m'agrada...
... escriure algunes de les coses que imagino, que sento,
que veig, que oloro, que penso, que toco,
que m'atrauen, que em fan somniar,...
m'agrada compartir algunes de les coses que llegeixo...

diumenge, 14 d’agost de 2016

Un abril prodigiós

Una lectura d'estiu molt refrescant i plàcida, d'aquelles que et deixa un bon gust de boca.
Però alhora, com qui no vol la cosa, amb suavitat, l'autora dibuixa un escenari ideal per deixar anar idees que fan pensar, que retraten de ple a les protagonistes i les fan adonar-se de les pròpies quotidianitats (diguem-ne, lligams adquirits) i creences (de vegades rígides i poc flexibles) de manera que, el propi espai (el castell) i el desplaçament (el viatge), les situa en un angle força diferent a l'habitual. Poc a poc, les quatre dones, van evolucionant per arribar a llocs, desconeguts de si mateixes, completament diferents als inicials i, en algunes d'elles, ben oposats als esperats d'entrada.

Sincerament, ara mateix marxaria a San Salvatore, potser... potser no, segur, no em deixaria indiferent.
Bona lectura!


Un petit tast...

No li procurava plaer superar les altres dones; no tenia cap interès a aconseguir uns homes tan pesats com elles. De què li servien els homes quan en tenia tants? Cap d'ells no li parlava de res sinó d'amor, i que ximple i esgotadora era aquesta conversa a la llarga. Era com si a una persona sana amb una gana normal li donessin només sucre per menjar. Amor, amor... la sola paraula li feia venir ganes de bufetejar algú. "Per què t'hauria d'estimar? Per què?" Preguntava sorpresa de vegades quan algú intentava -sempre hi havia algú que ho intentava- declarar-se-li. Però mai no va rebre una resposta real, només incoherències.
______________________

- I de la manca d'afecte familiar - va dir la senyora Wilkins: quanta llum projectava sobre la vida a casa seva i sobre el seu caràcter veritable!
- Això no em sembla que pugui ser tan dolent - va dir Lady Caroline -. A mi m'agradaria, tindria més espai.
- Oh no, no, és horrible - es va lamentar la senyora Wilkins-. És com si anessis despullada.
- Doncs a mi m'agrada - va dir Lady Caroline.
- Francament...- va dir la senyora Fisher.
- És una sensació divina, treure-s'ho tot - va dir Lady Caroline, que només parlava amb la senyora Wilkins i no prestava atenció a les altres dues.
- Oh, però no portar res quan fa un vent virulent i saber que mai no tindràs res per posar-te i t'aniràs refredant i refredant fins que et moris... això és el que et passa quan vius amb algú que no t'estima.
_____________________

La Rose es va mossegar el llavi. Es va enrojolar, va empal·lidir. Tant de bo la Lotty callés, va pensar. estava molt bé que de cop s'hagués convertit en una santa i volgués estimar tothom, però calia que tingués tan poc tacte? La Rose tenia la sensació que li estava posant sal a totes les ferides. Tant de bo callés, la Lotty...
_____________________

Havent-hi molts dormitoris i prou servents no hi havia cap raó perquè haguessin de compartir el mateix, com feien a la seva caseta de Londres amb dos servents. No s'havia de posar a prova l'amor, ni tan sols l'amor universal, la mena d'amor de què se sentia inundada. Es necessitava molta paciència i abnegació per aconseguir un somni conjugal harmònic. També calia placidesa, i una fe a prova de tot. Estava segura que en M li agradaria molt més, i no el molestaria tant, si no s'haguessin de tancar plegats a la nit, si al matí poguessin reunir-se amb l'afecte alegre d'uns amics entre els quals no hi havia cap ombra de diferència sobre la finestra ni l'ocupació del bany, o petits ressentiments ofegats per alguna cosa que algun d'ells li hagués semblat injusta. Li semblava que la seva felicitat, i la seva capacitat de ser amiga d'algú, era el resultat de la nova llibertat i de la pau que comportava. Tindria aquella sensació de llibertat, aquella pau, després d'una nit tancada a la mateixa habitació que en M? Seria capaç al matí de sentir-se plena, com s'hi sentia en aquell moment, de res més que d'amabilitat amorosa? Al cap i a la fi,, no feia gaire temps que era al paradís. Potser no s'hi havia estat prou temps per assolir una fiabilitat duradora. I aquell mateix matí, quina joia extraordinària havia sentit de trobar-se tota sola en despertar-se i poder estirar la roba de llit cap a la banda que volia.
__________________________

Durant anys s'havia esmerçat a no tenir res per pensar. La programació de la seva vida dedicada a (...) havia impedit que records i desitjos la importunessin.
________________________

Que bonic que era. I de què servia que fos tan bonic sense ningú a la vora, ningú amb qui volgués estar, ningú (...), a qui poder-li dir: "Mira". I com ,li agradaria poder dir: "Mira, amor meu"? Sí, diria amor meu, i la dolçor de les paraules, dient-les a algú que l'estimés, la faria feliç.
________________________ 

I com més la tractava ell com si realment fos encantadora, més expansiva es tornava la Lotty i més agradable es tornava ell al seu torn, o sigui que era com un cercle, no viciós sinó altament virtuós.
________________________

S'ha de continuar evolucionant (evidentment amb dignitat), per molt vell que siguis. No tenia res contra l'evolució, contra la maduresa contínua, perquè mentre vivim no estem morts - òbviament, va pensar la senyora F -, i l'evolució, el canvi, la maduresa eren la vida
________________________


dilluns, 7 de desembre de 2015

También esto pasará

También esto pasará
Milena Busquets
Ed. Anagrama
176 pàgines

Llegit el març de 2014.

Entretingut, fàcil de llegir.
Ideal: lectura d'estiu.
En els temps que corren, també apta per a una tarda de diumenge mandrosa, de sofà i manta.
Es deixa llegir i et fa passar una bona estona, sense més pretensions. No té més, ni menys.
Cada dos per tres deixa anar algunes frases que em fan pensar, reflexions que s'apropen a coses que podria subscriure fàcilment, sense discutir gaire. Tot i que ella, la Milena, ho passa per un sedàs de vida frívola i despreocupada, infantil en versió irresponsable i esbojarrada, que tira enrere. D'aquí, segurament neixen els convençuts detractors de la història que ens conta. Però ella, les deixa anar, així, tan fresca... i tan natural, sense despentinar-se (o ben despentinada, segons com es miri potser li és més escaient).
No serà que la protagonista diu i fa algunes coses que no són políticament massa correctes?
Algunes de les seves reflexions, venen carregades de raó, i per molt que vagin contracorrent i generin cert rebuig, m'agraden. I me les subratllo. I us en transcric algunes, per fer-vos un tastet.

Conèixer l'autora i sentir-la parlar, en petit comitè, i descobrir que no és ben bé la protagonista de la història, tot i que sí que ho és.
Milena o Blanca.
Blanca i Milena.
Ficció o realitat. Realitat i ficció.
Autoficció, la novel·la està servida.


Pero creo que me querías, ni mucho, ni poco, me querías y punto. Siempre he pensado que los que dicen "te quiero mucho", en realidad te quieren poco, o tal vez añaden el "mucho", que en este caso significa "poco", por timidez o por miedo a la contundencia de "te quiero", que es la única manera de decir "te quiero". El "mucho" hace que el te quiero se convierta en algo apto para todos los públicos, cuando, en realidad, casi nunca lo es.
____________________
Durante un tiempo, el cuerpo de Óscar fue mi única casa, el único lugar del mundo. Luego tuvimos un hijo. Luego nos conocimos.
____________________
Una de las mejores maneras de descubrir los rincones secretos de tu propia ciudad, no los románticamente secretos, los de verdad improbables, es enamorándote de un hombre casado. Sólo así se explica que estemos en Badalona, creo que es Badalona, tomando unas croquetas infectas, que nos parecen buenísimas, en un bar inmundo, que nos parece el más maravilloso del planeta, y al que nos prometemos volver pronto, tan contentos y mundanos como si estuviésemos en el Ritz.
___________________
Lo contrario de la muerte no es la vida, es el sexo.
___________________
Me duelen todos los caminos recorridos con mi madre, la muerte tan cabrona nos expulsa de todas partes.
___________________
Conseguir sexo es relativamente fácil, conseguir que alguien te abrace durante toda la noche es otra historia, y ni siquiera eso garantiza un sueño plácido; hay hombres incomodísimos.
____________________
... recomponer una relación que ya hacía tiempo que había substituido el sexo, la curiosidad y la admiración por el confort, el compañerismo y los hijos. (...) -la mayoría de los amores o duran dos meses o duran toda la vida- (...) No hay marcha atrás en una historia de amor, una relación es siempre una carretera de sentido único.
_____________________
Pero tal vez la nuestra ya ha dado todas las vueltas que podía dar y la rueda de la ruleta se ha detenido por última vez, de nuevo, en un número perdedor. Y ya estamos absolutamente arruinados.
_____________________
Afortunadamente, los celos caducan, primero pienso mientras apoyo el hatillo de cubitos de hielo contra mi ojo derecho. El amor no, al menos en mi caso. Sigo queriendo a toda la gente a la que un día quise, no puedo evitar ver, a través de todas las deserciones y de la mayoría de las deslealtades propias y ajenas, a la pesona, prístina y clara, de antes de que todo se convirtiera en ceniza. Con cierta heroicidad estúpida, no reniego de ninguno de mis amores ni de ninguna de mis heridas. 
Sería como renegar de mí misma.
_______________________
Me dejo hacer, sensible y atenta, al acecho de ese momento en el que perderé el equilibrio y el calor de mi vientre se propagará como una explosión por todo mi cuerpo. Se corre en un minuto y medio, como un bebé, suave y mansamente, incapaz de llevarme con él hasta la otra orilla, y pasa los diez siguientes, que, dada, la falta de tiempo, hubiese podido hacer algo más útil, disculpándose.


diumenge, 13 de setembre de 2015

Algú com tu

Premi Ramon Llull 2015
Xavier Bosch
Col·lecció Ramon Llull
352 pàgines










Una història d'amor, bonica, tendra, intensa, amb grans dosis de desig, però no tan carnal (que també), sinó de desig de viure allò diferent, allò que ni ens atrevim quasi a somniar. Una història dins de la nostra pròpia història, un parèntesi per revifar, agafar aire i seguir fent la nostra vida. Com si res.

Qui es resisitiria a viure quatre dies com aquells, en el marc incomparable de París?
Jo no, us ho asseguro.

I millor si fos de tant en tant, quatre dies sabàtics. Per desconnectar de tot i de tothom, també de nosaltres mateixes (?). I ser una altra, ser qui volem ser, no qui ens han dit que hem de ser.
Marxar lluny i viure allò que (també) tenim ganes, allò que se'ns presenta, sense remordiments, sense explicacions, amb llibertat absoluta. O almenys amb la que fóssim capaces de concedir-nos.
Bé, de fet, ja és això el que fem quan sortim, viatgem, llegim (també llegint?), organitzem 'escapades',... no?
Fugir d'alguna manera, lluny, posar distància a la quotidianitat, evitar l'avorriment, viure coses diferents... tot ben lícit, clar que sí!
I per què no, doncs, enlloc de fugir a un lloc, fugir cap a una persona?
O cap a una ciutat?
I aixoplugar-s'hi i respirar noves fragàncies...
Per què no?

I heus aquí la història, tendra, dolça, somniadora, real i possible. Tan possible com ganes de viure-la se'n tinguin.

Una lectura amena, que t'atrapa i que et cruspeixes àvidament en un diumenge lent i mandrós, diumenge postvacances amb breus pinzellades de tardor als arbres i xafogor d'estiu encara, un còctel estrany, melangiós... amarat de nostàlgies viscudes.
__________________
I aquí us deixo retalls sucocos, frases que em fan pensar, que m'han cridat l'atenció i que donarien peu a llargues converses... 

- Deia que a vegades, potser, a la vida, t'has d'allunyar dels carrers per on passes sempre per adonar-te que hi ha altres camins que val la pena explorar.
...
- Encara que no sàpigues on et duran.
_____

No van comptar les passes. Haurien pogut comptar els batecs
____

La clau és la il·lusió que l'amor existeix.
____

Hi ha dècades en què no passa res i hi ha setmanes en què passen dècades. I aquesta és la nostra. (Lenin)
_____

Jo, francament, espero viure en tu molt més temps que tot això. Igual que tu ho faràs en mi. Encara que no ens parlem o que no ens vegem, ens tindrem. Sempre. Sense peròs. Ens tindrem. Aquesta és la veritat més absoluta que he escrit en aquesta carta...
____

M'han quedat tantes coses per dir... Per què sempre esperem tant a dir-les? Per què vivim retenint paraules i sentiments? Per què mai ens adonem que s'està fent tard?
____

Pensa que la infidelitat a l'altre és un retorn a la fidelitat a un mateix. No hi ha res de dolent a retrobar-se amb els propis sentiments.
____

Schubert volia compondre cançons d'amor i li sortien tristes.
____

Heu confós l'amor amb les comedietes romàntiques americanes. L'amor no és una pel·lícula de la Meg Ryan.
____

Si vols ser estimat, estima. L'amor existeix. L'amor existeix però s'ha d'anar a totes. A totes!
____

...la felicitat l'has de desitjar i te l'has de treballar. Dóna't una oportunitat per estimar. Deixa que l'amor et trasbalsi. Em sents?
___

divendres, 28 d’agost de 2015

Singlot

#vidareciclada

Feia pocs dies que havíem arribat al càmping. Amb la roulotte ja instal·lada, tot feia olor d’estiu a Cambrils.

Com sempre, els primers dies no ens allunyàvem massa de la nostra parcel·la. Encara no coneixíem a ningú i ens feia, a mi sobretot, una mica de basarda traspassar els límits de seguretat.

Jo, per això, tenia sort (o almenys això és el què em pensava). Sort perquè podia jugar amb la meva germana sense cap problema i així no m’avorria. Amb el meu germà no, que era massa petit encara, però amb l’O sí.


A mida que avançava l'estiu i anaven passant els dies, ampliàvem fronteres i cada cop ens atrevíem més a campar soles amunt i avall. Això sí, la mare sempre ens deia que havíem d’anar juntes i que jo, com que era la gran, m’havia de cuidar de la meva germana, que em tocava fer-ho. I jo, com sempre, tan assenyada, feia cas.

De primer m’agradava tenir aquell encàrrec. No em venia pas de nou, em feia sentir gran i, en certa manera, important. Però al cap d’uns dies, quan els camins ja eren prou familiars i havíem fet una ‘colleta’ de joc de nens i nenes d’edats similars, la veritat és que dur-la sempre enganxada se’m feia una mica més feixuc -vet aquí la no-sort-. Amb quatre anys menys que jo, limitava una mica els meus moviments, (no podia anar al meu aire, vaja) i poques vegades aconseguia lliurar-me’n. Sempre, encara que intentés marxar sense fer gaire fressa, acabava venint darrere meu demanant-me que l’esperés i que no la fes córrer. I seguidament em recordava el mandat de la mare, que havia de complir dia si dia també.

Si llavors hagués sabut com fer-ho per aprendre a desobeir... però no, no en vaig pas aprendre. Encara havien de passar uns quants anys i molt d'esforç per poder-ho fer.

I ja em veus a mi, agafant-la de la mà i anant a voltar juntes. 

I en aquests passejos inicials, totes dues germanes de bracet. I en això que la petita, l’O, començava a tenir singlot. Gairebé cada dia tenia un episodi virulent de singlotades (o almenys aquest és el record que en tinc). Però no era un singlot discret, no. Era d’aquells que feia girar tothom. Com podia ser que d’un cos tan petit de 4 anys, sortissin singlotades tan escandaloses? Feia tombar el cap, sí.

I ja em veus a mi, tímida com era, morta de vergonya, de notar com tothom ens mirava. I fent-li mil cares i ganyotes perquè aguantés la respiració i així s’empassés la resta de singlots fins arribar a ca nostra. I just quan semblava que ja estava, que l’atac havia remès, just obrir la boca per agafar aire abans d’ofegar-se i... tornar a exhalar un singlot encara més fort que els anteriors, com si se n’haguessin acumulat uns quants i tots de cop sortissin amb més força encara, amb més empenta.

I aquí va començar la meva especialitat de l'estiu: trobar maneres per fer-li passar el singlot instantàniament. 

Que si agafar-la per sorpresa i fer-li un ensurt. Vàries vegades. Res. Cap efecte.

Que si tornar ràpidament cap a casa i fer-li beure un got d’aigua amb sucre, ben carregat d'una dolçor espessa imbevible. I ella queixant-se i jo, inflexible. - O beus, o marxo sola. I ella, obedient també, beure’s aquell xarop fastigós. I el singlot seguir sanglotant. Res a fer.

O altres idees com fer-li beure aigua amb el costat oposat del got. O fer-li aguantar la respiració, fins que de tan vermella que es posava, era jo la que li deia - Respira!

Cap no feia el mínim efecte instantani que jo desitjava. Sempre acabava desapareixent quan deixava d'estar pendent. Només calia deixar passar l’estona, fins que desapareixia com per art de màgia. Quines coses!

I així passàvem els dies, tot i el maleït singlot que, al final, es convertia també en un motiu de riures i noves oportunitats de fer coneixences. I entre passeigs i anant en bici, anàvem fent colla, jugant amb els veïns i també convisquent amb els singlots de l’O, i buscant maneres de fer-los passar el més aviat possible. I així anar creixent i anar passant els estius.

___________________________________________________
Aquest escrit parteix d'un record infantil, d'una anècdota real i reciclada per al taller de #vida reciclada que va organitzar catorze.cat i que va conduir (molt bé, per cert) la Jenn Díaz.

Es tracta d'un record en forma de relat. La realitat dels records transformat a ficció, forma part del reciclatge dels records a la 'literatura', la #vidareciclada o autoficció, que en dirien els entesos. Doncs això, que qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència.

Era un exercici-joc i una de les companyes amb qui vam reciclar parts de vida les caluroses tardes de juliol, va escriure aquest altre text, a partir d'un petit resum d'aquesta mateixa anècdota.
Tot plegat un joc divertit que ens va fer ballar el cap en intentar descobrir quin text era de la protagonista real de l'anècdota i quin text era totalment inventat.
I ens va regalar molts riures, per les diferents anècdotes (algunes quasi secretes) contades.

Gràcies noies!
Alba, Sara, Paula, Andrea, Jenn, Mònica, Elena, Anna i Anna
Un plaer

dissabte, 15 d’agost de 2015

La M i la B, una bona amistat

Tinc nova mestressa!
Bé, de fet, és una manera de dir-ho, el què vull dir realment és que, per fi, ja tinc mestressa!
Fins ara, m’havien ajudat a néixer mans desconegudes i m’havien anat portant d’aquí cap allà, amunt i avall, sense sentir-me ben bé d'enlloc.
He passat d’estar amuntegada en un magatzem, esperant aquest moment especial, a poder veure món i rodar per paisatges diferents. Verds, blaus, camins i persones.

I ara, avui, després d’uns dies de prova, ja ho puc dir.
Ja tinc Mestressa!
Curiosa la M.
Una de les primeres converses que vaig poder escoltar sobre mi era estètica, mira tu quines coses.

La M parlava amb algú altre sobre la conveniència o no de guarnir-me amb una mena de palangana-contenidor enreixada just per penjar-me al capdavant. Per ella semblava que era de vital importància aquest element ornamental, mentre que per a l’altre participant de la conversa, en C, era un element relatiu i se’n en fotia amistosament d’aquesta i altres dèries que no vaig acabar d’entendre en aquell moment. Temps al temps, vaig pensar. Tant se val, ja tindrem dies per conèixer-nos. El cas és que quan vam arribar a destí, C em va encaixar el curiós artefacte i M li va agrair ben sincerament amb un gràcies contingut i un breu petó.

Haig de dir, que passats els primers minuts de la nova indumentària, de seguida m’hi vaig sentir a gust, i tot que només fa tres dies que la porto ja em sembla que forma part de mi com totes les altres peces que duc de fàbrica. Coses que passen.

Fins avui hem sortit tres vegades i ja ens hem fet força l’una a l’altra a cop de superar desnivells, enfilar camins, fer equilibris, arreglar cadenes i fer canvis de marxa més o menys encertats.
Sí, ja hem superat totes aquestes proves i déu n’hi do, ens hem anat amotllant prou bé l’una a l’altra. Jo, lluny de fer-la sentir totalment confiada, vaig fer alguns cops d'efecte per tal que, d’entrada, no es relaxés del tot. I per això, la vaig fer saltar alguns cops del seient parant de cop o desequilibrant-la de l’eix vertical. Ella, prudent, els primers dies de seguida posava els peus a terra i m'empenyia amb totes dues mans, sobretot en terrenys pedregosos, pujades, baixades i desnivells accentuats... poc a poc hem anat millorant la seguretat d’ambdues i ara ja estem força estona en equilibri, sense gaires desavinences, tot un èxit!.
Això sí, la M té una habilitat especial, la de ‘coincidir’ sí o sí, una rere l'altra, amb totes les pedres i sotracs diversos que hi ha pel camí i passar-hi just per sobre.

Ai!
Sembla difícil oi? (perquè coincidir amb totes i cada una de les pedretes i pedrots del camí ja té el seu mèrit, eh?).

Doncs sí, ella n’és una especialista. Pregunteu-li com s’ho fa, jo no acabo d’entendre com pot ser que tingui tan bon ull. Crec que si s'ho proposés no ho aconseguiria pas. Un misteri.

A banda d’això, la resta bé. Contentes totes dues d’haver coincidit i d’haver començat una amistat que, segons sembla, serà duradora.

Ja us aniré contant el què.



                                                                                          La B.

dimarts, 11 d’agost de 2015

Es un decir...

Jenn Díaz
Lumen
162 pàgines

Fa dies (mesos) que el vaig llegir, i, sincerament, van ser tantes les coses que em van sorprendre que me’n vaig enamorar a mida que avançava en la seva lectura.

És una història que més que ser llegida sembla que te l’estiguin explicant (a cau d’orella, això sí, perquè hi ha coses de les que diuen les protagonistes que cal dir-les fluixet, per no ser del tot descobertes, ja que surten de tan endins que, en certa manera, són prohibides). 
Situacions, vivències i decisions que són incòmodes, tabú. D’aquelles que ningú no en parla però que tothom sap. Sap a la seva manera, és clar, perquè cadascú se les explica perquè hi càpiguen dins del seu propi univers i totes les visions, els punts de vista, retraten situacions que, de vegades (o sempre?) disten un munt de la realitat objectiva (si és que ets de les que penses que aquesta existeix de debò...).

M’encanta sobretot quan parla l’àvia. Denota tanta saviesa quotidiana, que, en certa manera aclapara i també reconforta alhora, no sabria com dir-vos, però és aquesta la sensació que em va fer. És una àvia sense pèls a la llengua (com moltes), que t’aboca els seus pensaments directes, sense filtres i normalitza, de manera molt humana, situacions inversemblants, d’aquelles que ni amb grans dots imaginatives pots arribar a construir. 
I, és clar, no és que em sorprengui que una àvia parli així, desvergonyida, sense mesurar les paraules, el què em sorprèn és que l’autora, tan jove ella, se situï en aquest espai i se’n surti de manera tan natural i creïble, com si parlés la iaia de veritat, com si una tingués una àvia secreta que li hagués contat tot el què diu a cau d’orella (potser en algun dels seus estius al poble dels avis...).

Per això em vaig quedar amb la curiositat de conèixer-la, de poder parlar amb ella i descobrir com podia ser que expliqués els fets com ho fa, i com podia ser que m’hagués arribat tan endins. I per això en veure que feia un taller d’escriptura (#vidareciclada) no vaig dubtar ni un segon d’apuntar-m’hi. Però això, si de cas, us ho explicaré un altre dia.

Hi ha dues coses que inclou en el seu text que a mi m’han encantat i confirma el meu encís amb la lectura. Són dos recursos literaris/estilístics (ara no sé si se’n podria dir així) que jo utilitzo molt, de vegades massa, ho reconec, però que han fet que el text fos molt familiar per a la meva lectura (i no perque consideri que són recursos imprescindibles, és clar!). 

Per una banda la utilització dels punts suspensius (molts dels que em llegiu ja sabeu que jo en sóc una fan...) i l’altre és la utilització dels parèntesi aclaridors o per posar en dubte el què s’acaba de dir/escriure (es un decir). Per a mi són recursos que donen força i autenticitat a les veus de les protagonistes, a la narrativa dels fets que conten i que alhora li donen un toc especial, diferent al què estem habituats a llegir (i sé que algunes de #lesaltres lectores amb qui ho hem comentat els han fet una mica de nosa, estranyesa, per tant preneu-vos tot el què us he dit “entre cometes” i no em feu gaire cas, ja us he dit al principi que me’n vaig enamorar i què voleu què us digui, l’amor és tan cec de vegades...).


Boris Indrikov
Va, us deixo alguns paràgrafs dels molts que vaig subratllar (en tenia uns quants més de seleccionats, però tampoc fa el cas de transcriure el llibre sencer!).

Porque antes, los jóvenes, teníamos ganas de hacer cosas que aquello se debía notar en la cara porque antes, los jóvenes teníamos tan pocas puertas abiertas que nos conformábamos con cualquier ventana que hubiera, y cuando le veías la cara como si hubiera pasado un viento, como si hubiera un volcán en sus ojos, ahí te ibas, ahí, no a una cara bonita, que los había que también, pero sobre todo queríamos eso, que alguien tuviera tantas ganas de vivir como nosotros, y éste, este sinvergüenza guapo no era y viento en la cara no tenía, pero hablaba tan bien...
…pero ella no, no se va a conformar, no se conforma ni siquiera con la madre que le ha tocado, y eso que no se puede elegir, no, ni mucho menos, no se conforma…, y hace bien, oye, hace bien, porque las mujeres de mi generación lo hemos estado haciendo desde que nacimos, obedeciendo a la madre, al padre, a la hermana mayor, al marido, a la hija… y, oye, que una se cansa de estar siempre a la entera disposición de lo que sea.
Si vieras como se ha puesto mi hija porque me venía, que en el fondo la entiendo, venir aquí a velarte no se comprende se cuente como se cuente, pero oye, tendremos que respetar las decisiones del otro, aunque no nos gusten, ¿no?
Y aun así estoy aquí contigo, que viene y me dice que cuando la guerra aprovechó y se escapó, y lo dice y como te cuento, lo dice y ni perdón, y yo que ya le había perdonado, que no sé qué tiene más delito, y me dice que estas enferma, que su mujer está enferma y digo yo que su mujer todavía soy yo, que estamos casados, pero la mujer eres tú porque tú eres la enferma, y que venga a cuidarte que ya no sabe ni qué hacer contigo, que contigo poco se puede hacer…
… déjame que me vacíe un poco antes, ¿eh?, hazme el favor, déjame, para el tiempo que me queda aquí, […], déjame que me vaya de esta vida sin que nada me quede pendiente, sin que me deje nada por decir, porque son tantas las cosas que me he ido callando, y ahora todo me pesa tan adentro, sin saber yo mientras guardaba las palabras que algún día me pesarían, como las piedras que metimos en la caja, que depende de cómo se ponga una a dormir, se clavan por todas partes, las palabras, las dichosas palabras, que lo dicen todo y no dicen nada…
              Y el viejo decía tartamudeando: que no salga de aquí, por favor, no se lo digáis a nadie…, y yo para mí pensaba, pero a quién, hijo mío, a quién vamos a decírselo, si ni contándolo se lo iba a creer la gente, que aquí somos más simples, no pensamos en estos líos, que ya con la guerra había mucha gente que te venía con cosas raras […]


Bona i plaent lectura!

diumenge, 9 d’agost de 2015

La venedora d'ous

                                                          
Linda D. Cirino
Traducció: Rosa M. Calonge
Sisena edició. Les ales esteses, 123
La Magrana
165 pàgines




Vaig comprar el llibre en una visita a la llibreria, per recomanació de la llibretera. No n’havia sentit a parlar ni l’havia vist enlloc prèviament, per tant, em venia totalment de nou.
Em va agradar el què em va dir.
- La força que pren el personatge femení.
Més concretament 
- El creixement, la transformació de la protagonista, l’Eva, a mida que avança la història. És genial.

I amb aquest breu raonament, i amb la recomanació ben viva de llegir-lo en el nostre club de lectura, amb les altres,  me’l vaig endur. Les altres no l’hem triat, no va cridar l’atenció a ningú les dues vegades que l’he proposat (com que encara no l’havia llegit tampoc podia donar massa arguments del perquè era interessant i es va quedar a la pila, per llegir).
Aquests dies de vacances l’he recuperat. I en una tarda me’l vaig acabar, quasi sense respirar em vaig empassar les 165 pàgines.

I com n’eren de certs els arguments de la llibretera. Quanta raó!

M’ha agradat molt. És un llibre senzill, amb una història que d’entrada és molt trista però que l’autora descriu amb una bellesa i una sensibilitat que fa que la situació viscuda pels personatges esdevingui dolça i tendra. Tan tendra i tan dolça que sembla quasi impossible que pogués ser en les condicions de vida que es descriuen va viure la pagesia del sud-oest d’Alemanya al 36, en temps de l’Alemanya nazi, amb totes les seves conseqüències quotidianes.

I genial sí, la forma com la protagonista pren protagonisme a la seva pròpia vida. Passa de no ser res, de no saber res, de no permetre’s ni pensar en res més enllà de les quatre tanques que limiten el seu mas (i la seva experiència), a ser-ho tot, a transformar-se i ser ella mateixa. A ser plenament conscient de la vida que li ha tocat viure, però que alhora també li permet no haver de renunciar a res. 

Les circumstàncies són les que són, sense cap mena de dubte.. 
Magres, desgraciades, adverses. Però ella les viu de manera natural i alhora tan realista, conscient que el que li passa és com una mena de regal al que no pensa renunciar (ho té claríssim), malgrat tot. Les circumstàncies són adverses, qualsevol altre les hauria pres com un daltabaix i ella no. Per ella, tot el que succeeix, durant els vora dos anys que es relaten, són oportunitats. Sense ser-ne massa conscient a l’inici, ja les viu així. Oportunitats per desviar-se del camí de vida marcat, de poder gaudir d'altres experiències molt diferents de les que s'hauria atrevit a imaginar mai. Coses que, com a pagesa, no li tocaria viure, ella ho sap perfectament, però que circumstancialment se li presenten i decideix tirar pel dret. 

M’admira com és capaç de viure sense cap sentiment de culpa el què viu, sense cap càrrec de consciència, sense cap dubte que fa el què ha de fer. Des del primer moment al darrer. Com pren les decisions i la coherència aclaparadora que gasta. Com sap amotllar-se a les circumstàncies i viure de manera plena, malgrat la crueltat del moment històric i de totes les injustícies que els toca viure. I com, al final, també és capaç de decidir lliurement, de les renúncies que fa i que també naturalitza i com s’ajusta de nou, i de manera coherent, amb qui sap que és i qui sap que no podrà ser mai.
Una gran dona del seu temps.

Us deixo alguns fragments, perquè us en feu una petita idea...

La meva, ha estat una família de pagesos generació rere generació. I de dones de pagesos. Al sac del gra de l’aviram, n’hi ha una de dibuixada. Està mirant a terra, com he vist sempre la gent del camp. No sé si vol representar que fa res en concret, però és igual, perquè fes la feina que fes, del camp o de la casa -[...]- estaria en la mateixa actitud: amb el cap cot. Jo quan l’alço, acostuma a ser per comprovar el temps, per veure a la posta si l’endemà tindrem bon dia o per calcular si s’eixugarà la bugada abans no arribarà la tempesta. Per regla general, però tinc el cap baix, com ella. Se n’ha perdut fins la memòria, de quan la meva família va començar a treballar la terra.

[...]

Per la nostra gent, la vida sempre ha estat una cosa molt seriosa. No hem tingut gaires motius d’alegria al llarg de les generacions. El meu home i jo no hem rigut gaire, tret d’allò dels primers temps [...]. Quan el sexe encara li donava neguit, feia sempre el mateix, com si tingués un manual d’instruccions. [...]. No estem fets per treure plaer a les coses, nosaltres. Amb els anys hem acabat conformant-nos amb la satisfacció que dóna acabar les obligacions del dia. I això malgrat que sabem que l’endemà haurem de tornar-ho a fer tot igual. Però la vida del pagès és així.

[...]

Mentre li ensenyava com l’havia de matar, vinclant-la per partir-la pel mig, em va posar la mà a l’espatlla suaument i em va fer girar de cara a ell. El vaig mirar als ulls. Hi havia una gran tendresa i m’hi vaig acostar fins a besar-nos. Va ser un petó de prova, suau, innocent. Un petó que va marcar el començament d’una passió, però que, en ell mateix, era comunicació d’una altra mena. Des de llavors hi he pensat moltes vegades: més que un petó va ser una mena de pregunta.

[...]

Potser ella també, en un futur, igual que jo en aquell moment, s’hauria de confrontar amb la seva vida i se n’adonaria que és inútil lluitar contra allò que ets. No entenia les forces que m’havien fet qui era, però això no canviava res. [...] Havia nascut per ser pagesa. Si ho perdia, no em quedava res. [...] Aquesta no seria jo. Estava limitada a ser una dona de pagès. Altrament no seria res.

[...]


Bona i plaent lectura!

dimarts, 21 de juliol de 2015

Regals amb encant

Regals preciosos.
Agraïment profund.
Regals de les altres, #laltra, #claltra, pels 50!
Gràcies noies. Sou genials.
Quina sort haver coincidit!

I la vida que segueix fent xup xup amb tots els seus malgrats i totes les seves conseqüències. 
I jo que me n'alegro.
Obrint pas ja cap a la dècada de les bruixes, de les bruixes sàvies.
De moment, aprenent-ne. Fent camí.
Salut, somriures i lectura!

dilluns, 16 de març de 2015

golafreria literària...

(avui l'ha vençut la temptació... s'ha deixat vèncer? o ha decidit fluir?)

Hi arribo entre parèntesi. Vull dir que aprofito un entremig, entre una visita i una altra per acostar-m'hi. Hi sóc a la vora i decideixo que vull descobrir l'espai que fa dies que m'encurioseix. Després d'un passeig assolellat i revifant arribo a la plaça, la de l'espolsada. I la busco entre els locals porxats.
Privilegiada com em sento de poder gaudir d'uns minuts de pau entre el brogit del dia, somric en veure que em rep en Joan Margarit, sí, el mateix! I és llavors que m'arrisco a creuar el límit de la realitat.
                                               

De seguida m'envaeix el núvol de la imaginació, de la realitat versionada per altres veus, d'històries ben contades i potser mai abans tan ben explicades. I m'hi endinso.
Segurament sense calibrar prou bé el perill. O potser per saber-lo i voler sentir aquelles pessigolles a la panxa que fa temps que trobo a faltar.

Rere el taulell uns ulls vius segueixen, discrets, els meus moviments, prudencialment però amb atenció. I una certa curiositat també.
Una desconeguda sempre pot ser una nova font de sorpreses.

Repasso curosament els títols, les darreres novetats, les lectures destacades, busco les meves autores i autors pendents... i sí, hi són tots. Ben arrenglerats, esperant ser reconeguts, ser acaronats. I ho faig, i em debato entre el desig i el conteniment, conscient de les meves debilitats.
Reconec, entre altres, la nova versió il·lustrada de Mujercitas, que ja tenia en ment de recuperar des que vaig llegir la Jenn que  en parlava així i sobtadament se'm va fer una lectura imprescindible. I quan veig la recomanació que s'amaga sota la contraportada, sento que pot ser un bon autoregal.


Però no goso decidir-me encara... Segueixo passejant la mirada, llegint alguna contraportada...

Em quedo amb un Olvidado rey Gudú a les mans, una versió de butxaca que, segurament tindrà un preu molt raonable. I també agafo un llibre petit, versió de butxaca també, que, en principi no tenia gens previst. 
Segueixo badant i em crida l'atenció una taula que brilla amb llum pròpia, pura poesia, en homenatge a la Montserrat Abelló.
Edicions acurades, boniques perquè sí.

Volto el taulell i rere la parada de novetats, ensopego amb una autora que em crida l'atenció. Aquests dies, en algun lloc, algú havia llegit els seus versos en veu alta i me la miro especialment.
Sense atrevir-me encara.

I ja aquí, amb dos llibres a la mà i uns quants en ment, li pregunto.
I la conversa flueix.
I parlem de llibres, i de lectures, de dones i de clubs de lectura, de llibres molt recomanats que ni fu ni fa, d'edicions poètiques il·lustrades, de la vitalitat dels primers versos de la Montserrat i de la presència de les absències en els darrers poemaris. 
I de traduccions i traductores, d'obres completes, de mares i filles, de mares que li donen vint voltes a la filla que s'ha enfilat amunt, amunt no sabem ben bé perquè. I de l'amistat, i de llibres que deixen petja. I dels personatges femenins, de dones que creixen dins de les històries, del no-res, i altre cop de clubs de lectura i d'homenatges de dones autèntiques a grans altres dones.
I teixim complicitats entre desconegudes a través del fil invisible de les històries que ens contem. I em convenç, i canvio algunes idees per les recomanacions que em fa. 
I li demano que em deixi endur les recomanacions que acompanyen dos dels llibres triats. I me les regala, i esdevenen un valor afegit, un acompanyament especial a la lectura.
I em fa un petit regal per les altres. Com a reconeixement de les nostres trobades...
I passem una estona deliciosa, entre llibres, parlant de tot i sobretot de nosaltres, de com vivim les històries, les lectures, la vida,...
Gràcies Fe!
Un parèntesi deliciós. 

I aquí la resta de lectures triades...
De l'amistat (recomanació especial per llegir en clubs de lectura). No el conec i em deixo convèncer. 
Propera proposta per les altres. 



Una altra proposta desconeguda, s'il·lumina quan parla del personatge principal, la dona que va creixent al llarg de la història.
Em convenç de nou, també serà proposta per les altres.



Un llibre vital, d'aigua, per estrenar-me de debò amb la Montserrat...
Una edició preciosa.


Hem llegit la filla, i no. La mare potser li deixaria anar una plantofada si la llegís... ella, segurament, li dóna vint-i-una voltes a la filla...
L'escullo, també per la referència al mar...


Una autora desconeguda, una edició il·lustrada també, amb dibuixos preciosos, traduïda al castellà , en una versió bilingüe.
Una altra joia.



Bones lectures!

dilluns, 2 de febrer de 2015

Reflexes de la vida... (cuando era nuestra... o no)

(retalls de converses esbojarrades i reflexions de tardes de club de lectura amb les altres...)

Reflexes
Imatges
Records
Tot sembla un miratge



Llibres
Lectures fetes i pendents de fer
Ganes de tenir temps, vàries vides per fer i desfer... per aconseguir fer-la nostra, ben nostra.
Per recollir ossos i recomposar-la. Recomposar-nos.
Per trobar-nos i tornar-nos a perdre en la immensitat de desitjos i de projectes de vida. 
Necessitat de viure més d'una vida, i omplir-la de moments essencials, fer-la nostra i ben nostra, de ningú més. 
Necessitat del nostre espai propi. I reivindicar-lo de totes totes.
De riure'ns de nosaltres mateixes. I alhora demanar a crits, exigir-nos ser (per damunt de tot) nosaltres mateixes. Fer del nostre dia a dia un espai on ser-ho, on ser-hi.
Poder dir que sabem qui som, què volem, cap a on anem... encara que no ho sapiguem tot del cert.
Saber fluir amb la vida, amb el dia a dia... o si més no intentar-ho.
I ser... per damunt de tot allò que vulguem ser...
I poder dedicar una vida a llegir i una altra a escriure i una altra a tenir fills i la següent pels amants... i saber que no, que no pot ser... que haurem de fer mans i mànigues per encabir-ho tot en una i fer-ho el millor que puguem, el millor que sabrem... tan bé com haguem decidit fer-ho... i fer que la vida sigui sempre nostra, que no se'ns escapi de les mans. Sense pors, sense temença de moure'ns d'un espai còmode a un espai incòmode, que imaginem fred, buit, ple d'abismes desconeguts però que se'ns dubte ens faran avançar un o dos o mil estadis de cop i quan hi siguem veure que no era tot tan fosc, ni tan lluny, ni tan solitari,... adonar-nos que ja estem preparades per aquell salt i no acabar d'entendre perquè no l'havíem fet abans...i ser molt conscients que no sabem quan serà l'últim ni tan sols si serà encertat (la frase original era ni si te l'encertarà, però potser tinc la sensació que és una frase que amaga una certa passivitat femenina que em rebel.la, i no m'agrada gens, però gens ni mica, eh?)... per tant... a gaudir de tot el que som i decidim viure! 

Que no se'ns escapi avui que (encara) hi som a temps!

(aquest escrit, encara que no ho sembli, neix d'una sessió de club de lectura arrel de les dues lectures fetes:
La vida cuando era nuestra. Marian Izaguirre
La loba (conte). Mujeres que corren con lobos. C. Pinkola Estes)

dijous, 1 de gener de 2015

existències invisibles

l'orgull (o no) de poder ser aquella dona...
Jeanie Tomanek
Des que li va dir, no s'ho podia treure del cap.
- Ah! La M. és aquella dona que envia mails!
I aquella dona, M. per ser més exactes, que li dóna voltes.
-T'ho miris per on t'ho miris, dir que jo, M, sóc aquella dona, és del tot despectiu. Dolorós.
No per res, sinó perquè ella mai hauria pensat que algú la veiés gran, gran i sense ànima.
Dir aquella dona, és saber-la sense veure-la.
- Oh! Ara ho entenc! Sóc invisible! Ja dec haver arribat a aquella edat desequilibradament plàcida (o no) de la transparència subtil i alhora tan omnipresent. Aquella edat que, tot i no ser tangible, envio mails i l'altra gent em recorda, ni que sigui per això, per fer-me existir en converses intranscendents.
- Així doncs...?
- Un plaer i un orgull poder ser aquella dona. Sí, sí, la que envia mails i es fa omnipresent sense ser-hi del tot, la M.!

dilluns, 8 de desembre de 2014

La Madame... (CL4)

recupero una entrada escrita a l'estiu, després de llegir Madame Bovary, i que havia quedat endreçada però sense publicar...

9 d'agost de 2014

Madame Bovary, Flaubert

M'ha colpit...i encara ara em té capficada... 
Parla de tantes coses, tan habituals, tan quotidianes encara en els nostres dies... realment, és ben bé això, una obra universal, atemporal, actual,... en el fons del fons, seguim allà mateix...

Parla...
de la pròpia incomprensió de les coses que ens passen, de no saber posar paraules als sentiments i canvis emocionals que sovint patim... en el fons, del desconeixement profund de nosaltres mateixes i les nostres reaccions...

Hubiera deseado tal vez poder hacerle a alguien aquellas confidencias. Pero ¿cómo hablar de un malestar inaprensible que cambia de apariencia como las nubes y forma remolinos como el viento? Le faltaban las palabras, la ocasión, la audacia.

del poc domini del llenguatge i de les paraules per expressar-nos i alhora poder entendre'ns... de trobar el moment, d'atrevir-se a dir, a ser, 

de la identificació de l'amor en l'amor romàntic, concepció que (en el fons) no ha canviat gens... i encara ara (tot i haver viscut uns quants anys) somniem en caure en les xarxes de l'enamorament... i deixar-nos-hi gronxar...
Tenía la creencia de que el amor habría de llegar de golpe, entre grandes destellos y fulgores, a modo de huracán de los cielos que cae sobre la vida, la trastorna, arrasa la voluntad como hoja al viento y arrastra el corazón hasta hundirlo en los abismos. Lo que no sabía es que la lluvia, cuando los canalones están atrancados, va formando charcos grandes en las azoteas de las casas. Y así hubiera seguido tan tranquila en su inopia a no ser porque un día, inopinadamente, descubrió una grieta en la pared.
i de la poca permeabilitat (flexibilitat) que tenim i de com l'ego ens atrapa i ens immobilitza, de com ens costa deixar que flueixin les coses a través nostre...

i del somniar sense tocar de peus a terra (et sona?) i d'estampar-se en les realitats viscudes, en les pròpies decisions de vida...

... lloraba..., por la felicidad que no conocía, porque sus sueños eran demasiado altos y su casa demasiado estrecha.

de la incapacitat d'estimar sense patiment...
-¿Qué quiere que le diga?-contestó él-. ¿Acaso no sabe usted que hay algunas almas que viven en continuo tormento? Necesitan por turno del ensueño y de la actividad, de las más puras pasiones y de los placeres más arrebatados, y ésa es la razón por la cual se entregan a toda clase de caprichos y de locuras.

i amb la clarividència d'algun dels personatges que sap perfectament que l'enamorament (la inflamació amorosa) és un estat temporal, amb durada finita i que el que sí que és perdurable en el temps i profund és l'afecte
No te olvidaré jamás, de eso puedes estar segura, y guardaré para siempre hacia ti un profundo cariño. Pero piensa que un día, más tarde o más temprano, esta llama de amor iría disminuyendo, porque sí, no te quepa duda, porque la vida es así. Y llegaría el hastío y probablemente tendría que pasar yo por la tremenda prueba de asistir al espectáculo de tus remordimientos y de verme implicado en ellos, por haber sido su causante.

d'evidències evidents... i molt clares...

No creo que lo pueda comprender, porque usted es un hombre, no una mujer.

de fer càbales sobre el què no va succeir en el passat i (des de la perspectiva de l'ara i aquí), ens hagués agradat que passés (però com ens autoenganyem a nosaltres mateixos també, perquè sabem del cert que si s'haguessin conegut abans, probablement també s'hauria apagat la flama amorosa...).
León repuso con viveza que casi nadie es capaz de comprender a los seres que tienden hacia un ideal. Él se había prendado de ella en cuanto la había visto y lo que más le dolía era pensar lo felices que habrían podido ser, si un quiebro del azar hubiera permitido que se encontraran a tiempo y hubieran podido unirse para siempre.

de la culpabilitat de la dona que no fa allò que s'espera d'ella...
... le había prometido a Charles que estaría de vuelta en Yonville aquella misma noche y él la esperaba. Y ya se sentía invadida por esa ruin pasividad que es, para muchas mujeres, como una especie de castigo y al mismo tiempo de tributo que tienen que pagar por el adulterio.

de la tristesa profunda instal·lada en el cor, del fred de fora, superficial, i del no-res en els dins... 
Emma, borracha de tristeza, tiritaba bajo sus ropas notando cada vez más intensamente el frío en los pies y la muerte en el alma.


del plaer de retrobar-se amb l'amant i l'inevitable moment de l'adéu...
Y si bien su carencia no disminuía para nada el placer de los encuentros, sí aumentaba en cambio la amargura de las despedidas.

de la mentida sobre la què es construeixen (algunes) relacions no permeses socialment, però sí força habituals i inevitables... (i seguim així, instal·lats en la mentida, sense acceptar socialment que les persones podem establir relacions afectives diverses amb altres persones i que això hauria ser motiu de celebració enlloc d'haver d'amagar-nos-en...)
A partir de aquel día, su vida se convirtió en un amasijo de mentiras con el que envolvía su amor, para esconderlo mejor, como dentro de un velo.


Lo hacía por complacerla más que por propia vanidad. No discutía nunca sus opiniones y aceptaba todos sus gustos sin rechistar; había acabado por convertirse él en su querida más que al contrario. Emma le dedicaba tiernas palabras de amor con besos que le arrebataban el alma. ¿Dónde habría aprendido aquella corrupción que casi se le hacía inmaterial a fuerza de ser profunda y camuflada?
Curiós concepte aquest de la 'querida'... i que l'interpreti un home... on s'és vist! (caure tan baix... i - per això?- ni tan sols té l'accepció masculina!)

i de la pretesa confiança que ens ha de generar un mentider que se sincera amb nosaltres...
Y con esa confesión de su granujería para con los demás, era como si quisiera convencerla de su honestidad para con ella.

una manera (probablement poc valenta, però segurament prou efectiva) de plantejar-se la vida en general i enfrontar-se als gelos en particular...
Por otra parte, Charles no era de esos seres que gustan de llegar hasta el fondo de los asuntos. Cerró los ojos a las pruebas y sus celos inconcretos se vinieron a desleír en la inmensidad de su pena.

i de la potència de l'oblit... que no perdona... que malgrat els esforços avança implacable i esborra les petjades... 
Una cosa muy rara que le pasaba a Bovary era que, sin dejar de pensar continuamente en Emma, la iba olvidando. Y se deseperaba al darse cuenta de cómo se le iba escapando aquella imagen de la memoria, a pesar de los esfuerzos que hacía por retenerla. Pero eso sí, soñaba con ella todas las noches...

i de la immensa soledat que se sent quan s'està sol...
Pero no saboreaba del todo la voluptuosidad de su pena, al no tener con quien compartirla.






diumenge, 16 de novembre de 2014

Un dolç hivern?


Va tancar el llibre enutjada. No encaixava prou bé la incertesa dels finals oberts i aquell escriptor s'havia permès la llicència de deixar la narració en el punt on més preguntes tenia.

L'endemà es va llevar a poc a poc, sense presses i amb l'esperança de poder resoldre l'enigma a la tarda. Segur que se li devia haver escapat algun detall, algun punt o algun gir que no havia copsat i que devia ser la clau subtil del parador de la no-protagonista.
Possiblement, l'estrès de les darreres setmanes i que les primeres pàgines no li havien estirat del tot la curiositat per seguir la història, havien condicionat una lectura distanciada entre l'inici i el final i en aquest interval de temps s'havien amagat les raons genuïnes de l'escapada. 

Tan de bo aquella tarda, alguna de les altres aportés l'element clau, el detall (que a ella se li havia escapat) per a poder tancar la història.
I si no, potser entre totes, aquella tarda tardorenca de finals de novembre, entre dolços i cava, i sent elles les protagonistes, aconseguien donar sentit al llarg hivern viscut amb un bon esclat de primavera.
Sort en tenia de les altres...  

diumenge, 5 d’octubre de 2014

regals de #laltra

oportunitats de llegir llibres que mai llegiria
de rellegir amb altres ulls
de  fixar-me en detalls invisibles,
(realitats calidoscòpiques) 
d'entendre l'impossible
de parlar sobre el que no sé, del que (amb prou feines) sento
de riure'm de mi mateixa
també d'engrunar certeses* i adonar-me'n que res és del tot com decideixo imaginar,
de construir fragilitats elàstiques per poder ser d'altres maneres, redibuixant límits,
imaginant altres camins possibles
inventant models prohibits 
afiançant passes mil·limètriques cap a nous abismes, oportunitats de ser en altres vides no viscudes...
            
un espai per estimar-me més a mi mateixa,
fins i tot d'apreciar allò que no m'agrada, agradant-me
de gaudir de moments transcendents i trivials en l'espiral del temps present
d'ensucrar tràngols indigeribles
de teixir complicitats vitals nuant cuirasses,
de ser inconscientment feliç
gràcies noies!
#laltra
#CL


*extret de Creixen malgrat tot les tulipes, Sònia Moll

dissabte, 4 d’octubre de 2014

També sóc jo... (actualitzat!)

Ja fa un temps us vaig explicar com l'havia conegut... 
i aquí us explicava com m'agradava aquesta cançó...
Des de llavors, ja ha passat un any llarg...
amb uns quants concerts, a 17 de maig de 2014, si no em descompto són vuit (uauuu!) + 5 (a 3-10-2014).

13!!!!

Mataró, Terrassa, Vilassar de Dalt, Calella, Cabrera de Mar, Barcelona (Palau), Girona, Barcelona (Barts), Festes de Gràcia, Ciutadella 1, Ciutadella 2, Blanes (Jardins Mar i Murtra), SAT (Encisa't-BCN)
(Jo mai maiOn seràs demà?)

Una presentació de la peli Barcelona nit d'estiu, al Barts 
i la presentació del vídeo-àlbum oficial del segon disc, On seràs demà? a la fàbrica Damm.

                                         13+2=15!!!


I en aquell primer post del gener de l'any passat us deia que estava encisada...
Doncs bé...
segueixo més que encisada* amb ell, 
No tant perquè és guapot, simpàtic, natural, espontani, afable, proper i ... moltes coses més, que també...
(però que només amb això no crec que hagués aconseguit tenir-me encisada a hores d'ara...)
Sinó perquè les lletres de les seves cançons em diuen sempre moltes coses, moltes...
(algunes més que altres és clar... )
Però en general, trobo que s'apropen molt a coses que jo podria explicar (no tan bé, ni amb tan bona veu, ni amb una música excel·lent com la seva, és clar) perquè he sentit i/o viscut molt d'aprop  i a mida que les vaig escoltant, em van descobrint nous significats i interpretacions... parla de situacions quotidianes, senzilles, de les emocions profundes que tants cops sentim i sovint som incapaços de reconèixer, de febleses i de les coses que passen i voldríem esborrar... 
Alguns diuen que són cançons tristes, malenconioses,... 
Potser sí, potser tenen raó...
A mi, m'agrada perquè enlloc de fugir-ne les explica planerament i de manera suau però des de molt endins... (a mi em ressona així)

Aquí us en deixo una que...
em toca directament al cor cada cop que l'escolto...
Gaudiu-la a poc a poc, sense presses i potser descobrireu que també us parla a vosaltres... 
Segur que sí! 
Tant de bo!



Si mai em veus tornant a peu
i no et conec, recull-me.
Si mai em veus deixant sortir
tot el verí, perdona'm.

També sóc jo.
El mateix que quan la sort
se t'escapa per ben poc
et fa riure un altre cop.

També sóc jo.
Ple de llum i de foscor,
tan minúscul que faig por.
També sóc jo.

Si mai em veus inflant el pit
parlant de mi, atura'm.
Si mai em veus cridar confós
cremant-ho tot, abraça'm.

També sóc jo.
El mateix que quan la sort
se t'escapa per ben poc
et fa riure un altre cop.

També sóc jo.
Ple de llum i de foscor,
tan minúscul que faig por.
També sóc jo.

També sóc jo.
El mateix que quan la sort
se t'escapa per ben poc
et fa riure un altre cop.

També sóc jo.
Ple de llum i de foscor,
tan minúscul que faig por.
També sóc jo.


*ahir em van fer una foto durant el concert on... es veu clarament... l'encís... ;-)

dimarts, 8 de juliol de 2014

ficcions autobiogràfiques... (presentació)

A mar obert
Sóc la Mar.
     Visc d'onades i de mar en calma.
          De tempestes i racons plàcids.
               Remolins tèrbols, miralls màgics.
                    Fidel a llunes i marees suaus.
                         Carícies de cels.
                              Llepolies de sol
                                   i de núvols que amaguen estels.

                                                                       Aigua i humitat.
                                                                                 Tothora. 

No t'entens a tu mateixa.
T'afogues en les dues gotes salobres de sempre.

Et veus, t'observes (avui) des de terra ferma.
Res es mou, tot és clar.
I ara, des d'aquí,
des de la bonança d'aquest assossec,
saps que
         (mai més)
                    et deixaràs emportar per cap altra tamborinada;
que les tens controlades,
que les has vençut,
que ja
         (mai més)
                    les onades et tornaran a arrossegar per camins humits...
                                                                     
                                                                                   Aigua i humitat.
                                                                                      Constants vitals.  
                                                                                        Batecs d'ànima.

I també saps que tot és mentida.
(Que)
a la propera embranzida tornaràs a deixar-te endur per (des)coneguts cops de mar.

Que,
   (també ho saps),
         et portaran a (re)descobrir(-te) en nous escenaris, en estats mai sentits, mai viscuts...

I en el fons,
des de sempre,
t'agrada bressolar-te en tu,
i plorar, imaginar, somniar, jugar,...
somriure a voltes...
atrevir-te sense llançar-te,
perdre't en la immensitat del tot i retrobar-te en aquell no-res tan proper...
perquè en el fons, això,
                          (ja ho saps),
                                      és la salsa de la (teva) vida...

Despertar en noves platges.
I habitar(-te), amb tot el què encara ets i el què ja no...
Sorra, aigua i regust de sal cristal·litzada a la pell.
Amb ulls atents, ben oberts,
mirada brillant, noves il·lusions,
i les butxaques buides,
per tornar a omplir(-te) de nou...
                                       un any més...
                                                    de vida!
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...