En J. ja en fa 11!
Per celebrar-ho, aquest matí hem baixat a la platja a estrenar la taula de skim board que li hem regalat.
Ens ha acompanyat un amic seu, l'A.
S'ho han passat d'allò més bé, lliscant damunt l'aigua i caient espectacularment en un matalàs aquàtic, avui transparent i amb una temperatura ideal (potser un pèl massa càlida i tot).
Reien, queien, es tiraven, tornaven a riure, a caure, jugaven, inventaven nous jocs, provaven, queien i es tornaven a aixecar una i altra vegada...
Quina enveja...
Felicitats J.!
Ara és al Gamper amb una part de la família, a veure els seus ídols i passar-s'ho d'allò més bé, segur.
_____________
Me'ls mirava... i pensava en tot el que tenen per davant...
Una vida per ser, per estar, per decidir, per imaginar, per somniar... I per poder fer realitat tot allò que es proposin, tirar endavant il·lusions i projectes...
Sempre des de la profunda convicció que tot és possible. Que no hi ha impediments per fer allò que realment vulguem fer, que amb preparació, esforç, constància, perseverança i una actitud positiva podem arribar tan lluny com ens proposem. De vegades més enllà i tot.
La capacitat humana és realment espectacular. I si no ho acabeu de veure clar, mireu el pare de l'A. i els seus companys de viatge com ho expliquen... i tenen tota la raó... les limitacions que tots tenim (que ens autoimposem, moltes vegades de manera inconscient o molt conscientment) són al cervell o al cor. I està clar que podem superar-les.
Així que, si de debò ens proposem aconseguir alguna cosa en aquesta vida, només cal creure que és possible i posar-se a treballar... Això sí, no hi ha res que sigui de regal... tot té el seu valor... com més ambiciós sigui l'objectiu més preparats haurem d'estar.
El no ja el tenim, cal moure's per aconseguir el si.
Potser aquest seria el millor dels aprenentatges per a dos noiets d'onze anys que tot just comencen a fer-se grans i cada cop més autònoms.
Una abraçada per a totes i petons per a tots!
Hola Mar,
ResponEliminaMoltes felicitats !!!!
Una abraçada
Doncs felicitats pel teu fill i per tu...i per aquestes paraules plenes, curulles d'ànim, d'energia, d'entusiasme, de coratge i d'optimisme....i per molts anys!!
ResponEliminaper molts anys i molts aprenentatges. i tos, si n'és capaç, amb l'empenta de la il.lusió.
ResponEliminauna abraçada!
cal pujar damunt d'aquesta esperança com si es tractés de la gran onada
ResponEliminaSegur que amb els anys, valorarà aquestes paraules escrites des de l'experiència i la convicció. I, sense saber-ho ara, potser, seran un gran i valuós regal.
ResponEliminaFelicitats!
diu que ho va fer perque no sabia que era imposible.
ResponEliminaboniques paraules.
moltes felicitats!!
Havia vist el video quan el van promocionar i quan hi van anar. La veritat és que és admirable i una demostració de superació en tots els aspectes. Estic totalment d'acord amb tot el què dius, aixo sí, si no hi ha una bona base, poca cosa podran superar, i amb això hi hem de treballar tots (m'incloc com a mestra).
ResponEliminaMoltes felicitats a tota la familia i molts ànims. És un post preciós!!
Felicitats per tots vosaltres.
ResponEliminaEt veig molt optimista.
Millor.
Petons.
Hagámosles, al menos, ancho ese camino.
ResponElimina"...No hay que tener miedo. El silencio no es una respuesta, y
las falsas respuestas, tampoco. Hay que intentar que los hijos vean los temas de la vida sin miedo, pero con respeto. Pero, ¿respeto a no hacer algo? ¿A no seguir las pautas que los mayores
consideremos adecuadas? ¿A caminar por la senda de la vida que nosotros hemos andado? No. Sólo tenemos que intentar que ese camino sea bien visible, a ambos lados, hacia delante, sin ocultismos...
Quizás, al cabo de los años, nos habremos equivocado pero, al menos, lo habremos intentado..."
(de un libro...)
La esperança és aquesta guspira que surt dels ulls d'aquests nens. Una alegria de post!
ResponEliminaNo fa ni dos dies que vaig veure el reportatge sencer...i em va emocionar molt, però no sé quin d'ells és el pare de l'A. Sigui quin sigui, quina empenta, n'hem d'aprendre. Felicitats!
ResponEliminaFelicitats a tots!
ResponEliminaQuant ens queda per aprendre...
Primero felicidades por que si el cumple once de nacer tu los cumples de parir jejejeje
ResponEliminaEn segundo lugar me gusta tu escrito, ayer tuve un tropezón, un día de esos en los que el laberinto que es la vida te parece imposible de superar por la unica razón de que te has metido en un callejón sin salida y ahí recordé un libro y su historieta... se llama ¿Quien se ha llevado mi queso? de Spencer JOhson, M. D....
El queso solo cambia de lugar y lo importante es seguir adelante en su búsqueda.
En fin...
Un buen día para ti y para los tuyos con todo el amor que guarda mi alma.
felicitats a tots!!!
ResponEliminaFelicitaaaats!!!
ResponEliminaM'ha encantat com ens ho has explicat en aquest post.
Crec que se'n pot parlar durant hores i hores, però tot el que es diria, tu ja ho has esmentat aquí.
El video impressionant, fa pensar de veritat.
T'admiro.
Felicitats pel teu nen i també felicitats per tu, en poder gaudir d'aquest moment tan ple de la seva vida.
ResponEliminaÉs cert això que expliques. Tens tota la raó del món. Els teus ànims són envejables i positius.
Una abraçada, Mar.
horabaixa...
ResponEliminamil gràcies maca!
aviat el teu!
petons
Elvira FR...
molt agraïda per les teves paraules també...
una abraçada!
òscar...
la il·lusió és el motor que ens impulsa sempre més enllà... cal comptar-hi sempre!
petons!
Jesús M. Tibau...
la gran onada que ens empeny amunt... però cal guardar l'equilibri també... i si caiem tornar a aixecar-nos i recomençar...
petons!
Company de Venus...
segur que les valorarà... però el més important és que les sàpiga viure, oi?
petons!
sargantana...
una frase per emmarcar... i fer-ne un bon lema de la vida...
petons i gràcies!
instints...
hi ha gent que fa proeses i els admirem profundament... d'altres, com tu, que en el seu dia a dia, construeixen proeses amb els seus alumnes... clar que sí!
molt bona feina la de les mestres i els mestres... que estan allà dia rere dia per què sabem que no hi ha res impossible i que tots es mereixen una oportunitat (es nota una mica que sóc del ram, oi? :)
petons i bona feina!
TORO...
Ho estic, l'optimisme i les ganes de viure amb il·lusió són el pa de cada dia...
petons alegres i sincers!
Odiseo...
sabias palabras en tu comentario...el miedo y el silencio no son respuestas útiles aunque a veces el silencio es necesario para poder escucharse a una misma...
¿de un libro?
mmmm...
creo que debo conocer al autor, no?
besos!
Jordi...
gràcies!
petons alegres doncs!
zel...
és emocionant tot plegat, oi? el pare de l'A. és en Xavier que va perdre una cama en un accident de moto.
petons plens d'aprenentatges per fer!
Joana...
si... ens queda molt per aprendre...mil gràcies bonica!
Una abraçada!
mas de mi que de... lirio...
gracias guapa!
una cosa va con la otra claro!
espero haya pasado ese mal día y todo esté ya en su sitio...
seguiremos buscando sin desfallecer, verdad?
besos llenos de amor también para ti!
Bargalloneta...
gràcies guapa!!!
petons!
-assumpta-...
si, se'n podria parlar hores i hores de tot plegat... el que cal és anar fent camí i no aturar-se per petites coses com a vegades ens passa...
petons d'admiració per tu!
Violeta...
gràcies!
els meus ànims estan farcits de mils de petites coses... una d'elles els vostres comentaris a l'escrit... la vostra lectura atenta... el fet de poder-vos llegir també... i sentir-me propera a molts de vosaltres sense que ens haguem vist mai...
gràcies per aquesta energia blogaire a totes i tots!
Petons d'aniversari a tothom!
Felicitats per la part que et toca. I sí, tens tota la raó, volguent i amb ganes tot és possible. Comparteixo la teva filosofia al 100%.
ResponEliminaUn petó.
Gràcies Eva!
ResponEliminaPetons!
Sí que és cert: tot està per fer i tot és possible. El secret rau en saber... què és el que volem fer, que volem construir. Sembla una obvietat, però penso que moltes vegades ho oblidem. Si no tenim un objectiu, caminem sense rumb; si sabem on volem arribar, sense dubte ho aconseguirem!
ResponElimina