Acollidora i protectora.
A voltes feixuga... a voltes lleugera.
Sempre entranyable.
Companya de viatge inseparable.
Testimoni de petits i grans moments.
Sempre a sobre.
Protecció.
(Sobre)protecció?
De vegades, voldria desempallegar-me'n i deixar-la en un revolt del camí. Altres, voldria fondre'm en ella i deixar d'existir, passar desapercebuda.
Hi ha èpoques en que no he gosat ni treure el nas. D'altres en què m'he permès el luxe de sortir i creure que podia ser/viure sense ella.
Ai las! Quin atreviment!
Ens uneixen uns fils de cotó que necessiten tenir anclatges, ser lligats i unir sense deixar anar...
De vegades, voldria desempallegar-me'n i deixar-la en un revolt del camí. Altres, voldria fondre'm en ella i deixar d'existir, passar desapercebuda.
Hi ha èpoques en que no he gosat ni treure el nas. D'altres en què m'he permès el luxe de sortir i creure que podia ser/viure sense ella.
Ai las! Quin atreviment!
Ens uneixen uns fils de cotó que necessiten tenir anclatges, ser lligats i unir sense deixar anar...
Són els fils o sóc jo qui ho necessita? Això és difícil de dir... però sí que és veritat que una sense l'altra no seríem les mateixes... segur que no! Portem tota la vida juntes... ens hem fet l'una a l'altra, som dues però ... gairebé respirem alhora!
Això sí, hem fet reformes! I ara fem molt de goig! Ens veieu a la foto?
Un altre dia us explicaré els canvis que hem fet...
Dintre de la seguretat de lo conegut a vegades calen fer canvis,
ResponEliminaSempre és bo fer reformes: obrir portes i finestres, deixar entrar la llum, canviar colors, coses de lloc...
ResponEliminaD'una forma sencilla i clara expresses la sencillesa de les reformes amb boniques paraules :)
ResponEliminaPer cert Mar, respecte al comentari al meu blog, mira si vols escoltar la cançó a la que faig referència ves a la direcció que et deixo al final del comentari i l'escoltaràs :)
ResponEliminahttp://www.deezer.com/track/143186
striper,
ResponEliminaels canvis són sempre necessaris per poder evolucionar... "renovarse o morir" que diuen, oi? I com que de morir res de res... a renovar-se toquen!
company,
això és el que intento cada dia, obrir portes i finestres i deixar que entri l'aire fresc i la llum per guarnir de colors totes les estances de la meva vida...
cesc,
suposo que tots tenim la necessitat que ens entenguin i de dir les coses com més clar millor. I si és així com t'arriba em dono per molt satisfeta. El cert és que en un post com aquest hi ha tantes lectures a fer! Moltes gràcies per l'adreça de la cançó, ara hi dedicaré uns minuts... amb els ulls tancats i deixant que les paraules i la música bressolin els meus pensaments.
Un petó a tots!
Gràcies per dedicar-me uns minuts i llegir-me.
A vegades cal posar-se closca, i avegades no. Però sens dubte, reformar-se és reviure. No?
ResponEliminainstints,
ResponEliminaimprescindible reformar-se per poder créixer i avançar i ser una mica millors cada dia...
i potser així poder acariciar instants petits i plens de felicitat...
petonets
tots duem closques i màscares i disfresses per a cada ocasió
ResponEliminaja tens raó, ja, jesús i saber que les duem ens dóna seguretat, però de vegades, també cal saber-les deixar de costat i ser nosaltres mateixos sense cap filtre, oi?
ResponEliminauna abraçada i gràcies per la visita
Diuen que cal que fer canvis perquè tot segueixi igual...
ResponEliminaSalutacions!
potser si, salva, però quan els canvis serveixen per endreçar, canviar de lloc, llençar, reconstruir,... alguna cosa canvia, no?
ResponEliminaAlmenys en el meu cas, si més no, deixes al decobert coses noves que no es veien i en deses d'altres que ara ja no et serveixen.
una abraçada renovadora!
mar, com he arribat aquí des del teu perfil, no he pogut deixar de fixar-me en què ets cranc (d'horòscop), com jo. Així que m'identifico molt amb aquesta closca que expliques. I jo afegeixo, la sensació de caminar, segon com, cap enrera, i la dificultat per deixar veure allò que hi ha dins la closca, i la lluna...i el mar....
ResponEliminaJo tb t'enllaço! De totes formes, el meu blog, en principi era un lloc on comentava llibres de filosofies espirituals i creixement personal. Potser és una mica més avorrit que explicar sensacions, però si t'hi vols anar passant, igualment. M'encantarà trobar-hi una altra cranqueta per allà!!!
Una abraçada :-))))
I qui no du la closca? Es vegi o no, hi ha qui diu que no la necessita, però jo crec que sí, només cal ser valent per reconéixer-ho.
ResponEliminaPetons!
bruixoleta... com ens entenem els crancs... semblem fets amb el mateix patró cadascú amb les seves cosetes... és veritat que tampoc deixem veure massa el que hi ha dins... però aquest és un dels canvis que he fet, aquest blog ja n'és una prova... per deixar veure l'univers que hi ha dins de la closca...
ResponEliminaJa tens raó zel...
potser sí que tots la duem i el que passa és que hi ha gent que no ho reconeix...
cal ser valents! i sincers! i saber on tenim i quins són els nostres límits per conèixer-nos millor i poder anar creixent...
un petonet des de la closca renovada i bona setmana!
La closca la necessitem, és la nostra llar espiritual. Refugi natural de problemes. Fer-ne bon i moderat ús.
ResponElimina;)
Xitus, fer-ne bon ús i moderat... aquest és el quid de la qüestió...
ResponEliminani amagar-se massa a sota d'aquesta protecció ni sortir-ne del tot...
en la mesura i l'equilibri es troba la saviesa...
petonets de cap de setmana!
I love your blog Mark...
ResponEliminaThanks veva, for your visit...
ResponEliminaI'm happy about your comment on my blog. I hope that you'll visit more times...