m'agrada...
... escriure algunes de les coses que imagino, que sento,
que veig, que oloro, que penso, que toco,
que m'atrauen, que em fan somniar,...
m'agrada compartir algunes de les coses que llegeixo...

diumenge, 14 d’agost de 2016

Un abril prodigiós

Una lectura d'estiu molt refrescant i plàcida, d'aquelles que et deixa un bon gust de boca.
Però alhora, com qui no vol la cosa, amb suavitat, l'autora dibuixa un escenari ideal per deixar anar idees que fan pensar, que retraten de ple a les protagonistes i les fan adonar-se de les pròpies quotidianitats (diguem-ne, lligams adquirits) i creences (de vegades rígides i poc flexibles) de manera que, el propi espai (el castell) i el desplaçament (el viatge), les situa en un angle força diferent a l'habitual. Poc a poc, les quatre dones, van evolucionant per arribar a llocs, desconeguts de si mateixes, completament diferents als inicials i, en algunes d'elles, ben oposats als esperats d'entrada.

Sincerament, ara mateix marxaria a San Salvatore, potser... potser no, segur, no em deixaria indiferent.
Bona lectura!


Un petit tast...

No li procurava plaer superar les altres dones; no tenia cap interès a aconseguir uns homes tan pesats com elles. De què li servien els homes quan en tenia tants? Cap d'ells no li parlava de res sinó d'amor, i que ximple i esgotadora era aquesta conversa a la llarga. Era com si a una persona sana amb una gana normal li donessin només sucre per menjar. Amor, amor... la sola paraula li feia venir ganes de bufetejar algú. "Per què t'hauria d'estimar? Per què?" Preguntava sorpresa de vegades quan algú intentava -sempre hi havia algú que ho intentava- declarar-se-li. Però mai no va rebre una resposta real, només incoherències.
______________________

- I de la manca d'afecte familiar - va dir la senyora Wilkins: quanta llum projectava sobre la vida a casa seva i sobre el seu caràcter veritable!
- Això no em sembla que pugui ser tan dolent - va dir Lady Caroline -. A mi m'agradaria, tindria més espai.
- Oh no, no, és horrible - es va lamentar la senyora Wilkins-. És com si anessis despullada.
- Doncs a mi m'agrada - va dir Lady Caroline.
- Francament...- va dir la senyora Fisher.
- És una sensació divina, treure-s'ho tot - va dir Lady Caroline, que només parlava amb la senyora Wilkins i no prestava atenció a les altres dues.
- Oh, però no portar res quan fa un vent virulent i saber que mai no tindràs res per posar-te i t'aniràs refredant i refredant fins que et moris... això és el que et passa quan vius amb algú que no t'estima.
_____________________

La Rose es va mossegar el llavi. Es va enrojolar, va empal·lidir. Tant de bo la Lotty callés, va pensar. estava molt bé que de cop s'hagués convertit en una santa i volgués estimar tothom, però calia que tingués tan poc tacte? La Rose tenia la sensació que li estava posant sal a totes les ferides. Tant de bo callés, la Lotty...
_____________________

Havent-hi molts dormitoris i prou servents no hi havia cap raó perquè haguessin de compartir el mateix, com feien a la seva caseta de Londres amb dos servents. No s'havia de posar a prova l'amor, ni tan sols l'amor universal, la mena d'amor de què se sentia inundada. Es necessitava molta paciència i abnegació per aconseguir un somni conjugal harmònic. També calia placidesa, i una fe a prova de tot. Estava segura que en M li agradaria molt més, i no el molestaria tant, si no s'haguessin de tancar plegats a la nit, si al matí poguessin reunir-se amb l'afecte alegre d'uns amics entre els quals no hi havia cap ombra de diferència sobre la finestra ni l'ocupació del bany, o petits ressentiments ofegats per alguna cosa que algun d'ells li hagués semblat injusta. Li semblava que la seva felicitat, i la seva capacitat de ser amiga d'algú, era el resultat de la nova llibertat i de la pau que comportava. Tindria aquella sensació de llibertat, aquella pau, després d'una nit tancada a la mateixa habitació que en M? Seria capaç al matí de sentir-se plena, com s'hi sentia en aquell moment, de res més que d'amabilitat amorosa? Al cap i a la fi,, no feia gaire temps que era al paradís. Potser no s'hi havia estat prou temps per assolir una fiabilitat duradora. I aquell mateix matí, quina joia extraordinària havia sentit de trobar-se tota sola en despertar-se i poder estirar la roba de llit cap a la banda que volia.
__________________________

Durant anys s'havia esmerçat a no tenir res per pensar. La programació de la seva vida dedicada a (...) havia impedit que records i desitjos la importunessin.
________________________

Que bonic que era. I de què servia que fos tan bonic sense ningú a la vora, ningú amb qui volgués estar, ningú (...), a qui poder-li dir: "Mira". I com ,li agradaria poder dir: "Mira, amor meu"? Sí, diria amor meu, i la dolçor de les paraules, dient-les a algú que l'estimés, la faria feliç.
________________________ 

I com més la tractava ell com si realment fos encantadora, més expansiva es tornava la Lotty i més agradable es tornava ell al seu torn, o sigui que era com un cercle, no viciós sinó altament virtuós.
________________________

S'ha de continuar evolucionant (evidentment amb dignitat), per molt vell que siguis. No tenia res contra l'evolució, contra la maduresa contínua, perquè mentre vivim no estem morts - òbviament, va pensar la senyora F -, i l'evolució, el canvi, la maduresa eren la vida
________________________


4 comentaris:

  1. Doncs si que sembla prou entretinguda i refrescant......jo de tu faria cap a Sant Salvatore. Bon estiu

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hahaha... ara me n'hi vaig!
      Bon estiu!

      Elimina

deixa aquí el teu polsim de lluna...

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...