tardor endins...

Aprenc a caminar entre les engrunes d'un vell castell que un dia,
temps enllà, resplendia colors de prínceps i princeses, de fades i follets.

Cerco, entre les ombres d'avui, els llums que s'encenen en el meu camí.

Cullo amb suavitat uns bocins de somnis escampats en catifes d'altres tardors i
m'omplo les butxaques dels cels oblidats en els racons.

Així, tossudament, com una formigueta omple el seu cau,
vaig brodant de somriures el meu abric per alleugerir l'hivern que ja és a tocar,
sento el fred que s'acosta i em fa por quedar-me sense cuirassa.

Mentre, plou per dins.