m'agrada...
... escriure algunes de les coses que imagino, que sento,
que veig, que oloro, que penso, que toco,
que m'atrauen, que em fan somniar,...
m'agrada compartir algunes de les coses que llegeixo...

dimarts, 27 de desembre del 2011

tradició a mida...


No m'agraden (gaire) les tradicions.
Suposo que perquè a casa tampoc hem estat massa de tradicions, tot i que sí de costums.
Però el cert és que tampoc m'acaben de fer massa el pes els costums que són perquè sí, perquè sempre s'han fet així.
També reconec que hi ha costums que ni em plantejo si m'agraden o no (deu ser que ja em van bé)  i d'altres que em fan una mica de nosa...
Així és com en aquesta època que vivim, seguim tota una sèrie de rituals (com més o menys tothom suposo)  i que hem anat fent i canviant una mica a mida de necessitats i de gustos dels participants.
La majoria venen de lluny, i els hem anat combinant, en cada moment, segons les circumstàncies de vida.
Com que ja fa anys que vam aconseguir que l'agenda d'àpats familiars quadrés amb les diverses necessitats familiars de manera força satisfactòria, i de moment no hi ha hagut canvis, ja no l'hem canviat.
Ja fa uns quants anys també, més de vint, vam decidir que passaríem els caps d'any a diferents ciutats d'arreu.

París, Madrid, Londres,... van ser les primeres de la llista.
Al quart any, però, no va poder ser.
Una nena de mes i escaig ens va aturar.

I va ser llavors, quan ens vam inventar una festa de comiat de l'any a mida de les circumstàncies.
Vam decidir fer un bon soparet.
Una mica de marisc i altres menges exquisides van omplir la taula. 
Vam comprar també una ampolla de Moët Chandon per fer el brindis.
I per no quedar-nos massa ensopits, vam comprar globus i garlandes per guarnir el menjador...
Tot a punt...
Vam sopar, vam brindar,...
Tot boníssim!
Però vam acabar de sopar d'hora i encara faltava més d'una hora per poder menjar-nos el raïm.
...
Avorridots com estàvem (la televisió tampoc no ajudava gaire la veritat...) i mirant els globus que havíem penjat, no se'ns va acudir altra cosa que posar-nos a escriure missatges pel nou any, agraïments per tot el què havíem viscut en l'any que s'acabava,  tot allò que volíem que passés durant el nou any,  tenir salut, seguir conservant la feina,... per nosaltres, per la família, pels amics,...
L'espai es va anar omplint d'energia positiva i bones vibracions.
Ens vam engrescar tant que tots els globus van quedar plens de missatges i desitjos pel nou any.
Es van fer les 12 i vam menjar-nos el raïm i vam acabar-nos l'ampolla de cava...

L'endemà vam petar tots els globus i els vam guardar en una bosseta.
I així, ens vam inventar un ritual, costum, tradició,... digueu-li com vulgueu... que ha durat fins avui...

I aquest any hi tornarem.
Ara ja som quatre a inflar, a escriure, a desitjar, a sopar i a celebrar el comiat de l'any i l'inici del següent amb el nostre ritual particular.
La màgia d'aquesta nit és ben especial.
Pensar i escriure el que volem que passi durant el proper any és una bona manera de començar a construir realitats possibles.
I, per això, cada any, hem anat vivint desitjos, somnis, projectes,... amb més o menys esforç, això sí... però no ens ha anat malament del tot la veritat. No ens podem queixar...
Això sí, entre els desitjos no se'ns ha acudit mai posar que ens toqui la loteria
(potser per això mai ens toca! O potser serà perquè no en comprem?)

I aquest any, de nou, l'activitat de la tarda del 31 serà preparar el sopar, refredar l'ampolla de Moët i escriure les nostres il·lusions en els globus.

I avui us convido a que, si us ve de gust, compartiu els vostres desitjos i els escriurem en els globus i serà una manera de compartir amb vosaltres la nostra tradició.

El meu desig per a tots vosaltres és que, malgrat tot el que ens envolta, sigueu feliços i pugueu tirar endavant tot allò que us proposeu pel 12.

Una abraçada a tots i totes!
I un 2012 ple d'oportunitats per gaudir, estimar i viure!

dissabte, 24 de desembre del 2011

jo vull aquest nadal!

Si pogués triar...



sense dubte em quedo amb aquest nadal...
en el que regalar és infinitament més important que rebre...
  en el que donar és infinitament més gratificant que esperar...
     en el que estimar és el millor que podem decidir que ens passi....
                                                                                                                   
                                       sigueu molt feliços!
                                    us desitjo un  Bon Nadal!


dilluns, 12 de desembre del 2011

Converses (de parella) habituals... (o de com la geometria amorosa es reinventa amb altres fórmules possibles...)

A i B, passegen per carrerons plagats de productes de primera necessitat.
Ara les llets, ara els iogurts...
- I si li regales una col·lecció de DVD's per practicar l'anglès?
-... És que...
Mentre trien les galetes que esmorzaran aquella setmana, la conversa segueix el seu curs:
- És que un disc dur és molt fred...
- Ja, però així solucionaria una necessitat que té...
- Un regal per solucionar una necessitat? Un regal ha de ser inesperat, t'ha de sorprendre, ha de ser especial...
-... Sí, és clar... No és un regal gaire lluït aquest...
Ara miren si les safates de llom i de pollastre són del seu grat... o potser agafen les hamburgueses que queden un pèl més enllà?
- A mi, si fos jo, em faria gràcia que em regalessis una capsa de sabons i cremes perfumades, d'aquestes tan boniques que preparen en un paquet amb llaç...
- ...
Amb el carretó ja ple van cap a la caixa... i mentre esperen per descarregar i pagar, ella encara li pregunta:
- I no li agrada llegir? Potser un llibre xulo...
- Tampoc ho acabo de veure clar...
- Buuff.. quin regal més complicat de fer...
- Sí...ho és...

I paguen i surten. I segueixen donant-hi voltes. Com si res...

Converses habituals en dies de Nadal...

Una conversa que sembla ben trivial i que té tota una història de vida al darrere.
____________________________
A li suggereix a B regals possibles per a fer.
B no està gaire convençut de res, vol que el seu sigui un regal especial.
El regal és per a C.

A i B són parella des de fa quasi trenta anys. S'estimen profundament, encara ara.
C és l'estimada de B.
A ajuda a B a triar un regal per a la seva altra dona estimada...

A coneix a C indirectament, a través de B; se l'aprecia i, en certa manera, també se l'estima.

De vegades també apareix el monstre de la gelosia, i espanta de debò... i trontollen els fonaments... i els fa dubtar i ho engegarien tot a rodar... segurament seria tot més fàcil si...

Però un cop passa la turmenta, i s'asserena de nou el paisatge...
A prefereix reconvertir aquestes emocions i exercitar-se en deixar estar el verb posseir com a principal mostra d'amor (tan ben recolzat socialment sota l'estructura romàntica tan ben apresa i convenientment segellada en el codi sòcio-genètic del món occidental) i canviar la dependència, l'instint de possessió i l'exclusivitat de l'amor per la llibertat d'estimar i de relacionar-se.
Prefereix fer aquest exercici perquè està convençuda que l'art d'estimar és infinit i com més estimem més feliços podem ser... I perquè pensa que l'amor no cal racionar-lo i reduir-lo en un racó, cal escampar-lo, cal regalar-lo, cal compartir-lo, cal viure'l plenament... i deixar-lo en llibertat perquè es manifesti en tota la seva grandesa i senzillesa...

Ah sí, me n'oblidava!
Un detall important...
A també ha estimat altres homes a més a més de B.



dissabte, 26 de novembre del 2011

sempre ens quedarà Berlín...

Ja n'hem parlat molt...
massa potser...
fins i tot, segurament estàs cansat/da de llegir-nos i d'escoltar les nostres lletanies sobre el tema...
ho entenc, no cal que segueixis llegint si és així...
però avui seré breu, molt breu...
perquè els meus companys-amics blocaires ja han fet apunts ben lluïts que trobareu aquí i aquí i també aquí...

Només dir-te una cosa...
No canviaria gairebé res per passar fred...
Per molt que la proposta fos engrescadora...
És una sensació molt desagradable i no la triaria d'entrada, però (per sort, existeixen els peròs...) si ara mateix algú em digués de tornar a passar el fred que vaig viure a Berlín, no m'ho pensaria dues vegades...
Me n'hi aniria a ulls clucs...
Sabent del cert que el què segur tornaríem a viure seria fantàstic... 
Perquè avui, a un any vista, a diferència de fa un any en què la fe cega (o un cert desvarieig temporal) em va empènyer a comprar un bitllet d'avió a mitjans d'agost... sense saber ben bé del cert què esdevindria d'aquella decisió eixelebrada...
Avui sé que aniria a compartir un cap de setmana amb persones excepcionals que m'han brindat, al llarg de tot aquest any, la seva amistat, la seva companyia virtual i real, mails i altres experiències vivencials per no oblidar......
Persones excepcionals que, tot i ser molt diferents i amb plantejaments vitals totalment diversos, han sabut compartir la il·lusió d'una trobada que en Ferran va llençar a la catosfera i que entre tots vam donar forma i vam posar-hi també la il·lusió, les ganes i l'energia per tal que es convertís en un cap de setmana inoblidable...
Per l'abans, pel durant i, sobretot, sobretot, pel després, per l'avui, que encara dura i durarà...
Feliç primer aniversari de la 1TBfC!

I perquè n'hi hagi moltes més!

I no, no tornaria a passar aquell fred si no fos que... pugués ser a Berlín amb els 15!

Ho he intentat, ser breu, però no me n'he acabat de sortir!
Si has tingut la paciència de llegir fins aquí... gràcies! de tot cor!


divendres, 18 de novembre del 2011

De celebració...

hi ha poques coses que són per sempre...
i aquesta és una d'aquestes poques coses...
potser la única...

avui,
tot just fa 18 anys...
vaig ser mare...
i tenia ganes de compartir-ho...

mare d'una nineta...



que ja ha crescut... molt!

estic molt contenta i enormement satisfeta quan et veig i penso en tots aquests anys viscuts i compartits...
una agradable sensació saber-te gran, independent, amb la teva pròpia personalitat, tan tu, tan especial...
i anar deslligant lligams...
per poder volar...
lliure i feliç...
i estimant...
així et desitjo el camí...

dimarts, 15 de novembre del 2011

l'albada... o la indecisió precisa entre la nit i el dia... (actualització)

26-10-11

Ara,
en aquest punt just en què morta la nit,
però encara present,
es desplega un nou horitzó davant meu.
Ara,
just en aquest moment
en què dia i nit es confonen
en un estat transitori,
de l'una a l'altre
sense discontinuïtats...



Just és ara quan et penso
quan cerco el teu somriure
entre records llunyans,
esborranys d'hores compartides,
de vida viscuda.

Temps aliens,
arraconats al fons dels destins abandonats, no triats.
Abandonats al pou de la memòria,
que em recorden qui sóc i d'on vinc,
poals de saviesa.

És ara,
avui,
just en aquest moment d'indecisió
se'm dibuixa el teu somriure franc,
serè,
sincer i pacífic...
d'aquells que es regalen sense demanar,
d'aquells que la certesa aclaparadora
d'haver regalat a l'altre tot el què són
et deixen nua i petita
davant la immensitat de l'amor que traspuen incontenibles per tots els racons de l'ànima...

Gràcies,
és ara, avui, que agraeixo la teva generositat vital,
sento una admiració profunda per aquelles persones que, com tu,
saben continuar regalant als altres tot el que són, malgrat tot...
admiració profunda pels qui, malgrat tot,
o, gràcies a tot el què han viscut, encomanen vida i gratitud.

Dedicat especialment a la P. i a totes les P(ersones) que, ni que sigui una sola vegada, m'heu regalat algun somriure...
Gràcies a tots!

Actualització a 15 de novembre...


aquest post va néixer del retrobament amb una excompanya de feina que feia temps que no veia, 
en un context i espai especial, 
on els sentiments i les emocions afloren i ens deixen al descobert d'una manera que no estem acostumades... també pot passar (en aquests espais) que el bloqueig s'instauri en forma d'escut i no entri ni surti res... i els somriures de cortesia o les llàgrimes de rigor, siguin tan sols un posat social, una màscara protectora.


aquell dia, però, es va crear una màgia especial...
ella, la Pepita, acomiadava a una persona especial, molt especial...
jo, vaig anar a donar-li el condol...
a fer-li una estona de companyia silenciosa, a fer-li una mica de costat.
el que no imaginava era que passaria el què va passar...
la connexió, la il·lusió del retrobament, l'agraïment, el feeling que hi va haver va ser especial, molt especial...
tant que, el què havia de ser una horeta curta es va allargar tota la tarda...
i haguéssim seguit...
parlant de poesia, de vida i de mort, d'il·lusions i projectes nous...
de vells temps viscuts, ara ja no tan amargs...
i de llunes i d'aranyes que filen...
de iure i plorar alhora...
i d'aquella tarda trista, de principis d'octubre en van néixer paraules especials...
les que es van escriure són les que quedaran...
les que ja vau o heu llegit per aquí dalt (per part meva)
i les seves, les de la Pepita, que m'han anat arribant d'ací i d'allà, 
i ara les reuneixo per a tots vosaltres...
per si en voleu gaudir...
són uns poemes deliciosos,
espero que en gaudiu tant com jo ho he fet!


Gràcies Pepita!
Gràcies per les coses tan boniques que has escrit!
Un petó i un somriure!

Hi ha alguna cosa màgica
en els camins del vent,
semblant al vol dels somnis
que s'estiren i s'estenen
per tot l'infinit.

Camins de llum sobre l'aigua,
polsim de lluna damunt meu.
Paraules arrodonides
com pedres al llit del riu.
Camins de les paraules
que traspassen fronteres,
records, pensaments, instants.
La màgia d'un moment
que em torna a un passat
perdut en el misteri dels temps.


BOCINS DE LLUNA

La imatge pàl·lida 
de la lluna
es reflecteix en un bassal.
Quan hi suco el dit, 
la lluna es trenca
en mil bocins,
tots diferents.
Hi ha trossets de lluna
escampats per tota la nit.






En el profund silenci de la nit
busco un espai on guardar els somnis.
Un glop de lluna, un sospir d'ocell,
el vent entre les fulles...


Potser en la pluja que sento,
mentre les gotes dibuixen, 
com fines artèries,
sinuosos camins d'aigua en el carrer.


Parlo i no trobo cap ressò.
La soledat és rodona, 
i corre per totes les estances,
omplint-les de silencis.


Sento fluir en la geografia 
de tots els horitzons,
les metàfores de l'aigua,
els records esclatant en somnis.


I una cançó d'enyor gronxa
la memòria d'uns temps viscuts,
d'uns moments tant dolços...
que sento el calfred de la teva absència.


Un bell i dolç somriure als qui heu arribat fins aquí!

Gràcies de nou Pepita per regalar-nos les teves paraules!
I gràcies a tots per dedicar el vostre temps de lectura a aquest espai!



diumenge, 16 d’octubre del 2011

tresors...

m'endinso entre els carrerons i em deixo arrossegar per l'energia que se m'emporta.
enfilo el carrer major, el del teatre i sense adonar-me'n segueixo la ruta prefixada d'altres vegades.
deu ser que dec ser dona de costums...
és un deixar-se portar control·lat, sense perill.
tombo la cantonada i al final del carrer m'aturo. entro al local atapeït de gent i em faig un lloc a primera fila.
des d'aquí estant, observo el moviment davant i darrere de la barra.
vitalitat.
el pintxo de truita és realment bo.
des de fa dos anys que na Idoia me'l va 'presentar' que no marxo de la ciutat sense tastar-lo.
el txacolí també m'agrada...
el proper cop, aquest serà el darrer local que visiti... el pastís de formatge fa una pinta boníssima!
ja fora, decideixo canviar el rumb amb el risc de no trobar la propera parada.
m'arrisco i giro en contra direcció del què em proposa la pròpia inèrcia.
vagarejo pels carrers que poc a poc van apagant el seu enrenou...
em despisto.
em perdo.
intento situar-me, diria que és aquí, però no.
tant se val.
ja ho té això de canviar de rumb.
segurament deu ser tancat i no el reconec.
què hi farem.
em dirigeixo cap al port. la brisa marina em saluda amb un corrent d'aire fresc, valent i agradable alhora.
els llumets del port tintinegen.
una temperatura primaveral m'abraça.
segueixo passejant, de retorn a l'hotel.
ara, les onades acompassen el ritme.
m'envaeix una sensació de pau.
m'assec en un banc per respirar-me i sentir-me.
olor de mar.
el so del telèfon em retorna a la realitat.
el missatge és clar.
                t'estimo.
jo també.

----------------------
tresors = bocins de vida




dimecres, 12 d’octubre del 2011

Vols viure el TEU present?




T'has preguntat mai què passaria si, de cop i volta, se t'aparegués a la teva realitat un tu (mateix) que ve del futur?
T'has preguntat mai què passaria si, a més a més, aquest TU volgués fer-te canviar alguns dels plans immediats que tens, amb l'objectiu de canviar un futur que desconeixes però que certament no porta gaire de bo?
T'has imaginat mai que, de sobte, tu mateixa et diguessis que no pots fer allò que vols perquè t'estàs equivocant?
Un TU que no et deixa viure la teva vida perquè en coneix les conseqüències?
Si algun cop, un TU igual que tu però aliè als teus desitjos et volgués convèncer per canviar el curs dels esdeveniments?
Si el teu TU t'expliqués el teu futur, te'l creuries? te l'escoltaries?
Voldries conèixer-lo per evitar errors?
potser per curiositat...
potser per fer algun petit canvi...
potser per no repetir errors del passat...
potser per millorar...
Creus que és possible?
Ho faries?

Viatjar en el temps... un tema que, des de sempre, ens encisa i alhora ens espanta...
Viatjar al futur... viatjar al passat... viure el present...
Aquestes són les qüestions que es fan els personatges de SATISFACTION, o millor dit, són els fets que els 'toca' viure als tres (o són 4?) personatges que et conviden a seure al menjador de casa seva i et traslladen al seu món on tot és possible: il·lusions, desgràcies, riures, tragèdies, imaginacions i somnis, mentides, certeses i llàgrimes, angoixes, pors,... tot plegat, escenes molt humanes i reals, amb una aroma de cafè que ho fa tot encara més verídic que no pas ho és...
80 min per oblidar-se d'una mateixa i del propi paisatge i viure les emocions i situacions d'altres TUs que no som nosaltres però que certament podríem ben bé ser-ho...
PASSAT?
FUTUR?
PRESENT?
Molt recomanable...
Sala FlyHard - SATISFACTION

------------------------------------------
curiositats...coincidències... o coses que passen i m'agraden...
entrar i que et preguntin quant vols pagar per l'entrada...
que et rebin amb un got de cava abans de començar...
fer cua al lavabo i l'actriu protagonista et demana que la deixis colar... que té pressa segons diu...
poder gairebé tocar les llàgrimes del protagonista de tant a prop com el tens...
seure a la segona de tres files...
sortir del teatre de nit i una temperatura càlida i els raigs de lluna (quasi)plena m'acompanyen fins la porta de casa...

dimecres, 28 de setembre del 2011

Diumenge de tardor

Tardor jove, tardor viva...
Estiu clos...
Emprenc el diumenge amb suavitat,
La natura endreçada
d'un poble lleganyós
m'hi convida insistentment.


 Camins de tardor
 Jocs de llums i ombres
 arbres pacients, bosc en vetlla
silencis efímers
vida!

Tardor endreçada...    lluminosa...    humida...
camins irisats, màgies desvetllades


ombres perfilant desitjos


 la resplendor de l'estiu reposa en fulles seques
jeu en un jaç de seda...

 tardor incipient nodrint letargies imprescindibles...

diumenge, 18 de setembre del 2011

per gaudir de l'arbre de la vida...

Sí, ahir la vaig anar a veure...
No, no us explicaré de què va...
Ni en faré cap ressenya, ho deixo pels cinèfils que en saben molt més que jo...


Quan vas al cinema, esperes veure algun producte amb un fil argumental 'racional' (o sigui una història més o menys real, més o menys imaginada però que tingui un cert 'sentit', que t'expliqui alguna cosa, algun fet, alguna vivència,...) que alhora també et desperti emocions i sentiments per la història que t'explica la peli i amb la qual et pots sentir més o menys identificada...

Això no passa amb l'arbre de la vida...

Quan vas a llegir un poema, ja saps què et trobaràs, un llenguatge poètic, potser amb tocs surrealistes, alguna que altra figura poètica que et trasllada a un espai diferent (o no...), un llenguatge diferent del narratiu, vaja... que quan comences ja estàs predisposa a la lectura, a aquell tipus de lectura...

Jo no hi vaig arribar preparada... ni mental ni emocionalment parlant...

L'arbre de la vida és un poema, un poema visual i sonor que ataca directament als sentits, a les emocions més profundes de tot ser humà...
Cal saber gaudir-lo... cal poder gaudir-lo... cal una certa predisposició, com en la lectura d'un poema... cal deixar-se agombolar i bressolar, cal confiar en el director i deixar-se endur a través del seu viatge, cal despullar-se i treure's els 'anclatges' que ens ancoren en les realitats quotidianes... i deixar-se fer... i confiar... i volar ben amunt per sentir... sense racionalitzar res, sense fer-se preguntes, sense esperar respostes,...

I jo ahir, per circumstàncies x (que no venen al cas) em trobava en un estat emocional especial... sostingut i encapsulat en un petit espai de seguretat, fixe, sense opcions a esplaiar-se ni deixar-se anar, inamovible i franquejat per una muralla impermeable... sense concessions... esperant un producte més o menys convencional amb algun espai on poder-me emmirallar i reaccionar...

I no, no vaig poder sortir-ne, i no em vaig deixar endur... i no vaig poder gaudir plenament de la proposta feta... No vaig poder entrar-hi... del tot...

Avui que remiro les seqüències i escolto altre cop la banda sonora... me n'adono de tot el què em vaig perdre...

Per això, si l'aneu a veure... no espereu res convencional, deixeu-vos fer, les imatges i la música s'ho valen!
Traieu-vos qualsevol armadura que porteu i sense disfresses atreviu-vos a gaudir-la!
I ja m'ho explicareu!

 Bona setmana a totes i tots!

dijous, 15 de setembre del 2011

Notes d’un flaix a Zarautz


Apunts d’un viatge (de feina; el primer del curs) a Zarautz

Cua a la ronda... nervis.
Viatjar en un avió buit (5 pers)... congelació.
Rebuda amb ‘cartellet’... divertit.
Passeig de tarda de finals d’estiu fins el 'malecón', marea alta i brava, esquitxos... respirar i gaudir.






Sopar ‘entranyable’ i acollidor a Zumaia, en un txoko... un luxe i un plaer. Exquisit!
Conversa fluida i agradable. Ens coneixem i compartim. Parlem de feina i de vida.

M’adormo en solitari i em llevo entre gemecs i sospirs d’uns veïns d’habitació poc discrets. Me’ls escolto manllevant un espai d’intimitat que ells no tenen cap problema en compartir...

Dutxa. Esmorzar en un menjador entre xinesos i alemanys (kin kakau!).

Sessió de formació intensa i ‘acalorada’... (encabir més d’una cinquantena llarga de persones en un espai petit i gaudir de la sessió, té tela!). Sorpresa (molt agradable) quan algú se’t dirigeix en català i hi pots mantenir una conversa enmig de llengües foranes.


Dinar amb vistes espectaculars de la platja de Zarautz.
Marea baixa, platja immensa.
Marea viva. Banderes grogues i vermelles.




Parlar de feina, altre cop.
Parlar de vida, també.

Tornada cap a l’aeroport amb una última volteta per Hondarribi. Vistes fantàstiques... Hendaia, Hondarribi, el Bidasoa... en una tarda esplèndida...
Desempolainar-me de tots els accessoris al control de l’aeroport... com si et despullessis... buufff!
Lectura de mails diversos durant la darrera espera... algunes respostes... moltes preguntes...
Somriures.
Satisfacció professional i personal.
Recàrrega de piles i cansament físic.
Arribada a BCN. Un toc d’aroma personal i cap a casa!
D’aquí a un mes tornem!
Un plaer (i un luxe) poder treballar així!
Laster arte!


dissabte, 10 de setembre del 2011

Regal virtual

Un bon regal ha de tenir unes condicions mínimes per tal que superi el control de qualitat, a saber:
- ha de ser sorpresa













- ha d'estar embolicat, o venir ben embolcallat 


- s'ha de fer amb il·lusió




- t'ho has de passar bé preparant-lo
i, en darrer lloc i no menys important...

- s'ha de pensar en la persona que l'ha de rebre!!!
 (us assegurem que hi hem pensat intensament i no sé com a hores d'ara - hores prèvies abans de penjar el nostre regal- no li xiulen les orelles d'allò més... hi hi hi...)

- ...

Tenint en compte que totes aquestes condicions s'han acomplert amb escreix en el nostre cas, crec que estem en la disposició de fer el regal virtual més esperat des de la 1TBfC!

Ferran...
 Felicitats!
Ens ho hem passat pipa fent-lo!
I tot i que les dots d'artistes d'uns sobresurten amb escreix, ja m'ho sabreu dir, tots ho hem fet amb moltíssima il·lusió!
Moltes felicitats!
Que passis un gran i meravellós dia!



Per cert, resta de blocaires que tingueu l'humor i la paciència d'arribar fins el final d'aquest post...
sapigueu que ja que demà és dia 11 de setembre, vull explicar-vos que quan érem a Berlín, vam fer la nostra manifestació particular i fora de termini de la Diada Nacional en un bus berlinès i per tal que quedés constància aquí en teniu la mostra...




Bona Diada!



dijous, 8 de setembre del 2011

L'instant...

Surto de casa - cames ajudeu-me-  per no quedar-me enganxada a la discussió. Aquestes adolescents que et miren amb cara de rates sàvies i condescendentment et perdonen l'existència, em treuen de polleguera.
I no t'explico com m'enfilo quan la mirada és la de la meva filla i el problema que ens ocupa l'etern desordre que regna a la seva habitació... 
Ja t'ho imagines, no?
Em miro al mirall.
http://www.navalcosp.com/pinacoteca/2009.htm
El llum tènue de l'ascensor amaga algunes imperfeccions però avui em veig bé. Estic bé. Per dins vull dir.
Sento taral·lejar una cançó des d'una veu coneguda i baixo fins el pàrquing.
Què bé, em podré endur el cotxe petit!
Avui, com a mínim, no hauré d'anar en barca amunt i avall, en un d'aquests cotxes familiars esgavellat que sembla un transatlàntic... per a mi sola...
Ens creuem, no m'espera i fa cara de sorpresa i em repassa de dalt a baix, no sense deixar de preguntar-me a on vaig...
Fem un intercanvi de claus i un petó lleuger amb una petita raó que sona poc convincent, me'n vaig cap a la reunió de feina!
Tornaràs a...
Però la porta de l'ascensor ja tancada m'impedeix de sentir el final de la pregunta que ja no tindrà resposta.
De fet, ja n'havíem parlat al matí tot fent un cafè; ja ho sap.


Entén-me, no hi ha res de res. Però em fa patxoca, tu!

Encara, abans d'entrar al cotxe, em trobo la veïna de l'àtic, amb ganes de xerrar, i em deixa anar un Què guapa que estàs! que mira, em fa prémer l'accelerador amb aquella convicció que té una quan li sembla que està d'allò més interessant i se sent bé a la seva pell.

Miro el rellotge... tinc temps... encara podré passar pel Sephora a posar-me unes gotes del meu perfum abans de la cita.

Ai perdó! He dit cita? Volia dir reunió!
De debò, no pensis pas malament... 


Arribo, aparco, surto, camino a pas ràpid sense fixar-me gaire en res i arribo.


És que m'agrada tant aquest perfum!


Però tal i com està el panorama... i de tant car com és, em sembla que aquest recurs el faré servir més d'un i més de dos cops aquesta temporada.
Quina bona olor!
mmmmm...



Surto, passen cinc minuts de l'hora que havíem quedat.
Perfecte!
Arribar massa d'hora no m'agrada gens. Prefereixo que m'esperi uns minuts. Mai no sé quina cara posar palplantada en una cantonada mirant si arriba la persona amb qui he quedat.


No et passa a tu també?

Ja el veig. És allà. a la cantonada.
Camino més a poc a poc.
M'agrada mirar-me'l de lluny, amb aquest posat d'home despistat que tant m'atrau! (això sí, que no s'oblidi del dia del meu aniversari, si de cas, que només sigui el posat despistat, eh?)
No em veu encara, té un llibre a les mans i hi està capficat.
No sé si ho fa per dissimular i ja m'ha vist també. Podria ser.
Somric. Aixeca el cap.

Em sento maca.
La reunió (de feina) promet.
...

Qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència...
Aquest relat ha estat escrit a partir de situacions reals (o no) però que, en tot cas, mai han estat viscudes amb aquesta seqüència que es relata (o si?).


diumenge, 28 d’agost del 2011

bocins de vacances - relax...

I després d'uns dies de relax...

de bons menjars...


de caminades...


de vida contemplativa...

de respirar i gaudir...
i de compartir amb família i amics uns dies de descans ben especials i diferents...
engeguem altre cop els motors amb il·lusió i moltes ganes de viure allò que esdevingui en el nostre dia a dia...

Serà un any ben especial... segur!
Bon curs a tothom!

dissabte, 6 d’agost del 2011

bocins de vacances - noves flors


I què seria un estiu sense noves flors?

Avui: primer dia de les vacances especials*...
Després d'una nit de pica-pica express per poder arribar a l'hora al cinema...
Ens hem llevat de bon matí per assaborir i esprémer les estones de vacances que tenim per endavant...
I què millor que endreçar el petit jardí?

El racó d'aromàtiques i la buguenvíl·lea... a la finestra de la cuina...






Des de l'habitació les floretes variades amb companyia... 


I els vells gessamins que cada estiu floreixen i aromatitzen les càlides nits d'estiu...


* vacances especials = barreja d'estones de vacances amb estones de feina... sense grans desconnexions però ben intenses i viscudes plenament... Què més es pot desitjar?  
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...