l'albada... o la indecisió precisa entre la nit i el dia... (actualització)

26-10-11

Ara,
en aquest punt just en què morta la nit,
però encara present,
es desplega un nou horitzó davant meu.

Ara,
just en aquest moment
en què dia i nit es confonen
en un estat transitori,
de l'una a l'altre
sense discontinuïtats...



Just és ara quan et penso
quan cerco el teu somriure
entre records llunyans,
esborranys d'hores compartides,
de vida viscuda.

Temps aliens,
arraconats al fons dels destins abandonats, no triats.
Abandonats al pou de la memòria,
que em recorden qui sóc i d'on vinc,
poals de saviesa.

És ara,
avui,
just en aquest moment d'indecisió
se'm dibuixa el teu somriure franc,
serè,
sincer i pacífic...
d'aquells que es regalen sense demanar,
d'aquells que la certesa aclaparadora
d'haver regalat a l'altre tot el què són
et deixen nua i petita
davant la immensitat de l'amor que traspuen incontenibles per tots els racons de l'ànima...

Gràcies,
és ara, avui, que agraeixo la teva generositat vital,
sento una admiració profunda per aquelles persones que, com tu,
saben continuar regalant als altres tot el que són, malgrat tot...
admiració profunda pels qui, malgrat tot,
o, gràcies a tot el què han viscut, encomanen vida i gratitud.

Dedicat especialment a la P. i a totes les P(ersones) que, ni que sigui una sola vegada, m'heu regalat algun somriure...
Gràcies a tots!

Actualització a 15 de novembre...


aquest post va néixer del retrobament amb una excompanya de feina que feia temps que no veia, 
en un context i espai especial, 
on els sentiments i les emocions afloren i ens deixen al descobert d'una manera que no estem acostumades... també pot passar (en aquests espais) que el bloqueig s'instauri en forma d'escut i no entri ni surti res... i els somriures de cortesia o les llàgrimes de rigor, siguin tan sols un posat social, una màscara protectora.


aquell dia, però, es va crear una màgia especial...
ella, la Pepita, acomiadava a una persona especial, molt especial...
jo, vaig anar a donar-li el condol...
a fer-li una estona de companyia silenciosa, a fer-li una mica de costat.
el que no imaginava era que passaria el què va passar...
la connexió, la il·lusió del retrobament, l'agraïment, el feeling que hi va haver va ser especial, molt especial...
tant que, el què havia de ser una horeta curta es va allargar tota la tarda...
i haguéssim seguit...
parlant de poesia, de vida i de mort, d'il·lusions i projectes nous...
de vells temps viscuts, ara ja no tan amargs...
i de llunes i d'aranyes que filen...
de iure i plorar alhora...
i d'aquella tarda trista, de principis d'octubre en van néixer paraules especials...
les que es van escriure són les que quedaran...
les que ja vau o heu llegit per aquí dalt (per part meva)
i les seves, les de la Pepita, que m'han anat arribant d'ací i d'allà, 
i ara les reuneixo per a tots vosaltres...
per si en voleu gaudir...
són uns poemes deliciosos,
espero que en gaudiu tant com jo ho he fet!


Gràcies Pepita!
Gràcies per les coses tan boniques que has escrit!
Un petó i un somriure!

Hi ha alguna cosa màgica
en els camins del vent,
semblant al vol dels somnis
que s'estiren i s'estenen
per tot l'infinit.

Camins de llum sobre l'aigua,

polsim de lluna damunt meu.

Paraules arrodonides

com pedres al llit del riu.

Camins de les paraules

que traspassen fronteres,

records, pensaments, instants.

La màgia d'un moment

que em torna a un passat

perdut en el misteri dels temps.

BOCINS DE LLUNA

La imatge pàl·lida 
de la lluna

es reflecteix en un bassal.
Quan hi suco el dit, 
la lluna es trenca
en mil bocins,
tots diferents.
Hi ha trossets de lluna
escampats per tota la nit.






En el profund silenci de la nit
busco un espai on guardar els somnis.
Un glop de lluna, un sospir d'ocell,
el vent entre les fulles...


Potser en la pluja que sento,
mentre les gotes dibuixen, 
com fines artèries,
sinuosos camins d'aigua en el carrer.


Parlo i no trobo cap ressò.
La soledat és rodona, 
i corre per totes les estances,
omplint-les de silencis.


Sento fluir en la geografia 
de tots els horitzons,
les metàfores de l'aigua,
els records esclatant en somnis.


I una cançó d'enyor gronxa
la memòria d'uns temps viscuts,
d'uns moments tant dolços...
que sento el calfred de la teva absència.

Un bell i dolç somriure als qui heu arribat fins aquí!

Gràcies de nou Pepita per regalar-nos les teves paraules!
I gràcies a tots per dedicar el vostre temps de lectura a aquest espai!