m'agrada...
... escriure algunes de les coses que imagino, que sento,
que veig, que oloro, que penso, que toco,
que m'atrauen, que em fan somniar,...
m'agrada compartir algunes de les coses que llegeixo...

dijous, 17 de març del 2011

el color del dia...

BCN - 11:40 h
Avui ha estat un dia melós...
Bé, vull dir, que jo mateixa estava melosa... sí, més aviat deu ser això...


Els ingredients?
- un viatge llampec d'anada i tornada, l'aeroport, l'espera
- la feina ben feta
- un taxista amb cueta
- uns quants mails
- un cambrer salat
- un sopar capriciós
- lleugeres gotes de pluja
- una història a mig acabar


Seqüència d'elaboració:
Els aeroports tenen un no sé què que m'agraden. Les anades i vingudes de persones diverses que conflueixen en espais i temps amb un ventall ampli de possibles històries per intuir i imaginar... sempre m'han inspirat les esperes, les mitges converses que van i venen,...


M'endinso en la lectura. És el que té ser previsora i arribar amb més temps del que suposava que tindria. Tot un regal... Una història que s'inicia melosa... i que m'enganxa...


PM -12:20 h


Retorno a la realitat quan torno a tocar de peus a terra. Arribar avui a destí i saber que algú t'està esperant... una sensació estranya veure el teu nom escrit en lletres grans... M'envaeix una barreja de sensacions... vergonyes i timideses es barregen amb un sentir-se (una mica) important...
El taxista et somriu quan t'identifiques. Jo també he sospirat alleugerida en veure que no havia d'endevinar qui era el qui m'havia d'acompanyar a destí.
Normalment m'agrada seure al seient de darrere quan vaig en taxi. Així puc submergir-me en les meves cabòries i no cal que mantingui conversa amb el conductor més enllà de les quatre frases de cortesia.
De vegades, et conviden a seure al davant. Habitualment refuso l'oferiment.
Avui no he pogut estar-me'n.
He acceptat la proposta.
Perquè?
No ho sabria dir.
Potser ha estat la cueta que duia el taxista. M'atrauen els homes que porten cueta, no em feu dir el perquè, però tenen un nosequè que ...
La conversa agradable, trivial, sobre viatges, nins i altres històries quotidianes...


Un cambrer salat s'ha cuidat que em sentís gairebé com a casa mentre dinava. Quan una dina sola, s'agraeixen les atencions i els somriures (sense atabalar per això, eh?). No, no portava cueta, però haig de reconèixer que el primer cop que vaig fer un àpat en el seu local ja em va fer sentir bé, molt bé. Per això hi dec haver tornat, pel tracte rebut i per les menges delicioses que hi preparen, és clar! I a sobre, si et conviden al tallat, llavors ja... i que consti que no duia cueta!


La pluja suau m'acaricia les galtes i em revitalitza en un passeig per l'avinguda principal de Manacor, després d'un àpat molt del meu gust...


Una sessió de feina profitosa, intensa, ben curulla de feina ben feta perquè anava carregada de noves possibilitats, de projectes de futur que il·lusionen, que engresquen, que animen,...
Ser l'acompanyant de tota una colla de projectes és un luxe, un regal que aprecio en gran mesura...
Mails personals que m'han anat picant l'ullet al llarg del dia, amb complicitats compartides... Em fan somriure.
Mails de feina que em fan tocar de peus a terra i saber-me part de projectes interessants. Em fan sentir útil.


Instal·lada en una taula de bar d'aeroport sopo capriciosament i em dedico unes menges que no tenen res de sopar però molt de capricioses...
La lectura pren ara, en el tomb de la meitat del llibre, un to aspre, sòrdid... colpidor.
I l'estat melós de migdia ha girat cap a un desassossec que m'aconsella deixar la resta de la història per a un altre moment. Tot i que em quedo amb les ganes de seguir Sara fins el final malgrat preveure que no hi haurà final feliç...


La lectura dóna pas a l'escriptura. Dalt de l'avió ja, de retorn cap a casa. I cuino la recepta del dia amb els ingredients que he anat collint...
Estem aterrant ja, els llums cada cop més propers fan evident la imminència del final del trajecte.
Prenem terra suaument, llisquem damunt la pista sense trontolls... ni frenades...
Bona nit!
BCN- 22:30h


*Ara, ja a casa, me n'adono que aquest matí he pres les ulleres que han tintat de color de mel tot el que he viscut avui... Potser demà tot tindrà un altre color... ja veurem quines 'ulleres' prenc de bon matí...


________________________________________________________________________________


Us deixo tres fragments de la lectura que m'han fet pensar, que m'han remogut per dins... 


En cap moment, Sara, va dir que t'estimava, però tu ho vas voler entendre.


Perquè aquesta és l'essència de l'ésser humà, trencar l'equilibri per a créixer, per a superar-se. una vegada tot està endreçat, les persones tenim tendència a embolicar-ho, tot.


Pensem de vegades que som alliberades, que lluitem per la igualtat, que no obeïm els dictats de cap mascle ni de cap altra persona, però, en realitat, som esclaves del desig, víctimes de l'estima que ens cobreix els ulls, que ens entela la mirada i que ens impedeix actuar amb dignitat.


Ja veieu que tenen tela, oi?
Buuufff... un altre dia en parlem que ja és tard...

dimarts, 1 de març del 2011

el making-of...

No us en parlaré jo del II Sopar Blocaire... ja sou molts i moltes les que n'heu fet ressenya i n'heu parlat abastament. (la Carmeel veí, la Bargalloneta, na Joana,  la Goculta, l'Elfreelang, la Llanterna màgica, l'E-Lecta, la kweilan, la rits, la fanal blau, en barbollaire, en jordicine, l'òscar,...  i alguns més que potser cauran i alguns més que potser em deixo... si veieu que m'he deixat algú i m'ho feu notar, l'afegiré de seguida!)
Encara que no us puc assegurar tampoc que no se m'escapi algun gest, alguna mirada o algun sospir mentre hi penso... disculpeu-me si em repeteixo... la xarxa catosfèrica en va ben plena...


No, jo us parlaré del pre, de com va anar tota la part que no heu vist, tot i que sí imagino que heu intuït o, fins i tot, imaginat... (que d'això, d'imaginació en sou els reis i les reines...).

Quan en Jordi(cine) ens va enviar un mail als quatre organitzadors del I Sopar Blocaire (celebrat l'any 2009, tot i que alguns deien que havia estat l'any passat...), quan en jordi ens va enviar el mail deia... jo no vaig dubtar ni un segon que sí, que volia ser-hi i, perquè no?*, organitzar-lo amb un equip fantàstic de blocaires amb qui ja hi havia hagut molt bon rotllo en la preparació de la primera edició.

Tot i saber que em ficava en una despesa d'hores que no tenia... però, què coi! em venia tant de gust que... no vaig dubtar ni un segon a dir que sí...
Total, que de seguida vam fer plans, i ens vam començar a fer preguntes... anem al mateix lloc que fa dos anys? provem alguna cosa nova? és que aquest local està molt bé de preu però no és massa acollidor, aquest altre és massa car, el de l'altra vegada el menú és molt senzill i quasi igual que l'anterior, i si fem un pica pica a peu dret per tenir més mobilitat i poder parlar tots amb tots?, i si...... poc a poc vam anar veient quines eren les prioritats i vam anar descartant opcions que no ens semblaven que estarien a l'alçada,... és així com, després de compartir dos dinars vam rebotar al Romero, que finalment, va ser l'escollit ja que complia certes condicions que el feien molt atractiu, ja sabeu, espai per a nosaltres sols, un pica pica d'allò més apetitós, un espai agradable i acollidor,... i un preu final, que sense ser massa barat era força raonable.

Les idees sobre les activitats i sobre què fer durant el sopar també ens van anar venint soles... que si podem fer-los escriure un post 'in-situ', que si podem publicar algun post durant l'event, que si podem fer una quiniela dels òscars (la gala era a l'endemà i dos dels organitzadors, ja ho sabeu, són cinèfils, cinèfils, cinèfils...), que si podem fer acreditacions, que si podem fer alguna cosa amb música, que si,... ja us podeu imaginar... van sorgir força idees i moltes les vam haver de deixar reservades en un calaix... (potser per a properes edicions...) i així poc a poc es va anar conformant el II Sopar Blocaire.

Tot això, sense saber massa de quanta gent estàvem parlant, ni de si seríem deu, vint, trenta,... anàvem fent amb ser una vintena, potser arribaríem a vint-i-cinc aquesta vegada...
Per això, la vostra resposta, va ser una immensa satisfacció per a nosaltres, tot un èxit!
Veure que la llista anava creixent cada dia i que estàveu també tan engrescats, ens va animar moltíssim, també ens va omplir de responsabilitat per tal que no se'ns escapés cap detall...

Preparar els cd's (feliciteu a l'òscar sobretot), preparar les travesses dels òscars (tot i que al final no vam fer-les, feliciteu a la mònica!!!), controlar que tot estigués al seu lloc, estar atent a que no faltés de res, estar pendent de veure qui faltava i preocupar-se de trucar i interessar-se per les persones (feliciteu sobretot al jordi)  i, finalment, preparar els dossiers de posts (una servidora que va fer un taller de manualitats aquell matí de dissabte mateix...). Res, no sé què diran els meus companys,  però jo si que us dic que va ser un making-off molt i molt agradable, i per repetir-lo quan calgui!

Tot això amanit, és clar!, com podia faltar! de mails amunt i avall, una corrent de missatges que paral·lelament als vostres, als del grup de participants que déu n'hi do també com veu engrescar la festa, anaven i venien i treien fum... els nervis per tal que tot anés bé eren presents també!

Total que quan vaig veure com anàveu arribant i saludant i que les timideses hi eren però tothom venia disposat a passar-ho bé i a compartir i a xerrar i a viure una nit màgica... els nervis van anar desapareixent per anar transformant-se en plaer i felicitat de veure com , GRÀCIES A VOSALTRES, tot va anar com una seda i se'ns va fer curt i voldríem repetir per tenir temps de...  i d'allò altre, i de xerrar més amb aquell i amb l'altra de més enllà...
BON SENYAL... molt bon senyal quan les vetllades es fan curtes i tenim ganes de més... això vol dir que n'hi haurà més... i que la realitat SEMPRE supera la virtualitat... tot i que la virtualitat que compartim està plena de vida i de realitat i de picades d'ullet, i de ganes de regalar el millor de nosaltres als altres... aix que m'estic posant nyonya... (jijiji...)
Bé, res més... (ja m'he enrotllat prou per avui).

GRÀCIES A TOTS PER SER-HI I PARTICIPAR AMB TANT BON HUMOR I AMB TANTES GANES AL SOPAR...
VA SER, COM JA HAN DIT MOLTS, UNA NIT MÀGICA!

UN PLAER!

Aprofito per dir-vos també que aquest mes de febrer el meu bloc va fer tres anyets!
I que em va encantar que participéssiu un sopar blocaire tan bonic (;)) per poder-ho celebrar amb vosaltres! Qui m'havia de dir fa tres anys que el 26 de febrer de 2011, exactament tres anys i 23 dies després de deixar un escrit amb una vergonya horrorosa que algú em llegís i pogués conèixer-me i preguntar-me res sobre aquell escrit, dissabte estigués amb una bona colla de tots vosaltres sense cap mena de vergonya (desvergonyida!) celebrant que un dia gairebé per casualitat, obrís un bloc i hi pengés una 'paranoia' que en aquells moments em passava pel cap i volia compartir amb algú invisible...

GRÀCIES per tot!
SOU UNA CANYA!
_______________________________________________________________
*vaig tant colgada de feina que si el meu 'jefe' ho sap... buuufff... no ho digueu a ningú, eh? (ji ji ji...)


Les fotos són, la majoria,  una gentilesa d'en Barbollaire... (i alguna de meva, ja la veureu...)
Per cert, si algú es veu en alguna foto i no vol sortir que m'ho digui que la trauré ràpidament.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...