m'agrada...
... escriure algunes de les coses que imagino, que sento,
que veig, que oloro, que penso, que toco,
que m'atrauen, que em fan somniar,...
m'agrada compartir algunes de les coses que llegeixo...

diumenge, 16 d’octubre de 2011

tresors...

m'endinso entre els carrerons i em deixo arrossegar per l'energia que se m'emporta.
enfilo el carrer major, el del teatre i sense adonar-me'n segueixo la ruta prefixada d'altres vegades.
deu ser que dec ser dona de costums...
és un deixar-se portar control·lat, sense perill.
tombo la cantonada i al final del carrer m'aturo. entro al local atapeït de gent i em faig un lloc a primera fila.
des d'aquí estant, observo el moviment davant i darrere de la barra.
vitalitat.
el pintxo de truita és realment bo.
des de fa dos anys que na Idoia me'l va 'presentar' que no marxo de la ciutat sense tastar-lo.
el txacolí també m'agrada...
el proper cop, aquest serà el darrer local que visiti... el pastís de formatge fa una pinta boníssima!
ja fora, decideixo canviar el rumb amb el risc de no trobar la propera parada.
m'arrisco i giro en contra direcció del què em proposa la pròpia inèrcia.
vagarejo pels carrers que poc a poc van apagant el seu enrenou...
em despisto.
em perdo.
intento situar-me, diria que és aquí, però no.
tant se val.
ja ho té això de canviar de rumb.
segurament deu ser tancat i no el reconec.
què hi farem.
em dirigeixo cap al port. la brisa marina em saluda amb un corrent d'aire fresc, valent i agradable alhora.
els llumets del port tintinegen.
una temperatura primaveral m'abraça.
segueixo passejant, de retorn a l'hotel.
ara, les onades acompassen el ritme.
m'envaeix una sensació de pau.
m'assec en un banc per respirar-me i sentir-me.
olor de mar.
el so del telèfon em retorna a la realitat.
el missatge és clar.
                t'estimo.
jo també.

----------------------
tresors = bocins de vida




13 comentaris:

  1. Doncs torno al títol, tresors... bonics tresors... d'anada i tornada. Un final bonic, el millor.

    Bona setmana, bonica

    ResponElimina
  2. Hi ha viatges que són tresors per poder-se respirar, trobar-se i tornar de nou amb un somriure.
    Un petó, mar.
    Aquest escrit fa olor de brisa de mar.

    ResponElimina
  3. cada paraula teva és un petit tresor...es nota al respirar-les :)

    ResponElimina
  4. El més important ja ho han dit aquestes tres noietes davant meu...

    deixa'm doncs, donar-te les gràcies per compartir amb nosaltres aquest te, aromatitzat amb dolceses i sentiments, que fan dibuixar, irremeiablement, somriures... fins i tot un dilluns ben d'hora...

    Una bosseta de petons dolcíssims, nina.
    Unes abraçades immenses...
    :¬)*****

    ResponElimina
  5. ooohhh!!! mar, això sí que són sensacions! :-)

    ResponElimina
  6. Una crònica fabulosa, Mar, m'ha encantat passejar per Donosti amb tu!!

    Muxuak, neska polita! :)

    ResponElimina
  7. M'agrada molt la ciutat que descrius, he passat molts dies per aquells carrers pels que ara fa temps que no passejo (ufff... malament quan es diu "ja fa temps" de massa coses). Et confesso que t'he imaginat a Casa Alcalde (m'encanta anar-hi), però el millor són els missatges finals. I és que el millor sempre són les persones, veritat? I el més gran de les persones, l'amor.
    Enhorabona per ser capaç de gaudir dels tresors que la vida posa al teu pas. Les coses bones no només s'han de trobar, també s'han de saber valorar i tu ho saps fer!
    Petons!

    ResponElimina
  8. Gràcies per aquest passeig tan agradable...

    ResponElimina
  9. Donosti ja ho té això; passejar sense pressa, sense rumb, deixar-se portar per les olors i les sensacions... Ha estat tot un plaer compartit passejada (virtual) amb tu.

    ResponElimina
  10. Perquè després diguin que els bars i els mòbils no són bons...

    ResponElimina
  11. Crec que no s'ha guardat el comentari, MAR. El final m'ha semblat tendre, tendre. Un petó.

    ResponElimina
  12. Bella ciutat, bells mots, bells records...

    ResponElimina
  13. Hi ha alguna cosa màgica
    en els camins del vent,
    semblant al vol dels somnis
    que s'estiren i extenen
    per tot l'infinit.
    Camins de llum sobre l'aigua,
    polsim de lluna damunt meu.
    Paraules arrodonides
    com pedres al llit del riu.
    Camins de les paraules
    que trapassen fronteres,
    records,pensaments, instants.
    La màgia d'un moment
    que em torna a un passat
    perdut en el misteri dels temps.


    Gràcies per les coses tant boniques que has escrit.
    P

    ResponElimina

deixa aquí el teu polsim de lluna...

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...