m'agrada...
... escriure algunes de les coses que imagino, que sento,
que veig, que oloro, que penso, que toco,
que m'atrauen, que em fan somniar,...
m'agrada compartir algunes de les coses que llegeixo...

dilluns, 8 desembre de 2014

La Madame... (CL4)

recupero una entrada escrita a l'estiu, després de llegir Madame Bovary, i que havia quedat endreçada però sense publicar...

9 d'agost de 2014

Madame Bovary, Flaubert

M'ha colpit...i encara ara em té capficada... 
Parla de tantes coses, tan habituals, tan quotidianes encara en els nostres dies... realment, és ben bé això, una obra universal, atemporal, actual,... en el fons del fons, seguim allà mateix...

Parla...
de la pròpia incomprensió de les coses que ens passen, de no saber posar paraules als sentiments i canvis emocionals que sovint patim... en el fons, del desconeixement profund de nosaltres mateixes i les nostres reaccions...

Hubiera deseado tal vez poder hacerle a alguien aquellas confidencias. Pero ¿cómo hablar de un malestar inaprensible que cambia de apariencia como las nubes y forma remolinos como el viento? Le faltaban las palabras, la ocasión, la audacia.

del poc domini del llenguatge i de les paraules per expressar-nos i alhora poder entendre'ns... de trobar el moment, d'atrevir-se a dir, a ser, 

de la identificació de l'amor en l'amor romàntic, concepció que (en el fons) no ha canviat gens... i encara ara (tot i haver viscut uns quants anys) somniem en caure en les xarxes de l'enamorament... i deixar-nos-hi gronxar...
Tenía la creencia de que el amor habría de llegar de golpe, entre grandes destellos y fulgores, a modo de huracán de los cielos que cae sobre la vida, la trastorna, arrasa la voluntad como hoja al viento y arrastra el corazón hasta hundirlo en los abismos. Lo que no sabía es que la lluvia, cuando los canalones están atrancados, va formando charcos grandes en las azoteas de las casas. Y así hubiera seguido tan tranquila en su inopia a no ser porque un día, inopinadamente, descubrió una grieta en la pared.
i de la poca permeabilitat (flexibilitat) que tenim i de com l'ego ens atrapa i ens immobilitza, de com ens costa deixar que flueixin les coses a través nostre...

i del somniar sense tocar de peus a terra (et sona?) i d'estampar-se en les realitats viscudes, en les pròpies decisions de vida...

... lloraba..., por la felicidad que no conocía, porque sus sueños eran demasiado altos y su casa demasiado estrecha.

de la incapacitat d'estimar sense patiment...
-¿Qué quiere que le diga?-contestó él-. ¿Acaso no sabe usted que hay algunas almas que viven en continuo tormento? Necesitan por turno del ensueño y de la actividad, de las más puras pasiones y de los placeres más arrebatados, y ésa es la razón por la cual se entregan a toda clase de caprichos y de locuras.

i amb la clarividència d'algun dels personatges que sap perfectament que l'enamorament (la inflamació amorosa) és un estat temporal, amb durada finita i que el que sí que és perdurable en el temps i profund és l'afecte
No te olvidaré jamás, de eso puedes estar segura, y guardaré para siempre hacia ti un profundo cariño. Pero piensa que un día, más tarde o más temprano, esta llama de amor iría disminuyendo, porque sí, no te quepa duda, porque la vida es así. Y llegaría el hastío y probablemente tendría que pasar yo por la tremenda prueba de asistir al espectáculo de tus remordimientos y de verme implicado en ellos, por haber sido su causante.

d'evidències evidents... i molt clares...

No creo que lo pueda comprender, porque usted es un hombre, no una mujer.

de fer càbales sobre el què no va succeir en el passat i (des de la perspectiva de l'ara i aquí), ens hagués agradat que passés (però com ens autoenganyem a nosaltres mateixos també, perquè sabem del cert que si s'haguessin conegut abans, probablement també s'hauria apagat la flama amorosa...).
León repuso con viveza que casi nadie es capaz de comprender a los seres que tienden hacia un ideal. Él se había prendado de ella en cuanto la había visto y lo que más le dolía era pensar lo felices que habrían podido ser, si un quiebro del azar hubiera permitido que se encontraran a tiempo y hubieran podido unirse para siempre.

de la culpabilitat de la dona que no fa allò que s'espera d'ella...
... le había prometido a Charles que estaría de vuelta en Yonville aquella misma noche y él la esperaba. Y ya se sentía invadida por esa ruin pasividad que es, para muchas mujeres, como una especie de castigo y al mismo tiempo de tributo que tienen que pagar por el adulterio.

de la tristesa profunda instal·lada en el cor, del fred de fora, superficial, i del no-res en els dins... 
Emma, borracha de tristeza, tiritaba bajo sus ropas notando cada vez más intensamente el frío en los pies y la muerte en el alma.


del plaer de retrobar-se amb l'amant i l'inevitable moment de l'adéu...
Y si bien su carencia no disminuía para nada el placer de los encuentros, sí aumentaba en cambio la amargura de las despedidas.

de la mentida sobre la què es construeixen (algunes) relacions no permeses socialment, però sí força habituals i inevitables... (i seguim així, instal·lats en la mentida, sense acceptar socialment que les persones podem establir relacions afectives diverses amb altres persones i que això hauria ser motiu de celebració enlloc d'haver d'amagar-nos-en...)
A partir de aquel día, su vida se convirtió en un amasijo de mentiras con el que envolvía su amor, para esconderlo mejor, como dentro de un velo.


Lo hacía por complacerla más que por propia vanidad. No discutía nunca sus opiniones y aceptaba todos sus gustos sin rechistar; había acabado por convertirse él en su querida más que al contrario. Emma le dedicaba tiernas palabras de amor con besos que le arrebataban el alma. ¿Dónde habría aprendido aquella corrupción que casi se le hacía inmaterial a fuerza de ser profunda y camuflada?
Curiós concepte aquest de la 'querida'... i que l'interpreti un home... on s'és vist! (caure tan baix... i - per això?- ni tan sols té l'accepció masculina!)

i de la pretesa confiança que ens ha de generar un mentider que se sincera amb nosaltres...
Y con esa confesión de su granujería para con los demás, era como si quisiera convencerla de su honestidad para con ella.

una manera (probablement poc valenta, però segurament prou efectiva) de plantejar-se la vida en general i enfrontar-se als gelos en particular...
Por otra parte, Charles no era de esos seres que gustan de llegar hasta el fondo de los asuntos. Cerró los ojos a las pruebas y sus celos inconcretos se vinieron a desleír en la inmensidad de su pena.

i de la potència de l'oblit... que no perdona... que malgrat els esforços avança implacable i esborra les petjades... 
Una cosa muy rara que le pasaba a Bovary era que, sin dejar de pensar continuamente en Emma, la iba olvidando. Y se deseperaba al darse cuenta de cómo se le iba escapando aquella imagen de la memoria, a pesar de los esfuerzos que hacía por retenerla. Pero eso sí, soñaba con ella todas las noches...

i de la immensa soledat que se sent quan s'està sol...
Pero no saboreaba del todo la voluptuosidad de su pena, al no tener con quien compartirla.






diumenge, 16 novembre de 2014

Un dolç hivern?


Va tancar el llibre enutjada. No encaixava prou bé la incertesa dels finals oberts i aquell escriptor s'havia permès la llicència de deixar la narració en el punt on més preguntes tenia.

L'endemà es va llevar a poc a poc, sense presses i amb l'esperança de poder resoldre l'enigma a la tarda. Segur que se li devia haver escapat algun detall, algun punt o algun gir que no havia copsat i que devia ser la clau subtil del parador de la no-protagonista.
Possiblement, l'estrès de les darreres setmanes i que les primeres pàgines no li havien estirat del tot la curiositat per seguir la història, havien condicionat una lectura distanciada entre l'inici i el final i en aquest interval de temps s'havien amagat les raons genuïnes de l'escapada. 

Tan de bo aquella tarda, alguna de les altres aportés l'element clau, el detall (que a ella se li havia escapat) per a poder tancar la història.
I si no, potser entre totes, aquella tarda tardorenca de finals de novembre, entre dolços i cava, i sent elles les protagonistes, aconseguien donar sentit al llarg hivern viscut amb un bon esclat de primavera.
Sort en tenia de les altres...  

diumenge, 5 octubre de 2014

regals de #laltra

oportunitats de llegir llibres que mai llegiria
de rellegir amb altres ulls
de  fixar-me en detalls invisibles,
(realitats calidoscòpiques) 
d'entendre l'impossible
de parlar sobre el que no sé, del que (amb prou feines) sento
de riure'm de mi mateixa
també d'engrunar certeses* i adonar-me'n que res és del tot com decideixo imaginar,
de construir fragilitats elàstiques per poder ser d'altres maneres, redibuixant límits,
imaginant altres camins possibles
inventant models prohibits 
afiançant passes mil·limètriques cap a nous abismes, oportunitats de ser en altres vides no viscudes...
            
un espai per estimar-me més a mi mateixa,
fins i tot d'apreciar allò que no m'agrada, agradant-me
de gaudir de moments transcendents i trivials en l'espiral del temps present
d'ensucrar tràngols indigeribles
de teixir complicitats vitals nuant cuirasses,
de ser inconscientment feliç
gràcies noies!
#laltra
#CL


*extret de Creixen malgrat tot les tulipes, Sònia Moll

dissabte, 4 octubre de 2014

També sóc jo... (actualitzat!)

Ja fa un temps us vaig explicar com l'havia conegut... 
i aquí us explicava com m'agradava aquesta cançó...
Des de llavors, ja ha passat un any llarg...
amb uns quants concerts, a 17 de maig de 2014, si no em descompto són vuit (uauuu!) + 5 (a 3-10-2014).

13!!!!

Mataró, Terrassa, Vilassar de Dalt, Calella, Cabrera de Mar, Barcelona (Palau), Girona, Barcelona (Barts), Festes de Gràcia, Ciutadella 1, Ciutadella 2, Blanes (Jardins Mar i Murtra), SAT (Encisa't-BCN)
(Jo mai maiOn seràs demà?)

Una presentació de la peli Barcelona nit d'estiu, al Barts 
i la presentació del vídeo-àlbum oficial del segon disc, On seràs demà? a la fàbrica Damm.

                                         13+2=15!!!


I en aquell primer post del gener de l'any passat us deia que estava encisada...
Doncs bé...
segueixo més que encisada* amb ell, 
No tant perquè és guapot, simpàtic, natural, espontani, afable, proper i ... moltes coses més, que també...
(però que només amb això no crec que hagués aconseguit tenir-me encisada a hores d'ara...)
Sinó perquè les lletres de les seves cançons em diuen sempre moltes coses, moltes...
(algunes més que altres és clar... )
Però en general, trobo que s'apropen molt a coses que jo podria explicar (no tan bé, ni amb tan bona veu, ni amb una música excel·lent com la seva, és clar) perquè he sentit i/o viscut molt d'aprop  i a mida que les vaig escoltant, em van descobrint nous significats i interpretacions... parla de situacions quotidianes, senzilles, de les emocions profundes que tants cops sentim i sovint som incapaços de reconèixer, de febleses i de les coses que passen i voldríem esborrar... 
Alguns diuen que són cançons tristes, malenconioses,... 
Potser sí, potser tenen raó...
A mi, m'agrada perquè enlloc de fugir-ne les explica planerament i de manera suau però des de molt endins... (a mi em ressona així)

Aquí us en deixo una que...
em toca directament al cor cada cop que l'escolto...
Gaudiu-la a poc a poc, sense presses i potser descobrireu que també us parla a vosaltres... 
Segur que sí! 
Tant de bo!



Si mai em veus tornant a peu
i no et conec, recull-me.
Si mai em veus deixant sortir
tot el verí, perdona'm.

També sóc jo.
El mateix que quan la sort
se t'escapa per ben poc
et fa riure un altre cop.

També sóc jo.
Ple de llum i de foscor,
tan minúscul que faig por.
També sóc jo.

Si mai em veus inflant el pit
parlant de mi, atura'm.
Si mai em veus cridar confós
cremant-ho tot, abraça'm.

També sóc jo.
El mateix que quan la sort
se t'escapa per ben poc
et fa riure un altre cop.

També sóc jo.
Ple de llum i de foscor,
tan minúscul que faig por.
També sóc jo.

També sóc jo.
El mateix que quan la sort
se t'escapa per ben poc
et fa riure un altre cop.

També sóc jo.
Ple de llum i de foscor,
tan minúscul que faig por.
També sóc jo.


*ahir em van fer una foto durant el concert on... es veu clarament... l'encís... ;-)

dimarts, 8 juliol de 2014

ficcions autobiogràfiques... (presentació)

A mar obert
Sóc la Mar.
     Visc d'onades i de mar en calma.
          De tempestes i racons plàcids.
               Remolins tèrbols, miralls màgics.
                    Fidel a llunes i marees suaus.
                         Carícies de cels.
                              Llepolies de sol
                                   i de núvols que amaguen estels.

                                                                       Aigua i humitat.
                                                                                 Tothora. 

No t'entens a tu mateixa.
T'afogues en les dues gotes salobres de sempre.

Et veus, t'observes (avui) des de terra ferma.
Res es mou, tot és clar.
I ara, des d'aquí,
des de la bonança d'aquest assossec,
saps que
         (mai més)
                    et deixaràs emportar per cap altra tamborinada;
que les tens controlades,
que les has vençut,
que ja
         (mai més)
                    les onades et tornaran a arrossegar per camins humits...
                                                                     
                                                                                   Aigua i humitat.
                                                                                      Constants vitals.  
                                                                                        Batecs d'ànima.

I també saps que tot és mentida.
(Que)
a la propera embranzida tornaràs a deixar-te endur per (des)coneguts cops de mar.

Que,
   (també ho saps),
         et portaran a (re)descobrir(-te) en nous escenaris, en estats mai sentits, mai viscuts...

I en el fons,
des de sempre,
t'agrada bressolar-te en tu,
i plorar, imaginar, somniar, jugar,...
somriure a voltes...
atrevir-te sense llançar-te,
perdre't en la immensitat del tot i retrobar-te en aquell no-res tan proper...
perquè en el fons, això,
                          (ja ho saps),
                                      és la salsa de la (teva) vida...

Despertar en noves platges.
I habitar(-te), amb tot el què encara ets i el què ja no...
Sorra, aigua i regust de sal cristal·litzada a la pell.
Amb ulls atents, ben oberts,
mirada brillant, noves il·lusions,
i les butxaques buides,
per tornar a omplir(-te) de nou...
                                       un any més...
                                                    de vida!

dissabte, 7 juny de 2014

Losers?

uns riures...
unes reflexions...
preguntes amb respostes diverses...
un pica-pica... compartit ésclar! (i sense patates braves i amb
vi de l'Empordà...;-)

i una conversa amable que es va allargar hores i ens va fer riure de nou, pensar de nou, compartir de nou...
5 dones,
disseccions profundes de vides viscudes (i patides), triades, o trobades?
o potser ni una cosa ni l'altra... amb algunes renúncies assumides... i d'altres pendents...
o no eren tantes ni tan greus? i, en realitat tot són avantatges?
dubtes... certeses... 
tot plegat una bona vetllada d'inici d'un cap de setmana llarg i, el millor de tot... per endavant i per viure!
Losers?
mmmm...
Una llàstima que es faci servir el llenguatge com un element clau per classificar les opcions de vida des d'ulleres patriarcalsheteronormatives amb característiques úniques i insertades en el codi intern i el social... difícils de desenganxar de la pròpia pell però amb ganes de fer-ho... (sí? segur?) sí, sí... amb ganes de fer.ho...
El llenguatge que encadena, que classifica, que qualifica, que jutja, que valora... des d'un únic punt de vista... i ens fa gràcia... o no gens...
Qui són els losers realment?
Existeixen? Segur? Per qui?
Potser canviem-li el títol... Winners... 
i ja comencen a canviar percepcions i es poden fer mirades diferents...
potser canviant el llenguatge podrem anar canviant les creences profundes, els xips insertats, els models inamovibles i rígids que ens engavanyen i limiten...
potser no, n'estic segura!
Seguirem debatent... i rient... i compartint...
Bon cap de setmana!
*****************************************************

*que consti que aquest post, inicialment, no tenia més de 50 paraules -estil Kika- però, ai las! m'engresco i al final acabo escrivintparlant més del compte... i paro, perquè seguiria...però no cal...

dimarts, 3 juny de 2014

L'Amanda, l'Olive i l'Alison… les 'altres' dones del club... (CL-2)

La lectura com a excusa…
La lectura com a necessitat...


Diumenge ens vam tornar a trobar i vam aprofitar per xerrar del què ens suggereix cada una de les històries que llegim…

FUN HOME
Era el primer cop que la majoria de nosaltres llegíem una novel·la gràfica 'seriosa' (tot i que de còmics sí que n'havíem llegit alguns, d'això ja fa anys i panys...) i vam coincidir en l'estranyesa de llegir en aquest format i de la dificultat per concentrar-nos que ens havia generat.
Els sentiments al voltant d'aquesta lectura van ser poc coincidents. No ens havia fet massa el pes, en general, tot i que ens havia fet pensar en coses importants com ara les relacions pares/mares amb fills/es; l'homosexualitat i les relacions de família en general. Algú, encertadament, va dir que li semblava un text molt honest. Jo no ho havia mirat des d'aquí. La fredor que es respira en aquella casa (per molt honest que sigui el relat dels fets) em feia llegir-la des d'una distància prudent i suficient per tal que no m'envaís massa i no hi vaig acabar d'entrar (coses meves).
Com que, per diverses raons, algunes de nosaltres tenim la segona part en la que es relata la relació de l'Alison amb la mare (aquesta era amb el seu pare), vam quedar que en tornaríem a parlar en la propera sessió. Ja veurem.
Després de parlar-ne entre totes, penso que m'aniria bé rellegir-la (per copsar detalls que se'm van escapar...).

LA BOTIGA VINTAGE ASTOR PLACE
Aquesta va agradar més, una lectura més suau, més acollidora, més novel·la rosa (o quasi) on tot acaba prou bé (tot i que sorprèn). Quasi com llegir una peli americana...
La història paral·lela de dues dones que van viure amb 100 anys de diferència, ben diferents i alhora ben iguals, l'Olive i l'Amanda, passejant per la Nova York, de principis del segle XX i de principis del XXI... una autèntica delícia pels qui coneguin la ciutat.
Dues dones valentes, que lluiten per tirar endavant en un entorn no sempre amable...
Ara bé, en l'anàlisi de personatges i en la vida que porten destaquem que l'Olive és molt més avançada i independent que l'Amanda. Tot i l'entorn no l'acompanyi gens, té les idees ben clares i les defensa amb la seva manera de viure i d'enfrontar-se a les seves lluites quotidianes. L'Amanda, no. Tot i tenir un entorn molt més favorable, és molt més dependent tant emocional com econòmicament.

Arribades a aquest punt... ens n'adonem que algunes de les iniciatives i modes actuals, sembla que ens estiguin tornant a un passat no massa encoratjador per a les dones i decidim ser més conscients d'aquests fets i no deixar de fer passes endavant tot compartint reflexions i vida conjuntament.
Per això, les properes lectures a fer (ja vam dir que dues en un mes estava prou bé i que no deixaríem passar tant de temps entre trobada i trobada, com aquesta darrera vegada) són encaminades a reflexionar sobre nosaltres mateixes com a dones i el nostre paper en els nostres entorns propers. I, de moment, ens decantem per literatura escrita per dones...

Així tenim per davant:

Una cambra pròpia, de la Virgínia Woolf i,

La casa del silenci, de la Blanca Busquets.
De moment, tot queda entre dones...
;-)
Bon club!
Seguim llegint, escrivint i vivint!





Per si voleu llegir l'anterior trobada del club...
http://bocinsdelluna.blogspot.com.es/2014/04/les-altres-cl-1a-trobada-laltra.html

dimarts, 20 maig de 2014

oportunitats oportunes...

Hi ha dies intensos.
Hi ha dies que una sèrie de fets viscuts les darreres setmanes, s'enfilen i prenen tot el sentit.
I avui ha passat.

Un dia intens,
un dia en què te n'adones que tot el que vius és una oportunitat i res és casualitat.

Dies que tot lliga, i allò que semblava una mala passada,
finalment es converteix en un fet necessari i oportú.
Absolutament oportú!

És la vida en si mateixa que està farcida d'oportunitats,
les necessàries per fer-ho tot més intens i autèntic.
I quan les veiem, quan les veig...
em fan somriure.

I em sento afortunada de poder-les veure i viure.
Un dia de luxe, ple de màgia...



dilluns, 12 maig de 2014

amb les hormones alterades…per la primavera...?

Hi ha dies que no em cal gaire més…



i d'altres que ho trobo a faltar tot…
i a tu?
també et passa?
-----------------------------------------
*o potser és cosa de l'edat ja... i de la medicació? 
;-)

diumenge, 4 maig de 2014

tears are words the heart can't say

Feia dies que anava empassant paraules.
Com qui es pren una píndola, sentia el seu recorregut amargant, coll avall.
Un exercici necessari, precís i calculat amb conseqüències evidents de desgast.
Ni un glop d'aigua alleugeria aquella desagradable sensació.

Es descobria controlant constantment l'impuls de deixar-les anar, de deslliurar-les,
per evitar abocar-les violentament en l'escenari contingut de la batalla, cap a una guerra segura.

Des de les emocions fluïen directes a la parla
i amb prou feines podia mantenir la boca tancada,
de tan evidents com eren, de tan certes com les sentia...
Notar-les arribar i fer un cop de llengua, desviant-les cap avall...

(les paraules punxants no solen ser bones companyes de conversa... no era el moment... quan és el moment?... i vinga arguments amunt i vinga arguments avall...)

i anar empassant, sense poder pair-les,
saturació, tristesa, ràbia continguda...

I en aquell moment precís...
el punt d'haver de creuar el riu.


I davant d'aquell repte estúpid,
es va sentir sola, molt sola,
i sense poder contenir tanta contenció acumulada,
va començar a plorar
i van anar vessant totes les paraules galtes avall
cada llàgrima, una paraula menys,
fins que es va buidar, del tot...


I va travessar el riu
i van seguir el camí, sense retrets, sense paraules.

dimecres, 30 abril de 2014

Tots els sants tenen el seu monstre. Recital de narrativa breu i música viva. Sant Jordi 14.

L'OMBRA
Feia dies que endreçava i redecorava mentalment l’estança, perfilant amb precisió mil·limètrica tots els detalls. 
Les flors, els coixins, la il·luminació,...
Un espai càlid, un espai viscut. 
Així és com el volia.
L’ocre de les parets reflectia ombres en dansa al ritme de dues espelmes juganeres. Un esclat de vainilla i cera va omplir l’espai respirable i se la va endur, breument, a un univers conegut i acollidor però molt llunyà. 
Va dubtar. 
Per un moment la temptació la va estirar més enllà del què era raonable. En un esforç de serenor, les cames, força més sensates que el cor, la van dur cap a la cuina. 
Afortunadament, la nevera farcida de colors la va distreure de cabòries. En qüestió de segons va fer i desfer diferents plats i combinacions possibles.
El vi, triat especialment, s’airejava ja feia uns minuts al decantador. A la sala, la tauleta rodona; per estovalles el mocador de fer farcells. A joc, els tovallons de cotó, color xocolata. Un parell de copes de vi, grans, esplèndides, brillants i, arrodonint el conjunt, un breu però aromàtic pom de flors blanques. Un quadre perfecte. Tot a punt.
Camí del menjador, una gota d’oli brillant damunt una fulla d’enciam. Una petita espurna, una ombra invisible buscant recer per créixer. 
Allà amb ella.
A la dutxa, l’aigua li regalimava per les sines. 
L’escalfor la va fer recuperar el somriure i la confiança i en un no-res va estar llesta.
A punt. 
Amb l’ombra allà. Imperceptible. Transparent. 
Allà, dins seu. Persistent.
Seria puntual. N’estava ben segura. Aquest cop sí.
Feien patxoca la saleta i la taula, i també l’ombra. Tan seves, tan a mida.
Un mig somriure li va il·luminar el rostre i, resignada, va respirar fons.
Tot aniria bé. Aquest cop sí. N’estava ben segura.
***********************
Text elaborat en el taller d'escriptura creativa de Raquel Picolo i llegit en el recital de narrativa breu i música viva de la Biblioteca Ernest Lluch i Martin de Vilassar de Mar, el 25 d'abril de 2014.



dilluns, 21 abril de 2014

Les altres (CL, 1a trobada) - L'altra


(en aquest enllaç trobareu les arrels del CL de les altres)

En general, ens ha agradat molt a totes. 



A mi, potser més i tot que el seu primer. L’he gaudit molt més, potser el primer el vaig llegir a trossos i amb força distància entre ells (no m’hi acabava d’enganxar) i aquest hi he estat enganxada des del primer dia.

Ressaltem com ens agrada l’escriptura de la Marta Rojals, directa, sintètica i plena de força. En una sola frase diu tantes coses! I t’hi sents tan a prop de l’estat d’ànim i de la situació que dibuixa magistralment amb les paraules. M’ha passat en molts paràgrafs, es nota que és dona i parla des d’aquí.

A algunes els hi ha molestat ‘lleugerament’ el desordre de la cronologia en la narració dels fets, l’anar endavant i endarrere, l’ara aquí l’ara allà. A mi m’agrada, trobo que és un recurs que agilitza els fets i que t’enganxa per saber més. També reconec que en alguns paràgrafs havia de tornar enrere a rellegir el què passava, ja que havent canviat l’escenari (que no els personatges) jo ni me n’havia adonat (segurament fruit de l’avidesa en el consum dels fets relatats).

També destaquem que fins gairebé al final del llibre (darreres 50-70 pàgines) no acabes d’entendre la història realment, el fons, el títol, la gràcia de tot plegat. I que si no ho haguéssim comentat entre totes, ens hauríem quedat amb una versió molt més reduïda de la complexitat de la història i de les derivacions i connexions que té amb la nostra pròpia existència i la de tots els mortals (però especialment la de les dones*?).

I totes, en ple, vam coincidir que teníem ganes de fer una segona lectura per, ara que ja sabem com es desplega la trama, poder copsar tots els detalls que, donem per fet, ens han passat per alt.

Avís important:

Si no has llegit el llibre i vols llegir-lo, potser aquest apartat et desvetlla algunes coses que més val que descobreixis llegint-lo. Para de llegir ara i no te’n penediràs, ja tornaràs, si és el cas, a llegir el final d’aquesta entrada un cop fets els deures.
;-)

Anant més de ple a l’argument, coincidim també, en general, que l’altra la duem tots a dins, en diferents formes, evidentment, però totes tenim un alter ego que potser no duem a descobert i que només mostrem en situacions i relacions més íntimes.

També que la història no gira tant al voltant del tema de les addiccions sinó de com ens mostrem als altres, de com ens amaguem a nosaltres mateixes les pròpies, de com expliquem, de com argumentem i justifiquem les nostres mancances amb paraules que puguem sentir i que siguin acceptables per a la resta del món. De com dibuixem el nostre personatge per fer-lo creïble, perquè sigui acceptat i ben vist. I del què es pot amagar a dins, sense cap aparença ni vestigi de l’iceberg que s’amaga sota la capa de la pell.

Per a mi van paral·leles les dues addiccions, a l’home jove i a la beguda. Com si l’autora hagués volgut explicar-nos una a través de l’altra. La que ens explica, la que pot explicar l’Anna, té a veure amb el desig, amb la carn, amb el sexe; la que no ens explica, ni pot explicar és l’altra, la que la consumeix, la que vol oblidar tant si com no, la que la fa comptar, la que la fa buscar tots els recursos possibles per desterrar de la seva ment. Aquesta és la que la pot destruir.

I la figura d’en Nel, l’home, el pare, el protector. I de la necessitat que en té d’ell i alhora la ràbia continguda que sent. I en l’amor que sent per ell. I en el que ell sent per ella.

Per no parlar de la situació punyent de la crisi que els envolta, de la pèrdua de la feina, de la manca d’oportunitats, de la superficialitat i aparença de les relacions que tenen, de les mentides, de les mitges veritats; del què diem als altres i del què ens diem a nosaltres mateixes. I de la soledat de l’Anna, del seu aïllament voluntari del món, per no ser descoberta, per no descobrir-se i enfrontar-se a la seva realitat.

I de tantes altres coses que van donar tema de conversa!

Una lectura molt, molt ben aprofitada.

Normalment, la meva memòria per a recordar de què van els llibres que llegeixo és minsa, sóc incapaç d’explicar un argument al cap d’un temps d’haver-lo llegit, sí a trossets, sí alguns detalls, però no de construir un text prou coherent perquè l’altre se’n pugui fer una idea. En canvi, sóc molt més capaç de recordar com m’han fet sentir, si m’han impactat les històries o no. Què sentia quan els llegia i si em van fer pensar i donar-hi voltes o no. Curiós.
Suposo que si ens dediquem a desgranar tant peça a peça els llibres que anem triant en el club, aquests sí que els podré recordar millor. I més si a sobre, em dedico a escriure’n els comentaris que n’hem fet (quina feinada!).

Bona setmana a totes les persones que heu passat per aquí i heu tingut la paciència de llegir fins el final!

Seguim llegint, escrivint i vivint!


*Ets home? Has llegit el llibre? Què en penses d’aquesta afirmació? Hi estàs d’acord?

dilluns, 14 abril de 2014

Comencem nova aventura!


Inspirades per la peli Conociendo a Jane Austen (the jane austen book club) i per totes les experiències de clubs de lectura propers que coneixem sense haver-hi participat mai, vam decidir, E i M, organitzar el nostre, a mida. 
Vam parlar-ne un dia, vam anar dient com ens agradaria que fos i què ens agradaria viure-hi i vam convidar un grupet de dones properes, amb qui ja compartíem experiència de teatre i altres vivències curioses.
Un cop vam tenir la confirmació d’algunes d’elles de l’interès d’assistir-hi, vam donar voltes a quin seria un bon llibre per començar a llegir i compartir. 

E. va anar a la llibreria i el va veure, i se’l va comprar perquè tenia ganes de llegir-lo, i m’ho va dir. I em va semblar perfecte per començar, jo també el tenia entre els primers de la llista de llibres per llegir i ho vam tenir clar. Aquell seria el primer, no sabíem ben bé si seria el primer de molts o el primer i l’últim, però en realitat aquest futur incert ens era totalment igual. El que comptava és que ja teníem llibre, ja teníem participants, ja teníem data, ja teníem el lloc de la celebració i, el més important, il·lusió per començar la nova aventura.

Som-hi!

No sabia ben bé com m’aniria haver-me de llegir un llibre amb data de caducitat, era una de les pors que tenia (com algunes de les convidades que van declinar la participació per aquest motiu precisament), però sabia que valia la pena provar-ho. Al final, la darrera nit, vaig fer la lectura de les darreres setanta pàgines. Una mica justa, ho sé, però ja havia destinat aquella nit per fer-ho. Va anar bé, el vaig poder acabar.

I a l’endemà, abans de les cinc de la tarda, ja érem totes a lloc, a punt per començar la nostra tertúlia. Això sí, amb una taula replena a vessar de dolceses exquisides per anar acompanyant la conversa i la tarda de primavera que va anar esllanguint a mida que atiàvem el foc de la conversa i anàvem despullant subtilment els personatges del rerefons de la ficció i ens anàvem apropant a nosaltres mateixes, a les nostres vides, als nostres arguments, a les nostres ficcions i realitats properes.

En fi, una tarda de pel·lícula, en viu i en directe.

Ja tenim nous llibres per a la propera trobada (aquest i aquest altre, anem fortes, provarem de fer-ne dos, encara que un té truc...), lloc, repartició de la vianda (vam decidir ser més racionals en aquest aspecte ;-) i noves participants per a convidar. Tot a punt per a la propera!

Ah! I molt important! També tenim nom!
Som el club de les altres, de l’altra. En honor al llibre que ha sigut el protagonista de la primera trobada però també perquè totes vam estar més o menys d’acord (amb matisos) que totes tenim una altra a dins nostre, que no sempre mostrem i que, de vegades, costa d’acceptar que també forma part de nosaltres. Volem també reivindicar l’altra que viu dins nostre, reconeixent-nos-hi (encara que a vegades no ens agradi gaire o no sigui gaire ben vista) i  aprendre a acceptar-la i estimar-la per a poder ser més nosaltres mateixes*.

Tot un èxit, amb ganes de repetir!

Gràcies P, C, R i E. i fins la propera!

Aquí podeu llegir una ressenya de la sessió

I les ressenyes de les trobades que hem anat fent aquí:
                                            Les altres (CL, 1a trobada) - L'altra 

*de collita pròpia, no sé si les meves companyes d’aventura compartiran aquesta darrera reivindicació. Anirem acabant de matisar aquestes paraules en les properes trobades.

diumenge, 9 març de 2014

dies de colors...


tot esperant l'arribada de la primavera que promet esclatar de vida ben aviat...
tingueu bona setmana!

diumenge, 19 gener de 2014

pare...

i és avui, ara, que asseguda en aquest llit desconegut,
prou lluny de tot,
m'atreveixo a pensar en tu...

una cançó de sempre,
m'apropa, lleugerament, per un instant, a la teva essència,
allunyada de fa temps, des de gairebé sempre...

i, potser, t'enyoro,
potser, fins i tot, m'atreveixo a trobar-te a faltar...
sabent que no hi seràs, que no hi podràs ser...

tan lluny, tan de temps,
un sempre que no ha estat mai...
un mai que sempre ha fet ombra...

és ara que, de lluny,
de puntetes,
goso agrair-te tot el que m'has estimat.

gràcies pare

(avui t'ho puc dir de lluny,
potser demà sabré fer-ho a cau d'orella)

dimarts, 31 desembre de 2013

amb els millors desitjos...


de pau...
amor...


i farcit de felicitats petites...
però intenses,
com la vida mateixa...

petons i somriures

imatges d'autoria desconeguda

dimecres, 4 desembre de 2013

de dol...


L'espera

T'espero i sé que vindràs.
Se'm fa l'hora cançonera,
que qui espera desespera!
Enyoro el jou del teu braç
on el meu cos troba força,
que sóc la flor que es colltorça
si es queda sola en el vas.
Em cal aquell entramat
de llaços i serpentines
que només tu saps amb quines 
arts tan dolces has trenat.

Sento que vindràs aviat.
Vull desfer-me de neguit, 
i que tu no trobis noses
que em floreixen dins el pit.

Joana Raspall
(De Llum i gira-sols. Barcelona: Columna, 1994)

Gràcies Joana!
Petons allà on siguis...
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...