m'agrada...
... escriure algunes de les coses que imagino, que sento,
que veig, que oloro, que penso, que toco,
que m'atrauen, que em fan somniar,...
m'agrada compartir algunes de les coses que llegeixo...

dilluns, 30 de gener de 2012

laberint d'enyor...

Et sé,



















i et busco vanament entre la multitud que passeja...
et sé,
però també sé que no t'hi trobaré
que escampes boires per altres contrades...

Tot i així, continuo cercant un esguard,
una mirada,
un somriure,
el to de veu...
i sé que no hi ets...
i t'invento si cal...

I em cal. I te'm fas present.

Finalment però, desisteixo,
és massa esquerp el camí per fer...
Potser no és aquest, potser no és per aquí...

Et sé,
et sento,
però ja no et busco,
de dins brolla la teva escalfor,
el teu desig
i sabent-te, sense veure't,
em deleixo per trobar-te... de nou.

Finalment et trobo,
sense cercar-te ja,
dins el brogit.

Et somnio,
és curt el camí que hem fet
i intenses les passes donades...



12 comentaris:

  1. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  2. Espero, que essent curt el camí fet fins avui, sigui ben llarg, en canvi el camí que queda per fer i també ben intenses les passes que seguiran.

    Bona nit i dolços somnis!

    ResponElimina
  3. Preciós!!!
    potser la clau és aquesta, no buscar!
    l'has fet tu el dibuix?
    Petons blocaires

    ResponElimina
  4. Simplement preciós, quotidià, ple d'incerteses (com la vida).

    ResponElimina
  5. Que el dia sigui dolç, i dolça la trobada.

    Un petó, bonica!

    ResponElimina
  6. Gràcies Carme!
    Les passes segueixen intenses, dolces i exquisides...
    Els somnis? dolços, dolços també...
    Un petó immens bonica!

    Rachel...
    exacte!
    la clau és no buscar i descobrir els tresors que anem trobant en el camí...
    (no, no l'he fet jo el dibuix però és exactament el què volia expressar amb el text i em va agradar molt!)
    Petons!

    Gabriel...
    me n'alegro que t'hagi agradat...
    sí, així és la vida, com un laberint emocionant que ens va menant per diferents camins...

    fanal blau...
    el dia, tot i que no ha finit encara, ha estat dolç, molt dolç... com dolça i brillant ha estat la trobada...
    Gràcies pels teus bons desitjos...
    Petons dolços també per a tu!

    ResponElimina
  7. Quan sentir ens apropa a aquells que no hi són però romanen entre nosaltres per sempre, malgrat la breu durada!!
    Segur que sent el que tu sents, i somriu!!!
    Petonsssssssss

    ResponElimina
  8. i mira tu que jo, més que un laberint, veig un sol i una lluna jugant a cuit, entremaliats, entre un núvols flonjos, envoltats de estels foscos, en un cel ben clar...

    és un post bell...
    on es pot intuir que totes les passes han sigut profitoses, intenses, dolces..

    si em permets la llibertat poètica, com un bes sota la llum de la lluna...

    petonet dolç, nina estimada..
    :¬)*******

    ResponElimina
  9. uixx!!! ara m'he fixat en el comentari de fanal blau i la teva resposta...

    doncs em fa feliç que la trobada hagi sigut dolça i brillant...

    (és que no sé on tenia el cap... i porto el gamberru mode on)
    ;¬P

    petonet dolç
    :¬)***

    ResponElimina
  10. Dafne...
    gràcies!
    estic segura que sí, que quan ens pensem el somriure apareix instantàniament...
    petons!

    Barbollaire...
    l'etern empaitar-se del sol i la lluna entre estels i núvols i cels...
    ara que ho dius, deu anar per aquí la cosa...
    i també sobre somnis de besades dolces en nits de lluna...
    i de trobades infinites, o millor dit de reconèixer-se les il·lusions i d'aprendre's els camins de vida...
    poc a poc, sense pressa, però sense pausa...

    potser és de tot plegat d'on prové l'enyor...

    i no té pinta de marxar... ni amb aigua calenta!
    ;)
    petó dolç també per a tu estimat poeta!

    ResponElimina
  11. Et noto tan a la vora,
    que et sento dins meu
    tot i la distància
    que ens separa,
    tants els successos
    que et fan present,
    que són llumins
    que encenen cada un d’ells
    records d’instants compartits,
    flaires, somriures,
    ressò de rialles,
    el tacte fugisser
    dels primers moments.
    Comparo faccions
    en cada un dels rostres
    que creuen segons pels davant
    i repasso caminars tots
    tant diferents del que m’encisa.
    Avaluo rialles i tons de veu
    per trobar en qualsevol dels presents
    el que s’assembli al que em deleix respondre.
    Marxen multituds de multituds
    i entre ells cap en fa reviure la teva presència,
    i l’enyor és cada cop més gran,
    erro en cercar l’escalfor
    que em manca en botelles
    a la fi buides de records i sensacions,
    erro en destriar entre del boirines
    de les ribes la silueta del teu cos,
    erro en destriar del sons del bosc
    el to de la veu que m’atura el cor.
    Et sé, et sento, t’invento,
    i m’apareixes en mig del somni brollant
    sense saber d’on fins que em desperto.

    ResponElimina
  12. Senzillament preciós!!, la imatge, les teves paraules...No cercar i deixar-nos sorpendre i que ens sorprenguin..., seria la clau màgica, no trobes?.

    Petó!,

    ResponElimina

deixa aquí el teu polsim de lluna...

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...