Un abril prodigiós

Una lectura d'estiu molt refrescant i plàcida, d'aquelles que et deixa un bon gust de boca.
Però alhora, com qui no vol la cosa, amb suavitat, l'autora dibuixa un escenari ideal per deixar anar idees que fan pensar, que retraten de ple a les protagonistes i les fan adonar-se de les pròpies quotidianitats (diguem-ne, lligams adquirits) i creences (de vegades rígides i poc flexibles) de manera que, el propi espai (el castell) i el desplaçament (el viatge), les situa en un angle força diferent a l'habitual. Poc a poc, les quatre dones, van evolucionant per arribar a llocs, desconeguts de si mateixes, completament diferents als inicials i, en algunes d'elles, ben oposats als esperats d'entrada.

Sincerament, ara mateix marxaria a San Salvatore, potser... potser no, segur, no em deixaria indiferent.
Bona lectura!

Un petit tast...

No li procurava plaer superar les altres dones; no tenia cap interès a aconseguir uns homes tan pesats com elles. De què li servien els homes quan en tenia tants? Cap d'ells no li parlava de res sinó d'amor, i que ximple i esgotadora era aquesta conversa a la llarga. Era com si a una persona sana amb una gana normal li donessin només sucre per menjar. Amor, amor... la sola paraula li feia venir ganes de bufetejar algú. "Per què t'hauria d'estimar? Per què?" Preguntava sorpresa de vegades quan algú intentava -sempre hi havia algú que ho intentava- declarar-se-li. Però mai no va rebre una resposta real, només incoherències.
______________________

- I de la manca d'afecte familiar - va dir la senyora Wilkins: quanta llum projectava sobre la vida a casa seva i sobre el seu caràcter veritable!
- Això no em sembla que pugui ser tan dolent - va dir Lady Caroline -. A mi m'agradaria, tindria més espai.
- Oh no, no, és horrible - es va lamentar la senyora Wilkins-. És com si anessis despullada.
- Doncs a mi m'agrada - va dir Lady Caroline.
- Francament...- va dir la senyora Fisher.
- És una sensació divina, treure-s'ho tot - va dir Lady Caroline, que només parlava amb la senyora Wilkins i no prestava atenció a les altres dues.
- Oh, però no portar res quan fa un vent virulent i saber que mai no tindràs res per posar-te i t'aniràs refredant i refredant fins que et moris... això és el que et passa quan vius amb algú que no t'estima.
_____________________

La Rose es va mossegar el llavi. Es va enrojolar, va empal·lidir. Tant de bo la Lotty callés, va pensar. estava molt bé que de cop s'hagués convertit en una santa i volgués estimar tothom, però calia que tingués tan poc tacte? La Rose tenia la sensació que li estava posant sal a totes les ferides. Tant de bo callés, la Lotty...
_____________________

Havent-hi molts dormitoris i prou servents no hi havia cap raó perquè haguessin de compartir el mateix, com feien a la seva caseta de Londres amb dos servents. No s'havia de posar a prova l'amor, ni tan sols l'amor universal, la mena d'amor de què se sentia inundada. Es necessitava molta paciència i abnegació per aconseguir un somni conjugal harmònic. També calia placidesa, i una fe a prova de tot. Estava segura que en M li agradaria molt més, i no el molestaria tant, si no s'haguessin de tancar plegats a la nit, si al matí poguessin reunir-se amb l'afecte alegre d'uns amics entre els quals no hi havia cap ombra de diferència sobre la finestra ni l'ocupació del bany, o petits ressentiments ofegats per alguna cosa que algun d'ells li hagués semblat injusta. Li semblava que la seva felicitat, i la seva capacitat de ser amiga d'algú, era el resultat de la nova llibertat i de la pau que comportava. Tindria aquella sensació de llibertat, aquella pau, després d'una nit tancada a la mateixa habitació que en M? Seria capaç al matí de sentir-se plena, com s'hi sentia en aquell moment, de res més que d'amabilitat amorosa? Al cap i a la fi,, no feia gaire temps que era al paradís. Potser no s'hi havia estat prou temps per assolir una fiabilitat duradora. I aquell mateix matí, quina joia extraordinària havia sentit de trobar-se tota sola en despertar-se i poder estirar la roba de llit cap a la banda que volia.
__________________________

Durant anys s'havia esmerçat a no tenir res per pensar. La programació de la seva vida dedicada a (...) havia impedit que records i desitjos la importunessin.
________________________

Que bonic que era. I de què servia que fos tan bonic sense ningú a la vora, ningú amb qui volgués estar, ningú (...), a qui poder-li dir: "Mira". I com ,li agradaria poder dir: "Mira, amor meu"? Sí, diria amor meu, i la dolçor de les paraules, dient-les a algú que l'estimés, la faria feliç.
________________________ 

I com més la tractava ell com si realment fos encantadora, més expansiva es tornava la Lotty i més agradable es tornava ell al seu torn, o sigui que era com un cercle, no viciós sinó altament virtuós.
________________________

S'ha de continuar evolucionant (evidentment amb dignitat), per molt vell que siguis. No tenia res contra l'evolució, contra la maduresa contínua, perquè mentre vivim no estem morts - òbviament, va pensar la senyora F -, i l'evolució, el canvi, la maduresa eren la vida. 
________________________

También esto pasará

También esto pasará
Milena Busquets
Ed. Anagrama
176 pàgines

Llegit el març de 2014.

Entretingut, fàcil de llegir.
Ideal: lectura d'estiu.
En els temps que corren, també apta per a una tarda de diumenge mandrosa, de sofà i manta.
Es deixa llegir i et fa passar una bona estona, sense més pretensions. No té més, ni menys.
Cada dos per tres deixa anar algunes frases que em fan pensar, reflexions que s'apropen a coses que podria subscriure fàcilment, sense discutir gaire. Tot i que ella, la Milena, ho passa per un sedàs de vida frívola i despreocupada, infantil en versió irresponsable i esbojarrada, que tira enrere. D'aquí, segurament neixen els convençuts detractors de la història que ens conta. Però ella, les deixa anar, així, tan fresca... i tan natural, sense despentinar-se (o ben despentinada, segons com es miri potser li és més escaient).
No serà que la protagonista diu i fa algunes coses que no són políticament massa correctes?
Algunes de les seves reflexions, venen carregades de raó, i per molt que vagin contracorrent i generin cert rebuig, m'agraden. I me les subratllo. I us en transcric algunes, per fer-vos un tastet.

Conèixer l'autora i sentir-la parlar, en petit comitè, i descobrir que no és ben bé la protagonista de la història, tot i que sí que ho és.
Milena o Blanca.
Blanca i Milena.
Ficció o realitat. Realitat i ficció.
Autoficció, la novel·la està servida.


Pero creo que me querías, ni mucho, ni poco, me querías y punto. Siempre he pensado que los que dicen "te quiero mucho", en realidad te quieren poco, o tal vez añaden el "mucho", que en este caso significa "poco", por timidez o por miedo a la contundencia de "te quiero", que es la única manera de decir "te quiero". El "mucho" hace que el te quiero se convierta en algo apto para todos los públicos, cuando, en realidad, casi nunca lo es.
____________________
Durante un tiempo, el cuerpo de Óscar fue mi única casa, el único lugar del mundo. Luego tuvimos un hijo. Luego nos conocimos.
____________________
Una de las mejores maneras de descubrir los rincones secretos de tu propia ciudad, no los románticamente secretos, los de verdad improbables, es enamorándote de un hombre casado. Sólo así se explica que estemos en Badalona, creo que es Badalona, tomando unas croquetas infectas, que nos parecen buenísimas, en un bar inmundo, que nos parece el más maravilloso del planeta, y al que nos prometemos volver pronto, tan contentos y mundanos como si estuviésemos en el Ritz.
___________________
Lo contrario de la muerte no es la vida, es el sexo.
___________________
Me duelen todos los caminos recorridos con mi madre, la muerte tan cabrona nos expulsa de todas partes.
___________________
Conseguir sexo es relativamente fácil, conseguir que alguien te abrace durante toda la noche es otra historia, y ni siquiera eso garantiza un sueño plácido; hay hombres incomodísimos.
____________________
... recomponer una relación que ya hacía tiempo que había substituido el sexo, la curiosidad y la admiración por el confort, el compañerismo y los hijos. (...) -la mayoría de los amores o duran dos meses o duran toda la vida- (...) No hay marcha atrás en una historia de amor, una relación es siempre una carretera de sentido único.
_____________________
Pero tal vez la nuestra ya ha dado todas las vueltas que podía dar y la rueda de la ruleta se ha detenido por última vez, de nuevo, en un número perdedor. Y ya estamos absolutamente arruinados.
_____________________
Afortunadamente, los celos caducan, primero pienso mientras apoyo el hatillo de cubitos de hielo contra mi ojo derecho. El amor no, al menos en mi caso. Sigo queriendo a toda la gente a la que un día quise, no puedo evitar ver, a través de todas las deserciones y de la mayoría de las deslealtades propias y ajenas, a la pesona, prístina y clara, de antes de que todo se convirtiera en ceniza. Con cierta heroicidad estúpida, no reniego de ninguno de mis amores ni de ninguna de mis heridas. 
Sería como renegar de mí misma.
_______________________
Me dejo hacer, sensible y atenta, al acecho de ese momento en el que perderé el equilibrio y el calor de mi vientre se propagará como una explosión por todo mi cuerpo. Se corre en un minuto y medio, como un bebé, suave y mansamente, incapaz de llevarme con él hasta la otra orilla, y pasa los diez siguientes, que, dada, la falta de tiempo, hubiese podido hacer algo más útil, disculpándose.

Algú com tu

Premi Ramon Llull 2015

Xavier Bosch

Narrativa literària

Col·lecció Ramon Llull

352 pàgines

Una història d'amor, bonica, tendra, intensa, amb grans dosis de desig, però no tan carnal (que també), sinó de desig de viure allò diferent, allò que ni ens atrevim quasi a somniar. Una història dins de la nostra pròpia història, un parèntesi per revifar, agafar aire i seguir fent la nostra vida. Com si res.

Qui es resisitiria a viure quatre dies com aquells, en el marc incomparable de París?
Jo no, us ho asseguro.

I millor si fos de tant en tant, quatre dies sabàtics. Per desconnectar de tot i de tothom, també de nosaltres mateixes (?). I ser una altra, ser qui volem ser, no qui ens han dit que hem de ser.
Marxar lluny i viure allò que (també) tenim ganes, allò que se'ns presenta, sense remordiments, sense explicacions, amb llibertat absoluta. O almenys amb la que fóssim capaces de concedir-nos.
Bé, de fet, ja és això el que fem quan sortim, viatgem, llegim (també llegint?), organitzem 'escapades',... no?
Fugir d'alguna manera, lluny, posar distància a la quotidianitat, evitar l'avorriment, viure coses diferents... tot ben lícit, clar que sí!
I per què no, doncs, enlloc de fugir a un lloc, fugir cap a una persona?
O cap a una ciutat?
I aixoplugar-s'hi i respirar noves fragàncies...
Per què no?

I heus aquí la història, tendra, dolça, somniadora, real i possible. Tan possible com ganes de viure-la se'n tinguin.

Una lectura amena, que t'atrapa i que et cruspeixes àvidament en un diumenge lent i mandrós, diumenge postvacances amb breus pinzellades de tardor als arbres i xafogor d'estiu encara, un còctel estrany, melangiós... amarat de nostàlgies viscudes.
__________________

I aquí us deixo retalls sucocos, frases que em fan pensar, que m'han cridat l'atenció i que donarien peu a llargues converses... 

- Deia que a vegades, potser, a la vida, t'has d'allunyar dels carrers per on passes sempre per adonar-te que hi ha altres camins que val la pena explorar.
...
- Encara que no sàpigues on et duran.

_____

No van comptar les passes. Haurien pogut comptar els batecs

____

La clau és la il·lusió que l'amor existeix.

____

Hi ha dècades en què no passa res i hi ha setmanes en què passen dècades. I aquesta és la nostra. (Lenin)

_____

Jo, francament, espero viure en tu molt més temps que tot això. Igual que tu ho faràs en mi. Encara que no ens parlem o que no ens vegem, ens tindrem. Sempre. Sense peròs. Ens tindrem. Aquesta és la veritat més absoluta que he escrit en aquesta carta...

____

M'han quedat tantes coses per dir... Per què sempre esperem tant a dir-les? Per què vivim retenint paraules i sentiments? Per què mai ens adonem que s'està fent tard?

____

Pensa que la infidelitat a l'altre és un retorn a la fidelitat a un mateix. No hi ha res de dolent a retrobar-se amb els propis sentiments.

____

Schubert volia compondre cançons d'amor i li sortien tristes.

____

Heu confós l'amor amb les comedietes romàntiques americanes. L'amor no és una pel·lícula de la Meg Ryan.

____

Si vols ser estimat, estima. L'amor existeix. L'amor existeix però s'ha d'anar a totes. A totes!

____

...la felicitat l'has de desitjar i te l'has de treballar. Dóna't una oportunitat per estimar. Deixa que l'amor et trasbalsi. Em sents?

___

Es un decir...

Jenn Díaz

Lumen

162 pàgines

Fa dies (mesos) que el vaig llegir, i, sincerament, van ser tantes les coses que em van sorprendre que me’n vaig enamorar a mida que avançava en la seva lectura.

És una història que més que ser llegida sembla que te l’estiguin explicant (a cau d’orella, això sí, perquè hi ha coses de les que diuen les protagonistes que cal dir-les fluixet, per no ser del tot descobertes, ja que surten de tan endins que, en certa manera, són prohibides). 

Situacions, vivències i decisions que són incòmodes, tabú. D’aquelles que ningú no en parla però que tothom sap. Sap a la seva manera, és clar, perquè cadascú se les explica perquè hi càpiguen dins del seu propi univers i totes les visions, els punts de vista, retraten situacions que, de vegades (o sempre?) disten un munt de la realitat objectiva (si és que ets de les que penses que aquesta existeix de debò...).

M’encanta sobretot quan parla l’àvia. Denota tanta saviesa quotidiana, que, en certa manera aclapara i també reconforta alhora, no sabria com dir-vos, però és aquesta la sensació que em va fer. És una àvia sense pèls a la llengua (com moltes), que t’aboca els seus pensaments directes, sense filtres i normalitza, de manera molt humana, situacions inversemblants, d’aquelles que ni amb grans dots imaginatives pots arribar a construir. 

I, és clar, no és que em sorprengui que una àvia parli així, desvergonyida, sense mesurar les paraules, el què em sorprèn és que l’autora, tan jove ella, se situï en aquest espai i se’n surti de manera tan natural i creïble, com si parlés la iaia de veritat, com si una tingués una àvia secreta que li hagués contat tot el què diu a cau d’orella (potser en algun dels seus estius al poble dels avis...).

Per això em vaig quedar amb la curiositat de conèixer-la, de poder parlar amb ella i descobrir com podia ser que expliqués els fets com ho fa, i com podia ser que m’hagués arribat tan endins. I per això en veure que feia un taller d’escriptura (#vidareciclada) no vaig dubtar ni un segon d’apuntar-m’hi. Però això, si de cas, us ho explicaré un altre dia.

Hi ha dues coses que inclou en el seu text que a mi m’han encantat i confirma el meu encís amb la lectura. Són dos recursos literaris/estilístics (ara no sé si se’n podria dir així) que jo utilitzo molt, de vegades massa, ho reconec, però que han fet que el text fos molt familiar per a la meva lectura (i no perque consideri que són recursos imprescindibles, és clar!). 

Per una banda la utilització dels punts suspensius (molts dels que em llegiu ja sabeu que jo en sóc una fan...) i l’altre és la utilització dels parèntesi aclaridors o per posar en dubte el què s’acaba de dir/escriure (es un decir). Per a mi són recursos que donen força i autenticitat a les veus de les protagonistes, a la narrativa dels fets que conten i que alhora li donen un toc especial, diferent al què estem habituats a llegir (i sé que algunes de #lesaltres lectores amb qui ho hem comentat els han fet una mica de nosa, estranyesa, per tant preneu-vos tot el què us he dit “entre cometes” i no em feu gaire cas, ja us he dit al principi que me’n vaig enamorar i què voleu què us digui, l’amor és tan cec de vegades...).

Boris Indrikov

Va, us deixo alguns paràgrafs dels molts que vaig subratllar (en tenia uns quants més de seleccionats, però tampoc fa el cas de transcriure el llibre sencer!).

Porque antes, los jóvenes, teníamos ganas de hacer cosas que aquello se debía notar en la cara porque antes, los jóvenes teníamos tan pocas puertas abiertas que nos conformábamos con cualquier ventana que hubiera, y cuando le veías la cara como si hubiera pasado un viento, como si hubiera un volcán en sus ojos, ahí te ibas, ahí, no a una cara bonita, que los había que también, pero sobre todo queríamos eso, que alguien tuviera tantas ganas de vivir como nosotros, y éste, este sinvergüenza guapo no era y viento en la cara no tenía, pero hablaba tan bien...

 

Butterflies 

…pero ella no, no se va a conformar, no se conforma ni siquiera con la madre que le ha tocado, y eso que no se puede elegir, no, ni mucho menos, no se conforma…, y hace bien, oye, hace bien, porque las mujeres de mi generación lo hemos estado haciendo desde que nacimos, obedeciendo a la madre, al padre, a la hermana mayor, al marido, a la hija… y, oye, que una se cansa de estar siempre a la entera disposición de lo que sea.

 

Butterflies

Si vieras como se ha puesto mi hija porque me venía, que en el fondo la entiendo, venir aquí a velarte no se comprende se cuente como se cuente, pero oye, tendremos que respetar las decisiones del otro, aunque no nos gusten, ¿no?

 

Butterflies

Y aun así estoy aquí contigo, que viene y me dice que cuando la guerra aprovechó y se escapó, y lo dice y como te cuento, lo dice y ni perdón, y yo que ya le había perdonado, que no sé qué tiene más delito, y me dice que estas enferma, que su mujer está enferma y digo yo que su mujer todavía soy yo, que estamos casados, pero la mujer eres tú porque tú eres la enferma, y que venga a cuidarte que ya no sabe ni qué hacer contigo, que contigo poco se puede hacer…

… déjame que me vacíe un poco antes, ¿eh?, hazme el favor, déjame, para el tiempo que me queda aquí, […], déjame que me vaya de esta vida sin que nada me quede pendiente, sin que me deje nada por decir, porque son tantas las cosas que me he ido callando, y ahora todo me pesa tan adentro, sin saber yo mientras guardaba las palabras que algún día me pesarían, como las piedras que metimos en la caja, que depende de cómo se ponga una a dormir, se clavan por todas partes, las palabras, las dichosas palabras, que lo dicen todo y no dicen nada…

              Y el viejo decía tartamudeando: que no salga de aquí, por favor, no se lo digáis a nadie…, y yo para mí pensaba, pero a quién, hijo mío, a quién vamos a decírselo, si ni contándolo se lo iba a creer la gente, que aquí somos más simples, no pensamos en estos líos, que ya con la guerra había mucha gente que te venía con cosas raras […]

Bona i plaent lectura!

La venedora d'ous

                                                          

Linda D. Cirino

Traducció: Rosa M. Calonge

Sisena edició. Les ales esteses, 123

La Magrana

165 pàgines

Vaig comprar el llibre en una visita a la llibreria, per recomanació de la llibretera. No n’havia sentit a parlar ni l’havia vist enlloc prèviament, per tant, em venia totalment de nou.

Em va agradar el què em va dir.

- La força que pren el personatge femení.

Més concretament 

- El creixement, la transformació de la protagonista, l’Eva, a mida que avança la història. És genial.

I amb aquest breu raonament, i amb la recomanació ben viva de llegir-lo en el nostre club de lectura, amb les altres,  me’l vaig endur. Les altres no l’hem triat, no va cridar l’atenció a ningú les dues vegades que l’he proposat (com que encara no l’havia llegit tampoc podia donar massa arguments del perquè era interessant i es va quedar a la pila, per llegir).

Aquests dies de vacances l’he recuperat. I en una tarda me’l vaig acabar, quasi sense respirar em vaig empassar les 165 pàgines.

I com n’eren de certs els arguments de la llibretera. Quanta raó!

M’ha agradat molt. És un llibre senzill, amb una història que d’entrada és molt trista però que l’autora descriu amb una bellesa i una sensibilitat que fa que la situació viscuda pels personatges esdevingui dolça i tendra. Tan tendra i tan dolça que sembla quasi impossible que pogués ser en les condicions de vida que es descriuen va viure la pagesia del sud-oest d’Alemanya al 36, en temps de l’Alemanya nazi, amb totes les seves conseqüències quotidianes.

I genial sí, la forma com la protagonista pren protagonisme a la seva pròpia vida. Passa de no ser res, de no saber res, de no permetre’s ni pensar en res més enllà de les quatre tanques que limiten el seu mas (i la seva experiència), a ser-ho tot, a transformar-se i ser ella mateixa. A ser plenament conscient de la vida que li ha tocat viure, però que alhora també li permet no haver de renunciar a res. 

Les circumstàncies són les que són, sense cap mena de dubte.. 

Magres, desgraciades, adverses. Però ella les viu de manera natural i alhora tan realista, conscient que el que li passa és com una mena de regal al que no pensa renunciar (ho té claríssim), malgrat tot. Les circumstàncies són adverses, qualsevol altre les hauria pres com un daltabaix i ella no. Per ella, tot el que succeeix, durant els vora dos anys que es relaten, són oportunitats. Sense ser-ne massa conscient a l’inici, ja les viu així. Oportunitats per desviar-se del camí de vida marcat, de poder gaudir d'altres experiències molt diferents de les que s'hauria atrevit a imaginar mai. Coses que, com a pagesa, no li tocaria viure, ella ho sap perfectament, però que circumstancialment se li presenten i decideix tirar pel dret. 

M’admira com és capaç de viure sense cap sentiment de culpa el què viu, sense cap càrrec de consciència, sense cap dubte que fa el què ha de fer. Des del primer moment al darrer. Com pren les decisions i la coherència aclaparadora que gasta. Com sap amotllar-se a les circumstàncies i viure de manera plena, malgrat la crueltat del moment històric i de totes les injustícies que els toca viure. I com, al final, també és capaç de decidir lliurement, de les renúncies que fa i que també naturalitza i com s’ajusta de nou, i de manera coherent, amb qui sap que és i qui sap que no podrà ser mai.
Una gran dona del seu temps.

Us deixo alguns fragments, perquè us en feu una petita idea...

La meva, ha estat una família de pagesos generació rere generació. I de dones de pagesos. Al sac del gra de l’aviram, n’hi ha una de dibuixada. Està mirant a terra, com he vist sempre la gent del camp. No sé si vol representar que fa res en concret, però és igual, perquè fes la feina que fes, del camp o de la casa -[...]- estaria en la mateixa actitud: amb el cap cot. Jo quan l’alço, acostuma a ser per comprovar el temps, per veure a la posta si l’endemà tindrem bon dia o per calcular si s’eixugarà la bugada abans no arribarà la tempesta. Per regla general, però tinc el cap baix, com ella. Se n’ha perdut fins la memòria, de quan la meva família va començar a treballar la terra.

[...]

Per la nostra gent, la vida sempre ha estat una cosa molt seriosa. No hem tingut gaires motius d’alegria al llarg de les generacions. El meu home i jo no hem rigut gaire, tret d’allò dels primers temps [...]. Quan el sexe encara li donava neguit, feia sempre el mateix, com si tingués un manual d’instruccions. [...]. No estem fets per treure plaer a les coses, nosaltres. Amb els anys hem acabat conformant-nos amb la satisfacció que dóna acabar les obligacions del dia. I això malgrat que sabem que l’endemà haurem de tornar-ho a fer tot igual. Però la vida del pagès és així.

[...]

Mentre li ensenyava com l’havia de matar, vinclant-la per partir-la pel mig, em va posar la mà a l’espatlla suaument i em va fer girar de cara a ell. El vaig mirar als ulls. Hi havia una gran tendresa i m’hi vaig acostar fins a besar-nos. Va ser un petó de prova, suau, innocent. Un petó que va marcar el començament d’una passió, però que, en ell mateix, era comunicació d’una altra mena. Des de llavors hi he pensat moltes vegades: més que un petó va ser una mena de pregunta.

[...]

Potser ella també, en un futur, igual que jo en aquell moment, s’hauria de confrontar amb la seva vida i se n’adonaria que és inútil lluitar contra allò que ets. No entenia les forces que m’havien fet qui era, però això no canviava res. [...] Havia nascut per ser pagesa. Si ho perdia, no em quedava res. [...] Aquesta no seria jo. Estava limitada a ser una dona de pagès. Altrament no seria res.

[...]

Bona i plaent lectura!

Reflexes de la vida... (cuando era nuestra... o no)

(retalls de converses esbojarrades i reflexions de tardes de club de lectura amb les altres...)

Reflexes
Imatges
Records
Tot sembla un miratge

Llibres
Lectures fetes i pendents de fer
Ganes de tenir temps, vàries vides per fer i desfer... per aconseguir fer-la nostra, ben nostra.
Per recollir ossos i recomposar-la. Recomposar-nos.
Per trobar-nos i tornar-nos a perdre en la immensitat de desitjos i de projectes de vida. 

Necessitat de viure més d'una vida, i omplir-la de moments essencials, fer-la nostra i ben nostra, de ningú més. 

Necessitat del nostre espai propi. I reivindicar-lo de totes totes.
De riure'ns de nosaltres mateixes. I alhora demanar a crits, exigir-nos ser (per damunt de tot) nosaltres mateixes. Fer del nostre dia a dia un espai on ser-ho, on ser-hi.
Poder dir que sabem qui som, què volem, cap a on anem... encara que no ho sapiguem tot del cert.
Saber fluir amb la vida, amb el dia a dia... o si més no intentar-ho.
I ser... per damunt de tot allò que vulguem ser...
I poder dedicar una vida a llegir i una altra a escriure i una altra a tenir fills i la següent pels amants... i saber que no, que no pot ser... que haurem de fer mans i mànigues per encabir-ho tot en una i fer-ho el millor que puguem, el millor que sabrem... tan bé com haguem decidit fer-ho... i fer que la vida sigui sempre nostra, que no se'ns escapi de les mans. Sense pors, sense temença de moure'ns d'un espai còmode a un espai incòmode, que imaginem fred, buit, ple d'abismes desconeguts però que se'ns dubte ens faran avançar un o dos o mil estadis de cop i quan hi siguem veure que no era tot tan fosc, ni tan lluny, ni tan solitari,... adonar-nos que ja estem preparades per aquell salt i no acabar d'entendre perquè no l'havíem fet abans...i ser molt conscients que no sabem quan serà l'últim ni tan sols si serà encertat (la frase original era ni si te l'encertarà, però potser tinc la sensació que és una frase que amaga una certa passivitat femenina que em rebel.la, i no m'agrada gens, però gens ni mica, eh?)... per tant... a gaudir de tot el que som i decidim viure! 

Que no se'ns escapi avui que (encara) hi som a temps!

(aquest escrit, encara que no ho sembli, neix d'una sessió de club de lectura arrel de les dues lectures fetes:

La vida cuando era nuestra. Marian Izaguirre

La loba (conte). Mujeres que corren con lobos. C. Pinkola Estes)

La Madame... (CL4)

recupero una entrada escrita a l'estiu, després de llegir Madame Bovary, i que havia quedat endreçada però sense publicar...

9 d'agost de 2014

Madame Bovary, Flaubert

M'ha colpit...i encara ara em té capficada... 
Parla de tantes coses, tan habituals, tan quotidianes encara en els nostres dies... realment, és ben bé això, una obra universal, atemporal, actual,... en el fons del fons, seguim allà mateix...

Parla...
de la pròpia incomprensió de les coses que ens passen, de no saber posar paraules als sentiments i canvis emocionals que sovint patim... en el fons, del desconeixement profund de nosaltres mateixes i les nostres reaccions...

Hubiera deseado tal vez poder hacerle a alguien aquellas confidencias. Pero ¿cómo hablar de un malestar inaprensible que cambia de apariencia como las nubes y forma remolinos como el viento? Le faltaban las palabras, la ocasión, la audacia.

del poc domini del llenguatge i de les paraules per expressar-nos i alhora poder entendre'ns... de trobar el moment, d'atrevir-se a dir, a ser, 

de la identificació de l'amor en l'amor romàntic, concepció que (en el fons) no ha canviat gens... i encara ara (tot i haver viscut uns quants anys) somniem en caure en les xarxes de l'enamorament... i deixar-nos-hi gronxar...
Tenía la creencia de que el amor habría de llegar de golpe, entre grandes destellos y fulgores, a modo de huracán de los cielos que cae sobre la vida, la trastorna, arrasa la voluntad como hoja al viento y arrastra el corazón hasta hundirlo en los abismos. Lo que no sabía es que la lluvia, cuando los canalones están atrancados, va formando charcos grandes en las azoteas de las casas. Y así hubiera seguido tan tranquila en su inopia a no ser porque un día, inopinadamente, descubrió una grieta en la pared.
i de la poca permeabilitat (flexibilitat) que tenim i de com l'ego ens atrapa i ens immobilitza, de com ens costa deixar que flueixin les coses a través nostre...

i del somniar sense tocar de peus a terra (et sona?) i d'estampar-se en les realitats viscudes, en les pròpies decisions de vida...

... lloraba..., por la felicidad que no conocía, porque sus sueños eran demasiado altos y su casa demasiado estrecha.

de la incapacitat d'estimar sense patiment...
-¿Qué quiere que le diga?-contestó él-. ¿Acaso no sabe usted que hay algunas almas que viven en continuo tormento? Necesitan por turno del ensueño y de la actividad, de las más puras pasiones y de los placeres más arrebatados, y ésa es la razón por la cual se entregan a toda clase de caprichos y de locuras.

i amb la clarividència d'algun dels personatges que sap perfectament que l'enamorament (la inflamació amorosa) és un estat temporal, amb durada finita i que el que sí que és perdurable en el temps i profund és l'afecte
No te olvidaré jamás, de eso puedes estar segura, y guardaré para siempre hacia ti un profundo cariño. Pero piensa que un día, más tarde o más temprano, esta llama de amor iría disminuyendo, porque sí, no te quepa duda, porque la vida es así. Y llegaría el hastío y probablemente tendría que pasar yo por la tremenda prueba de asistir al espectáculo de tus remordimientos y de verme implicado en ellos, por haber sido su causante.

d'evidències evidents... i molt clares...

No creo que lo pueda comprender, porque usted es un hombre, no una mujer.

de fer càbales sobre el què no va succeir en el passat i (des de la perspectiva de l'ara i aquí), ens hagués agradat que passés (però com ens autoenganyem a nosaltres mateixos també, perquè sabem del cert que si s'haguessin conegut abans, probablement també s'hauria apagat la flama amorosa...).

León repuso con viveza que casi nadie es capaz de comprender a los seres que tienden hacia un ideal. Él se había prendado de ella en cuanto la había visto y lo que más le dolía era pensar lo felices que habrían podido ser, si un quiebro del azar hubiera permitido que se encontraran a tiempo y hubieran podido unirse para siempre.

de la culpabilitat de la dona que no fa allò que s'espera d'ella...

... le había prometido a Charles que estaría de vuelta en Yonville aquella misma noche y él la esperaba. Y ya se sentía invadida por esa ruin pasividad que es, para muchas mujeres, como una especie de castigo y al mismo tiempo de tributo que tienen que pagar por el adulterio.

de la tristesa profunda instal·lada en el cor, del fred de fora, superficial, i del no-res en els dins... 

Emma, borracha de tristeza, tiritaba bajo sus ropas notando cada vez más intensamente el frío en los pies y la muerte en el alma.

del plaer de retrobar-se amb l'amant i l'inevitable moment de l'adéu...

Y si bien su carencia no disminuía para nada el placer de los encuentros, sí aumentaba en cambio la amargura de las despedidas.

de la mentida sobre la què es construeixen (algunes) relacions no permeses socialment, però sí força habituals i inevitables... (i seguim així, instal·lats en la mentida, sense acceptar socialment que les persones podem establir relacions afectives diverses amb altres persones i que això hauria ser motiu de celebració enlloc d'haver d'amagar-nos-en...)

A partir de aquel día, su vida se convirtió en un amasijo de mentiras con el que envolvía su amor, para esconderlo mejor, como dentro de un velo.

Lo hacía por complacerla más que por propia vanidad. No discutía nunca sus opiniones y aceptaba todos sus gustos sin rechistar; había acabado por convertirse él en su querida más que al contrario. Emma le dedicaba tiernas palabras de amor con besos que le arrebataban el alma. ¿Dónde habría aprendido aquella corrupción que casi se le hacía inmaterial a fuerza de ser profunda y camuflada?

Curiós concepte aquest de la 'querida'... i que l'interpreti un home... on s'és vist! (caure tan baix... i - per això?- ni tan sols té l'accepció masculina!)

i de la pretesa confiança que ens ha de generar un mentider que se sincera amb nosaltres...

Y con esa confesión de su granujería para con los demás, era como si quisiera convencerla de su honestidad para con ella.

una manera (probablement poc valenta, però segurament prou efectiva) de plantejar-se la vida en general i enfrontar-se als gelos en particular...

Por otra parte, Charles no era de esos seres que gustan de llegar hasta el fondo de los asuntos. Cerró los ojos a las pruebas y sus celos inconcretos se vinieron a desleír en la inmensidad de su pena.

i de la potència de l'oblit... que no perdona... que malgrat els esforços avança implacable i esborra les petjades... 

Una cosa muy rara que le pasaba a Bovary era que, sin dejar de pensar continuamente en Emma, la iba olvidando. Y se deseperaba al darse cuenta de cómo se le iba escapando aquella imagen de la memoria, a pesar de los esfuerzos que hacía por retenerla. Pero eso sí, soñaba con ella todas las noches...

i de la immensa soledat que se sent quan s'està sol...

Pero no saboreaba del todo la voluptuosidad de su pena, al no tener con quien compartirla.

Un dolç hivern?

Va tancar el llibre enutjada. No encaixava prou bé la incertesa dels finals oberts i aquell escriptor s'havia permès la llicència de deixar la narració en el punt on més preguntes tenia.

L'endemà es va llevar a poc a poc, sense presses i amb l'esperança de poder resoldre l'enigma a la tarda. Segur que se li devia haver escapat algun detall, algun punt o algun gir que no havia copsat i que devia ser la clau subtil del parador de la no-protagonista.

Possiblement, l'estrès de les darreres setmanes i que les primeres pàgines no li havien estirat del tot la curiositat per seguir la història, havien condicionat una lectura distanciada entre l'inici i el final i en aquest interval de temps s'havien amagat les raons genuïnes de l'escapada. 

Tan de bo aquella tarda, alguna de les altres aportés l'element clau, el detall (que a ella se li havia escapat) per a poder tancar la història.

I si no, potser entre totes, aquella tarda tardorenca de finals de novembre, entre dolços i cava, i sent elles les protagonistes, aconseguien donar sentit al llarg hivern viscut amb un bon esclat de primavera.

Sort en tenia de les altres...  

L'Amanda, l'Olive i l'Alison… les 'altres' dones del club... (CL-2)

La lectura com a excusa…

La lectura com a necessitat...

Diumenge ens vam tornar a trobar i vam aprofitar per xerrar del què ens suggereix cada una de les històries que llegim…

FUN HOME
Era el primer cop que la majoria de nosaltres llegíem una novel·la gràfica 'seriosa' (tot i que de còmics sí que n'havíem llegit alguns, d'això ja fa anys i panys...) i vam coincidir en l'estranyesa de llegir en aquest format i de la dificultat per concentrar-nos que ens havia generat.
Els sentiments al voltant d'aquesta lectura van ser poc coincidents. No ens havia fet massa el pes, en general, tot i que ens havia fet pensar en coses importants com ara les relacions pares/mares amb fills/es; l'homosexualitat i les relacions de família en general. Algú, encertadament, va dir que li semblava un text molt honest. Jo no ho havia mirat des d'aquí. La fredor que es respira en aquella casa (per molt honest que sigui el relat dels fets) em feia llegir-la des d'una distància prudent i suficient per tal que no m'envaís massa i no hi vaig acabar d'entrar (coses meves).
Com que, per diverses raons, algunes de nosaltres tenim la segona part en la que es relata la relació de l'Alison amb la mare (aquesta era amb el seu pare), vam quedar que en tornaríem a parlar en la propera sessió. Ja veurem.
Després de parlar-ne entre totes, penso que m'aniria bé rellegir-la (per copsar detalls que se'm van escapar...).

LA BOTIGA VINTAGE ASTOR PLACE
Aquesta va agradar més, una lectura més suau, més acollidora, més novel·la rosa (o quasi) on tot acaba prou bé (tot i que sorprèn). Quasi com llegir una peli americana...
La història paral·lela de dues dones que van viure amb 100 anys de diferència, ben diferents i alhora ben iguals, l'Olive i l'Amanda, passejant per la Nova York, de principis del segle XX i de principis del XXI... una autèntica delícia pels qui coneguin la ciutat.
Dues dones valentes, que lluiten per tirar endavant en un entorn no sempre amable...
Ara bé, en l'anàlisi de personatges i en la vida que porten destaquem que l'Olive és molt més avançada i independent que l'Amanda. Tot i l'entorn no l'acompanyi gens, té les idees ben clares i les defensa amb la seva manera de viure i d'enfrontar-se a les seves lluites quotidianes. L'Amanda, no. Tot i tenir un entorn molt més favorable, és molt més dependent tant emocional com econòmicament.

Arribades a aquest punt... ens n'adonem que algunes de les iniciatives i modes actuals, sembla que ens estiguin tornant a un passat no massa encoratjador per a les dones i decidim ser més conscients d'aquests fets i no deixar de fer passes endavant tot compartint reflexions i vida conjuntament.
Per això, les properes lectures a fer (ja vam dir que dues en un mes estava prou bé i que no deixaríem passar tant de temps entre trobada i trobada, com aquesta darrera vegada) són encaminades a reflexionar sobre nosaltres mateixes com a dones i el nostre paper en els nostres entorns propers. I, de moment, ens decantem per literatura escrita per dones...

Així tenim per davant:

Una cambra pròpia, de la Virgínia Woolf i,

La casa del silenci, de la Blanca Busquets.

De moment, tot queda entre dones...

;-)

Bon club!

Seguim llegint, escrivint i vivint!

Per si voleu llegir l'anterior trobada del club...
http://bocinsdelluna.blogspot.com.es/2014/04/les-altres-cl-1a-trobada-laltra.html