m'agrada...
... escriure algunes de les coses que imagino, que sento,
que veig, que oloro, que penso, que toco,
que m'atrauen, que em fan somniar,...
m'agrada compartir algunes de les coses que llegeixo...

dimarts, 30 de març de 2010

Et vaig veure...







Et vaig veure al cafè... tu ni tan sols em vas mirar...
La teva mirada em va fondre un dia  i ara esdevinc invisible als teus ulls...
Amb l’estómac fet un nus... garbuix d’imatges i paraules desendreçades per l’absència viscuda... ferides de l’ànima... jornades viscudes intensament... enderrocades ara per la indiferència dels sentits... animades per fils invisibles del record...
Em submergeixo en un malson surrealista del que formo part... sóc una titella segrestada per llasts de cobdícia i egoisme...
La teva presència es desdibuixa, es decolora, perd força i desapareix...
Et vaig veure al cafè... ja ni tan sols et vaig voler mirar...


Aportació al projecte literari col·lectiu lletrAtura del blog Ad'Art d'un relat amb 100 paraules.

19 comentaris:

  1. uauau m'ha agradat molt! i això que el teu acaba una mica tràgicament... m'ha agradat!

    ResponElimina
  2. Un joc de mirades que no miren...

    ResponElimina
  3. Molt bonic el teu relat. Les mirades...

    ResponElimina
  4. m'agrada molt!
    a mi em costa tant fer relats tan curts i que tinguin sentit...

    ResponElimina
  5. un grandíssim relat!
    M'encanta!

    ;¬)*

    ResponElimina
  6. Molt bé, Mar. Bon relat d'una realitat no volguda per ningú.

    Molts petons.

    ResponElimina
  7. Com que jo sóc INCAPAÇ d'escriure res de res, us admiro molt, ho has fet mooolt bé!

    ResponElimina
  8. Vaja, una altra petita joia! M'ha agradat molt aquesta proposta. Petonets!

    ResponElimina
  9. Gràcies per visitar el Racó, MAR, però he de dir-te que el teu comentari "s'ha perdut", vull dir que jo l'he aprovat però NO S'HA PUBLICAT!?!
    Altres cops ja m'ha passat i, després d'unes hores, els comentaris extraviats han aparegut, espero que així sigui.
    En qualsevl cas, gràcies. Aniré visitant el teu blog jo també sovint.
    Salutacions.

    ResponElimina
  10. ...el fil invisible del record.... !
    és maco el teu relat, les mirades i el record, m'ha agradat!

    ResponElimina
  11. Gràcies Elvira! Acaba amb la indiferència de les mirades...

    Hola Estonetes! Gràcies per les teves paraules, torna quan vulguis...

    Deric... jo no sabria com escriure una novel·la! I a tu se't dóna força bé!
    Fins aviat!

    Benvingut barbollaire! I moltes gràcies per les teves paraules!

    Violeta, és una realitat que sovint esdevé part de la vida...

    Mil gràcies Mireia! Tot és provar-ho, no?
    No pateixis per això del comentari ja apareixerà o quedarà vagarejant per la blogosfera...

    zel, celebro que t'hagi agradat!

    lolita lagarto, moltes gràcies per passar i llegir i comentar...

    Petons a tots!
    Bones i merescudes vacances!

    ResponElimina
  12. wow!!!!!!!!!! precios!! m'encantat

    Joc de mirades.. un fil invisible..

    li dona un to enigmatic i melangós

    Molt bó bonica de veritat.

    Vaig a tornar a llegir-ho.

    Molts petonetssssssssssssssssss

    ResponElimina
  13. Que bonic i alhora, que trist...
    Hauria d'estar prohibit que la il·lusió de les mirades ens pugui tornar invisibles. No hauria d'existir la decepció...
    Molt bonic, Mar.
    Una abraçada!

    ResponElimina
  14. lisebe... gràcies...
    molts petons!

    Guspira...
    potser tens raó... però si no existís la decepció potser tampoc existiria la ilusió...
    són les dues cares de la mateixa moneda...
    Tot i així, tant de bo fos possible pair l'amargor de la decepció sense sortir-ne malparades, oi?
    petonets bonica!

    ResponElimina
  15. Si no s'ho mereix, no el miris! Ja ja ja. Un peto, MAR.

    ResponElimina
  16. Mar... que entrañable y sentido tu relato, que sepas que me ha encantao porque es tan real ¿quien no se ha visto invisible y desdibujada para otro alguna vez?, como recuerdo yo ese nudo en el estómago y no quererle mirar... luego, pasado un tiempo, los recuerdos se tamizan y matizan y el nudo se desace y llega un dia en que eres capaz de mirarle y de hablarle y de reirte y de tomar juntos un café... entonces el que fue tanto para tí se convierte en un amigo, y su sitio queda definitivamente desocupado de tu corazón.
    Me ha encantado Mar, m´ha agradat molt el relat... molt

    Un besote bien gordito y sonoro

    ResponElimina
  17. Fantàstic relat! Saps crear escenes molt completes! Per cert, m'he adherit al teu bloc, espero que també t'interessi el meu.

    Una abraçada i espero que t'interessi l'especial Sant Jordi del meu bloc.

    L'imperdible de ℓ'Àηimα
    >Jordi Cirach

    ResponElimina
  18. Oh, Mar, m'ha encantat! Molt sentit...
    Petons!

    ResponElimina
  19. jordicine... així ho faré! NO s'ho mereix, oi?
    petons merescuts!

    apm... que palabras tan bonitas... tienes razón el tiempo lo cura todo y te devuelve sabiamente la esencia de cada relación.
    Besos sonoros!

    Moltes gràcies L'imperdible de l'ànima (jordi) segur que també m'agradarà la teva proposta de sant jordi.
    Petons!

    Rita...
    petons per a tu i gràcies!

    ResponElimina

deixa aquí el teu polsim de lluna...

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...