m'agrada...
... escriure algunes de les coses que imagino, que sento,
que veig, que oloro, que penso, que toco,
que m'atrauen, que em fan somniar,...
m'agrada compartir algunes de les coses que llegeixo...

dilluns, 21 abril de 2014

Les altres (CL, 1a trobada) - L'altra


(en aquest enllaç trobareu les arrels del CL de les altres)

En general, ens ha agradat molt a totes. 



A mi, potser més i tot que el seu primer. L’he gaudit molt més, potser el primer el vaig llegir a trossos i amb força distància entre ells (no m’hi acabava d’enganxar) i aquest hi he estat enganxada des del primer dia.

Ressaltem com ens agrada l’escriptura de la Marta Rojals, directa, sintètica i plena de força. En una sola frase diu tantes coses! I t’hi sents tan a prop de l’estat d’ànim i de la situació que dibuixa magistralment amb les paraules. M’ha passat en molts paràgrafs, es nota que és dona i parla des d’aquí.

A algunes els hi ha molestat ‘lleugerament’ el desordre de la cronologia en la narració dels fets, l’anar endavant i endarrere, l’ara aquí l’ara allà. A mi m’agrada, trobo que és un recurs que agilitza els fets i que t’enganxa per saber més. També reconec que en alguns paràgrafs havia de tornar enrere a rellegir el què passava, ja que havent canviat l’escenari (que no els personatges) jo ni me n’havia adonat (segurament fruit de l’avidesa en el consum dels fets relatats).

També destaquem que fins gairebé al final del llibre (darreres 50-70 pàgines) no acabes d’entendre la història realment, el fons, el títol, la gràcia de tot plegat. I que si no ho haguéssim comentat entre totes, ens hauríem quedat amb una versió molt més reduïda de la complexitat de la història i de les derivacions i connexions que té amb la nostra pròpia existència i la de tots els mortals (però especialment la de les dones*?).

I totes, en ple, vam coincidir que teníem ganes de fer una segona lectura per, ara que ja sabem com es desplega la trama, poder copsar tots els detalls que, donem per fet, ens han passat per alt.

Avís important:

Si no has llegit el llibre i vols llegir-lo, potser aquest apartat et desvetlla algunes coses que més val que descobreixis llegint-lo. Para de llegir ara i no te’n penediràs, ja tornaràs, si és el cas, a llegir el final d’aquesta entrada un cop fets els deures.
;-)

Anant més de ple a l’argument, coincidim també, en general, que l’altra la duem tots a dins, en diferents formes, evidentment, però totes tenim un alter ego que potser no duem a descobert i que només mostrem en situacions i relacions més íntimes.

També que la història no gira tant al voltant del tema de les addiccions sinó de com ens mostrem als altres, de com ens amaguem a nosaltres mateixes les pròpies, de com expliquem, de com argumentem i justifiquem les nostres mancances amb paraules que puguem sentir i que siguin acceptables per a la resta del món. De com dibuixem el nostre personatge per fer-lo creïble, perquè sigui acceptat i ben vist. I del què es pot amagar a dins, sense cap aparença ni vestigi de l’iceberg que s’amaga sota la capa de la pell.

Per a mi van paral·leles les dues addiccions, a l’home jove i a la beguda. Com si l’autora hagués volgut explicar-nos una a través de l’altra. La que ens explica, la que pot explicar l’Anna, té a veure amb el desig, amb la carn, amb el sexe; la que no ens explica, ni pot explicar és l’altra, la que la consumeix, la que vol oblidar tant si com no, la que la fa comptar, la que la fa buscar tots els recursos possibles per desterrar de la seva ment. Aquesta és la que la pot destruir.

I la figura d’en Nel, l’home, el pare, el protector. I de la necessitat que en té d’ell i alhora la ràbia continguda que sent. I en l’amor que sent per ell. I en el que ell sent per ella.

Per no parlar de la situació punyent de la crisi que els envolta, de la pèrdua de la feina, de la manca d’oportunitats, de la superficialitat i aparença de les relacions que tenen, de les mentides, de les mitges veritats; del què diem als altres i del què ens diem a nosaltres mateixes. I de la soledat de l’Anna, del seu aïllament voluntari del món, per no ser descoberta, per no descobrir-se i enfrontar-se a la seva realitat.

I de tantes altres coses que van donar tema de conversa!

Una lectura molt, molt ben aprofitada.

Normalment, la meva memòria per a recordar de què van els llibres que llegeixo és minsa, sóc incapaç d’explicar un argument al cap d’un temps d’haver-lo llegit, sí a trossets, sí alguns detalls, però no de construir un text prou coherent perquè l’altre se’n pugui fer una idea. En canvi, sóc molt més capaç de recordar com m’han fet sentir, si m’han impactat les històries o no. Què sentia quan els llegia i si em van fer pensar i donar-hi voltes o no. Curiós.
Suposo que si ens dediquem a desgranar tant peça a peça els llibres que anem triant en el club, aquests sí que els podré recordar millor. I més si a sobre, em dedico a escriure’n els comentaris que n’hem fet (quina feinada!).

Bona setmana a totes les persones que heu passat per aquí i heu tingut la paciència de llegir fins el final!

Seguim llegint, escrivint i vivint!


*Ets home? Has llegit el llibre? Què en penses d’aquesta afirmació? Hi estàs d’acord?

dilluns, 14 abril de 2014

Comencem nova aventura!


Inspirades per la peli Conociendo a Jane Austen (the jane austen book club) i per totes les experiències de clubs de lectura propers que coneixem sense haver-hi participat mai, vam decidir, E i M, organitzar el nostre, a mida. 
Vam parlar-ne un dia, vam anar dient com ens agradaria que fos i què ens agradaria viure-hi i vam convidar un grupet de dones properes, amb qui ja compartíem experiència de teatre i altres vivències curioses.
Un cop vam tenir la confirmació d’algunes d’elles de l’interès d’assistir-hi, vam donar voltes a quin seria un bon llibre per començar a llegir i compartir. 

E. va anar a la llibreria i el va veure, i se’l va comprar perquè tenia ganes de llegir-lo, i m’ho va dir. I em va semblar perfecte per començar, jo també el tenia entre els primers de la llista de llibres per llegir i ho vam tenir clar. Aquell seria el primer, no sabíem ben bé si seria el primer de molts o el primer i l’últim, però en realitat aquest futur incert ens era totalment igual. El que comptava és que ja teníem llibre, ja teníem participants, ja teníem data, ja teníem el lloc de la celebració i, el més important, il·lusió per començar la nova aventura.

Som-hi!

No sabia ben bé com m’aniria haver-me de llegir un llibre amb data de caducitat, era una de les pors que tenia (com algunes de les convidades que van declinar la participació per aquest motiu precisament), però sabia que valia la pena provar-ho. Al final, la darrera nit, vaig fer la lectura de les darreres setanta pàgines. Una mica justa, ho sé, però ja havia destinat aquella nit per fer-ho. Va anar bé, el vaig poder acabar.

I a l’endemà, abans de les cinc de la tarda, ja érem totes a lloc, a punt per començar la nostra tertúlia. Això sí, amb una taula replena a vessar de dolceses exquisides per anar acompanyant la conversa i la tarda de primavera que va anar esllanguint a mida que atiàvem el foc de la conversa i anàvem despullant subtilment els personatges del rerefons de la ficció i ens anàvem apropant a nosaltres mateixes, a les nostres vides, als nostres arguments, a les nostres ficcions i realitats properes.

En fi, una tarda de pel·lícula, en viu i en directe.

Ja tenim nous llibres per a la propera trobada (aquest i aquest altre, anem fortes, provarem de fer-ne dos, encara que un té truc...), lloc, repartició de la vianda (vam decidir ser més racionals en aquest aspecte ;-) i noves participants per a convidar. Tot a punt per a la propera!

Ah! I molt important! També tenim nom!
Som el club de les altres, de l’altra. En honor al llibre que ha sigut el protagonista de la primera trobada però també perquè totes vam estar més o menys d’acord (amb matisos) que totes tenim una altra a dins nostre, que no sempre mostrem i que, de vegades, costa d’acceptar que també forma part de nosaltres. Volem també reivindicar l’altra que viu dins nostre, reconeixent-nos-hi (encara que a vegades no ens agradi gaire o no sigui gaire ben vista) i  aprendre a acceptar-la i estimar-la per a poder ser més nosaltres mateixes*.

Tot un èxit, amb ganes de repetir!

Gràcies P, C, R i E. i fins la propera!

Aquí podeu llegir una ressenya de la sessió

I les ressenyes de les trobades que hem anat fent aquí:
                                            Les altres (CL, 1a trobada) - L'altra 

*de collita pròpia, no sé si les meves companyes d’aventura compartiran aquesta darrera reivindicació. Anirem acabant de matisar aquestes paraules en les properes trobades.

diumenge, 9 març de 2014

dies de colors...


tot esperant l'arribada de la primavera que promet esclatar de vida ben aviat...
tingueu bona setmana!

diumenge, 19 gener de 2014

pare...

i és avui, ara, que asseguda en aquest llit desconegut,
prou lluny de tot,
m'atreveixo a pensar en tu...

una cançó de sempre,
m'apropa, lleugerament, per un instant, a la teva essència,
allunyada de fa temps, des de gairebé sempre...

i, potser, t'enyoro,
potser, fins i tot, m'atreveixo a trobar-te a faltar...
sabent que no hi seràs, que no hi podràs ser...

tan lluny, tan de temps,
un sempre que no ha estat mai...
un mai que sempre ha fet ombra...

és ara que, de lluny,
de puntetes,
goso agrair-te tot el que m'has estimat.

gràcies pare

(avui t'ho puc dir de lluny,
potser demà sabré fer-ho a cau d'orella)

dimarts, 31 desembre de 2013

amb els millors desitjos...


de pau...
amor...


i farcit de felicitats petites...
però intenses,
com la vida mateixa...

petons i somriures

imatges d'autoria desconeguda

dimecres, 4 desembre de 2013

de dol...


L'espera

T'espero i sé que vindràs.
Se'm fa l'hora cançonera,
que qui espera desespera!
Enyoro el jou del teu braç
on el meu cos troba força,
que sóc la flor que es colltorça
si es queda sola en el vas.
Em cal aquell entramat
de llaços i serpentines
que només tu saps amb quines 
arts tan dolces has trenat.

Sento que vindràs aviat.
Vull desfer-me de neguit, 
i que tu no trobis noses
que em floreixen dins el pit.

Joana Raspall
(De Llum i gira-sols. Barcelona: Columna, 1994)

Gràcies Joana!
Petons allà on siguis...

diumenge, 20 octubre de 2013

Raons de pes...

De vegades no hi ha una sola raó que ens impulsa a fer les coses, n’hi ha moltes, sovint petites, gairebé insignificants, però que juntes ens acaben fent decidir per entrar en acció. 
Avui m’ha passat. 
Si algú em pregunta el perquè no li ho sabria dir, només sé que moltes petites raons m’han convençut.
No ho tenia previst. 
Ha estat una acció imprevista, del tot. Però tot i així, sense gaire (gens?) resistències.
______________________________________________________
He arribat d’hora a l’estació, amb temps suficient per a passar per la botiga i comprar un candau per a la maleta (això mereix un apunt especial, ja el faré) i donar una volta pels expositors de llibres ben aliniats i en espera.

Llegia els títols, alguns coneguts, d’altres best-sellers que esperaven la compra d’àvids lectors, d’altres que esperen a la meva llista personal per ser llegits,... de tot una mica. 
A punt per satisfer (gairebé) tots els gustos d'última hora dels viatgers lectors. 

I aquest, precisament, m’ha cridat l’atenció.
Perquè? 
No hi ha una raó de pes... i si hagués estat en un moment raonable i de prou criteri literari segurament no me l’hagués comprat. Però m’ha fet gràcia (els editors i responsables de marketing, ja saben com fer-ho per a vendre... i m’he deixat seduir per raons ben poc literàries, que de tant en tant, també ve de gust...)
I sí, l’he triat perquè m’ha cridat l’atenció que A.M. Matute digués que feia temps que no es divertia tant llegint un llibre, que fos de color rosa, potser per què és la desena edició, per què la finestra de la portada m’ha encantat (les fotos i dibuixos de finestres són una debilitat), o per què les flors també hi són presents (una altra feblesa personal, el sentir-me captivada per les flors, com més petites millor), potser pel títol, per la llibreta que regalaven (amb un títol molt suggerent: les coses que em fan feliç...), o per la contraportada...
Per tot això, l’he triat avui. 

És possible que hagi estat un atac de feblesa, potser de voler descarregar cabòries amb literatura senzilla però alhora entretinguda... 
o potser perquè havia d’agafar un tren i tenia cinc hores per davant... 
o potser perquè el necessitava perquè m'inspirés una idea per a fer un regal...
o per...
o per què avui, simplement, m’ha vingut de gust el color rosa...
;-)
Vés a saber... el fet és que el tinc aquí i ja l'he començat...

Quan me l’hagi llegit, us dic el què.


Bona setmana a tothom!

dissabte, 28 setembre de 2013

Per tots...

 Per una educació pública i de qualitat...


Escoltar, dialogar, consensuar,... prendre acords assemblearis... decidir democràticament...
Es pot dir més alt, però no més clar...


 Si encara tens dubtes... algunes respostes...
Ja els has donat un cop de mà?

Sense res més a dir...
queda molt per fer, ells ja han engegat el camí...
ànims companys, el nostre suport és amb vosaltres...
demà lluirem samarretes verdes...

Som-hi? Véns?

dissabte, 14 setembre de 2013

Va de llibres... o de tardes literàries delicioses...

Ahir vaig passar la tarda a la Setmana, la del llibre en català, sí. Feia temps que no l’havia pogut gaudir d’aquesta manera, amb una tarda per davant, sense presses, sense cap més pretensió que olorar i sentir la vibració de les lletres, de les paraules allà recollides, entre fulls de papers.
El fet de poder compartir la tarda amb amics i autors coneguts m’engrescava d’allò més. Arribats quan el sol encara es feia notar i una lleugera brisa alleugeria la força dels seus rajos, vam aturar-nos a la primera presentació de la tarda. En Deric, amb el seu Lladre de paraules ens va regalar el primer tastet de literatura carregat d’aventures i d’espais prou coneguts de Girona i Salt.

Primera presentació i primera dedicatòria de la tarda...

Un llibre pel jovent de casa que esperem que els endinsi en la lectura i se’ls emporti a indrets màgics i fantàstics on descobrir el plaer d’imaginar les paraules i atrevir-se a viure en la pròpia pell tot el què els protagonistes els proposin.

Saludat l’autor i amb el llibre ja signat a la bossa, la segona parada es produeix a la plaça de les paraules on assistim a la presentació de La nit als armaris, de la Raquel Picolo. Una altra proposta literària que ens endinsa en altres móns més fràgils, més subtils i alhora més profunds. Una conversa amb la ficció, les arrels, la confrontació de dos móns aparentment oposats però que finalment, es toquen per les puntes. Parlen de bellesa i vellesa, del món rural i l’urbà, d’arrels pallareses, de Cerbi i de la vida i la mort, del desert en contrast amb l’exuberància del paisatge i de la riquesa lèxica pallaresa que l’autora usa en els seus contes. Contes on es parla del tot i del res, que van de l’anècdota a la profunditat i arriben a l’essència de la vida mateixa, al moll de l’os. I tot tan ben trenat, tan ben lligat que cada un d’ells es converteix en una petita joia que cal assaborir lentament i amb calma per a poder copsar tots els detalls que tan delicadament es despleguen en cada línia, en cada frase, en cada paràgraf.

S’acaba l’acte i, curosament, ens despengem de nou cap a la realitat de la que havíem fugit per breus instants. Els aplaudiments ens acaben de situar de nou de peus a terra i demanem a l’autora ens signi la seva obra d’art.

Segona presentació i segona dedicatòria de la tarda...

Seguim enllà. El brogit de gent i de presentacions aquí i allà ens segueixen acompanyant. Entremig d’amants de lletres i amics dels llibres, un riu elegant de personatges, talment extrets d’un reportatge a tot color d’una publicació de premsa groga, fan cap a la catedral. Criden l’atenció els seus vestits brillants, vaporosos, elegants.
I així, sense programació ni preavís, comença un esquetx teatral improvisat.
Un bon escenari, les escales. La representació, el ball cerimoniós de salutacions dels convidats al casori. El públic, entre expectant i curiós fa pinya, a peu d’escala, per admirar (i envejar alhora) tant de glamour enmig de l’univers de paraules que té lloc uns metres més enllà. Quan finalment, arriba la núvia, els figurants piquen de mans contents, de bona gana. La nouvinguda a escena, amb un somriure postís i algun que altre entrebanc que fa mantenir la respiració a més d’un, arriba al cim, al capdamunt de les escales. S’acaba l’espectacle. El públic es dispersa i em torno a endinsar en l’altre món, el real, el de les paraules i de la imaginació que tant em captiva.
Ara, en Màrius Serra, fa una presentació del seu nou llibre. M’aturo a escoltar-lo, embadaleix amb les paraules, atrapa l’atenció sense cap concessió. Comunica. Ens fa riure, participar. Ens convida a opinar, a imaginar i jugar entre la realitat i la ficció amb tal destresa que quasi se’m passa la darrera presentació a la que tenia previst assistir.
A pas ràpid i arribades al nou escenari, el de les parelles lingüístiques, trobem que s’inicia l’últim acte de la tarda de la meva agenda. Origen Tambakunda, pren vida amb paraules de l’autora i del protagonista de la novel·la. La Mariona Masferrer i en Samba. Hem d’afinar l’orella d’allò més. La seva veu es perd enmig de la remor dels altres espais, de les altres paraules que surten dels llibres, que reciten poemes, que cerquen noves orelles, nous oïdors, àvids lectors.
Em quedo amb la meravellosa resposta d’en Samba a la Mariona quan expliquen el viatge que va fer l’escriptora al Senegal per a poder veure el que Samba li havia descrit.

Mariona: Què vols què et porti del Senegal?
Samba: L’àvia.

Contundent.
Rotunda.
Una onada m’arbora la pell. Ho reconec, em sorprèn dolçament aquesta senzillesa inqüestionable resumida en dues paraules: l’àvia.
Bella resposta, que amaga a crits aquest desig tan profund de l’enyor viscut i alhora d’estimació sincera. 
Em captiva el somriure franc i honest d’en Samba i la complicitat que respiren autora i protagonista. Compro el llibre.

Tercera presentació i dues dedicatòries més...

La de l’autora i la del protagonista. Enceto la lectura en el breu viatge en metro que em retorna a la realitat. 
Divendres vespre. 
Torno a casa amb les emocions en dansa i amb bona literatura per assaborir suau i intensament.
Somric i dono la benvinguda al cap de setmana.

dilluns, 9 setembre de 2013

Vull ser lliure!

Donem-nos les mans!
Enllacem blogs!
Fem pinya, mirant cap el mar, somniant quin futur volem per a la nostra estimada terra.




Volem ser lliures ara!



I ho aconseguirem 
sempre que la nostra Via sigui 
un camí de Pau i de solidaritat, 
una Via en terra d'acollida i de diàleg entre les persones.


Ara podem canviar coses, 
només depèn de nosaltres i de la nostra fermesa i determinació en triar com volem ser.


Vull ser lliure!

Aquest és un blog enllaçat per la Independència amb l'ESPAI DE GALIONAR

diumenge, 1 setembre de 2013

Perfum d'estiu...



Escampo el perfum del gessamí
damunt el cos estimat,
cercant l'aroma de la carícia suau,
del temps viscut
en el bes etern de l'estiu.

dilluns, 26 agost de 2013

Celebrant Santornemi

Avui tocava, sí.

Qui més qui menys un dia o altre ha de celebrar el sant que, generalment, produeix més aversió: Santornemi; sobretot quan toca celebrar-lo després d'un període més o menys llarg (en el meu cas, tres setmanes). Reconec que aquest any (a diferència d'altres més joiosos i motivats, per exemple aquest) en tenia ben poques ganes de celebrar res que no fos el final de la jornada, però com que no em tocava més remei, he mirat de fer bona cara i prendre-m'ho amb calma i bon humor.
Per sort, el dia m'ha fet costat i la fresqueta ha fet més lleuger el pas de les hores davant de la pantalla.

Així que, malgrat la mandreta que feia començar a treballar avui, no ens queixarem de res i mirarem de viure el present amb els ulls ben oberts i la mirada neta, sense entrebancs ni prejudicis ni estretors... només amb el filtre de l'amor.

Han estat dies en què hi ha hagut de tot, és clar! però el més important de tot és l'esforç fet per mirar diferent i aprendre a interpretar i veure la vida des d'una nova perspectiva. De mirar endins i escoltar atentament què hi passa, d'entendre que tot el què vivim és perquè ho decidim viure en la forma que imaginem cadascú de nosaltres i que els entrebancs que trobem en el dia a dia són només conseqüències de la manera que interpretem els fets... Dies de deixar-se sorprendre positivament amb alguns miracles inesperats fruit d'aquest canvi de perspectiva, de mirada, i d'adonar-se també de la molta feina que tenim per davant encara... (us deixo aquí un tastet d'això de què parlo, per si voleu saber-ne més).

Dies de relax, de vacances, de somriure, de màgia... amb aquell estat mental que, per poc que pugui, procuraré mantenir durant tots els moments de la resta de l'any. Per mantenir ben viu l'esperit i les ganes de viure intensament tot el que cada instant de vida em regali.


Feliç Santornemi a tots!

diumenge, 21 abril de 2013

Diu que els crancs...















tenim la lluna a favor...
sempre????

Sense dubte,
perquè la lluna m'ho diu, 
avui provaré sort amb l'amor.

I vindré...
Amb un petó desbocat i el gest de saber que serà ben rebut.

Què et sembla si et convido a sopar?

(amb aquella confiança que dóna saber que l'horòscop avui diu la veritat...)

I dormiré al teu costat...
No ho saps,
però avui dormiré amb tu.


He escoltat aquesta cançó centenars (milers?) de vegades... 
m'encanta... 
potser perquè sóc cranc...
i em pregunto si en Joan també ho deu ser... 
Ja ho sé, no té perquè... però... i si ho fos? 
Algú ho sap?  
#dubtesexistencials
;-)

dimarts, 9 abril de 2013

Com un cargol... (o la crònica d'un passeig de vacances)

M'endinso en tu...


Et respiro...


I em deixo omplir per l'aroma dels teus camins... 


la vida se m'infiltra en imatges conegudes...
i em quedo amb ganes de seguir-te descobrint...


Set d'entretenir-m'hi amb tu, en tu.
...potser algun altre dia...
podré seguir el fil de les teves petjades
i retrobar els somriures que fa temps van quedar colgats de flors i primavera

dimecres, 27 març de 2013

traient el nas...

poc a poc...
sense presses...
surto d'una letàrgia que m'ha mantingut en silenci...


amb els primers raigs de sol d'aquesta primavera que acabem d'estrenar...
goso treure el nas...
i respirar...
i tornar-me a omplir les butxaques de somriures ...
i gaudir de les millors companyies...
d'amistats petites que es van fent grans...
d'estimacions profundes...
i me n'adono que em costa encara deixar les coses que ja no em calen, sense recances...
i renovo forces per seguir enfilant amunt el camí de la vida...


i em quedo embadalida... amb tanta bellesa de flors insignificants... 
m'agrada com s'escampen per ací i per allà, en qualsevol revolt del meu camí, 
formant part dels meus paisatges quotidians...
senzilles, planeres, gens sofisticades i alhora tan sinceres i generoses...
omplint les vores dels camins, per acompanayar-me sempre, sigui on sigui...
faci el que faci...


han passat moltes coses aquest hivern...
i no he sabut com contar-vos-les, 
ni com traduir-les en paraules planeres, 
i com que les paraules no venien, 
he deixat que emmudissin i s'han anat quedant escampades per aquests camins... 
i ahir me'n vaig adonar que havien florit!

Benvigudes de nou paraules tendres!

dissabte, 19 gener de 2013

Jo mai mai...

Estimats Reis d'Orient,
fa dies que penso en vosaltres...
i en com podria agrair-vos tantes coses... de tants anys...

Avui, un regal petit que s'ha anat fent gran,
m'ha encoratjat a escriure-us.

Un regal inesperat,
misteriós,
un regal sorpresa...
mig amagat entre altres paquets més grans, embolicats amb papers de colorins...

Un paquet petit,
amb un paper discret, poca cosa... un CD.

Música que aquests darrers dies m'ha fet somriure...
lletres en les que em reconec i endevino properes, humanes, humils, sinceres,...
paraules amb vida, quotidianes, melangioses, vitals...
que a voltes ploren, riuen i esternuden.

Versos que criden i tremolen.
Honestos,
optimistes i amb un deix de desencís també.

Lletres que travessen la pell i nien als dins,
sense poder evitar-ho,
de fet, sense voler fer-ho.
Música que m'abraça...
que m'acompanya, m'omple i va creixent...

I així, d'un regal petit petit... insignificant, poca cosa..
avui tinc un gran regal, un regal immens que em retorna al dia de reis.
I em recorda que quan el vaig desembolicar no vaig ser gens capaç d'imaginar tot el què duia dins...
i que tampoc vaig saber agrair prou...
per petit que fos...
ha estat un gran regal!

Un gran descobriment que em té ben encisada...



Jo mai mai...
havia imaginat que em regalaries tants somriures,
Jo mai mai ...
hauria imaginat que seria tan feliç al teu costat.

GRÀCIES!


dissabte, 29 desembre de 2012

tens un desig?

desitjos, projectes, somnis, il·lusions,...
paraules que aquests dies són a les converses quotidianes...
toca fer balanç,
valorar si ha estat un bon o mal any...
i plantejar-se nous reptes per al 13.

Personalment, no m'agrada gens fer balanços,
ni jutjar els fets en positiu o en negatiu i anar acumulant-los en els platerets de cap balança...



Sóc de les que penso que no hi ha coses bones ni dolentes,
sinó que sovint és l'actitud amb què ens enfrontem al què vivim i, per tant, no és tant el què sinó el com.
(com diu un bon amic estimat, només la mort és definitiva, la resta sempre té solució...)

Com decidim viure,
com decidim enfocar els esdeveniments i els fets de cada dia...
Com donem la volta al què, d'entrada, ens podria semblar un daltabaix...
Com intentem veure els fets des de diferents punts de vista i trobar-ne la millor versió...
Com ens ho fem per somriure, tot i que les coses no sempre surtin com havíem imaginat...


I no, no parlo de conformisme,
ni d'autoenganys,
ni de ser innocent,
ni de pintar les coses de color de rosa,
ni de... res de tot això!



Parlo de tenir la mirada oberta,
de ser flexible i no tancar-nos en les versions oficials del què està bé fer, sentir o pensar,
de saber trobar el positiu que pot haver-hi en qualsevol fet,
parlo de saber posar-me en el lloc dels altres...
de ser capaç d'escoltar totes les versions (tot i que de vegades... segons quines... em costa molt!)
de seguir sent tossuda i perseverant amb el què em proposi, sigui el què sigui...
de no deixar que m'envaeixi la mandra, la por, la desesperança, el desencís,...
parlo de conservar l'actitud...
l'actitud de ser feliç, l'actitud d'estimar, l'actitud de no esperar que les coses passin sense més...
l'actitud de fer que les coses que vull, passin...
sense excuses... sense culpar els altres...
perquè la responsabilitat és meva...
del què he fet i el què no.. per aconseguir-ho...
de si hi he treballat de debò o no tant...
perquè tinc el convenciment, la certesa que només es faran realitat aquells somnis, desitjos, projectes, il·lusions,
que, per impossibles que semblin, me'ls cregui (de debò) i pugui construir-los cada dia...
pas a pas...
amb la constància que es mereixen...
i, si no, és que no són prou de veritat, prou intensos,
que, tot i semblar-m'ho, no me'ls creia sincerament...
que no hi he esmerçat tot el meu impuls, tota la meva energia, tots els meus esforços...
que no els he prioritzat prou,
sempre, tot, és una qüestió de prioritats en aquesta vida...
i, per això, segur que no mereixien la pena...

Desitjo, doncs, per aquest any que estrenem d'aquí res, seguir conservant i millorant l'actitud per assolir els somnis, per millorar el dia a dia i poder oferir el millor de mi, del que sóc, als qui estimo, als qui conec i també, aportant el meu petit gra de sorra a construir també aquest nou país que volem.

Si en teniu i voleu, us convido a deixar els vostres desitjos pel 2013...
la millor manera de començar a construir la realitat que volem, passa per verbalitzar-la i fer-la present en forma de paraules...
Si voleu participar, aquest any també farem el ritual dels globus de cap d'any i escriuré els vostres desitjos per tal que, amb aquest inici d'any, siguem capaços de convertir els somnis que semblen impossibles en realitats possibles...




Us desitjo una bona entrada d'any... 
i que les campanades siguin de nou el tret de sortida per renovar la nostra actitud per assolir reptes cada cop més alts i més complexes, amb l'actitud constructiva dels què confiem que els esforços individuals sumen en els projectes col·lectius i poden dur-nos allà on vulguem i decidim...

Una abraçada a totes i tots!

(imatges d'Internet)

dissabte, 8 desembre de 2012

Instants de tota una vida...

I era ahir,
que deixàvem el fred intens a les portes del somni
i nus i abraçats,
entre mirades brillants i escalfor de pells,
acotxant-nos entre paraules suaus,
gaudíem la intensitat de l'abraçada.

 Ewelina Ladzinska


Fosos,
en el desig de ser i d'estimar-nos...

I avui,
que la distància és gran i l'enyor intens,
omplim de somriures el record i seguim alenant la vida...

I serà demà,
quan retrobarem l'instant de ser.

I així, de colors i traços tendres,
anirem dibuixant les nostres nits...
i escrivint els nostres dies...
inventant noves vides.




dissabte, 27 octubre de 2012

tardor endins...

Aprenc a caminar entre les engrunes d'un vell castell que un dia,
temps enllà, resplendia colors de prínceps i princeses, de fades i follets.

Cerco, entre les ombres d'avui, els llums que s'encenen en el meu camí.

Cullo amb suavitat uns bocins de somnis escampats en catifes d'altres tardors i
m'omplo les butxaques dels cels oblidats en els racons.

Així, tossudament, com una formigueta omple el seu cau,
vaig brodant de somriures el meu abric per alleugerir l'hivern que ja és a tocar,
sento el fred que s'acosta i em fa por quedar-me sense cuirassa.

Mentre, plou per dins.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...