m'agrada...
... escriure algunes de les coses que imagino, que sento,
que veig, que oloro, que penso, que toco,
que m'atrauen, que em fan somniar,...
m'agrada compartir algunes de les coses que llegeixo...

divendres, 28 d’agost del 2015

Singlot

#vidareciclada

Feia pocs dies que havíem arribat al càmping. Amb la roulotte ja instal·lada, tot feia olor d’estiu a Cambrils.

Com sempre, els primers dies no ens allunyàvem massa de la nostra parcel·la. Encara no coneixíem a ningú i ens feia, a mi sobretot, una mica de basarda traspassar els límits de seguretat.

Jo, per això, tenia sort (o almenys això és el què em pensava). Sort perquè podia jugar amb la meva germana sense cap problema i així no m’avorria. Amb el meu germà no, que era massa petit encara, però amb l’O sí.


A mida que avançava l'estiu i anaven passant els dies, ampliàvem fronteres i cada cop ens atrevíem més a campar soles amunt i avall. Això sí, la mare sempre ens deia que havíem d’anar juntes i que jo, com que era la gran, m’havia de cuidar de la meva germana, que em tocava fer-ho. I jo, com sempre, tan assenyada, feia cas.

De primer m’agradava tenir aquell encàrrec. No em venia pas de nou, em feia sentir gran i, en certa manera, important. Però al cap d’uns dies, quan els camins ja eren prou familiars i havíem fet una ‘colleta’ de joc de nens i nenes d’edats similars, la veritat és que dur-la sempre enganxada se’m feia una mica més feixuc -vet aquí la no-sort-. Amb quatre anys menys que jo, limitava una mica els meus moviments, (no podia anar al meu aire, vaja) i poques vegades aconseguia lliurar-me’n. Sempre, encara que intentés marxar sense fer gaire fressa, acabava venint darrere meu demanant-me que l’esperés i que no la fes córrer. I seguidament em recordava el mandat de la mare, que havia de complir dia si dia també.

Si llavors hagués sabut com fer-ho per aprendre a desobeir... però no, no en vaig pas aprendre. Encara havien de passar uns quants anys i molt d'esforç per poder-ho fer.

I ja em veus a mi, agafant-la de la mà i anant a voltar juntes. 

I en aquests passejos inicials, totes dues germanes de bracet. I en això que la petita, l’O, començava a tenir singlot. Gairebé cada dia tenia un episodi virulent de singlotades (o almenys aquest és el record que en tinc). Però no era un singlot discret, no. Era d’aquells que feia girar tothom. Com podia ser que d’un cos tan petit de 4 anys, sortissin singlotades tan escandaloses? Feia tombar el cap, sí.

I ja em veus a mi, tímida com era, morta de vergonya, de notar com tothom ens mirava. I fent-li mil cares i ganyotes perquè aguantés la respiració i així s’empassés la resta de singlots fins arribar a ca nostra. I just quan semblava que ja estava, que l’atac havia remès, just obrir la boca per agafar aire abans d’ofegar-se i... tornar a exhalar un singlot encara més fort que els anteriors, com si se n’haguessin acumulat uns quants i tots de cop sortissin amb més força encara, amb més empenta.

I aquí va començar la meva especialitat de l'estiu: trobar maneres per fer-li passar el singlot instantàniament. 

Que si agafar-la per sorpresa i fer-li un ensurt. Vàries vegades. Res. Cap efecte.

Que si tornar ràpidament cap a casa i fer-li beure un got d’aigua amb sucre, ben carregat d'una dolçor espessa imbevible. I ella queixant-se i jo, inflexible. - O beus, o marxo sola. I ella, obedient també, beure’s aquell xarop fastigós. I el singlot seguir sanglotant. Res a fer.

O altres idees com fer-li beure aigua amb el costat oposat del got. O fer-li aguantar la respiració, fins que de tan vermella que es posava, era jo la que li deia - Respira!

Cap no feia el mínim efecte instantani que jo desitjava. Sempre acabava desapareixent quan deixava d'estar pendent. Només calia deixar passar l’estona, fins que desapareixia com per art de màgia. Quines coses!

I així passàvem els dies, tot i el maleït singlot que, al final, es convertia també en un motiu de riures i noves oportunitats de fer coneixences. I entre passeigs i anant en bici, anàvem fent colla, jugant amb els veïns i també convisquent amb els singlots de l’O, i buscant maneres de fer-los passar el més aviat possible. I així anar creixent i anar passant els estius.

___________________________________________________
Aquest escrit parteix d'un record infantil, d'una anècdota real i reciclada per al taller de #vida reciclada que va organitzar catorze.cat i que va conduir (molt bé, per cert) la Jenn Díaz.

Es tracta d'un record en forma de relat. La realitat dels records transformat a ficció, forma part del reciclatge dels records a la 'literatura', la #vidareciclada o autoficció, que en dirien els entesos. Doncs això, que qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència.

Era un exercici-joc i una de les companyes amb qui vam reciclar parts de vida les caluroses tardes de juliol, va escriure aquest altre text, a partir d'un petit resum d'aquesta mateixa anècdota.
Tot plegat un joc divertit que ens va fer ballar el cap en intentar descobrir quin text era de la protagonista real de l'anècdota i quin text era totalment inventat.
I ens va regalar molts riures, per les diferents anècdotes (algunes quasi secretes) contades.

Gràcies noies!
Alba, Sara, Paula, Andrea, Jenn, Mònica, Elena, Anna i Anna
Un plaer

12 comentaris:

  1. A mi també m'agrada molt explicar records d'infantesa, però procuro que siguin el més reals possibles...Molt divertida la història del sanglot. La vida del càmping, és molt guai si fa bon temps, però com et plogui!
    Petonets.

    ResponElimina
  2. records que ens retornen per uns moments allà on érem i on de vegades tornaríem. Per uns instants.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Per uns instants... tornaria, però crec que no m'hi quedaria massa estona!
      Abraçada joan

      Elimina
  3. un bell siglot que evoca infantesa i tantes altres vivencies

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tantes vivències... ja en són un munt!
      Gràcies per venir Elfree!

      Elimina
  4. ui singlot .....la ena que rebel uuups se m'havia entrebancat

    ResponElimina
  5. Gran relat, Marta! T'ha quedat molt rodó i ben descrit. Felicitats!! Per cert, m'encanta la foto!

    Nota: Espero que puguis venir el dia 9 a la taula rodona de la Jenn! Petons

    ResponElimina
    Respostes
    1. Foto autèntica, de l'època del singlot.
      Petons bonica!

      Elimina
  6. Els estius era l'escola de la vida. Apreníem tantes coses...! Com per exemple a com fer per aturar un sanglot :D
    Sempre tornaves a escola una mica més gran.
    B7s

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs sí Fra, tantes coses apreses en els estius llargs de la infantesa.
      I tan lluny com queden ja...
      Petons!

      Elimina

deixa aquí el teu polsim de lluna...

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...