans,

- grans? has dit grans? jo no m'hi sento pas! - diu una sorneguera;
- ni jo- responen les altres divertides;

com si sempre ens haguéssim acompanyat i en la trobada coincidim,
en les vivències i en els espais vitals per on transitem.

Propostes de trobades, de dones, de gaudi, de festa, de compartir el què som,
que acaben al racó, per boges i impossibles (de moment!),
propostes epistolars, que fan gràcia, i que tenen èxit...

- ens escrivivim...
- com?
- sí, escrivim-nos cartes!
- de debò que proposes que ens escrivim 'com abans'?
- va de retro!
- ei, de debò que no us faria il·lusió rebre una carta aquest estiu... per exemple, de la vostra germana gran?
- oh!
- sí
(parlem totes alhora, riem, concretem la proposta... i voilà!)
- fet!
- síiiiii
- ens enviem per wats les adreces, fem paperets i cadascuna escriu una carta a la que li toqui, explicant el que vulgui sobre el ser germanes grans... 
- germanes grans, sí
(coincidències curioses d'espais vitals)

I seguim la conversa, xerrant de mil coses i de res,
de foteses trascendents,
de preguntes sense resposta,
de contradiccions que no ens atrevim quasi a pronunciar,
però que allà estan, fent-nos la guitza, fotetes (- i ara què, eh? eh? eh?...)

Recordant-nos que és en les incomoditats,
en les contradiccions,
en les crisis vitals (i absurdes) que compartim,
on hi ha espai per créixer i aconseguir fluir, acceptar i sincronitzar-nos amb l'entorn fins la següent tongada de patiment (quantes dosis en vols avui?) que decidirem viure, per poder créixer (hahaha...)
...
Reconeixent les cicatrius que arrosseguem per viure la pròpia vida,
(quasi)orgulloses de poder-les explicar i acariciar suaument, amb un somriure agredolç, que ens recorda que estem vives i que som com som gràcies a tot el què hem viscut.
Tot i que hi ha amargors que no ens agraden, allà estan, formant part de nosaltres, ajudant-nos en els moments difícils, i recordant-nos que malgrat tot la vida ÉS... i aquí està, per viure-la!

Mentre ens llepem les ferides, amb rialles i complicitats,
per trobar recer als pessics de l'ànima i del cos,
els escrits ronden sobre els nostres caps,
esperant el moment oportú,
a l'aguait de trobar l'ocasió de passar al paper, d'escriure'ls a mà,
i enviar-los a recórrer món, via correu postal.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...