sentit poètic

Quin ensurt!

Pensava que havia perdut la capacitat de viure poèticament (si és que algun cop m'ha acompanyat, és clar!)...
Feia mesos que no sentia com les paraules s'apilonaven a dins meu per poder sortir i veure la llum...
D'aquesta manera...
voluptuosament, desordenades, a cops, a batzegades...
talment com batecs de poesia que malden per alliberar-se de la presó on són captius...

Feia temps...
...
m'havia quedat aturada,
presa en quefers diaris i continus,
sense possibilitat d'escapar, de fugir,...
ni me n'havia adonat!
Com marxar, si una no se n'adona que ha quedat ancorada en la quotidianitat més absurda?
La quotidianitat autoimposada...
El deixar-se portar...


Ara,
avui,
en aquest instant...
torno a ser jo...
i és al teu costat,
en la teva companyia...
que torno a sentir la meva essència...
aquí...
arran d'aigua...
en aquesta platja solitària encara...
que espera pacient els seus nous estadants d'avui...
però que ara reposa tranquil·la i serena...

...
torno a ser jo...
i les paraules surten a esgarrapades,
amb la suavitat de les onades matineres...
amb la cadència dels batecs...
sense aturar-se...
per sort, avui...
la poesia (el meu món poètic particular)...
impregna tots els porus de la meva pell
i vessa en forma de paraules més o menys destriades...
més o menys endreçades...
però amb molta suavitat i gosadia,
de manera impúdica, alhora que serena, humil,...
i és des d'aquí que l'ofereixo...
m'ofereixo i comparteixo el gaudi d'escriure amb vosaltres...

Benvingudes de nou... benvinguts...
la porta és oberta...
us convido a construir un avui ple de poesia...
ple de màgia...
ple d'il·lusions...
ple de vida...
m'agrada sentir-me acompanyada en aquest camí d'aprenentatge cap al viure poèticament...
petons