mar o muntanya? caminar o córrer?

Sóc dona de mar, visc en pobles de mar des que tinc memòria tot i que sóc nascuda a gran ciutat.
Però darrerament em pica el cuquet de tastar la muntanya...
Aquest matí mentre em calçava sabates i roba còmoda per anar a caminar, dubtava... mar o muntanya avui?
finalment he tirat amunt...
caminar o córrer?
sóc dona de caminar... no m'agrada córrer...
però darrerament un altre cuquet m'està picant força i ja fa uns dies que el caminar va progressant cap al córrer...
i ja em veieu, caminant i corrent, mar i muntanya...

a les 8'30...
pujant... muntanya...

 amunt...

ara corro, ara camino,...

aquest ramet és per tu rits... (com que et va agradar tant l'altre... avui en comptes de collir-lo te'l regalo al natural... :)

ja quasi arribo a l'objectiu...
la casa aïllada al mig de la muntanya...

 ...

.

cap a les nou...
gaudint ja del meravellós paisatge... des de dalt...
mar i muntanya...
no cal triar si ho pots tenir tot!
no cal renunciar a res...
quina mania haver de triar sempre una sola cosa i descartar les altres que també m'agraden!
un secret?
sóc de les que faria un tastet amb cada un dels plats de les cartes dels restaurants...
no us passa a vosaltres?
em costa tant sempre decidir-me per un sol plat...
tot el que m'agrada em ve tant de gust!
és per això que m'agrada compartir els plats amb tots aquells qui s'hi avinguin... o fer un pica-pica,...
així em perdo menys coses...
;)

                          respiro...          m'airejo...        somric... 

 
 i començo a baixar...
ara el pas es fa més lleuger i m'atreveixo a córrer una mica... :)

 arribant a la quasi-civilització...

 l'asfalt...

 ja a nivell de mar... però encara lluny del destí final...

 vist des del polígon tot queda ja una mica lluny...

 i des de casa, encara es veu més lluny...

 amb el zoom queda una mica més a propet...

tot plegat en una horeta justa, pujar i baixar, mar i muntanya, caminar i córrer,...
si això no és vida... ja em direu el què sí que ho és!

unes altres pinzellades de vacances... (també...)

Em llevo cansada,

conscient d’haver lliurat batalles invisibles en móns paral·lels plens de dracs i ombres, de roses fantasmagòriques sense pètals, farcides d’espines punxants.  De nits sense dies, de sobreviure en cambres folrades de paraules buides i somriures fràgils que s’esmicolen amb el gebre de les intencions infiltrades sota la pell.

Abatuda per la resistència inútil enfront la força aclaparadora de la natura que lluita contra si mateixa, ofegada en un fil d’aigua que es converteix en un oceà de llàgrimes, esgotada de navegar enmig de turmentes desbocades que cerquen un port on amansir la seva voracitat destructiva i alhora renovadora...

Por.

Ràbia.

Angoixa.

Em llevo mirant d’obrir els ulls per veure què queda al meu voltant  i què ha fugit després d’assistir com a espectadora  a un espectacle titànic, cíclic, esglaiador i em sento formiga davant les meves pròpies ombres d’elefant reflectides en un mur que sembla infranquejable però amb una petita esquerda, un bri d’esperança,... sembla que el sol allarga un raig brillant tot vorejant el mur... a l'altra banda s’albira una nova realitat per viure...

Avui m’he llevat cansada, sense energia...

Me’n vaig a dormir a l’altra banda del mur... segur que demà la formiga es convertirà en una preciosa princesa elefanta guarnida amb teles brillants que il·luminaran els meus cels...

Bona nit i bona setmana...

Pinzellades de vacances... (amb actualització musical...)

Caminades per ciutat, mar i muntanya... amb sabates noves!


Sols radiants que il·luminen els espais més foscos i amagats. Poder obrir finestres i airejar els racons.



Pa negre, colpidora.


Endreçant idees i fent bugades emocionals variades... Reparador.

Un ram silvestre de collita pròpia.

Anar al cinema i descobrir que és el dia de l'espectadora!


Gaudir dels diferents camins que imagino i ressegueixo.


Fer tentines en el tuiter i descobrir que, tot i moure'ns amunt i avall, seguim sent invisibles...

Cortines noves després d'un llarg temps d'espera.

Treballar a hores intempestives... Llevar-me molt d'hora i veure sortir el sol...


Passar fred i calor alhora, fer tentines, sentir vertigen i trobar la serenitat que m'empeny endavant...


Seguir trobant motius per celebrar la vida!





(seguirà...)

Avui...

Avui, es presenta un bon dia de feina...
Ara despunta ja el sol per la finestra tot i que els núvols encara mandregen a l'horitzó proper...
Tot el matí per endavant. 
Em cal aprendre a distribuir el volum de feina desmesurada amb el temps que em queda... cal ser molt estratègica per aconseguir-ho. Encara no n'acabo de saber prou.
Tot un repte.
Possible?
Sí, segur que sí... però cal esmerçar-hi hores i prendre les decisions encertades.
Difícil?
També. Però segur que estic més preparada del que em penso.




I abans d'endinsar-me a l'apassionant tema que m'ocupa, dir-vos que demà dissabte a Barcelona tindrà lloc un taller que ha organitzat una persona ben especial. 
Una persona a qui admiro per la seva generositat i per la  il·lusió que posa en tot allò que fa. I per la seva creativitat i per les ganes que tot estigui bé, fins a l'últim detall...
I que no sap que tot plegat la fa ser una persona ben especial...


Vosaltres mateixos... 
Entreu i remeneu... i si us agrada la proposta, aneu-hi! 
És per una bona causa!

Bon divendres! 
Gaudiu del dia! 
S'ho mereix!