m'agrada...
... escriure algunes de les coses que imagino, que sento,
que veig, que oloro, que penso, que toco,
que m'atrauen, que em fan somniar,...
m'agrada compartir algunes de les coses que llegeixo...

dimarts, 11 d’agost de 2015

Es un decir...

Jenn Díaz
Lumen
162 pàgines

Fa dies (mesos) que el vaig llegir, i, sincerament, van ser tantes les coses que em van sorprendre que me’n vaig enamorar a mida que avançava en la seva lectura.

És una història que més que ser llegida sembla que te l’estiguin explicant (a cau d’orella, això sí, perquè hi ha coses de les que diuen les protagonistes que cal dir-les fluixet, per no ser del tot descobertes, ja que surten de tan endins que, en certa manera, són prohibides). 
Situacions, vivències i decisions que són incòmodes, tabú. D’aquelles que ningú no en parla però que tothom sap. Sap a la seva manera, és clar, perquè cadascú se les explica perquè hi càpiguen dins del seu propi univers i totes les visions, els punts de vista, retraten situacions que, de vegades (o sempre?) disten un munt de la realitat objectiva (si és que ets de les que penses que aquesta existeix de debò...).

M’encanta sobretot quan parla l’àvia. Denota tanta saviesa quotidiana, que, en certa manera aclapara i també reconforta alhora, no sabria com dir-vos, però és aquesta la sensació que em va fer. És una àvia sense pèls a la llengua (com moltes), que t’aboca els seus pensaments directes, sense filtres i normalitza, de manera molt humana, situacions inversemblants, d’aquelles que ni amb grans dots imaginatives pots arribar a construir. 
I, és clar, no és que em sorprengui que una àvia parli així, desvergonyida, sense mesurar les paraules, el què em sorprèn és que l’autora, tan jove ella, se situï en aquest espai i se’n surti de manera tan natural i creïble, com si parlés la iaia de veritat, com si una tingués una àvia secreta que li hagués contat tot el què diu a cau d’orella (potser en algun dels seus estius al poble dels avis...).

Per això em vaig quedar amb la curiositat de conèixer-la, de poder parlar amb ella i descobrir com podia ser que expliqués els fets com ho fa, i com podia ser que m’hagués arribat tan endins. I per això en veure que feia un taller d’escriptura (#vidareciclada) no vaig dubtar ni un segon d’apuntar-m’hi. Però això, si de cas, us ho explicaré un altre dia.

Hi ha dues coses que inclou en el seu text que a mi m’han encantat i confirma el meu encís amb la lectura. Són dos recursos literaris/estilístics (ara no sé si se’n podria dir així) que jo utilitzo molt, de vegades massa, ho reconec, però que han fet que el text fos molt familiar per a la meva lectura (i no perque consideri que són recursos imprescindibles, és clar!). 

Per una banda la utilització dels punts suspensius (molts dels que em llegiu ja sabeu que jo en sóc una fan...) i l’altre és la utilització dels parèntesi aclaridors o per posar en dubte el què s’acaba de dir/escriure (es un decir). Per a mi són recursos que donen força i autenticitat a les veus de les protagonistes, a la narrativa dels fets que conten i que alhora li donen un toc especial, diferent al què estem habituats a llegir (i sé que algunes de #lesaltres lectores amb qui ho hem comentat els han fet una mica de nosa, estranyesa, per tant preneu-vos tot el què us he dit “entre cometes” i no em feu gaire cas, ja us he dit al principi que me’n vaig enamorar i què voleu què us digui, l’amor és tan cec de vegades...).


Boris Indrikov
Va, us deixo alguns paràgrafs dels molts que vaig subratllar (en tenia uns quants més de seleccionats, però tampoc fa el cas de transcriure el llibre sencer!).

Porque antes, los jóvenes, teníamos ganas de hacer cosas que aquello se debía notar en la cara porque antes, los jóvenes teníamos tan pocas puertas abiertas que nos conformábamos con cualquier ventana que hubiera, y cuando le veías la cara como si hubiera pasado un viento, como si hubiera un volcán en sus ojos, ahí te ibas, ahí, no a una cara bonita, que los había que también, pero sobre todo queríamos eso, que alguien tuviera tantas ganas de vivir como nosotros, y éste, este sinvergüenza guapo no era y viento en la cara no tenía, pero hablaba tan bien...
…pero ella no, no se va a conformar, no se conforma ni siquiera con la madre que le ha tocado, y eso que no se puede elegir, no, ni mucho menos, no se conforma…, y hace bien, oye, hace bien, porque las mujeres de mi generación lo hemos estado haciendo desde que nacimos, obedeciendo a la madre, al padre, a la hermana mayor, al marido, a la hija… y, oye, que una se cansa de estar siempre a la entera disposición de lo que sea.
Si vieras como se ha puesto mi hija porque me venía, que en el fondo la entiendo, venir aquí a velarte no se comprende se cuente como se cuente, pero oye, tendremos que respetar las decisiones del otro, aunque no nos gusten, ¿no?
Y aun así estoy aquí contigo, que viene y me dice que cuando la guerra aprovechó y se escapó, y lo dice y como te cuento, lo dice y ni perdón, y yo que ya le había perdonado, que no sé qué tiene más delito, y me dice que estas enferma, que su mujer está enferma y digo yo que su mujer todavía soy yo, que estamos casados, pero la mujer eres tú porque tú eres la enferma, y que venga a cuidarte que ya no sabe ni qué hacer contigo, que contigo poco se puede hacer…
… déjame que me vacíe un poco antes, ¿eh?, hazme el favor, déjame, para el tiempo que me queda aquí, […], déjame que me vaya de esta vida sin que nada me quede pendiente, sin que me deje nada por decir, porque son tantas las cosas que me he ido callando, y ahora todo me pesa tan adentro, sin saber yo mientras guardaba las palabras que algún día me pesarían, como las piedras que metimos en la caja, que depende de cómo se ponga una a dormir, se clavan por todas partes, las palabras, las dichosas palabras, que lo dicen todo y no dicen nada…
              Y el viejo decía tartamudeando: que no salga de aquí, por favor, no se lo digáis a nadie…, y yo para mí pensaba, pero a quién, hijo mío, a quién vamos a decírselo, si ni contándolo se lo iba a creer la gente, que aquí somos más simples, no pensamos en estos líos, que ya con la guerra había mucha gente que te venía con cosas raras […]


Bona i plaent lectura!

8 comentaris:

  1. ostres jo també en sóc una fan dels punts....suspensius ..... molt interessant .....m'ho anoto ! moltes gràcies!

    ResponElimina
    Respostes
    1. De res Elfreelang!
      Ja diràs si t'agrada.
      Acaba de passar un bon estiu.

      Elimina
  2. Mmmm, doncs em penso que te'l demanaré per què me'l deixis ;o)
    B7s

    ResponElimina
  3. I jo també els utilitzo molt sovint, trobo que l'escrit és com més personal...
    Ah i aquesta àvia, m'encanta!
    Petonets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs ja saps M. Roser, si vols conèixer millor l'àvia i tots els altres personatges, a llegir!

      Elimina
  4. a mi tb m'agraden els punts suspensius i els entre parèntesi!
    saps..... vam llegir aquest llibre a la primavera, i estava tan agobiada de coses que em va agradar, molt, xò no em va enamorar. Mmmm, crec que me l'hauria de tornar a llegir... xò tenim tanta feinada!!!!

    ResponElimina

deixa aquí el teu polsim de lluna...

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...