amb les hormones alterades…per la primavera...?

Hi ha dies que no em cal gaire més…

i d'altres que ho trobo a faltar tot…

i a tu?

també et passa?

-----------------------------------------

*o potser és cosa de l'edat ja... i de la medicació? 

;-)

tears are words the heart can't say

Feia dies que anava empassant paraules.
Com qui es pren una píndola, sentia el seu recorregut amargant, coll avall.
Un exercici necessari, precís i calculat amb conseqüències evidents de desgast.
Ni un glop d'aigua alleugeria aquella desagradable sensació.

Es descobria controlant constantment l'impuls de deixar-les anar, de deslliurar-les,
per evitar abocar-les violentament en l'escenari contingut de la batalla, cap a una guerra segura.

Des de les emocions fluïen directes a la parla
i amb prou feines podia mantenir la boca tancada,
de tan evidents com eren, de tan certes com les sentia...
Notar-les arribar i fer un cop de llengua, desviant-les cap avall...

(les paraules punxants no solen ser bones companyes de conversa... no era el moment... quan és el moment?... i vinga arguments amunt i vinga arguments avall...)

i anar empassant, sense poder pair-les,
saturació, tristesa, ràbia continguda...

I en aquell moment precís...
el punt d'haver de creuar el riu.


I davant d'aquell repte estúpid,

es va sentir sola, molt sola,
i sense poder contenir tanta contenció acumulada,
va començar a plorar
i van anar vessant totes les paraules galtes avall
cada llàgrima, una paraula menys,
fins que es va buidar, del tot...


I va travessar el riu
i van seguir el camí, sense retrets, sense paraules.

Tots els sants tenen el seu monstre. Recital de narrativa breu i música viva. Sant Jordi 14.

L'OMBRA

Feia dies que endreçava i redecorava mentalment l’estança, perfilant amb precisió mil·limètrica tots els detalls. 

Les flors, els coixins, la il·luminació,...

Un espai càlid, un espai viscut. 

Així és com el volia.

L’ocre de les parets reflectia ombres en dansa al ritme de dues espelmes juganeres. Un esclat de vainilla i cera va omplir l’espai respirable i se la va endur, breument, a un univers conegut i acollidor però molt llunyà. 

Va dubtar. 

Per un moment la temptació la va estirar més enllà del què era raonable. En un esforç de serenor, les cames, força més sensates que el cor, la van dur cap a la cuina. 

Afortunadament, la nevera farcida de colors la va distreure de cabòries. En qüestió de segons va fer i desfer diferents plats i combinacions possibles.

El vi, triat especialment, s’airejava ja feia uns minuts al decantador. A la sala, la tauleta rodona; per estovalles el mocador de fer farcells. A joc, els tovallons de cotó, color xocolata. Un parell de copes de vi, grans, esplèndides, brillants i, arrodonint el conjunt, un breu però aromàtic pom de flors blanques. Un quadre perfecte. Tot a punt.

Camí del menjador, una gota d’oli brillant damunt una fulla d’enciam. Una petita espurna, una ombra invisible buscant recer per créixer. 
Allà amb ella.

A la dutxa, l’aigua li regalimava per les sines. 

L’escalfor la va fer recuperar el somriure i la confiança i en un no-res va estar llesta.

A punt. 
Amb l’ombra allà. Imperceptible. Transparent. 
Allà, dins seu. Persistent.
Seria puntual. N’estava ben segura. Aquest cop sí.

Feien patxoca la saleta i la taula, i també l’ombra. Tan seves, tan a mida.

Un mig somriure li va il·luminar el rostre i, resignada, va respirar fons.
Tot aniria bé. Aquest cop sí. N’estava ben segura.

***********************

Text elaborat en el taller d'escriptura creativa de Raquel Picolo i llegit en el recital de narrativa breu i música viva de la Biblioteca Ernest Lluch i Martin de Vilassar de Mar, el 25 d'abril de 2014.

Les altres (CL, 1a trobada) - L'altra

Club de lectura (cl): Les altres 

(en aquest enllaç trobareu les arrels del CL de les altres)

En general, ens ha agradat molt a totes. 

A mi, potser més i tot que el seu primer. L’he gaudit molt més, potser el primer el vaig llegir a trossos i amb força distància entre ells (no m’hi acabava d’enganxar) i aquest hi he estat enganxada des del primer dia.

Ressaltem com ens agrada l’escriptura de la Marta Rojals, directa, sintètica i plena de força. En una sola frase diu tantes coses! I t’hi sents tan a prop de l’estat d’ànim i de la situació que dibuixa magistralment amb les paraules. M’ha passat en molts paràgrafs, es nota que és dona i parla des d’aquí.

A algunes els hi ha molestat ‘lleugerament’ el desordre de la cronologia en la narració dels fets, l’anar endavant i endarrere, l’ara aquí l’ara allà. A mi m’agrada, trobo que és un recurs que agilitza els fets i que t’enganxa per saber més. També reconec que en alguns paràgrafs havia de tornar enrere a rellegir el què passava, ja que havent canviat l’escenari (que no els personatges) jo ni me n’havia adonat (segurament fruit de l’avidesa en el consum dels fets relatats).

També destaquem que fins gairebé al final del llibre (darreres 50-70 pàgines) no acabes d’entendre la història realment, el fons, el títol, la gràcia de tot plegat. I que si no ho haguéssim comentat entre totes, ens hauríem quedat amb una versió molt més reduïda de la complexitat de la història i de les derivacions i connexions que té amb la nostra pròpia existència i la de tots els mortals (però especialment la de les dones*?).

I totes, en ple, vam coincidir que teníem ganes de fer una segona lectura per, ara que ja sabem com es desplega la trama, poder copsar tots els detalls que, donem per fet, ens han passat per alt.

Avís important:

Si no has llegit el llibre i vols llegir-lo, potser aquest apartat et desvetlla algunes coses que més val que descobreixis llegint-lo. Para de llegir ara i no te’n penediràs, ja tornaràs, si és el cas, a llegir el final d’aquesta entrada un cop fets els deures.

;-)

Anant més de ple a l’argument, coincidim també, en general, que l’altra la duem tots a dins, en diferents formes, evidentment, però totes tenim un alter ego que potser no duem a descobert i que només mostrem en situacions i relacions més íntimes.

També que la història no gira tant al voltant del tema de les addiccions sinó de com ens mostrem als altres, de com ens amaguem a nosaltres mateixes les pròpies, de com expliquem, de com argumentem i justifiquem les nostres mancances amb paraules que puguem sentir i que siguin acceptables per a la resta del món. De com dibuixem el nostre personatge per fer-lo creïble, perquè sigui acceptat i ben vist. I del què es pot amagar a dins, sense cap aparença ni vestigi de l’iceberg que s’amaga sota la capa de la pell.

Per a mi van paral·leles les dues addiccions, a l’home jove i a la beguda. Com si l’autora hagués volgut explicar-nos una a través de l’altra. La que ens explica, la que pot explicar l’Anna, té a veure amb el desig, amb la carn, amb el sexe; la que no ens explica, ni pot explicar és l’altra, la que la consumeix, la que vol oblidar tant si com no, la que la fa comptar, la que la fa buscar tots els recursos possibles per desterrar de la seva ment. Aquesta és la que la pot destruir.

I la figura d’en Nel, l’home, el pare, el protector. I de la necessitat que en té d’ell i alhora la ràbia continguda que sent. I en l’amor que sent per ell. I en el que ell sent per ella.

Per no parlar de la situació punyent de la crisi que els envolta, de la pèrdua de la feina, de la manca d’oportunitats, de la superficialitat i aparença de les relacions que tenen, de les mentides, de les mitges veritats; del què diem als altres i del què ens diem a nosaltres mateixes. I de la soledat de l’Anna, del seu aïllament voluntari del món, per no ser descoberta, per no descobrir-se i enfrontar-se a la seva realitat.

I de tantes altres coses que van donar tema de conversa!

Una lectura molt, molt ben aprofitada.

Normalment, la meva memòria per a recordar de què van els llibres que llegeixo és minsa, sóc incapaç d’explicar un argument al cap d’un temps d’haver-lo llegit, sí a trossets, sí alguns detalls, però no de construir un text prou coherent perquè l’altre se’n pugui fer una idea. En canvi, sóc molt més capaç de recordar com m’han fet sentir, si m’han impactat les històries o no. Què sentia quan els llegia i si em van fer pensar i donar-hi voltes o no. Curiós.

Suposo que si ens dediquem a desgranar tant peça a peça els llibres que anem triant en el club, aquests sí que els podré recordar millor. I més si a sobre, em dedico a escriure’n els comentaris que n’hem fet (quina feinada!).

Bona setmana a totes les persones que heu passat per aquí i heu tingut la paciència de llegir fins el final!

Seguim llegint, escrivint i vivint!

*Ets home? Has llegit el llibre? Què en penses d’aquesta afirmació? Hi estàs d’acord?

Comencem nova aventura!

Inspirades per la peli Conociendo a Jane Austen (the jane austen book club) i per totes les experiències de clubs de lectura propers que coneixem sense haver-hi participat mai, vam decidir, E i M, organitzar el nostre, a mida. 

Vam parlar-ne un dia, vam anar dient com ens agradaria que fos i què ens agradaria viure-hi i vam convidar un grupet de dones properes, amb qui ja compartíem experiència de teatre i altres vivències curioses.

Un cop vam tenir la confirmació d’algunes d’elles de l’interès d’assistir-hi, vam donar voltes a quin seria un bon llibre per començar a llegir i compartir. 

E. va anar a la llibreria i el va veure, i se’l va comprar perquè tenia ganes de llegir-lo, i m’ho va dir. I em va semblar perfecte per començar, jo també el tenia entre els primers de la llista de llibres per llegir i ho vam tenir clar. Aquell seria el primer, no sabíem ben bé si seria el primer de molts o el primer i l’últim, però en realitat aquest futur incert ens era totalment igual. El que comptava és que ja teníem llibre, ja teníem participants, ja teníem data, ja teníem el lloc de la celebració i, el més important, il·lusió per començar la nova aventura.

Som-hi!

No sabia ben bé com m’aniria haver-me de llegir un llibre amb data de caducitat, era una de les pors que tenia (com algunes de les convidades que van declinar la participació per aquest motiu precisament), però sabia que valia la pena provar-ho. Al final, la darrera nit, vaig fer la lectura de les darreres setanta pàgines. Una mica justa, ho sé, però ja havia destinat aquella nit per fer-ho. Va anar bé, el vaig poder acabar.

I a l’endemà, abans de les cinc de la tarda, ja érem totes a lloc, a punt per començar la nostra tertúlia. Això sí, amb una taula replena a vessar de dolceses exquisides per anar acompanyant la conversa i la tarda de primavera que va anar esllanguint a mida que atiàvem el foc de la conversa i anàvem despullant subtilment els personatges del rerefons de la ficció i ens anàvem apropant a nosaltres mateixes, a les nostres vides, als nostres arguments, a les nostres ficcions i realitats properes.

En fi, una tarda de pel·lícula, en viu i en directe.

Ja tenim nous llibres per a la propera trobada (aquest i aquest altre, anem fortes, provarem de fer-ne dos, encara que un té truc...), lloc, repartició de la vianda (vam decidir ser més racionals en aquest aspecte ;-) i noves participants per a convidar. Tot a punt per a la propera!

Ah! I molt important! També tenim nom!
Som el club de les altres, de l’altra. En honor al llibre que ha sigut el protagonista de la primera trobada però també perquè totes vam estar més o menys d’acord (amb matisos) que totes tenim una altra a dins nostre, que no sempre mostrem i que, de vegades, costa d’acceptar que també forma part de nosaltres. Volem també reivindicar l’altra que viu dins nostre, reconeixent-nos-hi (encara que a vegades no ens agradi gaire o no sigui gaire ben vista) i  aprendre a acceptar-la i estimar-la per a poder ser més nosaltres mateixes*.

Tot un èxit, amb ganes de repetir!

Gràcies P, C, R i E. i fins la propera!

Aquí podeu llegir una ressenya de la sessió

I les ressenyes de les trobades que hem anat fent aquí:
                                            Les altres (CL, 1a trobada) - L'altra 

*de collita pròpia, no sé si les meves companyes d’aventura compartiran aquesta darrera reivindicació. Anirem acabant de matisar aquestes paraules en les properes trobades.

dies de colors...

tot esperant l'arribada de la primavera que promet esclatar de vida ben aviat...

tingueu bona setmana!

pare...

i és avui, ara, que asseguda en aquest llit desconegut,
prou lluny de tot,
m'atreveixo a pensar en tu...

una cançó de sempre,
m'apropa, lleugerament, per un instant, a la teva essència,
allunyada de fa temps, des de gairebé sempre...

i, potser, t'enyoro,
potser, fins i tot, m'atreveixo a trobar-te a faltar...
sabent que no hi seràs, que no hi podràs ser...

tan lluny, tan de temps,
un sempre que no ha estat mai...
un mai que sempre ha fet ombra...

és ara que, de lluny,
de puntetes,
goso agrair-te tot el que m'has estimat.

gràcies pare

(avui t'ho puc dir de lluny,
potser demà sabré fer-ho a cau d'orella)

amb els millors desitjos...

de pau...

amor...

i farcit de felicitats petites...

però intenses,

com la vida mateixa...

petons i somriures

imatges d'autoria desconeguda

de dol...

L'espera

T'espero i sé que vindràs.

Se'm fa l'hora cançonera,

que qui espera desespera!

Enyoro el jou del teu braç

on el meu cos troba força,

que sóc la flor que es colltorça

si es queda sola en el vas.

Em cal aquell entramat

de llaços i serpentines

que només tu saps amb quines 

arts tan dolces has trenat.

Sento que vindràs aviat.

Vull desfer-me de neguit, 

i que tu no trobis noses

que em floreixen dins el pit.

Joana Raspall

(De Llum i gira-sols. Barcelona: Columna, 1994)

Gràcies Joana!

Petons allà on siguis...

Raons de pes...

De vegades no hi ha una sola raó que ens impulsa a fer les coses, n’hi ha moltes, sovint petites, gairebé insignificants, però que juntes ens acaben fent decidir per entrar en acció. 

Avui m’ha passat. 

Si algú em pregunta el perquè no li ho sabria dir, només sé que moltes petites raons m’han convençut.

No ho tenia previst. 

Ha estat una acció imprevista, del tot. Però tot i així, sense gaire (gens?) resistències.

______________________________________________________

He arribat d’hora a l’estació, amb temps suficient per a passar per la botiga i comprar un candau per a la maleta (això mereix un apunt especial, ja el faré) i donar una volta pels expositors de llibres ben aliniats i en espera.

Llegia els títols, alguns coneguts, d’altres best-sellers que esperaven la compra d’àvids lectors, d’altres que esperen a la meva llista personal per ser llegits,... de tot una mica. 

A punt per satisfer (gairebé) tots els gustos d'última hora dels viatgers lectors. 

I aquest, precisament, m’ha cridat l’atenció.

Perquè? 

No hi ha una raó de pes... i si hagués estat en un moment raonable i de prou criteri literari segurament no me l’hagués comprat. Però m’ha fet gràcia (els editors i responsables de marketing, ja saben com fer-ho per a vendre... i m’he deixat seduir per raons ben poc literàries, que de tant en tant, també ve de gust...)

I sí, l’he triat perquè m’ha cridat l’atenció que A.M. Matute digués que feia temps que no es divertia tant llegint un llibre, que fos de color rosa, potser per què és la desena edició, per què la finestra de la portada m’ha encantat (les fotos i dibuixos de finestres són una debilitat), o per què les flors també hi són presents (una altra feblesa personal, el sentir-me captivada per les flors, com més petites millor), potser pel títol, per la llibreta que regalaven (amb un títol molt suggerent: les coses que em fan feliç...), o per la contraportada...

Per tot això, l’he triat avui. 

És possible que hagi estat un atac de feblesa, potser de voler descarregar cabòries amb literatura senzilla però alhora entretinguda... 

o potser perquè havia d’agafar un tren i tenia cinc hores per davant... 

o potser perquè el necessitava perquè m'inspirés una idea per a fer un regal...

o per...

o per què avui, simplement, m’ha vingut de gust el color rosa...

;-)

Vés a saber... el fet és que el tinc aquí i ja l'he començat...

Quan me l’hagi llegit, us dic el què.

Bona setmana a tothom!

Per tots...

 Per una educació pública i de qualitat...

Escoltar, dialogar, consensuar,... prendre acords assemblearis... decidir democràticament...

Es pot dir més alt, però no més clar...

 Si encara tens dubtes... algunes respostes...

Ja els has donat un cop de mà?

Sense res més a dir...
queda molt per fer, ells ja han engegat el camí...
ànims companys, el nostre suport és amb vosaltres...
demà lluirem samarretes verdes...

Som-hi? Véns?

Va de llibres... o de tardes literàries delicioses...

Ahir vaig passar la tarda a la Setmana, la del llibre en català, sí. Feia temps que no l’havia pogut gaudir d’aquesta manera, amb una tarda per davant, sense presses, sense cap més pretensió que olorar i sentir la vibració de les lletres, de les paraules allà recollides, entre fulls de papers.

El fet de poder compartir la tarda amb amics i autors coneguts m’engrescava d’allò més. Arribats quan el sol encara es feia notar i una lleugera brisa alleugeria la força dels seus rajos, vam aturar-nos a la primera presentació de la tarda. En Deric, amb el seu Lladre de paraules ens va regalar el primer tastet de literatura carregat d’aventures i d’espais prou coneguts de Girona i Salt.

Primera presentació i primera dedicatòria de la tarda...

Un llibre pel jovent de casa que esperem que els endinsi en la lectura i se’ls emporti a indrets màgics i fantàstics on descobrir el plaer d’imaginar les paraules i atrevir-se a viure en la pròpia pell tot el què els protagonistes els proposin.

Saludat l’autor i amb el llibre ja signat a la bossa, la segona parada es produeix a la plaça de les paraules on assistim a la presentació de La nit als armaris, de la Raquel Picolo. Una altra proposta literària que ens endinsa en altres móns més fràgils, més subtils i alhora més profunds. Una conversa amb la ficció, les arrels, la confrontació de dos móns aparentment oposats però que finalment, es toquen per les puntes. Parlen de bellesa i vellesa, del món rural i l’urbà, d’arrels pallareses, de Cerbi i de la vida i la mort, del desert en contrast amb l’exuberància del paisatge i de la riquesa lèxica pallaresa que l’autora usa en els seus contes. Contes on es parla del tot i del res, que van de l’anècdota a la profunditat i arriben a l’essència de la vida mateixa, al moll de l’os. I tot tan ben trenat, tan ben lligat que cada un d’ells es converteix en una petita joia que cal assaborir lentament i amb calma per a poder copsar tots els detalls que tan delicadament es despleguen en cada línia, en cada frase, en cada paràgraf.

S’acaba l’acte i, curosament, ens despengem de nou cap a la realitat de la que havíem fugit per breus instants. Els aplaudiments ens acaben de situar de nou de peus a terra i demanem a l’autora ens signi la seva obra d’art.

Segona presentació i segona dedicatòria de la tarda...

Seguim enllà. El brogit de gent i de presentacions aquí i allà ens segueixen acompanyant. Entremig d’amants de lletres i amics dels llibres, un riu elegant de personatges, talment extrets d’un reportatge a tot color d’una publicació de premsa groga, fan cap a la catedral. Criden l’atenció els seus vestits brillants, vaporosos, elegants.
I així, sense programació ni preavís, comença un esquetx teatral improvisat.
Un bon escenari, les escales. La representació, el ball cerimoniós de salutacions dels convidats al casori. El públic, entre expectant i curiós fa pinya, a peu d’escala, per admirar (i envejar alhora) tant de glamour enmig de l’univers de paraules que té lloc uns metres més enllà. Quan finalment, arriba la núvia, els figurants piquen de mans contents, de bona gana. La nouvinguda a escena, amb un somriure postís i algun que altre entrebanc que fa mantenir la respiració a més d’un, arriba al cim, al capdamunt de les escales. S’acaba l’espectacle. El públic es dispersa i em torno a endinsar en l’altre món, el real, el de les paraules i de la imaginació que tant em captiva.
Ara, en Màrius Serra, fa una presentació del seu nou llibre. M’aturo a escoltar-lo, embadaleix amb les paraules, atrapa l’atenció sense cap concessió. Comunica. Ens fa riure, participar. Ens convida a opinar, a imaginar i jugar entre la realitat i la ficció amb tal destresa que quasi se’m passa la darrera presentació a la que tenia previst assistir.

A pas ràpid i arribades al nou escenari, el de les parelles lingüístiques, trobem que s’inicia l’últim acte de la tarda de la meva agenda. Origen Tambakunda, pren vida amb paraules de l’autora i del protagonista de la novel·la. La Mariona Masferrer i en Samba. Hem d’afinar l’orella d’allò més. La seva veu es perd enmig de la remor dels altres espais, de les altres paraules que surten dels llibres, que reciten poemes, que cerquen noves orelles, nous oïdors, àvids lectors.

Em quedo amb la meravellosa resposta d’en Samba a la Mariona quan expliquen el viatge que va fer l’escriptora al Senegal per a poder veure el que Samba li havia descrit.

Mariona: Què vols què et porti del Senegal?

Samba: L’àvia.

Contundent.
Rotunda.
Una onada m’arbora la pell. Ho reconec, em sorprèn dolçament aquesta senzillesa inqüestionable resumida en dues paraules: l’àvia.
Bella resposta, que amaga a crits aquest desig tan profund de l’enyor viscut i alhora d’estimació sincera. 

Em captiva el somriure franc i honest d’en Samba i la complicitat que respiren autora i protagonista. Compro el llibre.

Tercera presentació i dues dedicatòries més...

La de l’autora i la del protagonista. Enceto la lectura en el breu viatge en metro que em retorna a la realitat. 

Divendres vespre. 

Torno a casa amb les emocions en dansa i amb bona literatura per assaborir suau i intensament.

Somric i dono la benvinguda al cap de setmana.

Vull ser lliure!

Donem-nos les mans!

Enllacem blogs!

Fem pinya, mirant cap el mar, somniant quin futur volem per a la nostra estimada terra.

Volem ser lliures ara!

I ho aconseguirem 

sempre que la nostra Via sigui 

un camí de Pau i de solidaritat, 

una Via en terra d'acollida i de diàleg entre les persones.

Ara podem canviar coses, 

només depèn de nosaltres i de la nostra fermesa i determinació en triar com volem ser.

Vull ser lliure!

Aquest és un blog enllaçat per la Independència amb l'ESPAI DE GALIONAR

Perfum d'estiu...

Escampo el perfum del gessamí

damunt el cos estimat,

cercant l'aroma de la carícia suau,

del temps viscut

en el bes etern de l'estiu.

Celebrant Santornemi

Avui tocava, sí.

Qui més qui menys un dia o altre ha de celebrar el sant que, generalment, produeix més aversió: Santornemi; sobretot quan toca celebrar-lo després d'un període més o menys llarg (en el meu cas, tres setmanes). Reconec que aquest any (a diferència d'altres més joiosos i motivats, per exemple aquest) en tenia ben poques ganes de celebrar res que no fos el final de la jornada, però com que no em tocava més remei, he mirat de fer bona cara i prendre-m'ho amb calma i bon humor.

Per sort, el dia m'ha fet costat i la fresqueta ha fet més lleuger el pas de les hores davant de la pantalla.

Així que, malgrat la mandreta que feia començar a treballar avui, no ens queixarem de res i mirarem de viure el present amb els ulls ben oberts i la mirada neta, sense entrebancs ni prejudicis ni estretors... només amb el filtre de l'amor.

Han estat dies en què hi ha hagut de tot, és clar! però el més important de tot és l'esforç fet per mirar diferent i aprendre a interpretar i veure la vida des d'una nova perspectiva. De mirar endins i escoltar atentament què hi passa, d'entendre que tot el què vivim és perquè ho decidim viure en la forma que imaginem cadascú de nosaltres i que els entrebancs que trobem en el dia a dia són només conseqüències de la manera que interpretem els fets... Dies de deixar-se sorprendre positivament amb alguns miracles inesperats fruit d'aquest canvi de perspectiva, de mirada, i d'adonar-se també de la molta feina que tenim per davant encara... (us deixo aquí un tastet d'això de què parlo, per si voleu saber-ne més).

Dies de relax, de vacances, de somriure, de màgia... amb aquell estat mental que, per poc que pugui, procuraré mantenir durant tots els moments de la resta de l'any. Per mantenir ben viu l'esperit i les ganes de viure intensament tot el que cada instant de vida em regali.

Feliç Santornemi a tots!

Diu que els crancs...

tenim la lluna a favor...

sempre????

Sense dubte,

perquè la lluna m'ho diu, 

avui provaré sort amb l'amor.

I vindré...

Amb un petó desbocat i el gest de saber que serà ben rebut.

Què et sembla si et convido a sopar?

(amb aquella confiança que dóna saber que l'horòscop avui diu la veritat...)

I dormiré al teu costat...

No ho saps,

però avui dormiré amb tu.

He escoltat aquesta cançó centenars (milers?) de vegades... 
m'encanta... 
potser perquè sóc cranc...
i em pregunto si en Joan també ho deu ser... 
Ja ho sé, no té perquè... però... i si ho fos? 
Algú ho sap?  
#dubtesexistencials
;-)

Com un cargol... (o la crònica d'un passeig de vacances)

M'endinso en tu...

Et respiro...

I em deixo omplir per l'aroma dels teus camins... 

la vida se m'infiltra en imatges conegudes...

i em quedo amb ganes de seguir-te descobrint...

Set d'entretenir-m'hi amb tu, en tu.

...potser algun altre dia...

podré seguir el fil de les teves petjades

i retrobar els somriures que fa temps van quedar colgats de flors i primavera

Els meus cels...

I tu...
El meu univers...

;-)

traient el nas...

poc a poc...

sense presses...

surto d'una letàrgia que m'ha mantingut en silenci...

amb els primers raigs de sol d'aquesta primavera que acabem d'estrenar...

goso treure el nas...

i respirar...

i tornar-me a omplir les butxaques de somriures ...

i gaudir de les millors companyies...

d'amistats petites que es van fent grans...

d'estimacions profundes...

i me n'adono que em costa encara deixar les coses que ja no em calen, sense recances...

i renovo forces per seguir enfilant amunt el camí de la vida...

i em quedo embadalida... amb tanta bellesa de flors insignificants... 

m'agrada com s'escampen per ací i per allà, en qualsevol revolt del meu camí, 

formant part dels meus paisatges quotidians...

senzilles, planeres, gens sofisticades i alhora tan sinceres i generoses...

omplint les vores dels camins, per acompanayar-me sempre, sigui on sigui...

faci el que faci...

han passat moltes coses aquest hivern...

i no he sabut com contar-vos-les, 

ni com traduir-les en paraules planeres, 

i com que les paraules no venien, 

he deixat que emmudissin i s'han anat quedant escampades per aquests camins... 

i ahir me'n vaig adonar que havien florit!

Benvigudes de nou paraules tendres!