prou lluny de tot,
m'atreveixo a pensar en tu...
una cançó de sempre,
m'apropa, lleugerament, per un instant, a la teva essència,
allunyada de fa temps, des de gairebé sempre...
i, potser, t'enyoro,
potser, fins i tot, m'atreveixo a trobar-te a faltar...
sabent que no hi seràs, que no hi podràs ser...
tan lluny, tan de temps,
un sempre que no ha estat mai...
un mai que sempre ha fet ombra...
és ara que, de lluny,
de puntetes,
goso agrair-te tot el que m'has estimat.
gràcies pare
(avui t'ho puc dir de lluny,
potser demà sabré fer-ho a cau d'orella)
que bonic! espero que de lluny i també a cua d'orella
ResponEliminaGràcies Elfree!
EliminaPetonassos!
Buuuuuffff!
ResponEliminasense paraules
petons dolcíssims nineta
:¬)*****
Gràcies estimat poeta!
Eliminapetonets i somriures
Els que hem perdut el pare per sempre, sempre pensem en ell quan escoltem aquesta cançó del Serrat, o el "Pare meu" de la Sílvia Pérez Cruz.
ResponEliminaEm guardaré també el teu poema, per tornar-lo a sentir a prop.
Fita
doncs tens raó,
Eliminatotes dues cançons són molt profundes i amb sentiment
perque ens costa tant de dir allo que als altres els agrada sentir.
ResponEliminano ho sé, però sí, costa
EliminaMai ens hauríem de cansar d'agrair als pares tot el què han fet per nosaltres, perquè ens han estimat desinteressadament...Però sovint ens costa manifestar els sentiments a qui més s'ho mereix...
ResponEliminaPetonets.
així és i sabent-ho, no ho acabem de fer
Eliminapetonets M.Roser!
Les persones que estimem mai acaben de marxar del tot.
ResponEliminaM'agrada pensar que una part de la seva ànima resta dins nostre.
Una abraçada
PS: La cançó me la sabia... la cantava tot tocant la guitarra... de més jove he he :)
Ei!
EliminaNo coneixia aquesta faceta teva, jo també m'havia fet un fart de cantar i tocar la guitarra.
També era moooolt més jove!
;-)
Avui el meu bloc compleix 8 anys i faries que fos el bloc més feliç de la catosfera si et passessis a felicitar-lo, moltes gràcies!
ResponElimina
EliminaEm sap greu, crec que ja he fet una mica tard.
Però tot i així, moltes felicitats pons007!
A mi també m'ha passat això. M'ha costat molt sincerar-me... però des de la distància es troba tant a faltar...
ResponEliminaUna abraçada.
Gràcies company, per la companyia i per ser-hi encara...
EliminaUn petó!
Jo també he d'apropar-me a ell, en la distància; de fa molt temps que l'enyoro i el ploro. Un dia em van dir que tot se supera, però qui m'ho deia no comprenia la magnitud del dolor per la pèrdua. Aquells qui hem hagut de dir adéu massa d'hora, sempre viuen en nosaltres, i com bé dius, algun dia, podrem retornar els mots "t'estimo pare" a cau d'orella; mentre seguirem aquí, però repetint-t'ho moltes vegades.
ResponEliminaUna abraçada!!!
Dafne bonica,
Eliminagràcies per apropar-te fins aquí i deixar un trosset de tu.
Petonets!
Sempre és bona hora per apropar-se i dir un t'estim,
ResponEliminaencara que estiguin lluny, tan lluny que ens fa mal.
Molt bonic, nina!
Aferradetes ben dolces.
Sé que tens raó, i ho veig clarament i racionalment,
Eliminaperò per dins, em sap tan greu, encara no ho puc fer.
Besets dolcets, gràcies bonica.