a mar obert...

(o sobre l'escriure 'cartas que curan'... gràcies Francesca!)

Des de darrere la finestra de l'habitació es respira estiu... la platja és plena i el passeig un riu efervescent de vida que em crida insistentment...
Em faig pregar... el fotografio d'un costat i de l'altre, però no m'acabo de decidir...


El temps es va esllanguint al ritme de la tarda mandrosa de diumenge...


Finalment, i abans que el sol s'amagui darrere el turó m'atreveixo a sortir...


M'agrada sentir-me anònima enmig del brogit*, em creuo persones diverses que parlen diferents llenguatges verbals i no verbals,... gestos, mirades, llengües que no entenc... i bado imaginant la vida rere els finestrals majestuosos que ressegueixen el passeig...

Joves i no tan joves amb mànigues curtes, tirants, sandàlies,... fins i tot n'hi ha que prenen el sol i d'altres xipollegen a la vora del trenc de les onades!

Desitjos àvids d'estiu que m'acompanyen riallers i burletes...
jo, però, amb màniga llarga i jaqueta i mocador de coll...
dec portar l'hivern a sobre encara...
tot i que la càlida brisa m'acaricia no tinc gens de calor.

Surto del cor cap a l'exterior... i arribo a l'extrem... a mar obert...
aquí les onades trenquen amb força, sense control i em veig a mi mateixa en aquest anar i venir...
en aquest puja i baixa de marees emocionals que deixo que m'exhaureixin física i químicament...

Aquí, racó ombrívol on el sol ja no arriba, comença a infiltrar-se la fresca en els racons intersticials de les ferides obertes i que no m'esforço a tancar... el vent i el sol i l'aire lliure i el caminar ja s'ocupen d'aquests menesters... amb molts millors resultats evidentment...

I escric, com a efecte balsàmic, cartes a mi mateixa, que curen, que m'ajuden a resituar-me i a valorar el que sóc i qui vull ser...

cartes que em permeten espolsar pors i inseguretats que m'acompanyen i que sé que no acabo de fer fora perquè em pertanyen, em fan ser com sóc i com vull ser... però que a voltes també sé que em paralitzen...


cartes que em donen l'energia per seguir construint un present autèntic i únic perquè en cada paraula hi deixo una espurna de l'assossec i les angoixes quotidianes...

cartes que quan rellegeixo em serveixen per observar-me des de fora i desdramatitzar tot el que visc i sento...

Només una cosa em sap greu d'aquestes cartes 'electròniques' actuals... i és que no s'hi puguin endevinar les restes d'alguna llàgrima perduda que desdibuixa la tinta d'alguna paraula estimada...

---
I en aquest espai on Chillida va voler pentinar el vent, jo he posat ordre als meus pensaments i sentiments i els he allisat i desenredat, els he acaronat i admirat i així he aconseguit fer un pentinat ben bonic per començar la setmana amb bon peu...
---
I manllevo aquesta cita que he llegit avui al bloc de la Francesca...

"Las cosas que vemos son las mismas cosas que llevamos en nosotros. No hay más realidad que la que tenemos dentro. Por eso la mayoría de los seres humanos viven tan irrealmente; porque cree que las imágenes exteriores son la realidad y no permiten a su propio mundo interior manifestarse. Se puede ser muy feliz así, pero cuando se conoce lo otro, ya no se puede elegir el camino de la mayoría."

Demian. Herman Hesse

potser és per això que de vegades em sento 'rarota' i esquerpa... i situada en una altra realitat...

 I en el retorn a la realitat... he pogut gaudir d'aquest espectacle...

i ja és quan m'he quedat sense paraules...

___________
*gracias Idoia, por 'calarme' tan rápido y respetar mi paseo anónimo... (gracias por tu generosidad y buena acogida...de corazón, un beso!)