RILKE

Rilke diu:

"...tota comunitat només pot consistir en l'enfortiment de dues soledats veïnes i que tot allò que sovint s'anomena lliurar-se fa mal a la comunitat essencialment; car si algú s'abandona ja no és res, i si dues persones s'abandonen a fi de penetrar l'una en l'altra, ja no tenen sòl sota els seus peus i la seva companyia és una caiguda constant. No sense grans dolors, estimat Friedrich, ens hem adonat d'això: hem experimentat el que arriba a saber d'una o altra forma tot aquell que vol una vida pròpia".

I després de tractar la dificultat de l'amor i els errors que brollen de voler suprimir la soledat, afegeix:

"Viure és transformar-se, i les relacions humanes, que són un extracte de la vida, són allò que més canvia, pugen i baixen de minut en minut, i els que viuen de debò són aquells que, quan es relacionen i entren en contacte, cap moment s'assembla a un altre; sinó persones entre les quals mai no hi ha res gastat, alguna cosa que ja hagi existit, sinó allò que és nou, veritablement nou i inesperat, allò inaudit. Existeixen relacions així, que han de ser causa d'una joia tan gran, però només poden establir-se entre persones ben plenes, de tal manera que cadascuna d'elles sigui per a si mateixa, rica, ordenada, concentrada. Només dos móns amplis, profunds i propis poden trenar-se. Creu-me, com més som més ric és tot allò que experimentem. I qui vulgui tenir en la seva vida un amor profund, ha d'estalviar, i reunir i aplegar mel. No hem de desesperar si hem perdut alguna cosa, alguna persona, una joia, una felicitat: tot torna altra vegada més esplèndid. Allò que ha de caure, cau, allò que ens pertany resta amb nosaltres, car tot camina seguint lleis que són més grans que la nostra comprensió i amb les quals estem només aparentment en desacord. Hem de viure en nosaltres mateixos i pensar en tota la vida, en tots els seus milions de possibilitats, d'amplàries i futurs, davant els quals no hi ha res passat ni perdut."

RILKE O LA TRANSFORMACIÓ DE LA CONSCIÈNCIA.

Quadern Privat. Antoni Pascual Piqué.

Papers de l'Exili i del Retorn. Nº 2- Novembre de 1999

ENYOR

Enyoro un passeig per la platja que mai no ha existit però sempre he desitjat.
Enyoro el frec de dos cossos que es busquen i desitgen incansablement.
Enyoro la llum de la lluna i l’aire fresc acariciant els meus sentits.
Enyoro la carícia dolça de les teves paraules que acaronen el meu desig.
Enyoro la suavitat de la teva mirada, enyoro la teva olor que m’embriaga fins a fer-me perdre els sentits, enyoro... la distància que ens uneix en un món màgic i indestructible, un món que res ni ningú pot destruir ni corrompre perquè és nostre... només nostre, teu i meu.
Enyoro el plaer de retrobar-te, de descobrir que el somni torna a ser real.
Enyoro la fragilitat del destí que ens uneix per sobre de tot.
Enyoro la teva veu, la teva mirada, la teva olor, la teva presència,... que tot i que no he sentit mai, formen part de mi des de sempre. Et porto dins meu i la teva presència passa de ser un miratge a una realitat subtil, tangible,... tan real com jo la desitjo en cada moment.
Et porto arrapat a la meva pell, donant voltes pel meu cap i amagat en un racó del meu cor.
Enyoro els moments màgics viscuts plenament, enyoro el desig compartit de la unió.
Enyoro la solidesa del lligam establert.
Enyoro la teva força i el magnetisme que desprèn la teva imatge.
Ho enyoro tot i ... alhora res. El que podria ser i el que no serà.
Enyoro ser teva i fer-te meu, enyoro... poder respirar-te, poder tastar-te, poder acariciar-te,... enyoro... tantes coses!
T’enyoro... des de sempre i com mai ho havia fet. Amb la certesa que haver-te trobat desperta nous sentiments, noves emocions, noves sensacions que volen fluir i sortir i retrobar-se i ser.
SER en tota la seva essència, SER en tota la seva plenitud,
SER en tota la seva potència.
SER per sobre de tot.
SER sense control,... senzilla i definitivament.
SER sense raonament, sense prejudicis, sense culpabilitat, sense retrets, sense justificacions,...
SER per damunt de tot.
SER en estat pur, ni més ni menys... SER.