m'agrada...
... escriure algunes de les coses que imagino, que sento,
que veig, que oloro, que penso, que toco,
que m'atrauen, que em fan somniar,...
m'agrada compartir algunes de les coses que llegeixo...

dimecres, 28 de setembre del 2011

Diumenge de tardor

Tardor jove, tardor viva...
Estiu clos...
Emprenc el diumenge amb suavitat,
La natura endreçada
d'un poble lleganyós
m'hi convida insistentment.


 Camins de tardor
 Jocs de llums i ombres
 arbres pacients, bosc en vetlla
silencis efímers
vida!

Tardor endreçada...    lluminosa...    humida...
camins irisats, màgies desvetllades


ombres perfilant desitjos


 la resplendor de l'estiu reposa en fulles seques
jeu en un jaç de seda...

 tardor incipient nodrint letargies imprescindibles...

diumenge, 18 de setembre del 2011

per gaudir de l'arbre de la vida...

Sí, ahir la vaig anar a veure...
No, no us explicaré de què va...
Ni en faré cap ressenya, ho deixo pels cinèfils que en saben molt més que jo...


Quan vas al cinema, esperes veure algun producte amb un fil argumental 'racional' (o sigui una història més o menys real, més o menys imaginada però que tingui un cert 'sentit', que t'expliqui alguna cosa, algun fet, alguna vivència,...) que alhora també et desperti emocions i sentiments per la història que t'explica la peli i amb la qual et pots sentir més o menys identificada...

Això no passa amb l'arbre de la vida...

Quan vas a llegir un poema, ja saps què et trobaràs, un llenguatge poètic, potser amb tocs surrealistes, alguna que altra figura poètica que et trasllada a un espai diferent (o no...), un llenguatge diferent del narratiu, vaja... que quan comences ja estàs predisposa a la lectura, a aquell tipus de lectura...

Jo no hi vaig arribar preparada... ni mental ni emocionalment parlant...

L'arbre de la vida és un poema, un poema visual i sonor que ataca directament als sentits, a les emocions més profundes de tot ser humà...
Cal saber gaudir-lo... cal poder gaudir-lo... cal una certa predisposició, com en la lectura d'un poema... cal deixar-se agombolar i bressolar, cal confiar en el director i deixar-se endur a través del seu viatge, cal despullar-se i treure's els 'anclatges' que ens ancoren en les realitats quotidianes... i deixar-se fer... i confiar... i volar ben amunt per sentir... sense racionalitzar res, sense fer-se preguntes, sense esperar respostes,...

I jo ahir, per circumstàncies x (que no venen al cas) em trobava en un estat emocional especial... sostingut i encapsulat en un petit espai de seguretat, fixe, sense opcions a esplaiar-se ni deixar-se anar, inamovible i franquejat per una muralla impermeable... sense concessions... esperant un producte més o menys convencional amb algun espai on poder-me emmirallar i reaccionar...

I no, no vaig poder sortir-ne, i no em vaig deixar endur... i no vaig poder gaudir plenament de la proposta feta... No vaig poder entrar-hi... del tot...

Avui que remiro les seqüències i escolto altre cop la banda sonora... me n'adono de tot el què em vaig perdre...

Per això, si l'aneu a veure... no espereu res convencional, deixeu-vos fer, les imatges i la música s'ho valen!
Traieu-vos qualsevol armadura que porteu i sense disfresses atreviu-vos a gaudir-la!
I ja m'ho explicareu!

 Bona setmana a totes i tots!

dijous, 15 de setembre del 2011

Notes d’un flaix a Zarautz


Apunts d’un viatge (de feina; el primer del curs) a Zarautz

Cua a la ronda... nervis.
Viatjar en un avió buit (5 pers)... congelació.
Rebuda amb ‘cartellet’... divertit.
Passeig de tarda de finals d’estiu fins el 'malecón', marea alta i brava, esquitxos... respirar i gaudir.






Sopar ‘entranyable’ i acollidor a Zumaia, en un txoko... un luxe i un plaer. Exquisit!
Conversa fluida i agradable. Ens coneixem i compartim. Parlem de feina i de vida.

M’adormo en solitari i em llevo entre gemecs i sospirs d’uns veïns d’habitació poc discrets. Me’ls escolto manllevant un espai d’intimitat que ells no tenen cap problema en compartir...

Dutxa. Esmorzar en un menjador entre xinesos i alemanys (kin kakau!).

Sessió de formació intensa i ‘acalorada’... (encabir més d’una cinquantena llarga de persones en un espai petit i gaudir de la sessió, té tela!). Sorpresa (molt agradable) quan algú se’t dirigeix en català i hi pots mantenir una conversa enmig de llengües foranes.


Dinar amb vistes espectaculars de la platja de Zarautz.
Marea baixa, platja immensa.
Marea viva. Banderes grogues i vermelles.




Parlar de feina, altre cop.
Parlar de vida, també.

Tornada cap a l’aeroport amb una última volteta per Hondarribi. Vistes fantàstiques... Hendaia, Hondarribi, el Bidasoa... en una tarda esplèndida...
Desempolainar-me de tots els accessoris al control de l’aeroport... com si et despullessis... buufff!
Lectura de mails diversos durant la darrera espera... algunes respostes... moltes preguntes...
Somriures.
Satisfacció professional i personal.
Recàrrega de piles i cansament físic.
Arribada a BCN. Un toc d’aroma personal i cap a casa!
D’aquí a un mes tornem!
Un plaer (i un luxe) poder treballar així!
Laster arte!


dissabte, 10 de setembre del 2011

Regal virtual

Un bon regal ha de tenir unes condicions mínimes per tal que superi el control de qualitat, a saber:
- ha de ser sorpresa













- ha d'estar embolicat, o venir ben embolcallat 


- s'ha de fer amb il·lusió




- t'ho has de passar bé preparant-lo
i, en darrer lloc i no menys important...

- s'ha de pensar en la persona que l'ha de rebre!!!
 (us assegurem que hi hem pensat intensament i no sé com a hores d'ara - hores prèvies abans de penjar el nostre regal- no li xiulen les orelles d'allò més... hi hi hi...)

- ...

Tenint en compte que totes aquestes condicions s'han acomplert amb escreix en el nostre cas, crec que estem en la disposició de fer el regal virtual més esperat des de la 1TBfC!

Ferran...
 Felicitats!
Ens ho hem passat pipa fent-lo!
I tot i que les dots d'artistes d'uns sobresurten amb escreix, ja m'ho sabreu dir, tots ho hem fet amb moltíssima il·lusió!
Moltes felicitats!
Que passis un gran i meravellós dia!



Per cert, resta de blocaires que tingueu l'humor i la paciència d'arribar fins el final d'aquest post...
sapigueu que ja que demà és dia 11 de setembre, vull explicar-vos que quan érem a Berlín, vam fer la nostra manifestació particular i fora de termini de la Diada Nacional en un bus berlinès i per tal que quedés constància aquí en teniu la mostra...




Bona Diada!



dijous, 8 de setembre del 2011

L'instant...

Surto de casa - cames ajudeu-me-  per no quedar-me enganxada a la discussió. Aquestes adolescents que et miren amb cara de rates sàvies i condescendentment et perdonen l'existència, em treuen de polleguera.
I no t'explico com m'enfilo quan la mirada és la de la meva filla i el problema que ens ocupa l'etern desordre que regna a la seva habitació... 
Ja t'ho imagines, no?
Em miro al mirall.
http://www.navalcosp.com/pinacoteca/2009.htm
El llum tènue de l'ascensor amaga algunes imperfeccions però avui em veig bé. Estic bé. Per dins vull dir.
Sento taral·lejar una cançó des d'una veu coneguda i baixo fins el pàrquing.
Què bé, em podré endur el cotxe petit!
Avui, com a mínim, no hauré d'anar en barca amunt i avall, en un d'aquests cotxes familiars esgavellat que sembla un transatlàntic... per a mi sola...
Ens creuem, no m'espera i fa cara de sorpresa i em repassa de dalt a baix, no sense deixar de preguntar-me a on vaig...
Fem un intercanvi de claus i un petó lleuger amb una petita raó que sona poc convincent, me'n vaig cap a la reunió de feina!
Tornaràs a...
Però la porta de l'ascensor ja tancada m'impedeix de sentir el final de la pregunta que ja no tindrà resposta.
De fet, ja n'havíem parlat al matí tot fent un cafè; ja ho sap.


Entén-me, no hi ha res de res. Però em fa patxoca, tu!

Encara, abans d'entrar al cotxe, em trobo la veïna de l'àtic, amb ganes de xerrar, i em deixa anar un Què guapa que estàs! que mira, em fa prémer l'accelerador amb aquella convicció que té una quan li sembla que està d'allò més interessant i se sent bé a la seva pell.

Miro el rellotge... tinc temps... encara podré passar pel Sephora a posar-me unes gotes del meu perfum abans de la cita.

Ai perdó! He dit cita? Volia dir reunió!
De debò, no pensis pas malament... 


Arribo, aparco, surto, camino a pas ràpid sense fixar-me gaire en res i arribo.


És que m'agrada tant aquest perfum!


Però tal i com està el panorama... i de tant car com és, em sembla que aquest recurs el faré servir més d'un i més de dos cops aquesta temporada.
Quina bona olor!
mmmmm...



Surto, passen cinc minuts de l'hora que havíem quedat.
Perfecte!
Arribar massa d'hora no m'agrada gens. Prefereixo que m'esperi uns minuts. Mai no sé quina cara posar palplantada en una cantonada mirant si arriba la persona amb qui he quedat.


No et passa a tu també?

Ja el veig. És allà. a la cantonada.
Camino més a poc a poc.
M'agrada mirar-me'l de lluny, amb aquest posat d'home despistat que tant m'atrau! (això sí, que no s'oblidi del dia del meu aniversari, si de cas, que només sigui el posat despistat, eh?)
No em veu encara, té un llibre a les mans i hi està capficat.
No sé si ho fa per dissimular i ja m'ha vist també. Podria ser.
Somric. Aixeca el cap.

Em sento maca.
La reunió (de feina) promet.
...

Qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència...
Aquest relat ha estat escrit a partir de situacions reals (o no) però que, en tot cas, mai han estat viscudes amb aquesta seqüència que es relata (o si?).


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...