Va de llibres... o de tardes literàries delicioses...

Ahir vaig passar la tarda a la Setmana, la del llibre en català, sí. Feia temps que no l’havia pogut gaudir d’aquesta manera, amb una tarda per davant, sense presses, sense cap més pretensió que olorar i sentir la vibració de les lletres, de les paraules allà recollides, entre fulls de papers.

El fet de poder compartir la tarda amb amics i autors coneguts m’engrescava d’allò més. Arribats quan el sol encara es feia notar i una lleugera brisa alleugeria la força dels seus rajos, vam aturar-nos a la primera presentació de la tarda. En Deric, amb el seu Lladre de paraules ens va regalar el primer tastet de literatura carregat d’aventures i d’espais prou coneguts de Girona i Salt.

Primera presentació i primera dedicatòria de la tarda...

Un llibre pel jovent de casa que esperem que els endinsi en la lectura i se’ls emporti a indrets màgics i fantàstics on descobrir el plaer d’imaginar les paraules i atrevir-se a viure en la pròpia pell tot el què els protagonistes els proposin.

Saludat l’autor i amb el llibre ja signat a la bossa, la segona parada es produeix a la plaça de les paraules on assistim a la presentació de La nit als armaris, de la Raquel Picolo. Una altra proposta literària que ens endinsa en altres móns més fràgils, més subtils i alhora més profunds. Una conversa amb la ficció, les arrels, la confrontació de dos móns aparentment oposats però que finalment, es toquen per les puntes. Parlen de bellesa i vellesa, del món rural i l’urbà, d’arrels pallareses, de Cerbi i de la vida i la mort, del desert en contrast amb l’exuberància del paisatge i de la riquesa lèxica pallaresa que l’autora usa en els seus contes. Contes on es parla del tot i del res, que van de l’anècdota a la profunditat i arriben a l’essència de la vida mateixa, al moll de l’os. I tot tan ben trenat, tan ben lligat que cada un d’ells es converteix en una petita joia que cal assaborir lentament i amb calma per a poder copsar tots els detalls que tan delicadament es despleguen en cada línia, en cada frase, en cada paràgraf.

S’acaba l’acte i, curosament, ens despengem de nou cap a la realitat de la que havíem fugit per breus instants. Els aplaudiments ens acaben de situar de nou de peus a terra i demanem a l’autora ens signi la seva obra d’art.

Segona presentació i segona dedicatòria de la tarda...

Seguim enllà. El brogit de gent i de presentacions aquí i allà ens segueixen acompanyant. Entremig d’amants de lletres i amics dels llibres, un riu elegant de personatges, talment extrets d’un reportatge a tot color d’una publicació de premsa groga, fan cap a la catedral. Criden l’atenció els seus vestits brillants, vaporosos, elegants.
I així, sense programació ni preavís, comença un esquetx teatral improvisat.
Un bon escenari, les escales. La representació, el ball cerimoniós de salutacions dels convidats al casori. El públic, entre expectant i curiós fa pinya, a peu d’escala, per admirar (i envejar alhora) tant de glamour enmig de l’univers de paraules que té lloc uns metres més enllà. Quan finalment, arriba la núvia, els figurants piquen de mans contents, de bona gana. La nouvinguda a escena, amb un somriure postís i algun que altre entrebanc que fa mantenir la respiració a més d’un, arriba al cim, al capdamunt de les escales. S’acaba l’espectacle. El públic es dispersa i em torno a endinsar en l’altre món, el real, el de les paraules i de la imaginació que tant em captiva.
Ara, en Màrius Serra, fa una presentació del seu nou llibre. M’aturo a escoltar-lo, embadaleix amb les paraules, atrapa l’atenció sense cap concessió. Comunica. Ens fa riure, participar. Ens convida a opinar, a imaginar i jugar entre la realitat i la ficció amb tal destresa que quasi se’m passa la darrera presentació a la que tenia previst assistir.

A pas ràpid i arribades al nou escenari, el de les parelles lingüístiques, trobem que s’inicia l’últim acte de la tarda de la meva agenda. Origen Tambakunda, pren vida amb paraules de l’autora i del protagonista de la novel·la. La Mariona Masferrer i en Samba. Hem d’afinar l’orella d’allò més. La seva veu es perd enmig de la remor dels altres espais, de les altres paraules que surten dels llibres, que reciten poemes, que cerquen noves orelles, nous oïdors, àvids lectors.

Em quedo amb la meravellosa resposta d’en Samba a la Mariona quan expliquen el viatge que va fer l’escriptora al Senegal per a poder veure el que Samba li havia descrit.

Mariona: Què vols què et porti del Senegal?

Samba: L’àvia.

Contundent.
Rotunda.
Una onada m’arbora la pell. Ho reconec, em sorprèn dolçament aquesta senzillesa inqüestionable resumida en dues paraules: l’àvia.
Bella resposta, que amaga a crits aquest desig tan profund de l’enyor viscut i alhora d’estimació sincera. 

Em captiva el somriure franc i honest d’en Samba i la complicitat que respiren autora i protagonista. Compro el llibre.

Tercera presentació i dues dedicatòries més...

La de l’autora i la del protagonista. Enceto la lectura en el breu viatge en metro que em retorna a la realitat. 

Divendres vespre. 

Torno a casa amb les emocions en dansa i amb bona literatura per assaborir suau i intensament.

Somric i dono la benvinguda al cap de setmana.